DUES RELIGIOSES MALVISTES PEL RÈGIM ESPANYOL

He escoltat unes declaracions del Ministre Espanyol de Governació afirmant que “és lamentable que una monja es dediqui a la política”. Em sorprenen aquestes declaracions d’una persona que afirma va ser captada per la fe catòlica d’una manera, gairebé, a l’estil de Sant Pau camí de Damasc. Ell estava en camí nord-americà. I es va convertir. I és bo que no se n’amagui, però allò que no es pot fer és amagar el cap sota l’ala. El govern de l’estat veu amb molt mal d’ulls la presència de dues monges en el camp de la política. I quina és la seva greu falta? Que compleixen aquella norma evangèlica de primer els més pobres, la fe catòlica és un compromís amb la pobresa en el camp que sigui i qualsevol persona sigui monja, capellà, bisbe, cardenal o Papa té el deure evangèlic de denunciar la plaga social de la pobresa i molt més quan, com a ple segle XXI, la pobresa és resultat d’una mala política social i econòmica amb una descarada protecció dels més rics per part de la política. Tant Lucia Caram, com Teresa Forcades, tenen tot el dret i el deure evangèlic que elles compleixen i molts cristians no ho fem, i entre ells el ministre, si parem esment en el seu curriculum ministerial. Conec molt bé en quin atzucac s’ha ficat a l’acceptar la cartera ministerial. Escoltant-lo hom s’adona que la militància política està per damunt de la religiosa. I no em refereixo a problemes amb institucions religioses com l’Església Catòlica, l’ Islam, el Judaisme, l’Hinduisme i altres moviments religiosos. Em refereixo a actuacions polítiques que resulten francament dolentes per a les persones més necessitades i el govern d’Espanya palesa la seva religiositat amb subvencions multimilionàries envers uns, oblidant els altres. El problema de l’avortament és espinós per a un polític catòlic però ¿no ho és deixar molta gent en la misèria, sense casa, amb problemes per la sanitat, amb dificultats per estudiar i amb respecte per la dignitat de les persones que fugen del seu país per viure en un altre més dignament?. Senyor Ministre, tota la relació esmentada és matèria de política evangèlica, la que fan les dues monges que vos considereu d’un comportament lamentable. Cal tenir present que una persona, abans de ser religiosa és persona i moltes d’elles si no són religioses és per culpa de polítiques mundials que esclavitzen el ser humà. Les seves normes, Sr. Ministre, quan envia la policia a una manifestació popular tenen sentit evangèlic? Critica que una monja faci política i quan el Papa Francesc parla al Parlament Europeu, què fa? Per què no ho critica? Tan política és una actuació com l’altra i totes dues compleixen un mandat evangèlic. Podem dir el mateix de la vostra actuació ministerial? Els fets són la resposta.

ACABA DE COMENÇAR LA CURSA EUROPEA.

