Sr. MONTORO, ESCOLTEU LA VEU DE LA HISTÒRIA?

Unes paraules vostres m’han inspirat aquest títol. Dieu:” Com creixeria Catalunya si el seu govern es dediqués al que s’ha de dedicar!”. Què li diu que el govern no es dedica al que s’ha de dedicar? Tal vegada una de les obligacions dels governants que els de Catalunya, sí, compleixen, el del que vos en formeu part no ho veieu igual. No és constitucional, sembla ser, escoltar la veu del poble i el govern de Catalunya l’escolta. No sé si vos li veureu, però jo sí, una lliçó en l’accident de fa pocs dies als Alps Francesos. La causa de l’accident sembla ser que un governant de la nau no gaudia de les condicions indispensables per a tal missió. Heu meditat mai en la semblança que els governants són pilots del seu país? La nau Espanya té molts problemes de vol i els seus passatgers les passen molt malament. Heu pensat mai si el pilotatge d’aquesta nau és el correcte i aquelles persones que la comanden tenen la titulació en regla i la seva condició humana en l’estat de salut necessari? Vos dieu que hi ha passatgers que no estan en condicions, vos sou un dels pilots, què feu perquè ho estiguin. Us sap greu que una pila de viatgers de la seva nau en construeixin una de nova perquè pensen que volaran més segurs? La seguretat, no us canseu de proclamar és prioritària. Per què us oposeu a qui la vol millorar i ser responsable del seu pilotatge. A vegades oposar-se a un desig natural i lícit d’altri és fruit de la por de perdre els beneficis que li proporciona. Sr. Montoro, jo sóc independentista, i no sóc enemic d’Espanya. Heu imaginat mai, i no em digueu que no teniu imaginació, que la relació entre Espanya i Catalunya us seria més favorable si les dues fossin nacions amb estat propi? Ja sé que no ho heu fet, sinó tot el contrari, perquè parlar malament de Catalunya dóna vots als partits espanyolistes. Una altra qüestió: amb la Constitució a la mà heu fet examen de consciència de si la vostra política envers Catalunya és la que cal? Dels mals d’un país els governants en són els màxims responsables. També dels de Catalunya. Si repasséssim els greuges tindríeu valor de reconèixer-los? Sr. Ministre, llegint i escoltant les vostres declaracions la impressió és que no. Em sap greu, però no puc pensar com vos. Hi ha un altre divergència: de veritat treballeu pel bé de tots els espanyols? Les aparences són que no, per què de moment, i espero que sigui curt, els catalans encara som espanyols.

