QUAN LA POLÍTICA NO ÉS POLÍTICA

L’evolució de la història humana és lenta però no per culpa de la seva possible inèrcia natural sinò per les frenades imposades des d’una política contrària al seu significat etimològic. En els seus orígens la “res publica” fonament de la política es referia a la convivència de la “polis”, la població. Avui dia, emparats en una evolució programada egoísticament, “la polis” es converteix en la servent dels pretesament governants. S’han canviat els termes i els testimonis són prou clars, encoberts alguns amb incursions a una justícia clarament manipulada. La configuració política del món actual manifesta una imatge molt allunyada d’alló que hauria de ser una obra d’art. En la pintura del món actual s’hi troben unes desfiguracions pretesament artístiques sense cap mena de possibilitat de generar curiositat per la senzilla raó que no porten cap missatge convincent. Quan en una pintura la mà d’una persona aliena al món artístic hi vol dominar, la pintura esdevè automàticament un nyap. I aixó que passa en el món de les arts plàstiques, de les musicals i de les literàries, succeeix igual quan en l’ordenament democràtic d’un poble, els diferents poders volen imposar-se l’un a l’altre. I què succeeix? L’automàtic descrèdit de les institucions polítiques, (governomentals, legislatives i judicials). I els beneficiaris, els ciutadans, acaben no creient-hi. És la imatge de l’Estat Espanyol en relació amb el procès català. El poder polític és creu amo del judicial i es nega a deixar actuar el legislatiu. Resultat, pèrdua d’autoritat i desfeta total amb la victòria dels ciutadans, que sempre han estat els que han finalment imposat la seva voluntat en els canvis polítics. Quan els canvis polítics els han imposat els poders intitucionals, siguin els que siguin, sempre han acabat malament, quan no amb guerres, i el empobriment a tots nivells de la població. I la política espanyola actual produeix aquests efectes que ja pateix una gran part de la població. I quan els ciutadanbs es queixen, els poders s’emparen en les lleis que en un principi han d’estar al servei i a la defensa de la gent, no dels que manen. És vergonyosa la manipulació que es fa en el cas català de la manipulació de la justícia. Com acabarà? Depen de la voluntat i capacitat de resistència de la gent, no només dels catalans sinò dels que anomenen espanyols quan el seu nom veritables és el de gallecs, andalusos, valencians, mallorquins, euskalerria, aragonesos, extremenys, castellans, catalans i perdó si no els recordo tots. El PP que es creu l’amo d’Espanya necessita la humilitat de reconèixer la seva manca de psicologia i pedagogia i la seva escasa capacitat creativa per pintar la seva verdadera Marca Espanya que amb la seva política descolora i trenca.Quan els ciutadans pateixen els resultats de la política, com avui, la política esdevè anti-política perquè el poble no s’hi sent representat.