Catalunya al món no és un fet nou. S’ha intentat emparedar la història i negar l’evidència. Es necessitava un argument per demostrar que Catalunya no era una nació amb drets històrics que avalen la seva voluntat de ser un estat europeu independent. Era imprescindible per afirmar que aquest dret no existia. Però aquest argument se’n va poc a poc en orris. El parlament d’un estat europeu ha votat una moció favorable a Catalunya. Dinamarca, estat de la Unió Europea, acaba de donar la raó a Catalunya instant a l’Estat Espanyol que dialogui sobre el tema del seu futur. És el primer pas. La cursa ha començat. S’han enfrontat dues postures: l’absoluta del Govern Espanyol i la democràtica del Govern Danès. Quina serà la resposta d’Espanya? Òbviament que un NO, perquè un president no pot fer marxa enrere quan ha donat la seva paraula d’honor que Catalunya no serà independent. Es preveu un xoc de trens, però no serà contra el tren de Catalunya que Espanya xocarà, serà el de la democràtica Europa. Però el més feble tindrà totes les de perdre. Aquesta votació de Dinamarca no podia ser més oportuna amb unes votacions municipals a tocar. És veritat que en unes municipals es vota més el cap de llista que el partit, però també és veritat que la gent de Catalunya sap molt bé que amb uns ajuntaments governats per partits o coalicions independentistes hi ha molt de guanyat per a les properes autonòmiques del 27 de setembre en les que s’ha de donar el do de pit i omplir les urnes amb les paperetes dels partits que defensen el dret a decidir a Catalunya. Dinamarca ha allargat la mà a Catalunya i d’agraïts és correspondre amb un comportament que obri les portes de més estats europeus. N’hi ha un, el Vaticà que no forma part de la Comunitat però hi és escoltat, que reconeixeria una Catalunya independent. Corre la veu i “cuando el río suena, agua lleva”, diuen a Castella. Els temps, malgrat que a compte gotes, va donant la raó, i el temps és curt però la fe salta barreres i començarem el diumenge a saltar-ne i la saltarem amb rècord. No estem sols a Europa, encara que el Ministre Margallo ens enviï a volar per l’espai “in aeternum”. Sembla que al Ministre se li entelen els ulls. La cursa no s’atura.

AMICS LECTORS, TENIU CLAR EL VOSTRE VOT?

En La votació del proper diumenge, 24 de maig, el meu vot no es recolzarà en cap persona i sí en el punt principal de la ideologia de partit, la independència de Catalunya. I em falta decidir per quin dels tres partits catalans defensors de la independència de Catalunya em decidiré: CUP, ERC-ACCIÓ CIUTADANA i CiU. En aquesta votació aparco ser d’esquerres o de dretes, sóc independentista i d’independent sent pot ser des de l’esquerra i des de la dreta. El problema rau en l’efectivitat del vot. Però penso, que allò que interessa és que entre els tres partits sumin una gran majoria de vots independentistes. I no és demanar l’impossible si les manifestacions dels tres darrers anys no enganyen, que no ho crec. Un problema greu el tenim en certa premsa editada a Catalunya, que es mereix un boicot contundent pel poc o gens servei que fa a la nostra nació catalana. Amb una pedagogia molt subtil boicoteja el vot sobiranista La Vanguàrdia, i cito el nom perquè un periodista d’un altre mitjà m’ha obert els ulls. La forma és subtil perquè els interessa no perdre lectors, millor compradors davant la baixada de vendes que ja experimenten. El bombardeig antisobiranista serà continuat i atiat des de poders polítics de casa i de fora. Però el problema no ens ha de fer por. Penso que fou l’abat de Montserrat que afirmà no fa pas massa dies que EL Vaticà reconeixeria la independència de Catalunya i estic convençut que més d’una nació europea també. No debades en un parlament europea s’ha votat aquesta setmana recolzar-la. Són força els indicis que van a favor i els catalans no podem fallar cal assolir més d’un 85% de vots favorables i si és un 90 encara millor. La fita és assolible i està fonamentada. La nit del dia 24 de maig s’ha de convertir en un autèntic volcà que anuncia al món la voluntat dels catalans.

“EXPULSARIA TOTS ELS REGIDORS INDEPENDENTISTES...”

