ALBERT RIVERA, LA HISTÒRIA LI FARÀ DEMANAR PERDÓ

Per començar Sr. Rivera cal una auto-anàlisi del propi jo en concordància amb la convivència i els significat de la paraula llibertat. El pimer pas, que cal fer en aquest món és valorar si la dignitat del propi jo encaixa amb el sentit global de la humanitat i la configuració de la convivència. Tots tenim molt a reflexionar i els homes polítics els que més. Si no estem en pau amb nosaltres mateixos i en el primer propi entorn, que és el familiar, no estem capacitats per dir als altres alló que han de fer i menys convertir-se en programadors de convivència. I vostè sap millor que ningú quin és i ha estat el seu camí. No sóc jo qui li ha de recordar. Només el seu comportament en la configuració de les cambres de l’estat en la nova singladura ens fa pensar a força gent que aquell no és el seu lloc i que no sou el polític que l’estat espanyol necessita. La seva cara i el seu gest, me’l vaig mirar amb molta atenció, llençaven odi contra els que definiu de “colpistes”. Les seves paraules s’avancen a les del tribunal i davant la història la vostra imatge potser serà la de colpista. Vàreu dir:”És una ofensa al poble espanyol que ocupi un escó i cobri un sou públic aquells que están processats per donar un cop a la democràcia”. Sr. Rivera, de veritat em podria definir i explicar el que és la democràcia? Les seves paraules l’acusen. I els fets encara més. I en la seva wep va escriure el text que he copiat al peu de la lletra i respecto la llengua castellana, que estimo essent independentista i abans que vos naixèssiu la vaig aprendre per immersió linguïstica, pedagogia que vos odieu. Vàreu escriure: “Hoy los políticos golpistas que trataron de destruir nuestra democrácia han humillado al pueblo español desde la Cámara nacional. Y Batet i el PSOE se lo han permitido. Por eso he defendido a todos los españoles que sí quieren que se respete nuestra Constitución”.

Sr. Rivera, el meu DNI em diu que sóc espanyol, encara que em considero independent, i vos no m’heu defensat, m’heu insultat i heu pervertit el sentit de diàleg de la Constitució que un dels seus articles diu que no es maltractarà als ciutadans perqquè no existeix cap raó per l’insult i el menyspreu si no hi ha aldarulls contra la convivència. I Europa, i aquí hi neix el vostre odi que manifesteu amb la mirada i les paraules, ha dit que no hi ha rebelió. Sr. Rivera l’acte de constitució del Congrès va ser molt significatiu i va donar al món una imatge molt pobre d’Espanya. La vostra fotografia parla per ella sola. Llegim i estudiem tots, atentament, jo i vos la Constitució i la base filosófica que la recolza i reflexionem sobre si vos i jo som verdaderament demòcrates. El comportament del Congrès va palesar obertament qué lluny està la política espanyola de la democràcia. Per què alló que primer cal és reflexionar si es respecta la dignitat de totes les persones, pensin el que pensin i actuin com actuin. Ni vos, ni jo tenim autoritat per acusar ningú, la nostra obligació és treballar per una bona entesa i amb el 155 només es fa injustícia.

