CINC CENTS ANYS DE MENTIDA JUNTS.

L’argument, que esgrimeixen els espanyolistes i molt particularment els membres del govern d’Espanya, cinc anys junts és una solemne mentida. L’anexió per la força de les armes té per data el 1714, només fa tres cents anys. I en aquests tres cents anys, Catalunya ha viscut força moviments reclamant els seus drets arrabassats per les armes. Són tres cents anys que han tractat Catalunya com una ventafocs i aquesta ventafocs ha sobreviscut i demostrat la seva vàlua fins al punt que Espanya necessita per subsistir la personalitat cultural, econòmica i social de la ventafocs. En una paraula sense voler-ho reconeixen que Catalunya la senten necessària per poder mantenir la seva marca. Només el poder de les armes ha esclavitzat una nació culta, treballadora, emprenedora, intel·ligent i creativa. Però allò que li ha estat impossible a l’Estat Espanyol és eliminar la seva filosofia d’identitat. L’argument de cinc cents anys junts és una fal·làcia amb la intencionalitat que arreli entre la població i esdevingui llei. Però sortosament el caliu de la identitat ha superat tots els xàfecs, pluges i mànegues de bombers i ara la flama s’ha encès i la seva llum és tan clara que no troben raons per desmentir-la i tot si val. Catalunya no és enemiga d’Espanya com tampoc tots els espanyols ho són de Catalunya. Només una mentalitat ofuscada pel poder i dominada per la por de perdre diner és incapaç d’entendre que la unitat assolida per la força és una falsa unitat i que la realitat de dues identitats diferents amigues és més enriquidora que la força d’una Constitució que no vetlla pel bé de tots els seus ciutadans. Espanya és una nació noble i respectable però no gaudeix de la direcció  capaç de assolir la solidaritat per la convivència i només l’imposa per la llei garantida per les armes. La política és un instrument necessari i indispensable però ha de ser fidel a la seva filosofia bàsica de servidora de les persones, totes, sense excepcions. I la política del segle XXI no ho compleix. Llegia darrerament en el llibre bíblic Proverbis del rei Salomó: “Sis coses odia el Senyor i en detesta igualment una setena: ulls altius, llengua mentidera, mans tacades de sang innocent, cor que maquina malvestats, peus delerosos de córrer cap el mal, un testimoni fals i mentider, i l’home que enemista germans”. (Proverbis VI, 16-19) Quants anys han passat des d’aquesta acusació? No creieu que es  pot aplicar al peu de la lletra als nostres dies? Un amic meu que ha llegit aquest text bíblic en el meu faceboock em deia des de la Patagònia si aquest és el nostre progrés. Dissortadament el progrés cultural ha avançat moltíssim més que el polític. És desitjable que la cultura ocupi el seu espai social corresponent. I un desig, que la política no manipuli ni la història, ni la cultura. És indispensable per a una verdadera pau universal social. La cultura no avala la mentida.