ORÍGEN DE LA GRANDESA I FEBLESA DE LA CONSTITUCIÓ

És possible que algun lector amic no estigui d’acord amb la paraula feblesa. Personalment penso que aquesta feblesa és la base de la seva grandesa. Per què els objectius de les obres dels humans estan emmarcats per aquestes dues paraules. La feblesa és un dels constitutius del ser humà. I malgrat aquesta feblesa és capaç de fer obres extraordinàries i una constitució per modelar la convivència d’un poble és una d’elles. El procés de la Constitució des de la redacció a la seva aprovació és molt expressiu. Una vegada constituïts el Congrés i el Senat un dels primers objectius era redactar la constitució espanyola, que no era la primera. Un grup de polítics escollits entre els diputats i els senadors, coneguts com pares de la constitució, fou l’encarregat. Una vegada complert el primer objectiu caliu el cedaç del Congrés i del Senat. Ull, s’hi presentaren 3.100 esmenes al text inicial abans d’arribar a la redacció definitiva. Algunes esmenes foren a la totalitat, com la presentada pel Senador, Lluis M.Xirinacs, que era un redactat nou de gairebé tots els articles, esmena no acceptada i vista amb mals ulls per diputats i senadors catalans. L’he llegida i penso que, avui, no ens trobaríem amb els problemes actuals, d’haver-la acceptat. Les esmenes donen una idea de la pluralitat d’opinions. Votada al Congrés i al Senat, els resultats foren: CONGRÉS: 345 vots. 325 afirmatius, 6 en contra, 14 abstencions. Curiós, els vots negatius foren els de A P, l’actual PP. SENAT. 239 vots, 226 favorables, 5 negatius i 8 abstencions. Els negatius foren els de la Minoria Basca i el de Lluis M Xirinacs. Anem a la votació popular, el referèndum del dia 6 de desembre de 1978. Nombre d’espanyols que tenien dret a vot: 26.632.180. Nombre de votants: 17.873.301. Vots afirmatius: 15.706.018. Negatius: 1.400.505. Vot blanc: 632.902 i nuls:136.786. Sumant els electors que no van votar, els vots negatius, els vots en blanc i els nuls, resulta que 10.928.972  espanyols amb dret a vot no estaven d’acord amb el text constitucional presentat a votació. És un signe evident de la feblesa de la Constitució davant la voluntat popular i una evidència que quan una part considerable del poble protesta té dret a ser escoltat, perquè la vigència li ha donat una majoria no massa lluny de la minoria. Com una curiositat analitzem què va votar Catalunya: nombre d’electors: 4.398.173. Votants: 2.985.790. Afirmatius: 2.411.870. Negatius: 143.265. Blancs: 126.462. Nuls: 20.569. Sumant el no votants, els negatius, els nuls i els blancs, no estan d’acord amb la Constitució: 1.703.679 votants catalans, una xifra prou representativa que convida a pensar quina és la proporció actual d’acord amb els moviments socials desenvolupats i són una base a l’esperança sòlida d’una Catalunya lliure i independent. Els nombres canten i des de la voluntat popular la feblesa de la Constitució és un fet, no només a Catalunya sinó arreu de la pell de brau. És la realitat de la llei natural que la història es mou i canvia contínuament i considerar-la dogmàtica és un error força greu. El procés de la Constitució és alliçonador, també amb les contradiccions que si descobreixen. Conèixer amb més profunditat la Constitució és un font de sorpreses i una argumentació a favor de les persones davant un poder que no entén què és la globalització i la globalitat, que no són possibles sense la centralitat del ser humà.Amb la Constitució també fem camí cap a la independència. 