QUI NO VOL APRENDRE LES LLIÇONS DE LA HISTÒRIA…

QUI NO VOL APRENDRE LES LLIÇONS DE LA HISTÒRIA…

Els esdeveniments del criminal atemptat a Tunísia em conviden a una reflexió sobre la incidència que els fets històrics poden incidir en els comportaments de la nostra vida. Condemnar aquests actes criminals és el mínim que pot fer una persona íntegra però hi ha posicionaments que denuncien una verdadera manca de consciència cívica. Aquest acte criminal em trasllada a l’any 1936. Guerra civil espanyola, una guerra injusta perquè fou una rebelió contra el poder democràtic escollit pel poble. Els rebels en un moment d’incertesa i de por de fracasar demanen consell i ajuda al dictador alemany, que els alliçona. Si voleu guanyar heu de sembrar la por entre la població. I així es va fer. Recordem dos bombargeigs: Guernika i Granollers. N’hi ha més. Referent a  Granollers les bombes van matar més de dues centes persones en cinc minuts. S’escollí l’hora que podien fer més mal. El culpable principal d’aquest acte criminal fou el General Franco. I la meva reflexió no enten com el partit actual en el poder a la pell de brau s’ha negat a condemnar la guerra civil i els fets posteriors amb una relació de milers de morts per pura represàlia. Si injusta era la guerra, més encara la post-guerra. Permeteu-me una anècdota que vaig viure. Era l’any 1963.Tornava de “San Ildefonso” (La Granja) i en el viatge cap a Madrid tenia un dominic per company. A l’alçada del “Valle de los caídos” li vaig dir que jo no aprobava el monument construit. Em va deixar glaçat la resposta: “Si sólo son 1000 pts. por muerto”. El total un milió. La majoria d’aquest milió eren “de los rojos”. Un milió de morts d’una guerra injusta, les morts represaliades que són milers, no són suficient argument per condemnar un règim. L’any 2015 un atemptat que causa 23 morts, el partit en el govern corre, i és la seva obligació, a condemanar-lo. De què serveix la memòria histórica? El motiu d’aquest atemptat del format Estat Islàmic actua per guerrilles, té l’ajuda d’un altre dictador i el sistema atemoritzar els ciutadans. Vuitanta anys desprès les mateixes formes tenen tractaments totalment contraris. El govern rebelat tenia les seves lleis, l’Estat Islàmic té les seves lleis, els efectes són criminals per les dues bandes. Condemnem als dos o acceptem les lleis dels dos. Personalment no puc acceptar  cap dels dos. La filosofia del perdó és bàsica per a una convivència en pau, però el fet de perdonar no suposa deixar de complir la penitència exigible pels mals causats. Les injustícies de la guerra civil espanyola no han estat condemnades políticament com caldria.Lles injustícies comeses contra la voluntat dels pobles no prescriuen i exigeixen per dret natural la corresponent reparació. La memòria històrica no es pot oblidar per evitar records de presons, morts i actes criminals, sien de la banda que sien, perquè en les dues bandes, “nacionales i rojos” hi ha molt per arrepentir-se, per demanar perdò i per reparar. Alló que és veritablement trist i incomprensible rau en el fet que en democràcia la justícia no sigui justa. Qui no vol aprendre les lliçons de la memoria histórica, quina credibilitat mereix?

