“La reforma de la Constitució no deixaria contents als independentistes” (Mariano Rajoy)

Una declaració d’intencions prou clara i oberta i la confirmació d’un enfrontament obert contra aquells que pensem diferent. No cal ser gaire intel·ligent per entendre que la reforma que proposarà el PP amb la conformitat del PESOE i altres tindrà una única direcció sense tenir present els altres. Però aquest oblit dels altres és anticonstitucional perquè el pensament és lliure. Sr. Rajoy jo sóc independentista, penso que la independència de Catalunya és necessària perquè és un dret natural i, a la vegada, també és bo per a Espanya. I amb la Constitució a la mà no em podeu sancionar, ni oblidar, ni passar de mi perquè si ho feu la mateixa Constitució m’empara i em reconeix el dret de denunciar-vos. Encara que no us agradi, defensant el dret a la independència, constitucionalment sóc espanyol i com a tal sobirà, perquè la sobirania del poble espanyol no demana que tots els espanyols pensin igual. La mateixa Constitució n’és exemple perquè no va ser votada igualment per tothom i li recordo que predecessors del PP, A. P., hi van votar en contra. Les idees són per pensar-les, per dialogar-hi i per arribar a un consens. I la idea de la independència defensada per més de dos milions de persones sobiranes és una idea que vos mai heu acceptat i la vostra resposta és no. No us faig cap retret perquè políticament defenseu la unitat actual, però sí, us el faig perquè no teniu voluntat de diàleg. Teniu por que el diàleg arribi a la conclusió que la independència és dret dels catalans i com no teniu arguments en contra feu servir la tàctica d’amagar el cap sota l’ala. Sr. Mariano Rajoy no som curts de gambals: sortiu amb una proposta que no agrada als catalans, però allò que no sabeu és si som capaços de convertir-la en un boomerang d’aquells que exploten a les mans. La vostra proposta i intenció democràticament no s’aguanta, senzillament perquè no ho és i no ho és perquè de sortida ja surt pactada i el debat polític serà inexistent. Però, Sr. Rajoy, encara que canvieu la Constitució unilateralment, constitucionalment hi ha un argument sobre la sobirania del poble. I en aquest cas el poble català és sobirà i té dret a manifestar-se amb la Constitució Espanyola a la mà i amb la legislació europea. I no us empareu en l’argument de l’odi, perquè a Catalunya aquesta argument no és vàlid, només li donen validesa aquells que s’hi han recolzat per sotmetre els altres. La sobirania del poble català és històrica i anterior a totes les Constitucions de la pell de brau. La veu del poble és llei i sempre s’imposa. I tingueu cura perquè la veu del poble espanyol també s’imposarà sobre la vostra política. No cal aixecar catifes per buscar que amaguen, s’aixecaran soles. Sr. Mariano Rajoy, el diàleg és sempre necessari amb independència o sense.  

LLUIS M.XIRINACS, VUIT ANYS EN NOSALTRES

Una vida difícil de digerir per a força gent però un lluitador intel·ligent i agosarat de la verdadera llibertat de les persones. Luis M. Xirinacs en feia de la vida de cada dia, de tots els seus actes, un exercici de perfeccionament de la seva imatge. No de la física, sinó de la psíquica. Setanta cinc anys va viure lluitant per la dignitat de la persona a tots nivells i en fa vuit que està en nosaltres confortant la nostra esperança i fe en una vida independent i lliure. Luis M. Xirinacs és l’estudiós de la globalització i, a la vegada, el primer practicant. I el primer pas rau en l’assoliment d’una persona integral, tenint cura de tota la imatge física i psíquica i per assolir-ho disposava de dues eines indispensables, la religió i la política. La seva lluita continua perquè no només està en nosaltres, sinó perquè ens ha deixats armes culturals fonamentals per a la lluita. I allò que sembla inversemblant ens ho explica el seu ambient místic. El Dr. Joan Parés, que el coneixia a la perfecció, ens diu que era “un místic total”. Des d’una mirada humana dominada per la política sotmesa a l’economia és impossible estar-hi d’acord, no perquè no l’entenguin, sinó tot el contrari perquè l’entenen massa. La seva filosofia els hi enderroca tot el seu muntatge corrupte manipulat egoísticament. Per aquesta raó el seu pas per la política fou menyspreat i sovint befat perquè les esmenes, que presentà en la seva totalitat a la Constitució, donaven a la política un caire més democràtic a la política amb més protagonisme de la ciutadania. Val la pena llegir-les i ens adonarem de com, no només Catalunya, sinó tota la pell de brau no viuria en l’estat de crisi actual. La figura de Lluis M. Xirinacs no és còmoda però és indispensable. Hi ha hagut molt interès en desprestigiar-la però amb tota seguretat que en un termini no massa llarg esdevindrà l’exemple a seguir per a una Catalunya Independent i si se’m colla més, també per a una Espanya més democràtica. No gaudim de la seva presència física. El seu misticisme i la seva religiositat, que no el va abandonar mai, li donen a la seva mort un aire de llibertat amb un missatge de fe i esperança en les persones que gaudeixen de les eines necessàries per a la seva llibertat, només cal servir-se’n intel·ligentment. Avui, 8 anys desprès, també es capdavanter en la lluita per la llibertat de Catalunya. Només la CUP el té en la seva filosofia perquè la de Xirinacs és la seva i sense la CUP, n’estic segur, Catalunya només amb Junts pel SI, no tindria tan a l’abast de la mà la seva independència. Lluis M. Xirinacs ens hi acompanya en aquest camí.