“ELS INTERNATS DE LA POR”

Entre el 1952 i el 1960 vaig ser director i professor d’un internat molt anomenat a Catalunya, un internat d’alta muntanya. És veritat que els interns no pertanyien a la classe social dels internats de la por, segons els reportatge de TV3. Per la part que em tocava vaig seguir-lo amb molt d’interès. Jo, l’any 1952, tenia 23 anys amb les virtuts i defectes d’un  sacerdot acabat de sortir del rovell de l’ou. Reconec que aleshores jo era molt exigent en el tema del bé i del mal, una dualitat que mal entesa i defensada dogmàticament va ser massa perjudicial per a la ciutadania, sobre tot la més humil. Sortosament el meu internat estava a anys llum de la pedagogia expressada en el documental. Jo, en aquella època, no en vaig ser conscient, però sí que alguns fets no els entenia prou bé analitzats des de la meva religiositat. Les maldats denunciades en l’educació sexual, dissortadament les vaig viure però al revés. Vaig ser testimoni ocasional de dos matrimonis, pares i amics d’interns, que aprofitant un recó de l’internat s’intercanviaven homes i dones i quan em veieren feren els despistats. També vaig ser víctima d’un intent de tapar-me la boca per part d’un intern que amb nocturnitat intentà abusar d’un amic seu i al fracassar em demanà confessar-se amb mi. Ell i el company atacat em tenien molta confiança. Per això em vaig adonar ràpidament del problema. El vaig veure venir, perquè l’intern víctima havia parlat amb mi arrel d’unes ferides que portava a la cara i no acusà a ningú, però vaig lligar els fets. Li vaig contestar que allò que volia era fer-me callar i no el vaig confessar. Als dos dies ja no era a l’internat. Sí és veritat que jo era molt dur i amb algun càstig em passava, però mai relacionat amb el tema del reportatge. Recordo, que destinat a Barcelona, per Nadal em van enviar a un convent de monges a celebrar la Missa del Gall. Em va causar un efecte molt desagradable el fet que la celebració les monges i les internes la seguien des d’espais apartats i les noies amb vestits que semblaven més empresonades que internes. Aquella celebració amb va obrir els ulls. Algunes d’elles suposo, no ho vaig saber, eren mares solteres. Aquests fets viscuts em van fer seguir el reportatge amb els ulls molt oberts. Mai hauria pensat que persones religioses, homes i dones, es comportessin tan allunyades de l’evangeli. En la meva edat de capellà jove no em passava pel cap aquesta possibilitat. Continuava sent aquell nen de pagès que volgué ser capellà. L’any 1969 em vaig secularitzar i no he renegat mai de l’evangeli. Des de la meva religiositat estic al costat de les víctimes i mentre el reportatge em portava nous episodis em revoltava interiorment contra la política dictatorial i també democràtica dels nostres dies, que no només no ha condemnat la dictadura i els seus fets criminals sinó que en alguns moments els defensa i continua la seva filosofia. Una ullada a la política educativa, sanitària, laboral i atenció a la gent gran ens faria adonar-nos de com la democràcia que diuen existir a la pell de brau, no és la verdadera democràcia. Que trenta anys de democràcia hagin estat incapaços de guarir les ferides psicològiques i morals de nens i nenes, que avui són avis i molts ja no estan entre nosaltres, és demostratiu de la poca importància que es dóna a les persones i del poc respecte que se’ls hi té. Mentre avançava el reportatge, pensava que havia fet molt bé al secularitzar-me, que no vol dia apartar-me de l’evangeli i continuo pensant que en ell hi ha la verdadera filosofia de la convivència universal. Acabat el reportatge vaig exclamar interiorment, genial, encara que tard s’havia fet justícia als nens i nenes perjudicats perquè eren pobres o fills de pares empresonats o assassinats. Un gran treball de TV3 i la seva gent. Així es fa país.La foto un dels entrevistats explicant el seus problemes.

AMB LA CONSTITUCIÓ SEMPRE..

.Sr. President del Govern d’Espanya, què li sembla si conjuntament fem un repàs de la declaració d’intencions que es llegeix en el Preàmbul de la Constitució que tan estimeu?

