OBLIDAR PER INTERÈS QUE SOM HUMANS.

Valorar una persona pel seu càrrec és una constant política actual en perjudici del veritable valor humà de ser persona. Els càrrecs no són meritoris, no mereixen, són merescuts, que és molt diferent. En un temps com l’actual en el que la crisi fa estralls cruels entre la ciutadania i condemna molta gent a la misèria i a la pèrdua de poder adquisitiu, és molt freqüent atribuir, als necessitats, la culpa de la seva situació. I s’escolten i llegeixen declaracions de polítics i polítiques d’èlit que si passen gana és perquè no saben cuinar. En la realitat política de la pell de brau en l’actualitat hi ha una tendència a defensar els càrrecs independentment de la qualitat humana de la persona, quan el càrrecs no mereixen, qui mereix és la persona. D’exemples en aquest segle XXI n’hi ha per donar i per vendre a la pell de brau. Per exemple corre per la xarxa una denúncia contra un alt càrrec de la policia. Li ha faltat temps al ministeri de l’interior per recordar als policies que les informacions que surtin de la seva boca posen ser castigades amb la presó. Com també, personalmment, em van escandalitzar les presses del govern per blindar la persona del Rei Joan Carles I, una vegada  havia renunciat. I dintre dels casos de corrupció, com s’ha tapat la boca d’algun jutge destituient-lo. No és la meva intenció continuar la llista i recordar noms, però sí reflexionar sobre el fet. Salvar la institució és bàsic, fonamental i imprescindible en cas denunciat de corrupció. Sincerament pensava que eren les persones que dignifiquen les institucions, no les institucions a les persones. Automàticament la meva ment continua el silogisme i conclou que el camí més hàbil i aconsellable per poder ser corrupte és passar per persona integra amb la finalitat d’assolir càrrec important, tenir cobertes les espatlles i poder burlar impunament la llei. Tot el contrari al que m’ensenya la meva filosofia: desemmascarar els corruptes i sancionar-los és la millor manera de mantenir creïbles les institucions. Quan la veu popular escampa notícies, alló quen primer cal fer és comprovar-ne la seva posssibilitat, no menys-tenir-les i si la raó és del poble i el culpable és un alt càrrec, treure-li la seva canongia i si cal empressonar-lo. Guardonar càrrecs amb prebendes que li faciliten un enriquiment ràpid amb nomenaments amb nómines milionàries és un guarda-espatlles, avui dia, molt poderós dels corruptes. I la solució té una base natural: la dignitat de la persona que és valora per la dignitat de la seva vida. La dignitat pot valorar-se per baix i per d’alt. Aquella persona que no en té ni per menjar, a nivell social, la seva vida no és digna (malgrat que ella sigui una bellíssima persona que sap viure també amb la misèria), però tampoc és digna la vida d’aquella persona que neda en l’abundància i pot despilfarrar a tort i a dret perquè amb lo que és seu pot fer el que vulgui, i dissortadament també hi ha qui es creu que pot matar.Personalment penso que els bens naturals són de tota la humanitat i ningú té cap dret d’apoderar-se’n en benefici propi i en perjudici de molts, com es demostra i s’està demostrant, per exemple, amb les riqueses naturals d’Àfrica i no parlem del petroli. La crisi social no se soluciona amb diners, sinò amb la dignitat personal dels homes i les dones que exerceixen els càrrecs públics, d’una manera particular els polítics i els econòmics. Més dignitat de vida sense exclusions i automàticament les crisis socials minvaran. Dissortadament el problema s’arrossega impunament per mils de milers d’anys. És possible? Sí, però molt difícil. Des de la meva talaia goso dir que el primer pas important l’han de donar les institucions religioses, siguin de la tendència que siguin. Sense elles les institucions de caire materialista tenen el camí lliure. Fem una ullada al món d’avui, i treiem-ne les conclusions.