QUI ESTIMA DE VERITAT CATALUNYA?

No hi ha res més voluble i manipulable que els sentiments, les emocions i les passions. L’amor és una vivència emotiva i passional. Catalunya i Espanya poden ser subjectes d’amor? Honestament no. Només les persones són subjectes actius i receptius. Un objecte, en el nostre tema un espai emmarcat pel temps i la matèria física potser objecte d’un desig polític de possessió i l’estimació ve donada per motius de pertinença a una col·lectivitat que hi viu i gaudeix dels seus fruits i productes, garants de la seva subsistència. Quan jo afirmo que estimo Catalunya, em refereixo a la seva gent i el meu amor pot defensar-la fins a la mort, si s’escau, perquè és l’espai físic on desenvolupa la seva història. L’espai i la història no són ni passionals, ni emotius, ni amor però sí les persones que hi viuen i aquest espai i la seva història els hi proporcionen una identitat característica que els diferencia d’altres col·lectivitats. Jo estimo Catalunya perquè estimo i defenso la seva gent. Però tothom que viu a Catalunya és digne del meu amor com català? Òbviament que no, el que no significa que l’odiï i no el pugui estimar com a persona que és. I aquesta diferenciació genera problemes que la política pot fer més greus del que realment són. Per què generalment és la política causa de les animadversions. Políticament és vol dominar un país, no per motius humans, sinó per motius dels seus valors naturals i per la capacitat de produir riquesa dels seus habitants. I en aquest punt hi rau el motiu diferenciador de l’amor dels que estimen els país perquè és el seu i els que estimen el país perquè està sota el poder polític d’altri que unifiquen per urgències de pertinença política al dominador i al dominat. I com els unifiquen, afirmen que estimen l’un i l’altre, com si les persones d’un i altre tinguessin la mateixa cultura, la mateixa història i els mateixos objectius de supervivència. Se’m fa molt difícil acceptar un amor que no respecte les diferències i per conseqüència la seva identitat. El territori no és identitat però una estada històrica la modula i li dóna forma, fins i tot físicament. Jo no puc acceptar una política que no em deixa viure com a català, diferenciat del castellà respectant-lo. Però el primer pas és no respectar la meva identitat i la volen modificar. Com volen que em  cregui que m’estimen com a català? L’argument filosòfic que defensa el meu dret a ser políticament és la base fonamental de poder formar una col·lectivitat caracteritzada per la individualitat catalana. No és lògic que se’m objecti que estem en temps globalitzadors, perquè globalitzar no vol  dir destruir individualitats sinó configurar una col·lectivitat mundial a base d’individualitats coherentment coordinades que presenten un globus únic amb variants diferents. La capacitat d’unir és indispensable per pensar en la globalització. El centre d’aquesta capacitat és el respecte mutu. Sense respecte no hi ha capacitat de diàleg i coordinació social. I sense dialogants diferents no hi ha capacitat de globalització. Jo vull un Catalunya amb capacitat de diàleg i respectuosa amb l’altre. I només ho pot ser si és independent.

