Nega la Constitució el dret a decidir?

L’article 1, diu: “La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la nació espanyola, pàtria comuna e indivisible de tots els espanyols, i reconeix i garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i de les regions que la integren i la solidaritat entre totes elles”.

Amb tota sinceritat quan llegeixo aquest article, la meva ment pateix un garbuix tal que se’m fa difícil treure’n la seva filosofia. És veritat que no sóc home de lleis sinó de lletres i crec que estic capacitat per entendre allò que llegeixo. Allò que no entenc és que una llei pugui tenir moltes interpretacions i que per entendre-la un xic millor siguin necessaris els advocats i els juristes. Quan hi penso em venen a la memòria condemnes a mort defensades per advocats i dictades per tribunals que passats uns anys es demostra que són injustes. Per què? Hi havia una llei i la història ens diu que no es va complir i els especialistes la van interpretar erròniament. I amb el meu coneixement gramatical del llenguatge i de la sintaxis procuro entendre allò que llegeixo. I la primera ratlla de l’article va em provoca neguits. “La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la nació espanyola”. Dues preguntes: què vol dir nació espanyola, què és? Quina lògica té indissoluble unitat? La nació no la configuren els territoris, sinó les persones que els habiten. I la història d’Espanya ens ensenya que les persones que habitaren la península ibèrica formaven diferents col·lectivitats i amb diferents idiomes i amb lleis pròpies. I que aquestes  persones complien un procés que és indefinit i que encara continua actiu. Un territori no pot definir mai per ell sol una nació i menys un estat. Penso que el redactat hauria estat millor si digués “la unitat de l’estat espanyol”, molt més amb consonància als moviments dels pobles, que en el segle XXI encara es produeixen. Una altra qüestió: què entenem per unitat? És un concepte divisible, per què tal concepte es refereix a un subjecte u objecte per poder saber el nombre de components que s’uneixen per formar un tot. Però la base no és mai el territori. La mateixa història demostra la realitat de la nació espanyola que en no massa segles de distància el territori l’ocupaven diferents nacions, que tenen dret a recuperar la seva independència perquè l’annexió no fou fruit d’acords sinó de victòries de guerres. És veritat que és pàtria comuna de tots els espanyols, d’aquells que ho són, no dels altres i no és indivisible perquè la història és progressiva i canviant. L’Espanya que ingressa a la Unió Europea no és la mateixa d’abans de formar-ne part. Ha canviat. La segona part de l’article penso que és discutible per què la veritat dels verbs reconeix i garanteix no sempre  s’han portat a la pràctica. I en el punt que menys rau en el respecte a la solidaritat entre les autonomies i en la diferenciació de nacionalitats i regions. Tema per un altre article. I responent al títol penso que de les meves reflexions es pot deduir que no.

