L’article 1, diu: “La Constitució es fonamenta en la
indissoluble unitat de la nació espanyola, pàtria comuna e indivisible de tots
els espanyols, i reconeix i garanteix el dret a l’autonomia de les
nacionalitats i de les regions que la integren i la solidaritat entre totes
elles”.
Amb tota sinceritat quan llegeixo aquest article, la
meva ment pateix un garbuix tal que se’m fa difícil treure’n la seva filosofia.
És veritat que no sóc home de lleis sinó de lletres i crec que estic capacitat
per entendre allò que llegeixo. Allò que no entenc és que una llei pugui tenir
moltes interpretacions i que per entendre-la un xic millor siguin necessaris
els advocats i els juristes. Quan hi penso em venen a la memòria condemnes a
mort defensades per advocats i dictades per tribunals que passats uns anys es
demostra que són injustes. Per què? Hi havia una llei i la història ens diu que
no es va complir i els especialistes la van interpretar erròniament. I amb el
meu coneixement gramatical del llenguatge i de la sintaxis procuro entendre allò
que llegeixo. I la primera ratlla de l’article va em provoca neguits. “La
Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la nació espanyola”. Dues
preguntes: què vol dir nació espanyola, què és? Quina lògica té indissoluble
unitat? La nació no la configuren els territoris, sinó les persones que els
habiten. I la història d’Espanya ens ensenya que les persones que habitaren la
península ibèrica formaven diferents col·lectivitats i amb diferents idiomes i
amb lleis pròpies. I que aquestes persones complien un procés que és indefinit i
que encara continua actiu. Un territori no pot definir mai per ell sol una
nació i menys un estat. Penso que el redactat hauria estat millor si digués “la
unitat de l’estat espanyol”, molt més amb consonància als moviments dels
pobles, que en el segle XXI encara es produeixen. Una altra qüestió: què
entenem per unitat? És un concepte divisible, per què tal concepte es refereix
a un subjecte u objecte per poder saber el nombre de components que s’uneixen
per formar un tot. Però la base no és mai el territori. La mateixa història
demostra la realitat de la nació espanyola que en no massa segles de distància
el territori l’ocupaven diferents nacions, que tenen dret a recuperar la seva
independència perquè l’annexió no fou fruit d’acords sinó de victòries de
guerres. És veritat que és pàtria comuna de tots els espanyols, d’aquells que
ho són, no dels altres i no és indivisible perquè la història és progressiva i
canviant. L’Espanya que ingressa a la Unió Europea no és la mateixa d’abans de
formar-ne part. Ha canviat. La segona part de l’article penso que és discutible
per què la veritat dels verbs reconeix i garanteix no sempre s’han portat a la pràctica. I en el punt que
menys rau en el respecte a la solidaritat entre les autonomies i en la
diferenciació de nacionalitats i regions. Tema per un altre article. I responent
al títol penso que de les meves reflexions es pot deduir que no.