LGTBI, FACTOR DE LA GLOBALITAT HUMANA

Cinc lletres amb missatge universal de convivència. L’orientació sexual, condició natural humana, no pot ser mai motiu de criminalització social desprestigiant la dignitat de cap ésser humà. Ser persona comporta sentir  sensacions corporals que desvetllen desitjos de relacions de compenetracions físiques amoroses d’arrel sexual viscudes per persones de diferent o del mateix sexe. I aquestes relacions tenen una base natural. Les sensacions físiques o psíquiques es desperten en la psiqué de l’ésser humà que per raons d’orígen el seu aspecte és definidor d’un sexe i els seus efectes viscuts pel sexe contrari. Una persona pot ser físicament un home i psìquicament una dona al mateix temps o viceversa.. Que un home s’enamori d’un altre home si l’atracció es de sentit femení, quina ha de ser la resposta si la naturalesa l’ha configurat d’aquesta manera? Ha de renunciar al sexe? Pot canviar el seu físic sexualment? I el mateix efecte pot patir una dona que físicament és dona però psìquicament se sent home. No podem oblidar que la capacitat de sentir i patir es pateix gràcies al sentiment controlat per la ment. La seva capacitat de raonar basada en el sentiment que li confirma el dret de realació sexual és injust que esdevingui un motiu d’exclusió social, d’haver d’amagar-se a l’armari, com es deia. Un amic meu, una gran persona, em deia la gran pau que sent quan per fi no ha d’amagar-se i pot presentar públicament la parella amb que ha contret matrimoni. Dos homes casant-se sóna estrany però que es relacionin és normal i natural i que aquesta relació els porti a conviure sota un mateix sostre, és un dret. Tant en els homes com en les dones. Que la unió es defineixi de matrimoni, metafòricament és lógic i la relació és natural. I molt més si científicament es demostra que és un resultat dels gens definidors que es decanten per la feminitat o per la masculinitat. Les decissions de la natura són llei. I religiosament són fills i filles de Déu com els hetero-sexuals. Formar part del grup LGTBI és un condicionant de la natura que juntament amb els heterosexuals configuren la globalitat humana i uns i altres gaudeixen de les condicions psíquiques per condicionar la seva vida. Són intel·ligents, racionals, sentimentals amb capacitat de programar el seu dia a dia d’acord amb el suport de la llibertat. Que les seves relacions sexuals siguin racionals o no dependrà de la seva intel·ligència i de la capacitat de valorar la bondat o maldat dels seus actes. Óbviament la cultura sexual pateix els mateixos problemes morals que l’egoïsme del diner o l’autoritat. Un robatori, un enverinament, un assessinat i una aberració sexual són perversions morals antihumanes contràries a la convivència i un despreci inaceptable de l’altre. Hetero sexuals i LGTBI tenen els mateixos drets i deures cívics i des de la meva visió religiosa tots són fills de Déu. Que ho vulguin ser o no depèn de la seva llibertat. Penso que la religiositat dels o de les homosexuals es mereix un tractament humà i digne com els heterosexuals. La dignitat de la persona és primordial a l’hora de solucionar problemes, quan de veritat ho són, perquè, a vegades, els creem. El meu màxim respecte als LGTBI que viuen dignament o hi volen viure. D’exemples n’hi ha per tots els gustos i a fe que molts i moltes són un exemple de dignitat humana a seguir.

A QUI HEM DE VOTAR?

És preocupant que amb quaranta anys de democràcia encara no es tingui clar quins són els partits més creïbles. Recordo la primera campanya electoral de la democràcia a Granollers. En aquella contesa, hi havia un partit, podriem dir, maleït, el partit comunista. En les eleccions mucipals de Granollers s’hi presentava el PSUC. Feia uns set anys que m’havia secularitzat i molts granollerins encara em deien Pare Sala. Treballava a l’Escola Municipal de Treball i dirigia la revista GRANOLLERS COMUNITAT CRISTIANA. La mort de Joan Camps, cap de llista del PSC em va semblar convenient dedicar-li un especial amb col·laboracions de Mn. Josep Cardús i Grau, secretariat de l’Assemblea de Catalunya de Granollers, Pere Canal, Salvador Estany, Miquel Blancher, Rafael Montserrat, Pelai Pagès i Blanch, professor universitari, Martí Vall, Josep Verde i Aldea, Associació Cultural, Ramon Munné i Coll. Per aquest especial vaig escriure la següent editorial: “La paraula és vida. Tu estimaves la vida. Vivies intensament. Volies que tothom visqués de la mateixa manera. I aquest desig va ser per tu un acte de continuitat de servei als teus. Un servei generós a la veritat de la vida. No s’hi ha arribat encara, però caminem vers ella. I tu veies amb força el camí i el marcaves per estalviar marrades als teus companys. Per arribar a la veritat, hi mancaven fites importants: justícia, llibertat, amor, pau… I en el teu camí n’hi havia una que no volies per als altres: sofriment.  Però també és imprescindible per aconseguir la veritat. Era carn de la teva carn. La teva vida és un xic com un mirall de les benaurances, aquell troç d’evangeli de tan bon record. Si poguèssim sentir-te, escoltariem dels teus llavis:” el fonament de la veritat que cercava amb vosaltres i per vosaltres, està en les benaurances.” No esperaves trobar tan aviat la resposta a la teva recerca d’historiador de la vida. Avui ja coneixes la veritat. L’has trobada per davant. Esperem trobar-te, transformats també en veritat de vida”. Se’m va  criticar aquest número. Per a  mi, la lliçó política de Joan Camp era també religiosament molt important. La meva filosofia em diu que sense ser persona digna no és pot ser un bon cristià. Ell ho era i un exemple. La mort se’l va emportar sense poder defensar la seva visió de la política. Jo vaig participar al costat de Joan Mañero, company en l’EMI, en el miting de campanya del PSUC. Recordo les meves primeres paraules davant d’un púclic bàsicament treballdor. “Qué hi fa en un miting comunista, el Pare Sala!” I vaig dir: “El vot comunista és tan legal com els altres i si creieu que és la vostra opció, voteu lliurament comunista.” I el PSUC fou molt efectiu i vàlid en la transcició