La Traïció dels líders

Lluis M. Xirinacs va escriure una trilogia amb el títol que encapçala aquest comentari. És una visió de la política del moment de la transició en la que s’acusa a polítics catalans de no haver defensat prou bé el interessos de Catalunya i d’haver-se rendit a les exigències dels partits majoritaris de l’estat. I aquest llibre el condemnà a ni aigua per part dels polítics que li barraren col·laborar amb la premsa. El mateix que la política espanyola fa amb Catalunya. I la problemàtica es repeteix avui però a nivell estatal. Per què a nivell estatal, penso que s’ha produït una traïció en el PSOE amb certa responsabilitat del PP. I he llegit un comentari que es produirà allò de Roma no paga els traïdors. De moment ja apareixen els primers moviments que desvetllen suspicàcies com per exemple la precipitada trucada del President en funcions al nou cap del PSOE. Una trucada que em porta a endevinar copets a l’espatlla per desprès lligar-lo de mans. Tampoc m’agrada gens el possible canvi de direcció del PSC en relació a l’abstenció per ajudar a Rajoy. Tot plegat fa pudor de traïció. El PSOE ha plegat veles seguint les ordres del barons, precipitant la decapitació del Secretari General que havia estat votat per la militància. I precisament aquest menys teniment dels ciutadans és allò que decanta la democràcia cap a una dictadura. I el procés del PSOE de la manera que l’he viscut no em mereix cap altre comentari millor. L’evolució del procés denuncia un partit sense principis perquè els canvia d’acord amb les  circumstàncies. Des de la meva talaia, la traïció és molt greu per què es manipula la Constitució per vestir-la amb pell d’ovella. I tot, per què? Senzillament per dissimular la corrupció que encara regna en l’alta política espanyola. I al PP un canvi de direcció del PSOE, com diuen els castellans “miel sobre hojuelas”. I Catalunya què hi té a veure? Senzillament que el complot contra la seva independència sigui més gran i més potent. Perquè el decantar la balança es deu a un principi d’entesa de Pedro Sánchez amb els independentistes catalans. I com la història, pensen que no la poden fer els ciutadans sinó que l’han de fer els polítics, la traïció, cop de porta i a guanyar. El resultat, més odi en la pell de brau, odi contra Catalunya perquè els catalans amb la seva resposta puguin ser tractats de traïdors. No suporten, ni el PP, ni el PSOE, que el moviment independentista català sigui democràtic i pacífic i culturalment lògic. I és precisament la força de la lògica cultural,la raó definitiva de la llibertat dels pobles i Catalunya és un poble que té tot el drets i els mèrits de ser un poble lliure, independent i un nou estat europeu. Catalunya no trairà a la democràcia. I Europa està esperant obrir-li les portes, independentment d’allò que es digui des de Madrid. I amb la Constitució espanyola de testimoni favorable davant el tribunal de la història.

Amb el cor bategant i la ment pensant

Respecto totes les opinions que respectin l’equilibri d’allò que sent el cor i que pensa la ment. Les idees són lliures, és veritat que algunes difícils de defensar. Però lliures. Quan els seus efectes són criminals, han de reprovar-se, amb un però, qui és el criminal la idea o el pensant? El pensament és lliure i no hi ha cap llei amb capacitat de prohibir-m’ho. És un dret inherent al fet de ser persona, és dret natural. No em poden prohibir pensar, però sí castigar els efectes criminals de les meves idees. Que és molt diferent. Defensar els drets dels pobles democràticament amb la paraula i el diàleg no és cap fet sancionable i sí una necessitat de diàleg. En el preàmbul de la Constitució espanyola s’hi llegeix aquest objectiu: “col·laborar a l’enfortiment d’unes relacions pacífiques i de cooperació eficaç entre tots els pobles de la Terra”. Tinc entès que aquests objectius, la Constitució els vol desenvolupar i complir. El mencionat parla de col·laboració i cooperació sense distincions de cap mena. Catalunya és un d’aquests pobles de la terra. Com ho és Andalusia. Quina és la cooperació i col·laboració de l’estat espanyol envers les dues autonomies? El resultat és l’enveja i l’odi contra Catalunya. Així es compleix la Constitució quan s’obliden els seus objectius fonamentals? Així es compleix la Constitució quan un president autonòmic perquè sóc independentista m’acusa de pistoler terrorista? Coneix la població el text constitucional?