Sr. President, benvingut però gens convincent

Sincerament, no m’agrada la seva presència a casa meva. Malgrat tot, no li negarè la benvinguda, la cordialitat no està barallada amb la manca d’intel·ligència. En tots dos sentits. No s’ha d’amagar res. Serà un plaer escoltar els seus raonaments? Penso que quan acabi el discurs, la conclusió serà que no calia tal viatge per a no convèncer. Per què no convencerà. El metge no es pot conciliar amb un malalt quan ha equivocat els tractaments. Però en el seu cas, Sr.President, rau en el fet quen la malaltia l’heu provocada i els tractraments no eren els adequats. Òbviament estava en el programa. A Catalunya només hi pot venir a tractar de sobiranismne, tota la resta son fugides de mal pagador.I fora d’Espanya no cal que es faci l’home bo que no vol fer Catalunya fora d’Espanya i d’Europa. Tan poderós es creu, quan a Espanya ha perdut credibilitat, no nomès a Catalunya i a Europa el tenen per un escolanet d’Alemanya? Ser generós és una gran virtut, però fer-ho veure és catastròfic. Hi ha condicions que no es poden prometre perquè són i si són ja es tenen. N’hi ha d’altres que s’embolcallen de bones intencions, però les bones intencions han perdut credibilitat. Fer el redícul és fàcil però redimir-lo no ho és tant. Òbviament ningú pot negar-li el dret de viatjar a Catalunya. Però qui le garanteix la credibilitat? “El cántaro a la fuente tanto va…” És un adagi de filosofia popular castellana. I és vàlid. Hi ha pensat mai? La filosofia no és una ciència a l’abast de tothom. Es poden programar i anunciar tesis. Però s’han de defensar racionalment. I la racionalitat és impossible quan els fets demostren el contrari. I a Catalunya en sabem un pou.Coneixem les seves possibles bones intencions, però nomès són econòmiques i dissortadament per a vos contràries als vostres plantejaments.Els fets no corroboraran la paraules. Són massa evidents les evidències de les errades econòmiques. Però com prometre una futura bona economia quan practiqueu una política antieconòmica a tots nivells, i no nomès a Catalunya. Esteu matant la gallina dels ous d’or. I ho feu maltractant i empitjorant els motors bàsics i fonamentals per poder crear riquesa. Amb la vostra política cultural i educativa esteu matant els futurs artífexs de l’economia del país, no només de Catalunya. L’economia que practiqueu no és productiva és negativa i de marginació social. Vosaltres que quan us convé feu costat als poders eclesiàstics perquè no us apropeu a l’evangeli, que és la Constitució de l’Esglèsia i els seus caps i el poseu en pràctica? Sr. President darrera de tot, i perdoneu, no hi ha ni política, ni religió, ni humanisme, nomès ambicions personals que són els arguments de la corrupció. Sr. Rajoy, canvii de discurs o estalviis el viatge.

GAUDIR LA CREATIVITAT CALLADA DE LA NATURA

La vida de les persones regala moments que són un meravellós èxtasi que endolceix la problemàtica de l’existència. N’hi ha prou que en la solitud del teu recès meditis recordant paisatges, persones i vibracions de la natura. Albades que omplen de llum la mirada, opuscles que et conviden a cloure en la pròpia intimitat la llum que s’amaga però que tu amb la teva fe i esperança amagatzemes en el teu esperit, aquell grupet d’avis que en un banc de la plaça aixecaven la veu o somreien, aquelles dones amb les cistelles de la compra que no acaben mai les paraules, aquells infants que no tenen direcció en els seus xuts a la pilota, aquelles nenes que volen superar en les seves curses als més grans, les aus que de rama en rama dibuixen estels, la remor de les fulles dels horts i jardins que són músiques del vent i els somnis que recordes demanant al coixí una bona nit. La natura amb tota la seva majestat és una invitació constant a voler ser més i millor amb el desig d’abraçar els seus amors i comprendre els seus missatges. Quantes  vegades en la intimitat del cor desitgem cavalcar a llom dels raigs del sol per dialogar amb les estrelles i descobrir noves amistats més enllà de l’horitzó. Sovint ens agrada ser estels per atrapar els moviments del astres i jugar amb amics i amigues del cel blau. Viure estones de l’existència sentin t-se germà i amic de les flors, les papellones i els ocells, admirador de les formigues i de les aigües dels rierols i jugador del partit de la vida amb l’equip del món. En el vida són necessàries estones per omplir el dipòsit del motor de l’existència amb les energies de la il·lusió, el desig, la joia, l’esperança i sobre tot amb l’energia de l’amor. I aquestes  estones te les regalen els i les poetes, els narradors d’històries de gent senzilla però agosarada, però d’una manera especial te les auto-obsequies quan en la solitud del teu silenci creatiu et passeges per l’espai del teu espèrit, que és qui fa bategar el teu cor i trobar les paraules que et fan feliç a tu i a les persones que t’envolten. Per descobrir la poesia de la vida que es belluga en l’existència universal només el silenci íntim n’és el tutor i el mestre. Si l’estimem, no ens fallarà. Ens posarà davant els ulls la creativitat que portem dins i ens ensenya a viure de  veritat.

SR. RAJOY, NO CREU QUE HAURIA DE DIMITIR?