Amic, Carles Vallbona, sempre estaràs en nosaltres

La teva mort no és un adéu, és l’assoliment d’aquell jo que tu tant estimaves i defensaves. Si les teves paraules eren sempre una lliçó de solidaritat i respecte que, a la vegada, ensenyaven a estimar la vida, el teu adéu d’aquest món temporal és l’arribada a l’altre món intemporal, etern on els “jo” individuals esdevenen un “jo” col·lectiu de convivència. Amic, Carles Vallbona, la nostra amistat no ha estat llarga, però sí, intensa. No són necessàries moltes paraules per valorar la intensitat, sovint, amb un gest n’hi ha prou. I amb tu han estat més valuosos els gestos que les paraules. Les teves abraçades, concretament la darrere, quan encara la malaltia no t’havia immobilitzat, fou tan intensa, íntima i solidària que m’acompanya i m’acompanyarà sempre fins el dia que com tu el meu “jo” temporal esdevingui etern amb el teu. La teva presència estarà sempre al nostra costat amb les sàvies ensenyances sobre la importància de la solidaritat per assolir una bona convivència i com la salut de les persones està estretament lligada al comportament de cada persona amb el seu pròxim. La medecina és un instrument en mans dels metges per poder fer aquells petits i grans miracles, que tu també feres, pel benestar físic i psíquic. Ens vas ensenyar que la malaltia esdevé un company de viatge que ens anima a mimar la nostra existència, a conèixer els seus valors i en que consisteix la verdadera qualitat. Un malalt pot aconseguir viure qualitativament millor que moltes persones sanes que no respecten el seu cos, que consideren valent i fort. I tu ens en vas ensenyar. El teu exemple vital és una lliçó magistral en la salut i la malaltia, en la pròpia i en la dels teus i orientant a quantes persones demanaven el teu consell i el teu pronòstic. Amic, Carles, ara estàs més que mai entre nosaltres, perquè estàs en nosaltres, ets la plenitud de la naturalesa perquè ara ets l’autèntic “JO” en el “JO” de l’esbarzer cremant on Moisès va rebre la resposta del creador amb aquesta mateixa paraula, “JO SÓC”. Algun lector no estarà d’acord amb les meves paraules, ho entenc, però jo, amic Vallbona, estic segur que tu, sí, perquè tu ja ho ets en l’altre món etern. No et dic adéu, perquè tu tampoc m’ho dius, tu em recordes “el camí, la veritat i la vida”. Ara tens la vida plena perquè ja has fet el camí i ara ets veritat.

Acabar amb les guerres religioses del segle XXI

Un senyor que signa “Un científic, ateu, i amb valors, m’ha  demanat, com un bon amic, que reflexioni sobre el tema. Per començar, una pregunta: totes les guerres del segle XXI són religioses? Ell es confessa ateu i jo religiós en el més ample sentit de la paraula. Accepto el consell i estic d’acord amb l’objectiu. No em canso d’afirmar que el dia en que totes les religions del món es posin d’acord, la humanitat començarà a viure en pau. El bon amic em contraresta dient-me que “el camí, la veritat i la vida, és la ciència”. No li dic que no, però amb limitacions i responsabilitats. La ciència també hi té la seva part de culpa en les guerres actuals. Però hi ha un altre factor amb una gran responsabilitat, el diner. El FMI i el Banc Mundial ens ho poden explicar. Però ni la religió, ni la ciència, ni el diner són responsables directes. Són instruments manipulats pels poderosos, bàsicament, del diner. El màxim responsable de les guerres és el ser humà, perquè només la persona és subjecte de responsabilitats. Dissortadament l’odi amb mort entre els humans és tan antic com la mateixa història. Cain va matar al seu germà Abel, per odi. I sembla ser per culpa de pràctiques religioses. En les nacions, gairebé prehistòriques, els reis es consideraven déus, manipulant els súbdits amb diners i guerres. És la religió, com a poder, manipulada per assolir poder. Mesopotàmia, Egipte, Grècia, Roma en són exemples, podent-hi implicar en certa manera el poble jueu dels temps d’Abraham, dels profetes, dels reis i dels imperis dominadors. És veritat que la religió pateix històricament culpabilitats d’usurpació de poders, vulnerant la dignitat bàsica humana. Sobre aquest tema manipulat només vull afegir-ho una reflexió. Situem-nos en l’època de Franco, a Espanya, i de Stalin, a Rússia. El primer un gran manipulador de l’església catòlica, el segon, de la filosofia de Marx. La història hagués estat la mateixa si Franco hagués governat Rússia i Stalin, Espanya. Els dos van servir-se de la religió, és veritat, però també de la ciència i del diner. I la ciència i el diner continuen, avui, sent responsables de les guerres del segle XXI, siguin o no religioses. Sense diners i sense ciència no es pot dominar l’espai, el gran objectiu del poder per esclavitzar la majoria. Per tenir una idea de la culpabilitat del diner en la societat actual, recomano la lectura de l’article que ElPuntAvui publica,03/08/015, amb el títol SADISME ECONÒMIC, signat per Xavier Diez, amb el greuge d’un espanyol que en fou director del FMI. El model de societat actual per molt democràtic que sigui no és cap garantia d’una futura convivència mundial en pau, perquè la base filosòfica respon a tot si val per guanyar diners i l’objectiu final el defineix la dita espanyola, “tanto tienes, tant vales.” Mentre els instruments responsables de la integritat global de les persones, religió, ciència, diner, estiguin en mans de manipuladors, la injustícia social serà un fet. I la política actual global ho és tot menys global i pacífica, perquè allò que més els preocupa que perduri és la ignorància, la malaltia i la pobresa universal. Només una revolució  mundial de la humanitat pobre i desemparada pot encetar el camí de la pau, amb la col·laboració del diner, de la ciència i de la religió. El diner,la ciència i la religió han d’estar al servei de tota la humanitat. I el primer pas és dignificar el ser humà i desbancar del poder els manipuladors actuals que s’amaguen amb la pell d’ovella de benefactors de la societat convertint en milionaris els familiars i amics. I la pell de brau també entrebanca el camí.