. Avui, 26 de maig de 2019, un partit no ben  vist pels que es creuen els factotum polítics desprestigien un partit que n’estic convençut serà providencial per a la independència de Catalunya, la CUP. Tinc la seguretat que la CUP, independentment del nombre de vots, la seva aportació en favor de la independència de Catalunya s’escriurà amb lletres d’or en el llibre de la història. Qui vol votar la CUP, que no en dubti, és un vot tant o més democràtic que el donat al partit guanyador. Amb la CUP, Catalunya será més ella, més lliure i independent. És un missatge de la història.

JO PORTO ESPANYA AL COR I SÓC INDEPENDENTISTA SR. ICETA

Sr. Iceta la primera condició per ser independentista o unionista és ser persona. Negar el dret al pensament lliure és negar la veritat de ser persona. La unitat d’un poble la configuren les persones, no els partits polítics. La convivència es programa amb la paraula, la paraula pot ser missatgera de moltes idees diferents. Les idees són diferents i perquè són ddiferents es necessita la paraula per consensuar la convivència. Els polítics reben l’encàrrec de conservar-la, no manipular-la als seus interessos. La realitat d’una Catalunya de ciutadans independentistes i unionistes no trenca la unitat per pensar diferent, la trenca per no ser capaços de dialogar per arribar al consens de convivència i els vostre partit i vos no accepteu el referèndum per decidir majories. El referèndum és l’eina democràtica i malgrat, que us n’ompliu molt la boca de democràcia, impediu exercir-la i envieu el resultat d’una votació al Tribunal Constitucional. I una demostració de la dubtosa democràcia rau en el vostre raonament de cortesia que en el tema en questió és una desobediència a la llei. El Tribunal ha de reconvertir la cortesia en llei? Segons la vostra argumentació totes les votacions que no us són favorables són discorteses i per tant il·legals. S r. Iceta, són massa les situacions de nul·la cortesia manifestada pel vostre partit envers l’idependentisme que és la base de la llibertat humana. La cortesia s’ha de manifestar en la voluntat de voler parlar per consensuar sense limitar els pensaments que són superiors a la llei encara que li siguin desfavorables. No sóc cap detractor de la filosofia socialista però sí de la pràctica socialista a la pell de brau que quan li convé actúa com de dretes oblidant que és d’esquerres. Si algú ha estat descortés no ha sigut l’independentisme que per raons polítiques feu majoritària la votació que va fer fora del govern a Martiano Rajoy i el seu PP i vos i el vostre PSC no defugiu aplicar, altre vagada, el 155 si el PSOE ho determina. Vos teniu tot el dret de ser socialista, però per favor siguem tots coherents. Els independentistes també ho hem de ser i segur que també ens equivoquem. És un dret democràtic de la llibertat, però parlem i cerquem consensus democràtics. La postura actual del socialisme a Espanya no permet el diàleg per la seva forma excloent de fer política. Sr. Iceta, si de veritat voleu arribar a consensus perquè no accepteu el resultat d’una votació del Parlament de Catalunya que no us vol president del Senat? El camí a seguir el teniu democràticament fàcil i no el vàreu seguir. La vostra resposta a Catalunya de si no volieu una taça, ala! doncs dues, és una resposta rabieta de nen petit. I així no es fa política. D’honors per part del PSOE no us en faltaran i estic convençut que un ministeri el teniu a l’abast. Serà el moment del vostre exercici polític democràtic i de com apliqueu la llei a Catalunya. No us enganyo, ho espero i desitjo poder valorar la vostra mà estesa. La dita castellana ho di prou clar, “obras són amores i no buenas razones”. Sr. Iceta, sóc independentista, encara que no ho cregueu estimo Espanya, que té un estat que no es mereix.

