“NO HI HAURÀ INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA”

La filosofia del “no” arriba a ser obsessiva i aprofita totes les oportunitats per demostrar seguretat i autoritat. Fer afirmacions categòriques davant de polítics estrangers palesa feblesa política quan està mancada de diàleg. El comportament del President del Govern Espanyol, Sr. Mariano Rajoy té tot el dret de voler mantenir l’estructura actual de l’estat, però tenir dret de mantenir, no vol dir que automàticament tingui el dret d’impedir-ho. I són precisament aquests dos extrems, que plantegen models diferents, que necessiten diàleg al marge de les lleis actuals. Les lleis continuaran vigents o no, independentment de la solució que s’assoleixi. Les lleis són efímeres, no dogmes. I la història l’escriuen els pobles i les lleis són conseqüència del model de societat política preferit per la ciutadania. El càrrec de President de Govern comporta obligacions de la realitat existent, no de realitats futures diferenciades del seu estat. Els polítics han de tenir molt clar que ells no fan història, ells en són servidors tan si el model continua, com si varia. Defensar la Constitució Espanyola no autoritza interrompre processos històrics, sí, demana posar-se d’acord per poder continuar junts o separar-se. I la base democràtica de la convivència humana no és altra que el respecte i el diàleg i el punt de sortida una anàlisi de perquè una part de l’estat es vol independitzar. No sempre els processos històrics han estat respectuosos amb les persones, particularment aquells que s’han bastit amb l’argument de les armes. I la nació o poble que ha estat annexionat per la violència té tot el dret de recuperar els seus orígens. I en aquest sentit Catalunya és tant o més antiga que Espanya. L’Espanya actual només té 300 anys d’història i durant aquets tres cents anys, com ha estat tractada Catalunya i com continua sent tractada? Oposar-se a l’autorealització d’un poble, com Catalunya, significa defensar el procés violent d’anexió i aquest comportament és una manera negativa de construir la convivència global. Les lleis no configuren convivències, han  d’estar al seu servei i si la convivència no és bona significa que les lleis tampoc ho són. Per altra banda la llei no té cap autoritat de prohibir el pensament, ni de posar-lo en pràctica. La llei ha de ser base raonable del diàleg i defensora de la voluntat dels pobles. Posar en pràctica aquesta filosofia no és fàcil i aleshores el poder s’empara en la llei i la base del diàleg és el no. Sr. Rajoy els polítics no fan la història, la història la fan els ciutadans. Catalunya serà el que la majoria dels catalans vulguin i estic convençut que serà independent possiblement durant la propera legislatura tal vegada governada per vos. I tingui molt present que Catalunya no serà un mal veí de l’estat espanyol.

FENT CAMÍ AMB INTEL·LIGÈNCIA.

Catalunya camina amb fermesa i la independència és l’objectiu irrenunciable i que no té marxa enrere. Mentre els partits i les entitats independentistes raonen intel·ligentment el procés, els contraris critiquen sense arguments, troben embolics i la seva obsessió és decapitar Artur Mas. Una vegada que la veu d’una part molt considerable del poble és escoltada pel seu president, se’l tracta de visionari, de dividir la societat i fins i tot d’inconstitucional, quan és el més constitucional de tots els presidents de les autonomies espanyoles, inclòs, l’estat. Tinc tota la confiança en Artur Mas, ha complert la promesa que em va fer quan encara només era cap de llista. És vergonyosa la campanya que partits, que es diuen catalans, fan contra ell i molt més quan alguns opinadors són responsables de desgavells autonòmics quan ells governaven. Estic convençut que el poble de Catalunya serà un clam independentista que ressonarà per tot el món. I la realitat d’aquest ressò és la raó que porta de corcoll a polítics espanyols que l’acusen de pèrdua de  credibilitat i que Europa no voldrà negociar amb Catalunya. I és curiosa aquesta afirmació quan Espanya ha rebut un rebés polític deixant-la sense cap càrrec important a Europa. I també ho és quan corre per Europa un document que afirma que una Catalunya independent  creixeria un 3’27% més que l’autonòmica. Personalment trobo molt intel·ligent la llista encapçalada per Romeva, Forcadell i Muriel, seguint a continuació Artur Mas i Oriol Junqueras, i si analitzem la de la CUP, defensant el mateix objectiu central, considero que els polítics catalans han jugat magistralment. Amb la Constitució a la mà no hi ha res a dir, perquè l’ordre de les llistes no les fa la Constitució i per altra banda, el President, el nomena el Parlament, i no necessàriament ha de ser un cap de llista, sinó el parlamentari més votat. Tinc molta, tota, confiança en la CUP, CDC, ERC i el nou partit DEMÒCRATES DE CATALUNYA amb la seguretat que parlamentaris del PSC i IC-V tambè s’hi afegiran.

