AMB L’ESTELADA AL COR

Els sentiments són l’expressió de la qualitat personal, garantits per la intel·ligència quan corrobora la seva veritat. Sentir defineix una capacitat integrada en el ser humà que desenvolupa la mateixa funció en la vida que els colors en una obra d’art. La imatge d’una persona no és autèntica sense passió. Només el descontrol irracional desacredita. Una persona que no és passional no fa brillar amb intensitat el seu pensament que racionalment el pot presentar magistralment però no arriba perquè no crea ambient de curiositat. La globalitat del ser humà no és una realitat sense sentit, és una realitat amb sentit i amb capacitat de projecció. El ser, que políticament acoloreix l’ indret d’origen, rep en la seva formació les característiques pròpies que han esdevingut definidores dels seus ciutadans i aquestes característiques íntimament arrelades configuren, a casa nostra, el ser català. I la identitat catalana la configura també la història i la perfeccionen les relacions propiciades per la naturalesa. En la identitat dels pobles el sentit de país, fruit d’una convivència i d’una bones relacions, és un color determinant en la selecció del model polític i un dret natural encara que en gran part sigui generat per la cultura, definidora de la gent. Aquella política que per raons de veïnatge sotmet i condiciona anul·lant o desfigurant la personalitat del país annexionat és una política antidemocràtica i a ple segle XXI contrària al procés històric, procés que s’inclina favorablement a la llibertat dels pobles amb dret a ser lliures i formar estats propis. Se’m replicarà que la Unió Europea no funciona així. Ha funcionat d’aquesta manera i només per egoismes d’estats que volen ser ells, malgrat la unió, es vol imposar amb arguments de pells d’ovella que ells tenen la raó. Però la raó mai desacredita la veritat malgrat els interessos de certes polítiques que simulen democràcia. I aquesta lluita és la que pateix Catalunya, tenint la veritat com garantia. De proves n’hi ha moltes, però és suficient l’ordre judicial de retirar les estelades dels espais públics, com si aquests no fossin del poble i el poble qui dóna el poder. Penso sincerament que aquesta normativa encara penjarà més estelades, però en el cor dels ciutadans, espai públic on la justícia no hi té jurisdicció. Si el dia 24 de maig les estelades onegen en la immensa majoria dels cors catalans, el SI a favor de la independència serà aclaparador. En el meu cor hi oneja.

FUGIR D’ESTUDI PER RESPONSABILITAT..

Quan la política fuig de ser un servei, es converteix en una egolatria irresponsable perquè esdevé  centralitat i el centre no irradia sinó que concentra, és  molt difícil no fer judicis crítics de valors davant de postures que voluntàriament o involuntària afecten a la dignitat de les persones i als seus col·lectius. La egolatria fa de la irresponsabilitat una virtut que eximeix de culpa. I darrerament certs comportaments de qualificats polítics estan fent mèrits per fer-se mereixedors de la pilota d’or. Confessar públicament que no té cap importància la denúncia dels Mossos d’Esquadra referent al comportament de dos policies nacionals en l’afer dels jidaïstes detinguts a Catalunya escudant-se en el sentit d’estat, sóc conscient que és molt fort,  una persona així es digna de ser ministre? No se li veu massa el llautó del seu anticatalanisme? Suposem que els terroristes haguessin atemptat, imagino com hauria acusat d’incompetent a la policia catalana. Sr. Ministre, perdoni, sóc molt mal pensat, era la trampa que se’ls hi havia posat als Mossos, perquè fracassessin? Per què si n’estava assabentat perquè no aturava la investigació i complia amb el seu deure de fer detenir als culpables. No era aquesta actuació tenir sentit d’estat? Ministres del Govern d’Espanya massa relliscades contra Catalunya si hi afegim la del Ministre de Cultura sobre el  català i el castellà. Això no és governar, sinó relliscar, essent suau en la valoració. Govern de l’Estat més serietat i més credibilitat i menys relliscades i passejades en bicicleta. Com voleu que els ciutadans no tinguem les nostres opinions i  no les comentem. A mi m’agradaria més escriure en positiu però, ho sento, ho poseu molt fàcil per mal pensar. I penso que l’alta política és una activitat molt seria i de molta responsabilitat per anar amb peus de plom per no caure. En la situació actual la política necessita persones que la visquin, no que se n’aprofitin. I molts són els ciutadans que pensen que se n’aprofiten. Massa irregularitats i poc diàleg. Fa pensar que la intel·ligència política escasseja. I aquesta suposició massa estesa, alguns motius té. I els polítics ho heu de saber, esbrinar i buscar solucions. La  credibilitat només es recolza en una sola base, la veritat. Dóna la impressió que a la pell de brau la filosofia política necessita molta universitat.