RECONÈIXER ELS ERRORS, UN FACTOR DE LA DEMOCRÀCIA

Equivocar-se és un dret de la racionalitat perquè les errades són fites dels raonaments. I és precisament la llibertat una garantia, perquè la llibertat demana a la intel·ligència la confirmació de la veritat de les idees, dels pensaments i dels fets. I són les diferències, que defineixen les identitats, les raons que exigeixn anàlisis per arribar a un consens, que no sempre serà d’idees però sempre ha de ser de comportaments. I és el procés de l’evolució humana amb els seu descobriments en l’arc de la història de la humanitat que ho recomana. I mai ens cansarem d’afirmar que l’eina per treballar-hi és la paraula. Sense l’ampli ventall de possibilitats, que els desitjos promouen, la vida humana no seria una obra d’art, imatge del seu creador. I aquesta imatge apunta a la transcendència. Per què l’Espanya del segle XXI es pensa que gaudeix d’un model de convivència democràtica?. Senzillament per què les restes i descobriments de les coves prehistòriques demostren l’existència d`éssers humans creatius, intel·ligents i passionals, amb les seves pintures rupestres, les seves tombes i les eines d’us diari, de pedra i de metall. I a l’entrar a la història, la imatge de la península ibèrica era un mapa de pobles amb idiomes diferents. Perquè avançava la història, els romans dibuixaren una  península amb Hispania i la Terraconense. I esdevenien indrets geogràfics desitjats pels bàrbars i posteriorments pels musulmans. I tots els canvis aportaren avenços i millores malgrat les desavenences i les lluites. Cada avenç històric aportava nous horitzons i protagonismes en els camps de la guerra, de la política, de la cultura en les diferents rames de la ciència, la filosofía, l’art i la religió. I és important recordar com cada pas important i canviador es produia per avenços en la vida de les persones, però no de totes, com encara es palesa en l’actual segle XXI. I en aquests avenços amb una anàlisi acurada hi trobariem innombrables errades, algunes corregides per  raonament, altres per exigències del temps i de la història i moltes per desitjos humans desenvolupats intel·ligentment. I a ple segle XXI a la pell de brau, la seva història camina també gràcies a moltes errades fruit de les diferències humanes i de les voluntats negatives o positives de parlar. I són precisament interpretacions esbiaxades del que és el diàleg, la causa del lent avançament del model democràtic.I la base, les personals interpretacions no volgudes raonar negant la llibertat de l’altre. Només la incapacitat de dialogar per trovar la raó d’una convivència democràtica respectant les diferències és la raó de la crisi històrica que es viu a l’estat espanyol. Els problemes no se solucionen amb lleis, sinò amb el respecte a la humanitat.I a la pell de brau, la política no respecta a la humanitat, només a una part i per aquesta raó la democràcia es manipula i no és verdadera. És evident que la democràcia encara té molt camí per córrer.