En temps de Franco s’exigia a les escoles la classe de “formación nacional”. Una classe inútil pel contingut i per l’objectiu. Voleu saber com jo i els companys i companyes vam aprovar el primer curs d’universitat? És una idea de la incongruència. Entra l’examinador. Fa una xerrada i una pregunta, només una. Una vegada feta, amb la mà alçada li demano fer una pregunta. Com aleshores encara no m’havia secularitzat, em diu, pregunti “Padre”. La meva pregunta: veritat que la seva proposta es refereix a.... (un seguit de respostes). Així és em diu. I tot seguit comença l’examen amb la resposta que tots els alumnes van escoltar. Això és un examen universitari? Personalment no conec cap normativa sobre l’ensenyament de la Constitució. Tal vegada l’exemple contraproduent dels seus antecessors els ha fet pensar que era inútil i millor no aprofundir-la, perquè de conèixer-la possiblement s’adonarien els ciutadans de massa tripijocs. I això es relaciona amb una intervenció de la vice presidenta del govern que es vantava, abans de produir-se el judici com si ja fos una realitat, de la proposta de la fiscalia de l’estat contra Artur Mas i les dues Conselleres que van dur endavant la votació de 9N. Quan el cor desitja i la ment ho confirma no es cap il·legalitat. Complir la veu del poble que amb la Constitució a la mà és sobirà, no és cap il·legalitat. Donar preferència a la llei natural per davant de l’escrita és un deure no un delicte, delicte contra la humanitat és no complir-la i negar- la. I un fet curiós. He escoltat les paraules d’un advocat que afirmava que el fiscal que porta el cas anteriorment a haver-se-li encarregat, havia declarat que el posar les urnes no era cap delicte. Això m’ha recordat la meva intervenció en l’examen universitari esmentat. Els fiscal pregunta i el govern respon. Així ho dedueixo de les paraules de la vici presidenta que vaig escoltar per televisió. Amb tot i això cal escoltar els batecs del cor i seguir les conclusions de la ment.

Es pensaven que sortiria gratis?

Hi ha sortides de to, en particular en els alts càrrecs polítics, que palesen la seva feble cultura humana i defineixen el seu fil conductor des de l’escarni i la befa. I aleshores fent una proclama democràtica es defineixen els garants de la convivència i defensors dels drets. Defensors de drets que amb la ironia de la seva befa ells mateixos trepitgen. Els esclats de joia davant d’una suposada victòria jurídica amanits de sorna burlesca a la llarga quan la protagonista o el protagonista de la ironia menys s’ho pensen esclata sobre les seves mans la bomba que confonien amb un bombó. En una sentència judicial hi ha un guanyador i un perdedor però quan el guanyador amb el seu comportament menysté el perdedor, que és tan o més persona que ell i en fa befa, palesa la seva predisposició de deixar-se portar en les seves accions per la corrupció, perquè corrupció és mofar-se d’un condemnat per la justícia, que com a persona iguala en dignitat per naturalesa. I aquesta vessant s’oblida massa sovint i en política, massa sovint, sembla llei. Sra. Saez de Santa Maria i Sr, Garcia Albiol,  com s’ho prendrien si començo a fer broma i a enriure’m del PP pels avisos d’incompliments sobre els drets dels treballadors que heu rebut d’Europa? La resposta seria que no sóc demòcrata i no respecto les lleis. I al rebre la vostra condemna pensaria que “piensa el ladrón que todos son de su condición”. Heu pensat, que embolicat com està el PP per la corrupció, el que desitgeu als altres avui, demà pot caure sobre vosaltres? Per què “cuando el río suena, agua lleva” i l’aigua del riu porta escrit el nom de la vici presidenta del govern. La justícia s’ha de respectar sempre, fins i tot quan sembla injusta. Però existeix el dret de l’auto defensa per demostrar que no és justícia. Si escoltar la veu del poble, que és sobirà, és delicte, qué és quan no se l’escolta i per tota resposta se li envia la policia? Potser cal pensar-hi i seure sobre la taula del diàleg que negueu no escoltant a ciutadans i ciutadanes sobiranistes encara que defensin el dret natural a la llibertat col·lectiva. Què direu Sra. Saez de Santamaria i Sr. Albiol, quan Catalunya esdevingui un estat lliure independent? Amb quina cullera us menjareu les sopes de la política internacional? Per què, Catalunya, amb la Constitució a la mà serà independent i per assolir-ho els catalans per aquesta raó encara som sobiranistes espanyols i desprès serem sobiranistes catalans. I no ens mofarem dels espanyols, els hi allargarem la mà, que potser vostè i el seus no l’acceptaran. No m’estranyaria. Què dirà aleshores? No em pensava que ens sortís tan car?