CREURE EN DEU AL SEGLE XXI

La relació de la humanitat amb la divinitat és la base de la religió. Com ha de ser i quina estructura social ha de tenir es fonamenta en un model de coneixement que definim amb el nom de fe. Però la fe no és només intel·lectual sinò també passional. És la relació d’un ser humà amb la participació de totes les seves capacitats, psíquiques i físiques que afegeixen als actes humans un valor diví. Senzillament posar a l’abast humà ser imatge divina. Aquesta possibilitat objectiva d’assolir divinitzar la naturalesa humana ha patit la manipulació del raonament humà que, gràcies a la seva superioritat en relació amb els éssers naturals, i massa persones s’han atribuit agosaradanent facultats superiors a les naturals, autoproclamant-se deus. I precisament aquesta circumstància ha facilitat l’orígen de diferents interpretacions de les relacions de l’home amb Déu i conseqüentment variats models i amb ells teologies de signes fins i tot contraris. Dissortadament l’existència d’un Déu únic científicament és indemostrable però també ho és la no exisstència. Les relacions tenen una base efectiva de diàlegs d’humans amb la divinitat. Diàlegs que poden haver estat reals i altres imaginats o auto-atribuits. Valorar possitivament els fruits de cada religió existent actualment pateix el problema d’acceptar el be i el mal. I és més difícil quan per alguns hi ha fets que són bons i per altres dolents i la consequència és problemàtica a l’hora de determinar com s’han de sancionar. Davant la dificultat de demostrar l’existència de Deú, les relacions i els actes humans han de valorar-se pels seus fruits possitius quins objectius primers han de ser el dret a una vida digna. I amb aquest principi de dret natural comencen les primeres dificultats. El primer deure de cada persona és el respecte a la vida, a totes les vides humanes. I aquesta afirmació que sembla, a primer cop d’ull, tan raonable esdevé sovint motiu de mals entesos, de baralles i fins i tot d’accions criminals com poden ser matar perquè per defensar el benestar personal tot s’hi val. Dissortadament aquest principi és molt acceptat avui dia i alló que és, per a  mi, incomprensible, també en nom de Déu. Actualment a ple segle XXI el nom de Déu és oblidat i fins i tot he escoltat de boca d’algun polític amb càrrecs ministerials desafiant a Déu perquè possi ordre al desgavell dels nostres dies. NO creure en Déu a ple segle XXI és un fet molt generalizat. Però en aquest mancança ideológica s’hi acompanya una filosofia social en la que la divisió arriba a punts de criminalitat per les consequències històriques que genera, una part ho té tot i l’altre, dificultats per viure. Què hi diuen les institucions religioses al respecte. Dissortadament algunes s’aferren al poder també polític i aleshores pot més l’orgull humà que la creença religiosa. Proclamar-se ateu, avui, fins i tot és motiu d’orgull social, com si d’una classe social modèlica es tractès. Raimon Pannikkar en una ocasió va dir que l’ateïsme és un model religiós. Si analitzem amb l’evangeli a la mà algunes formes de vida de persones atees podriem afirmar que estan més properes del cel que molts cristians. Un ateu, un agnòstic que viu en i amb justícia i veritat és més religiós que aquells que en un temple es colpegen molt el pit dient que són pecadors però a l’hora de la veritat no respecten els drets bàsics de força gent. L’apartament de molta gent, als nostres dies, de Déu es déu a les religions institucionaalitzades que no s’entenen entre elles i que no donen els exemples humans a que religiosament hi estan obligades; als governants que actúen com si fossin déus i al desconeixement de les ciències filosòfiqques i teològiques religioses encara que les ciències exactes no poden demostrar la seva realitat. La incredulitat, dissortadament, es deu a una mancança d’autoestima com a persona i conseqüentment del desconeixement que els humans tenim de nosaltres mateixos. I aquesta circumstància xoca frontalment amb els avenços científics i tecnològics que cada dia fan el ser humà més transcendent i l’apropen a la perfecció infinita. Crec que la veritat acabarà imposant-se per què la veritat humana i la divina són veritat i conflueixen.

OBLIDAR PER INTERÈS QUE SOM HUMANS.