“La Nació espanyola amb el desig d’establir la justícia, la llibertat i la seguretat i de promoure el bé de tots els qui la integren, en us de la seva sobirania, proclama la voluntat de:

Garantir la convivència democràtica dins la Constitució i les lleis de conformitat amb un ordre econòmic i social just. ( Suposo que no podeu assegurar el compliment d’aquesta garantia quan l’ordre econòmic i social just de moment és gairebé una utopia.)

Consolidar un estat de Dret que asseguri l’imperi de la llei com expressió de la voluntat popular. ( Són molts els fets i els esdeveniments que demostren que la llei no segueix la voluntat popular, més encara, va contra aquesta voluntat.)

Protegir tots els espanyols i pobles d’Espanya en l’exercici dels drets humans, les seves cultures i tradicions, llengües i institucions. ( La vostra política unificadora és totalment contrària a aquesta intencionalitat. No només no respecteu si no que feu tot el que podeu per fer desaparèixer el català i la seva cultura. Un exemple prou clar les paraules de l’ex-ministre Wert i la seva llei. Com heu actuat a Catalunya, Illes Balears i València contra el català. Tot el contrari de la voluntat de la Nació espanyola.)

Promoure el progrés de la cultura i de l’economia per tal d’assegurar a tothom una qualitat de vida digna. (La qualitat de vida de la majoria d’espanyols no és digna perquè una gran majoria no gaudeixen del mínim necessari. Precisament les vostres lleis sobre ensenyament i treball han aconseguit tot el contrari).

Establir una societat democràtica avançada. ( Una societat avançada no s’aconsegueix amb fets contraris, com fer propaganda contra productes catalans, i el vostre govern ho ha fet.)

Col·laborar a l’enfortiment d’unes relacions pacífiques i de cooperació eficaç entre tots els pobles de la Terra. (Què llunyana està la política espanyola d’aquest desig constitucional. No cal fer referència només a Catalunya, perquè d’incompliment és de nivell internacional.)

Senyor Rajoy, només amb desitjos no es va enlloc, i sembla ser que el Preàmbul de la Constitució és això, només un desig. Ja sé que vos no penseu com jo, però és el meu dret, també constitucional, i no estic sol, hi ha milers d’espanyols que pensen com jo. I aquests milers també són sobirans.

FLAGEL·LAR LA VEU D’UN POBLE

Cada dia que passa tenim més a l’abast de la mà la independència de Catalunya, però cada dia apareixen més flagel·ladors que la volen coronar d’espines. La corona d’espines és a l’avantsala de la resurrecció. La comparació bíblica em va com anell al dit per refermar la meva esperança en la independència de la meva nació catalana. La duresa de la flagel·lació i de la crucifixió alena la força de la fe i de l’esperança d’una Catalunya que assoleix victoriosa la seva llibertat. Ens volen fer creure que el flagel·lador infalible és l’article 155 de la Constitució. L’he llegit i democràticament està al costat d’una Catalunya que defensa els seus drets. L’article 155  en una de les seves afirmacions per poder fer realitat les amenaces exigeix majoria absoluta del Senat i si no he llegit malament es refereix al vot de tots els senadors. I no oblidem que l’article 7 del Tractat Europeu, signat per Espanya, dóna la raó a Catalunya. No crec que la Constitució esdevingui el botxí de la independència de Catalunya. Aquest és el desig d’aquells que s’emparen en la força absoluta de la llei quan en la convivència humana res és absolut i menys les lleis, que són canviants, com canviant és el procés de la història. Aquest interès repetitiu de la força de la Constitució em recorda aquella frase, no sé si de Maquiavel, de Rousseau o de Voltaire que diu “ calumnia que alguna cosa en queda”. Quan escolto o llegeixo afirmacions dels màxims representants de la política espanyola m’avergonyeix la feble base argumental que demostra poca capacitat de diàleg, desconeixement del curs natural de la humanitat i on rau la centralitat de la història. És preocupant quan moltes de les sentències polítiques, econòmiques i judicials que s’escolten obliden tan olímpicament el ser humà, quan segons la Constitució espanyola afirma que tots els espanyols són iguals davant la llei. I aquest punt que és bàsic no és compleix. I no es compleix quan amb la llei a la mà es premien els càrrecs, no els mèrits personals. Mai un càrrec per important que sigui, rei, cap d’estat, ministre, capità general, bisbe o papa etc.., produeix dignitat, ans els contrari exigeix dignitat a la persona que l’ostenta. Declarar per llei, fins a canviar la Constitució, intocable a una persona una vegada acaba el seu mandat és una violació sense nom de la dignitat de les persones I és precisament la filosofia de la dignitat de les persones on rau la força de la convivència i és una  vergonya defensar dignitats que la veu popular condemna i reprova. Sí, és molt dur, però ja ho diu el refrany castellà, “cuando el río suena, agua lleva”. En el tema d’aquest article hi ha dues paraules que són fonamentals a l’hora d’un debat necessari: botxí i dignitat. Quan el botxí castiga la dignitat, la veritat la defensa el ciutadà no el poder.