EL MEU VOT PEL DIA 24 DE MAIG

El ventall de candidatures aspirants a l’Ajuntament de Granollers no ho posa massa fàcil a l’hora de decidir el vot. Tinc molt clar que en el vot municipal les persones pesen molt i molt més quan ho han demostrat abastament i amb eficàcia. Però el meu vot no el decidiran enguany les persones. M’he repassat les nou llistes i en vàries hi he llegit noms d’amics que em mereixen tota la seva confiança. Però aquestes eleccions municipals a Catalunya juguen molt i molt fort en la necessitat de tenir uns Ajuntaments clarament alineats amb el tema identitari que crida amb veu potent la llibertat i la independència. Moltes persones a Granollers coneixen prou bé quin és el meu pensament i és precisament aquest pensament el que decidirà el meu vot. Entre les nou candidatures, només tres em mereixen ideològicament la meva confiança. I sense manifestar per quina em decidiré tinc tot el dret democràtic de dir clarament quines són i estic convençut que hi haurà algú que no em comprendrà. Elles són: CRIDA PER GRANOLLERS-CUP, ERC-ACCIÓ GRANOLLERS i CIU. L’ordre no indica cap mena de preferència, però el meu vot el rebrà una d’aquestes tres candidatures i encara hi afegiré més si la meva col·laboració pot ser-els-útil, estic totalment obert a col·laborar-hi. Perquè penso que una majoria independentista, ara i avui, és necessària i imprescindible per a Catalunya. Perquè els problemes de Catalunya només els poden solucionar partits clarament independentistes. El moment polític de casa nostra no pot estar a l’albir de bones propostes quan l’experiència ens demostra que no són tals. Ni la llengua, ni l’ensenyament, ni la sanitat, ni la cultura, nin l’economia, ni l’esport, ni el lleure poden continuar confiant en un model d’estat que quan parla de Catalunya mira cap a una altra banda. No podem confiar en un estat que impedeix al President del Parlament Europeu rebre els representants de l’ANC. A l’Estat Espanyol no hi ha diàleg i ara resulta que a Europa tampoc. El camí de la independència no és només l’Europa dels Estats, ho és també la EFTA, l’Europa dels pobles i Espanya amb l’EFTA non hi pot jugar. La independència de Catalunya no depèn ni d’Espanya, ni d’Europa, només de Catalunya i per això necessitem Ajuntaments catalans independentistes.