El comportament del poble català, el poble que vol la llibertat, ha donat un exemple de democracia davant de tot el món. Tenir els ulls tancats per no voler-ho veure no és propi del president de tots els ciutadans. En aquesta vida cal saber estar a les verdes i a les madures. I vos voleu una maduració a mida de la vostra voluntat, per no dir caprici, i una fruita madurada per força, als catalans no ens agrada, preferim conrear-la com el que estem fent fa més de tres cents anys. Amagar el cap sota l’ala del no és un signe d’incapacitat i d’impotència i aixó és molt greu per el judici de la història. Sr. Rajoy, els catalans no estem sols a Espanya, malgrat la política de tants anys de marginació hi ha força espanyols que reconeixen la qualitat històrica de Catalunya, que vos no voleu escoltar, perquè no teniu arguments per contestar lògicament. Amb el vostres comportament heu fet alló que en una democràcia és inadmisible, unificar els tres estaments, el polític, l’executiu i el legal. I aixó a casa meva és un abús d’autoritat. I els abusos d’autoritat són sempre un boomerang que fa justícia. Dissortadament no és només Catalunya que vol justícia en veritat i llibertat. També és la vostra Espanya que espolieu económicament pagant factures multimilionàries a particulars que han fracassat en el seu negoci privat i ho feu pagat a tots els espanyols. Catalunya ha estat víctima molts anys dels espolis dels governs  i ara els espanyols se n’adonaran qué significa espoliar. Heu pagat una factura de 1.350 milions d’euros que durant trenta anys obligueu a pagar als espanyols que els hi suposarà un espoli de 4.700 milions d’euros. I alló més greu rau en el fet que ho heu pagat a una de les dues centes fortunes més grans del món. Alló que no entenc és com una part considerable d’hispans us tinguin confiança. Un adagi castellà diu, “por la boca muere el pez” per la boca de l’engany us pot arribar la mort política. Amb tota sinceritat el camí més digne que us pot oferir la història és el de dimitir abans que sigui massa tard.

 

PREGAR PER LA UNITAT D’ESPANYA

No serè jo qui negui el dret de la pregària a ningú. Però hi ha situacions i imatges que són francament esperpèntiques. Veure l’alcaldesa de Madrid, assistida pel Bisbe de la diòcesi, demanant a la Verge la unitat d’Espanya, és francament un contrasentit, tant per part de qui ho demana com de qui ho beneix per autoritats que sien. Jesùs ho va dir prou clar, quan pregueu feu-ho així i els hi ensenya el Pare nostre. I en la segona part del Pare nostra hi ha la següent petició: “perdoneu les nostres culpes com nosalstres perdonem als nostres deutors”. La publicitat que se n’ha fet de la imatge afirma amb tota claretat que Catalunya és culpable i  no se la vol perdonar. És una manera hipócrita de culpabilitatzar a un poble que té dret a ser ell i la bíblia l’empara, malgrat la benedicció episcopal que no té per missió ordenar la política sinò adoctrinar els ciutadans en la justicia i la veritat. És el que Jesús va contestar a la Samaritana, d’ara en endavant no pujareu al temple a orar sinò que ho fareu en esperit i veritat. I en  aquesta pregària no hi ha ni esperit, ni veritat per què l’envolta l’odi envers els catalans. I aixó que ho toleri un bisbe és de jutjat de guardia canònic. No és aquesta la postura del Papa Francesc. Pregar per Espanya, totalment d’acord, però per a una Espanya en la que tots els seus ciutadans gaudeixin d’una vida digna. Hauria trobat excel·lent que l’alcaldesa li demanès a la Verge llum per no equivocar-se, forces per lluitar perquè tots els seus ciutadans de Madrid tinguin cobertes totes les necessitats bàsiques d‘alimentació, habitatge, educació, treball, els bens materials indispensables, dret a les vacances i una política i religió al seu servei, no que la política i la religió siguin servides pels ciutadans. Ja ho va dir Jesús, no aquell que diu Senyor, Senyor entrarà en el regne del cel, sinó el que fa la voluntat del meu pare. I el gaudir de tots els drets naturals que pertoquen als ciutadans és voluntat de Déu. I la Verge a casa de la seva cosina, quan entonà el seu càntic, hi diguè:”Les obres del seu braç (de Déu) són potens: dispersa els homes de cor altiu, derroca els poderosos del soli i exalta els humils”. Òbviament aquestes paraules contradiuen la política del seu partit i d’ella i no aproben la presència del Bisbe. Ja ho diu l’adagi castellà, “obras son amores i no buenas razones”. La pregària a Déu sempre, però com s’aconsella en l’evangeli que “no sàpiga la mà dreta  alló que fa l’esquerra.” I en aquesta pregària i la seva difusió l’evidència acusatòria contra Catalunya era massa clara. Les bones intencions d’una pregària poden convertir-se en boomerang sancionador de voluntats amagades.