“NO HI HAURÀ INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA”

La filosofia del “no” arriba a ser obsessiva i aprofita totes les oportunitats per demostrar seguretat i autoritat. Fer afirmacions categòriques davant de polítics estrangers palesa feblesa política quan està mancada de diàleg. El comportament del President del Govern Espanyol, Sr. Mariano Rajoy té tot el dret de voler mantenir l’estructura actual de l’estat, però tenir dret de mantenir, no vol dir que automàticament tingui el dret d’impedir-ho. I són precisament aquests dos extrems, que plantegen models diferents, que necessiten diàleg al marge de les lleis actuals. Les lleis continuaran vigents o no, independentment de la solució que s’assoleixi. Les lleis són efímeres, no dogmes. I la història l’escriuen els pobles i les lleis són conseqüència del model de societat política preferit per la ciutadania. El càrrec de President de Govern comporta obligacions de la realitat existent, no de realitats futures diferenciades del seu estat. Els polítics han de tenir molt clar que ells no fan història, ells en són servidors tan si el model continua, com si varia. Defensar la Constitució Espanyola no autoritza interrompre processos històrics, sí, demana posar-se d’acord per poder continuar junts o separar-se. I la base democràtica de la convivència humana no és altra que el respecte i el diàleg i el punt de sortida una anàlisi de perquè una part de l’estat es vol independitzar. No sempre els processos històrics han estat respectuosos amb les persones, particularment aquells que s’han bastit amb l’argument de les armes. I la nació o poble que ha estat annexionat per la violència té tot el dret de recuperar els seus orígens. I en aquest sentit Catalunya és tant o més antiga que Espanya. L’Espanya actual només té 300 anys d’història i durant aquets tres cents anys, com ha estat tractada Catalunya i com continua sent tractada? Oposar-se a l’autorealització d’un poble, com Catalunya, significa defensar el procés violent d’anexió i aquest comportament és una manera negativa de construir la convivència global. Les lleis no configuren convivències, han  d’estar al seu servei i si la convivència no és bona significa que les lleis tampoc ho són. Per altra banda la llei no té cap autoritat de prohibir el pensament, ni de posar-lo en pràctica. La llei ha de ser base raonable del diàleg i defensora de la voluntat dels pobles. Posar en pràctica aquesta filosofia no és fàcil i aleshores el poder s’empara en la llei i la base del diàleg és el no. Sr. Rajoy els polítics no fan la història, la història la fan els ciutadans. Catalunya serà el que la majoria dels catalans vulguin i estic convençut que serà independent possiblement durant la propera legislatura tal vegada governada per vos. I tingui molt present que Catalunya no serà un mal veí de l’estat espanyol.