Valorar una persona pel seu càrrec és una constant política actual en perjudici del veritable valor humà de ser persona. Els càrrecs no són meritoris, no mereixen, són merescuts, que és molt diferent. En un temps com l’actual en el que la crisi fa estralls cruels entre la ciutadania i condemna molta gent a la misèria i a la pèrdua de poder adquisitiu, és molt freqüent atribuir, als necessitats, la culpa de la seva situació. I s’escolten i llegeixen declaracions de polítics i polítiques d’èlit que si passen gana és perquè no saben cuinar. En la realitat política de la pell de brau en l’actualitat hi ha una tendència a defensar els càrrecs independentment de la qualitat humana de la persona, quan el càrrecs no mereixen, qui mereix és la persona. D’exemples en aquest segle XXI n’hi ha per donar i per vendre a la pell de brau. Per exemple corre per la xarxa una denúncia contra un alt càrrec de la policia. Li ha faltat temps al ministeri de l’interior per recordar als policies que les informacions que surtin de la seva boca posen ser castigades amb la presó. Com també, personalmment, em van escandalitzar les presses del govern per blindar la persona del Rei Joan Carles I, una vegada  havia renunciat. I dintre dels casos de corrupció, com s’ha tapat la boca d’algun jutge destituient-lo. No és la meva intenció continuar la llista i recordar noms, però sí reflexionar sobre el fet. Salvar la institució és bàsic, fonamental i imprescindible en cas denunciat de corrupció. Sincerament pensava que eren les persones que dignifiquen les institucions, no les institucions a les persones. Automàticament la meva ment continua el silogisme i conclou que el camí més hàbil i aconsellable per poder ser corrupte és passar per persona integra amb la finalitat d’assolir càrrec important, tenir cobertes les espatlles i poder burlar impunament la llei. Tot el contrari al que m’ensenya la meva filosofia: desemmascarar els corruptes i sancionar-los és la millor manera de mantenir creïbles les institucions. Quan la veu popular escampa notícies, alló quen primer cal fer és comprovar-ne la seva posssibilitat, no menys-tenir-les i si la raó és del poble i el culpable és un alt càrrec, treure-li la seva canongia i si cal empressonar-lo. Guardonar càrrecs amb prebendes que li faciliten un enriquiment ràpid amb nomenaments amb nómines milionàries és un guarda-espatlles, avui dia, molt poderós dels corruptes. I la solució té una base natural: la dignitat de la persona que és valora per la dignitat de la seva vida. La dignitat pot valorar-se per baix i per d’alt. Aquella persona que no en té ni per menjar, a nivell social, la seva vida no és digna (malgrat que ella sigui una bellíssima persona que sap viure també amb la misèria), però tampoc és digna la vida d’aquella persona que neda en l’abundància i pot despilfarrar a tort i a dret perquè amb lo que és seu pot fer el que vulgui, i dissortadament també hi ha qui es creu que pot matar.Personalment penso que els bens naturals són de tota la humanitat i ningú té cap dret d’apoderar-se’n en benefici propi i en perjudici de molts, com es demostra i s’està demostrant, per exemple, amb les riqueses naturals d’Àfrica i no parlem del petroli. La crisi social no se soluciona amb diners, sinò amb la dignitat personal dels homes i les dones que exerceixen els càrrecs públics, d’una manera particular els polítics i els econòmics. Més dignitat de vida sense exclusions i automàticament les crisis socials minvaran. Dissortadament el problema s’arrossega impunament per mils de milers d’anys. És possible? Sí, però molt difícil. Des de la meva talaia goso dir que el primer pas important l’han de donar les institucions religioses, siguin de la tendència que siguin. Sense elles les institucions de caire materialista tenen el camí lliure. Fem una ullada al món d’avui, i treiem-ne les conclusions.

COM CONSERVAR LES DENTS TOTA LA VIDA

La informació és fonamental per a totes les situacions de l’existència i molt especialment en el temes de la salut. CLARIANA és una entitat granollerina quin objectiu bàsic és la informació en tot alló que respecta a la integritat de la persona. Una de les seves activitats són xerrades-berenar que se celebren a la Galeria d’art espai B/M. La referent al títol d’aquest comentari la desenvolupà el Dr. Xavier Costa, director de la Clínica Dental de la Plaça la Porxada de Granollers. La seva dissertació molt documentada i ben presentada es movia al voltant d’un objectiu: la bona imatge  que donen les persones quan somriuen. I tota la informació versà tenint molt present aquest objectiu, perquè la salut és bàsica per a un bon humor. S’esplaià llargament en com cal tractar la dentadura donant molt importància a un fet tan simple com és rentar-se les dents cada dia, un acte que no és difícil i que té una gran incidència preventiva. No faltaren anècdotes com tampoc tots els efectius indispensables i la manera de servir-se’n. Paral·lelament a la netja insistí en la conveniència o necessitat de les visites periòdiques al dentista encara que no es pateixi cap dolor perquè són el millor mitjà per prevenir. Parlà de les malalties més freqüents de les dents i també com el dolor dental pot influir psìquicament provocant veritables depressions. Molt interessant aquesta part psicològica de la medecina dental per ajudar a una millor integritat psíquica i física de les persones. Una conferència molt interessant en l’extens programa per enguany de l’entitat Clariana que conjuga berenars-xerrades a la galeria espai B/M i esmorçars-col·loqui sobre temes d’actualitat a l’Hotel Europa.  

La foto, el Dr. Xavier Costa, durant les seves explicacions.