AMB LA CONSTITUCIÓ A LA MÀ SR. RAJOY

Article 1.
1.- Espanya es constitueix en un Estat social i democràtic de Dret, que propugna com a valors superiors del seu ordenament jurídic la llibertat, la justícia, la igualtat i el pluralisme polític.
2.- La sobirania nacional resideix en el poble espanyol del qual emanen els poders de l’Estat.
3.- La forma política de l’Estat espanyol és la Monarquia parlamentària.
Vos dieu al President de Catalunya Artur Mas que no  ha obeït aquest article. N’esteu segur, Sr. President? Ah! I més, esteu segur que teniu autoritat i credibilitat per acusar quan el seu Partit i Govern presenta molts dubtes?.
Dieu que és un estat social i democràtic. D’acord. El Sr. Mas ha escoltat la veu del seu poble, la ciutadania que és la forma democràtica de complir la llei. A qui ha d’escoltar, als seus súbdits o als dels altres?  Per contra, quina raó té Espanya pers subdividir-se en Autonomies? Que el tema no us plagui no és problema d’ell sinò vostre. Però ell ha d’escoltar els seus ciutadans i la Constitució l’obliga.
Referent als valors de llibertat, justícia, igualtat i pluralisme polític, el vostre govern és creïble? La llibertat, brilla per la seva absència. Quan un grup de persones es manifesten reclamant els seus drets, els hi envieu les forces policials i no els escolteu. El repartiment de  la riquesa nacional es fa amb justícia? Ningú s’ho creu. Argument, l’enriquiment desproporcionat d’uns pocs (entre ells familiars del poder) i empobriment de molts. Tampoc en el compliment de la justícia, començant per l’aforament de Joan Carles, exreiu d’Espanya i tots els escàndols financers de molts membres del vostre partit, és veritat que no esteu sols, malauradament. Però aixó  no eximeix del compliment.
La igualtat, tampoc l’heu complert des de força punts de mira, económics, de justícia, d’educació i cultura. La diferència de sous és un acusador. La llei diu que només es permet un sou per persona. Heu inventat la fòrmula per tenir-ne més. Un exemple vos mateix. De President del Govern, de President del PP i de Registrador de la Propietat. N’hi ha més d’exemples, però amb el seu n’hi ha prou. I en l’exercici de la justícia, oi que és millor no meneallo? Sincerament el PP no hauria d’estar al Govern d’Espanya.
Pluralisme polític. Només és un nom perque amb majoria absoluta no n’hi ha, és una autèntica dictadura. Els diputats del PP i del PSOE quan en el Congrès o Parlament parla un d’un altre partit, brillen per la seva absència i tan contents, cobren igual i la llei els hi permet però no la voluntat popular. Les votacions de diputats i senadors són una befa perquè ja están amanyades abans dels parlaments dels diferents diputats. Aixó sí, que és llençar els diners del poble!.
El punt 2 diu que la sobirania nacional resideix en el poble espanyol. Els catalans, avui, no són poble espanyol? Si ho són poden manifestar-se d’acord amb les seves idees i sentiments sien de l’ordre que sien i han de tenir-se en compte i respectar-les encara que siguin totalment contràries a l’estat espanyol. Primer de tot democràcia. L’estat espanyol va tres cents que menysprea Catalunya i el partit en el govern actual i els anteriors democràtics ho saben i mai han fet un exàmen de consciència d’alló que fan malament. I ara correm-hi tots amb una menti