La independència no fa vacances

No es pot gaudir de les vacances per raons força diverses. Però n’hi ha dues que són totalment injustes. A) per no disposar de recursos per a una vida digna i B) per què no te les deixen fer. Però malgrat les dues raons, la independència és inherent a les persones lliures. I precisament per defensar les persones, la independència és indispensable i necessària. La independència personal i la independència política. Jo no em sento independent sinó puc actuar plenament en català en totes les meves relacions. La llibertat de parlar català no està renyida amb el coneixement d’una altra llengua, que em serà útil per a ser lliure d’acord amb les circumstàncies del moment. No es tracta d’una prohibició sinó d’una integració. Integrar-se significa enriquir-se culturalment en les relacions amb persones de parles diferents  i entendre-s’hi. I precisament les vacances són un bon moment per defensar la qualitat de la nostra llibertat lingüística. Però, la independència també és necessària per poder treballar millor per les vacances dels ciutadans del nou estat perquè gaudeixi de millors instruments per fer arribar els bens a tothom i que tothom visqui dignament. Les persones han de contribuir al benestar dels altres però sense perdre els seus drets de gaudir-lo i per tant les seves contribucions han de realitzar-se d’acord amb les possibilitats pròpies i amb la racionalitat d’una justícia distributiva. I els ciutadans necessiten la llibertat per poder exercir el dret de reclamar-la. La solidaritat és una norma distributiva dels bens que cada ciutadà ha d’aportar a la societat. La equitat és una qualitat d’igualtat de drets i deures. I una societat no és equitativa, ni solidària si uns hi aporten, per exemple, un 20%, normalment la classe treballadora i uns altres, un 2%, generalment els multimilionaris. I aquestes diferències injustes necessiten la independència perquè amb el dret de la llibertat és pugui exigir a tothom l’exercici de l’equitat i de la solidaritat. I avui, el model polític de societat no respecta la independència de les persones i dels pobles com ho palesen abastament les crisis econòmiques i l’abús de poder per part d’alguns estats. El món necessita un reciclatge en profunditat perquè tots els pobles siguin lliures, independents i administradors dels seus bens sense que altres de fora se n’apoderin amb la força del diner o de les armes. La independència dels pobles és un dret natural de la seva condició d’existir.

LA LLUITA INDEPENDENTISTA CATALANA HA DE SER GLOBAL

Una lluita sempre desvetlla diferències, pel contrari no seria lluita. Defenso la independència de Catalunya i entenc aquells que volen continuar amb Espanya. En la defensa d’aquesta diferència hi juguen la intel·ligència i la passió. Penso que la victòria l’assolirà l’equilibri, que és la millor definició de persona. El diàleg només passional genera odis, el diàleg només racional, incomprensions. El diàleg equilibrat és camí de solucions favorables a les dues tendències. És veritat que el consens no s’assoleix amb renúncies sinó amb acceptacions de l’altre. I reconèixer la identitat i personalitat aliena és porta de solidaritat. I la solidaritat és qualitat de convivència. Però convivència no iguala, respecta. El respecte és indispensable per arribar a la globalitat. En una societat global la convivència demana que cada integrant hi aporti les seves capacitats, que són tantes com individus i no totes iguals. En la defensa d’una nova nació independent el treball global és la suma de les individualitats, que teixiran el nou model polític. I aquest nou model polític no es pot bastir sense la col·laboració de tots els factors socials, per què la societat són tots. Hi ha d’aportar la seva força la política, la religió, la cultura (ciència, literatura, art,artesania, filosofia i esport), l’economia (comerç, indústria, treball, finances), civisme (infants, joves, grans i avis) i aquesta força ha de ser visible, expressiva i guanyadora. Personalment penso que unitat no vol dir una llista única, sinó que totes les llistes, del color que siguin, defensin els mateixos objectius i en el cas independentista, la independència ha de ser el central, al voltant del qual giren els altres que donen qualitat a la independència. Se’m fa molt difícil entendre com en unes eleccions, les candidatures no han de ser polítiques i molt més en aquestes de la independència en les que si presentaran amb força els partits contraris i tots diran que volen el millor per Catalunya. És necessària la presència dels clarament independentistes, intel·ligents, equilibrats, globals i forts. D’una manera o altra hi han de ser-hi presents i molts visibles. Una estreta relació societat civil i partits polítics és indispensable per assolir la majoria independentista que porti el país a la llibertat. Cura amb els dubtes i les mitges tintes que són molt perilloses. I sibil·linament actuaran i amb força. Sense pors, que se’n sembraran moltes, hem d’estar segurs de la nostra voluntat i de l’exigència dels nostres drets i deures i el més important, que inclou tots els altres, la independència.