Sr. Pedro Sànchez, les paraules s'han de mesurar

Li he sentit a dir manta vegades que Catalunya no serà mai independent i que els independentistes no complim la Constitució. No li nego el dret a dir-ho però el mateix dret del President em permet a dir que la independència de Catalunya serà una realitat. Però en aquest problema, se n’hi ha barrejat un altre, que acusa al govern de no complir la Constitució. Sense complir la llei, s’ha decidit nombrar president del Senat al Sr. Iceta. El Parlament de Catalunya ho ha votat negativament. I la Constitució diu en el paràgraf 2 de l’article 72 ,“les cambres (es refereix al Congrès i al Senat) elegeixen els presidents respectius i els altres membres de les meses”. Per poder ser elegit, el Sr. Iceta havia de gaudir de l’acta de senador i no la té. Per tant, alló que primer havia de fer és tenir-la. I el seu partit no se’n preocupà. I ara per raons polítiques d’un  rentat de cara i aprofitant la majoria absoluta del PSOE en el Senat nombrar president a un socialista català era intentar donar una altra imatge. Perdoni, Sr. Pedro Sànchez, obrem amb coherència i no siguem hipòcrites.

Primer de tot complim la llei si volem que els altres la compleixin. Senyor Pedro Sànchez, ni vos, ni el Sr. Iceta tenen credibilitat en el Parlament de Catalunya que per majoria absoluta a votat no. I el vot té una raó de pes: tant vos, com Iceta, vàreu donar suport a l’aplicació del 155, quins efectes encara continúen amb els presos polítics injustament empresonats com ha palesat Europa amb el rebuig de les euro ordres. I recordi que és president del govern gràcies al vot dels independentistes i no ha fet res per normalitzar les relacions d’Espanya amb Catalunya com ho palesa la celebració d’un procès més polític que legal. Amb la seva línea política com vol que l’independentisme català torni a col·laborar quan la mà estesa que li va allargar no l’heu accepotada. Sr. President les seves paraules en relació al rebuig del Sr. Iceta demostren la continuitat del NO de Rajoy que vàreu treure del govern  amb l’ajuda independentista, que si no fos així vos encara serieu a l’oposició. Els independentistes no demanem que vos ho sigueu, ni que ens la concediu la independència, només demanem que es compleixi la Constitució que em permet defensar la idea, i si em permet la defensa és perquè ser-ho poit esdevenir una realitat. Teniu el camí que marca la Consstitució. Complir-lo és un deure. Els independentistes el complim. Primer pensem els drets, que són històrics i naturals. Som conscients que en l’actualitat som un poble que forma part d’un estat i tenim el deure de valorar qué és millor, continuar o separar-se.

Nosaltres diem que separar-se. Vos dieu que no podrem fer-ho mai. Els aboslutismes són contraris a les doctrines socialistes. I les vostres afirmacions anticatalanes són dictatorials. Mantenir formes absolutistes no és obrar democràticament. Sr. Pedro Sánchez, si vol Iceta, President del Senat, la Constitució li marca el camí, assolir primer l’acta de senador i aleshores no tindrà problemes legals, els tindrà polítics. És una llàstima Sr. Sànchez que les esperances posades en el socialisme s’hagin esvaït per culpa d’un socialisme aigualit. Espanya necessita una democràcia progressista i verdadera. L’independentisme és una realirat i veritat universal. No ho dubti, però primer cal pensar i raonar intel·ligentment. I l’independentisme ho està fent des de el carrer in desde la presó. Abans d’acabar, un consell si legalment puc. Llegeixi i refllexioni els llibres següents, li donaran una noció del que significa l’independentisme al mon i a l’estat espanyol. TRES DÍAS EN LA CÀRCEL, de Jordi Cuixart i Gemma Nierga;  ORIOL JUNQUERAS, FINS QUE SIGUEM LLIURES, de Sergi Sol; ESPERANÇA I LLIBERTAT,  de Raúl Romeva; …Y AHÍ LO DEJO, CRÒNICA DE UN PROCESO, de Gonzalo Boye; ESCRITS DESDE LA PRESÓ, de Joaquim Forn i tres llibres diferents que porten idees: 21 LLIÇONS PER AL SEGLE XXI,  Yuavl Noah Harari ( també autor de SAPIENS); un de literatura,POÈTICA DE L’EXILI,  de Jordi Julià; i una novel·la, JO SÓC AQUELL UE VA MATAR FRANCO, de Joan-Lluis Lluis. Són llibres que eduquen i formen si se saven llegir.