da sobre l’altra amb un desconeixment programat de la realitat. I per a més INRI no escolteu les veus internacionals. Les vostres paraules de que Espanya no es trencarà, podrien ser veritat perquè ja està trencada. I cura, que no acabarà tot aquí.
Referent la punt 3 de monarquia parlamentària, per què ha servit? Un exemple d’alló que una persona no ha de ser i de com s’enriqueix emparat en el càrrec. Una vergonya que l’amagueu, o voleu, amb un aforament precipitat, seguramnent per altres pors antidemocràtiques.
Sr. President i membres del Govern no heu de fer una anàlisi del vostre posicionament envers Catalunya d’acord amb la vostra malmesa credibilitat? I no entrem en una anàlisi dels membres del seu gabinet. La història fa justícia, no ho oblideu. I més respecte per Catalunya que defensa els seus drets, com els defansarà ja Euskadi i seguiran València i Mallorca.

QUAN NO ES TENEN SENTIMENTS…

La passió és una facultat humana, sovint, massa menys-preada. Els sentiments que fa brollar, de tot signe, són missatges que cal escoltar perquè mostren el camí de la vida, tant si són de signe positiu com negatiu. Els positius perquè donen confiança i empenyen a continuar i els negatius perquè obliguen a meditar en què t’has equivocat i què has de millorar. Sense la confiança dels positius i l’esmena dels negatius es produeix un greu desequilibri en l’ordre social, especialment quan només, qui governa, s’en comana a la fredor de les lleis. El coneixement, sense el caliu de la passió, és fred i malgrat cercar veritats pot portar a errors. I es produeix quan entre el coneixement i el sentiment no hi ha equilibri i els desequilibris fan trontollar i caure en el pou de les errades personals i històriques. En una comunitat quan el responsable del seu funcionament no té sentiments, difícilment aconseguirà una comunitat en la que el diàleg esdevingui norma. El fred, en un  dia d’hivern, fa recòrrer a l’escalf d’un caliu potent en forma de llar de foc o de roba d’abric. Les lleis són fredes i quan nomès la llei és norma la societat pateix el rigor de la fredor i com no li permeten atansar-se a la llar de foc es produeix la fugida de la norma, fugida vàlida i lícita perquè tothom té dret a la vida i a no morir de fred. La relació Estat-Catalunya és una expressió de fred i calor. Les persones s’han  emparat en el caliu del foc de la llibertat, de la independència perquè Catalunya donarà a tots els catalans aquell equilibri per a una vida digna que ara no tenen. Senyor Rajoy i ministres del seu govern, valoreu els sentiments de les persones i valoreu els vostres si és que en teniu. Dóna la impressió que no i en alguns moments els situeu en el marc negatiu, el del no. Senzillament no heu procurat bastir l’equilibri que una política democràtrica ha de definir. L’augment considerable de l’independentisme sembla us hagi obnubilat i robat la capacitat de diàleg. La fredor és mala consellera. La llei s’ha de complir, però quan la llei esdevé un regle de vidre es trenca i produeix desequilibris que per una banda defineixen sistemes fonamentalistes i per l’altra camins de llibertat i independència. I Espanya aquests desequilibris no els pateix nomès amb Catalunya. No es poden cloure els ulls per no mirar rebrots de llibertat en altres pobles de l’estat. El problema no és Catalunya, el problema és l’estat. Srs. del Govern, l’any 1934 un estudiós va publicar la teoria sobre la MATEMÀTICA DE LA HISTÒRIA i les seves conclusions s’han anat complint i en l’any esmentat va escriure “Catalunya i l’Europa del futur” i concloia aixÍ: “Tots els imperis o potències que s’han mantingut des de la Gran Guerra es troben, sense excepció, en una fase més o menys avançada de descomposició que tindrà per consequència l’alliberament de totes les nacionalitats avui encara sotmeses” Senyors del Govern, voleu saber la data límit de descomposició de l’imperi espanyol? El 2020 i alló que és més significatiu és que el procès previst s’està complint.