Pobra Espanya!

Encara que el concepte Espanya per a mi és una entelèquia, no puc de deixar de pensar en la veritable Espanya que són els seus ciutadans. Gairebé un any amb un govern en funcions i el desgavell dels darrers dies del PSOE,  amb PP i PSOE els dos partits amb opcions de govern, em dibuixen un present i un futur gens elogiable més aviat amb la gairebé segura possibilitat d’una vida amb l’ai! al cor.

Un PP incapaç de dialogar amb ciutadans, que són constitucionalment sobiranistes però que d’acord amb el procés de la història defensen el seu dret a ser un estat independent, i, a la  vegada, amb un PSOE que els seus barons han desestabilitzat sense diàleg amb la seva militància, no és cap gosadia opinar que ambdós porten la nació cap a una bancarrota difícil d’evitar. I si la marca Espanya estava poc valorada a Europa i al món, els polítics  majoritaris, amb la corrupció i les lluites internes han aconseguit que Europa desconfiï encara més de la política espanyola. I per agreujar-ho més, la pobríssima imatge d’un PSOE dominat pels barons. Em pregunto, en un partit que va néixer bàsicament per defensar la igualtat econòmica, quina raó poden presentar uns socialistes que han desenvolupat càrrecs de govern i ara gaudeixen de fortunes capitalistes, com per exemple, per citar-ne un de referència mundial, Felipe González i que ha jugat un paper de líder en l’enderrocament de Pedro Sánchez? Des de la meva visió dels esdeveniments intueixo un missatge de la història amb  la cruesa i violència que pronostica un futur incert i corromput perquè s’obrin els ulls i es llegeixi quin és el verdadera camí de la política que no és altre que la dignitat de vida de les persones i el de una convivència en pau. I en la pell de brau sembla que es vulgui crear una convivència en la que les enveges i els odis entre comunitats autònomes i entre parlants de diferents idiomes sigui l’ambient polític de futur. Aquest panorama gens envejable és el que s’ha creat des de la implantació a la pell de brau de la democràcia. I en l’actualitat, que el procés de la història està demostrant que la llibertat dels   pobles és el camí per a un món  millor, la gran política espanyola no troba altra manera que fer callar imposant ideologies que trenquen i neguen la veritat de ser de moltes persones. En el comentaris polítics els prohoms del país, han passat el ribot per l’estatut de Catalunya, segons Alfonso Guerra, s’han carregat la sanitat, en la conversa Ministre de l’Interior ex-responsable de la política Antifrau de Catalunya, els independentistes són terroristes, d’acord amb manifestacions del President de Galitzia, i el desgavell socialista per què Pedro Sánchez insinuà voluntat de diàleg amb els independentistes catalans i no oblidem els moviments diplomàtics del Ministre de l’Interior manifestant que lliurà una carta al seu homòleg del Vaticà sobre Catalunya i que hi ha causat el corresponent disgust i malestar.

I sortosament per a Catalunya i amb mirada de futur, també per a Espanya, el procés per a la independència avança segur i allò que Catalunya vagaria in aeternum per l’univers sembla ser que a la política espanyola li fa una mica de mal de ventre perquè la nau està propera a aterrar al centre d’Espanya per portar-hi els profetes polítics a fer una passejada amb temps indeterminat. La Constitució espanyola quan diu que els ciutadans són sobiranistes també defensa els seus drets a la dignitat que per gaudir-la necessiten bens per a subsistir, un sostre per ser persones, una cultura per progressar, una sanitat per tenir cura de la seva salut i una llibertat per poder relacionar-se sense entrebancs burocràtics. I aquest arc iris de la bonança a Espanya encara no s’ha manifestat, només  continua la tempesta d’una convivència de l’egoisme a tots nivells. Pobra Espanya!.