EN DEMOCRÀCIA QUIN ÉS EL PAPER DEL PARTIT GUANYADOR?

Penso, reflexionant-hi molt, que és el de coordinador, mai el d’impositor. La veu popular no atorga poder majoritari sinó deure de coordinar el poder amb el consens d’un debat dels programes de tots perquè les idees millors no són propietat de les majories sinò de la intel·ligència i capacitat de raonar dels polítics electes. I tots els polítics d’una cambra, sigui el Congrès o el Senat, tenen el deure de pensar, reflexionar i consensuar. Les lleis que regulen la seva activitat no són lleis estàtiques sinó canviants d’acord amb les exigències del moment. Òbviament que l’exercici filosòfic no és objectiu universal i alehosres tenint molt en compte aquesta circumstància, trobo a faltar en cada partit una secció de filosofia política. L’acció de govern no és exclussiva, tot el contrari, també és inclussiva que comporta el coneixement i la reflexió de la veritat d’una llei en la veritat del moment. Molts debats parlamentaris esdevenen conflictius i inoperants per aquesta manca de coordinació entre la llei i l’espai-temps. La culpa de la desestabilitat convivencial del nostres dies rau en el fet de no creure en el model progressista de l’ésser humà. El desenvolupament humà, tant físic com psíquic, necessita unes lleis que s’adaptin en el temps i l’espai d’acord amb el desevolupament de la convivència dels pobles, de les nacions i de la globalitat humana. I aquesta condició no es té en compte, anquilosats en sistemes que semblen exemplars però la història denuncia la seva manca d’adaptació a la convivència universal. Una nació pot tenir en el seu estat un interlocutar vàlid de convivència nacional però que per raons dels procesos de progrès cósmics, no sigui adaptable als altres. Voler convertir els altres al suposat model, com sembla ser la intenció del president dels Estats Uniits d’ Amèrica del Nord, es tradueix en una guerra freda econòmica amb el risc de desembocar en una guerra militar. L’enfrontament EEUU-Xina és una demostració de la no credibilitat de les negativament imposicions. I perquè s’arriba a aquests extrems? Senzillament perquè els partits dominants dels estats poderosos es neguen a dialogar amb els altres partits del seu Congrès i Senat. I els mals que produeix aquesta política dominant dels poderosos és la culpable d’una situació global que produeix més pobresa que benestar. El benestar dels poderosos crea el malestar dels no escoltats. I segur que entre els no escoltats hi ha pensadors extraordinaris. Al reflexionar sobre la situació política i cultural actual paro esment en l’evolució de la filosofia i la seva aportació a la convivència. I em fa la impressió que és negativa, no per la quallitat del pensament, sinò perquè aquesta qualitat no s’ha aprofitat i més aviat s’ha menys-tingut.I m’ho fa pensar el comportament de la política en relació amb els moviments filosòfics. Concretament em refereixo a les filosofies orientals, India, Xina, Japó; a les doctrines religioses,  judaiques, cristianes, sufistes, musulmanes; als filòsofs grecs i europeus, i en concret al comunisme. No sóc historiador però el poc coneixment que en tinc em porta a reflexionar sobre l’acceptació del cristianisme per part de l’imperi romà; com el poder polític es va fer seva la doctrina de Mahoma, originant la guerra santa; com la política a Rússia es veu seva la idea comunista d’Engells i Marx i de com Franco es va valer del catolicisme. Però cap d’aquestes conversions polítiques desenvolupà la filosofia, només foren utilitzades per assolir poder. On han estat els ideòlegs de les convivències en pau en mans dels polítics?. Els exemples són prou evidents, en mans del diner que dóna poder. Per assolir aquella globalitat humana de dignitat i pau, és imprescindible una base filosófica dels grans pensadors que aporten les seves idees per ser raonades i estudiades desde l’objectiu del benestar de les persones. És urgent un reciclatge de la política com un verdader servei a la humanitat. És imprescindible més fe en el pensament del grans fislòsofs de la història. Sòcrates fou condemnat a enverinar-se per interpretar negativament la seva filosofia.