JOAN SALA VILA

LA CAMPANYA ELECTORAL A CATALUNYA

No em fa perdre la son la campanya. Tinc molt clara la direcció del meu vot i és molt difícil que me la facin canviar. Però, sense patir dependència electoral, encara que no es vulgui, arriben situacions que demostren una feblesa democràtica que causa temors. Per què tal com, dintre de la independència informativa, es viu i es comprova, es camina entre cards i espines. I de democràcia, poca. No em mereix cap respecte aquell polític o partit que per obrir-se camí desprestigien el contrari. Personalment no m’importa gens llegir els programes i les proclames dels partits si no venen avalats pels fets històrics, i quan dic històrics, vull dir que han contribuït positivament al benestar social. Si els fets contradiuen les paraules, ho tinc claríssim. De sortida hi ha uns partits que han saltat a escena amb una força inusitada però ràpidament la seva feblesa els arracona. Parlen malament dels altres. Jo no necessito que acusin, necessito argumentin, que els seus programes tinguin una base filosòfica i científica i un sentit social. No n’hi ha prou dir que s’ha de lluitar contra la pobresa o contra els desnonaments, s’ha de dir perquè, com i fins a on cal arribar. No n’hi ha prou d’acusar que cal anar contra el govern per la seva política econòmica, cal demostrar quines són les raons de les seves errades i quins són els drets ciutadans que una economia d’estat està vulnerant i com pensen contrarestar i perquè. No es pot enganyar a la gent amb una demagògia barata i fàcil provocant situacions d’enemistat i odi contra els altres. L’enemistat i l’odi són situacions reversibles i es poden desvetllar amb molta facilitat i amb la mentida com argument. “Calumnia que algo queda” és una postura comuna en el món de la demagògia. No m’agrada la demagògia excloent d’aquells que es presenten com salvadors de la pàtria sense capacitat, ni voluntat de diàleg amb el contrari. I aquesta postura en la democràcia de la pell de brau encara és activa recordant la suposada desterrada dictadura. Però encara dicta. I tot per què la memòria històrica no és tal memòria sinó un facsímil. Portem una quasi setmana de campanya electoral. Quins són els seus fruits. Aquells que depenen de l’emotivitat excloent, la manca de racionalitat. I els partits que es basen en el pensament, automàticament són denigrats pels propietaris del vot esclau d’una política molt poc social, per no dir gens, i massa de partit. Sobre tot massa de partit, perquè també n’hi ha que s’enrotllen en allò social per guanyar vots. Senzillament cal un reciclatge a fons en la filosofia democràtica. Humilment reconec que tinc molt clara l’orientació del meu vot i no prou per a quin partit votaré. Però votaré.

UNA FIRA ÉS UNA FESTA, UNA MEMÓRIA I UN MISSATGE

El mes de maig d’enguany ha esdevingut per voluntat de la història un més d’una gran profunditat pedagògica, social i política, molt especialment a Catalunya. I és un més també de fires de tota mena. La Fira de l’Ascensió de Granollers, com la major part, ens recorda la memòria d’una realitat humana que per raons de comoditat, massa sovint, són ajornades per no dir anul·lades. I aquest comportament ens demostra amb les seves conseqüències com el concepte de globalitat històrica es desnaturalitza i es manipula. Em refereixo a la part que li pertoca a l’esperit, que té un  sentit de religiositat, i a l’apartar-lo minvem de poder una capacitat molt humana psicològicament que és la transcendència. I l’esborrar de les nostres vides aquesta condició, caminem per la vida a peu coix amb la corresponent incapacitat d’arribar a tots els indrets que la condició humana ens exigeix. La Fira, és una celebració amb tot el seu potencial de festa, que ens posa davant els nostres ulls com podem actuar i hem d’actuar si volem gaudir d’una convivència verdadera, justa i pacífica. I ens explica que rau en el treball, el joc, el coneixement, el voler amb  la condició de que la nostra intel·ligència ens meni pel camí de la racionalitat. Però l’espai de festa ens porta a un  altre espai, el de la memòria històrica, el perquè existeix la fira, que suposa, per què triomfa o fracassa i com i quan han entrat a formar part del nostre espai vital. En el meu record la Fira de l’Ascensió de Granollers ha viscut etapes prou significatives, la dels temps de la dictadura desenvolupada en el centre de la ciutat i amb una incidència de victòria que li donava la celebració cinematogràfica. Un altre espai d’estancament, seguit d’un de resurrecció, gràcies a la ciutadania representada per la indústria i el comerç i la fase següent i actual en que les regnes passaren a mans de la política. L’esplendor de la mateixa ha estat marcada per les circumstàncies amb una condició indispensable la voluntat de persones per mantenir-la viva. Com totes, la de Granollers, també és una fira de la gent, de la gent que la fa seva amb diferents responsabilitats d’existència, la de qui l’organitza, la de qui hi forma part, la de qui hi participa i molt important la de qui la fa seva visitant-la. En resum sent-hi. La fira fa cultura, fa economia, fa festa i fa país. Per una fira netament catalana.