Aquestes paraules són prou antidemocràtiques per no donar el vot a Ciutadan’s que amb pell d’ovella es presenta com demòcrata. No pensar igual, és un dret que mereix respecte. Prohibir pensar diferent, no és  democràcia. Aquesta és la feblesa de la democràcia espanyola. Com a conseqüència de la seva postura neguen el diàleg perquè els expulsen. I tan amples. Són incapaços d’adonar-se que el seu èxit a la pell de brau el deuen al seu anticatalanisme i una vegada hagin complert la traïció catalana, rebran per resposta aquella frase històrica de que “Roma no paga als traïdors”. Es pot ser no soberanista, el que sí s’ha de ser és demòcrata i un bon  demòcrata respecte el dret dels que són sobiranistes. Amb el seu comportament, tant el PP, com Ciutadan’s i els partits que actuen com ells de la manera que defensen Espanya l’estan destruint. No és gaire lluny el dia que Andalusia, el poble andalús, se n’adoni de la bondat d’un poble independent, seguirà el mateix camí de Catalunya i d’Euskadi. Espanya es trencarà perquè l’estat no respecta el fet de ser nació. L’Estat Espanyol no és la nació espanyola, la marca Espanya no és el conjunt de nacions de lam pell de brau, encara se m’amagui sota l’escut de l’estat espanyol que no ho és per naturalesa. Sortosament els sentiments sempre suren, no desapareixen i quan més se’ls persegueix més s’escampen. La política d’expulsar a l’altre perquè pensa diferent desemboca a la llarga o a la curta, en el fracàs. El refranyer castellà ho diu prou clar: “Quien mucho abarca poco aprieta”. Sovint els efectes són contraris a les intencions quan aquestes no són demòcrates. Estic convençut que el dia 24 de maig i sobre tot el 27 de setembre, a Catalunya, seran una gran diada democràtica, preludi de la gran festa de la democràcia, la independència. I no s’expulsarà a ningú.

EL SOL SURT PER TOTHOM...

És vergonyant la manipulació, que una part de la humanitat, fa dels bens naturals. El sol, cada dia, reparteix solidàriament la bondat de la seva llum sense fer diferències amb la peculiaritat d’interferències climàtiques que suavitzen i matitzen les intensitats, però els efectes de la llum solar arriben a tot el planeta. En la consideració d’aquesta realitat hi trobem fenòmens de protecció quan per algunes raons la potència podria perjudicar la trajectòria d’alguns éssers vius. És la mateixa naturalesa que  no contradiu sinó que regula en benefici de la vida, en moments precisos i determinats. Però la presència de la llum solar directament o indirecta afavoreix. Allò que la naturalesa compleix d’acord amb el seu programa normatiu, la humanitat té capacitat de desnaturalitzar. Els beneficis del sol directament i indirecta han d’arribar a tots els éssers humans. Però aquest objectiu no es compleix i massa persones pateixen en les seves  carns aquesta mancança provocada per l’egoisme. Les riqueses materials són  vehicle perquè la llum arribi a tothom. I aquest vehicle és aturat constantment per manipulacions insolidàries, vestides de pell ovella normalment. Però la manipulació és molt sibil·lina. Afecta a la capacitat productiva, la impedeix, per una banda deixant sense feina als productors i per l’altra provocant crisis econòmiques, que tenen una doble cara superba. Per una banda causen misèria per a la gran majoria i per l’altra fan més rics als que ja ho són molt. És la gran hipocresia de la societat que ha trobat en la manipulació el doble efecte de simular ser bona provocant mal viure. És l’efecte del poder absolut que vol ser ell sense cap participació. I la presència d’aquest poder absolutista crea miratges que esdevenen la pobresa de la gran majoria. Una gran majoria a qui és vol enganyar amb una simulació descarada d’una solidaritat política basada en la mentida. Un poder que causa malestar i pobresa generalitzada no ho és mai de solidari. No és  ni en el món polític, ni en l’econòmic, ni en el cultural, ni en el religiós. És inversemblant que a ple segle XXI, amb la implantació d’un model democràtic, existeixin poders polítics de pràctiques i efectes absolutistes. La pell de  brau es troba en aquesta situació. Però no és una excepció de la història que una part de la nació es rebel·li. Sortosament aquest fenomen és una constant de la humanitat, com un record del programa que s’incompleix i crida a l’ordre. Catalunya, no actua excepcionalment, sinó en el marc de la filosofia de la història. Catalunya exigeix que els efectes del sol que surt cada dia per tothom el pugui gaudir amb tots els drets dintre de l’ordre natural. La independència de Catalunya vol gaudir solidàriament els bens de la naturalesa en benefici de tota la humanitat. Ningú pot impedir que el sol surti cada dia per tothom.