EL “NO” GREC UN MISSATGE HISTÒRIC

Des de la meva concepció de la vida i de la història el “NO” de les votacions gregues del diumenge dia 5 de juliol de 2015  ha estat una alenada d’aire fresc i d’esperança sobre la urgència d’un canvi radical en la política mundial, si de veritat el model preferit és la democràcia. El “NO” grec és una autèntica rebel·lió contra la política econòmica europea en la que la centralitat de la història rau en el diner i no en les persones. És curiós que Christine Lagarde, FMI, segons les xarxes, hagi fet seva la següent declaració: “ Els ancians viuen massa i són un risc per a l’economia global. Tenim que fer alguna cosa i JA”. A què sonen aquestes paraules en relació amb la filosofia de la vida i els drets de les persones? Perdoneu, són molt greus, i en el fons són una declaració de mort per a quan les persones arriben a una certa edat. I aquesta filosofia defensada des de els amos del diner el Fonts Monetari Internacional. I tot fa pensar que també és l’actual filosofia dels actuals dirigents d’Europa. El “NO” grec és l’afirmació d’una verdadera filosofia de la vida. El dret a les persones a ser elles mentre la naturalesa, no la política i l’economia, els hi conservi la vida. És veritat que la rebel·lió grega no atempta contra la riquesa, acusa de la manipulació que se’n fa. I és precisament aquesta manipulació que ara comença a témer per la seva subsistència. Per què hi ha veus polítiques d’Europa que estan contentes del resultat del referèndum grec. La gosadia del poble grec, que cal aplaudir, ha posat en evidència que el model econòmic del vell continent no és democràtic. La sotragada ha estat forta i Espanya se’n sent afectada i es mou. La situació de risc té més d’una lectura. La més urgent satisfet els drets a una vida digna de tothom i aquesta lectura és una espasa de Democles sobre els caps dels governants. Una altra com cal enfocar l’economia europea? No pot estar només al servei d’una minoria. És la demostració d’una democràcia irracional i filosòficament i social contradictòria. Tercer punt, és imprescindible que el diner sigui un servidor de les persones, no les persones servidores del diner. El “NO” grec i les manifestacions populars arreu d’Europa i del món reclamen  una economia al servei de les persones. Aquest “NO” exigeix una filosofia nova sobre la dignitat de les persones i esborrar de la història aquella dita de “tanto vales, tanto tienes”.I aquesta filosofia té un mestre: la veu popular. El problema dels dirigents europeus rau en la problemàtica plantejada pel poble grec, que no està sol, de com harmonitzar la democràcia amb els problemes socials. El diner n’és un i  molt important per quan afecta la subsistència. Es necessita un canvi de mentalitat en relació amb la riquesa. La filosofia d’aquest canvi existeix, és mil·lenària, però es menys prea. Em refereixo a l’evangeli. Però també han existit mestres molt importants. La filosofia comunista d’Engels i  Karl Marx era un pas important, però la política absolutista de Stalin, al fer-la suposadament seva, la va manipular. Un treball de les esquerres potser hauria de parar-hi esment i no tenir por de comparar-la amb l’evangeli en que hi ha molts punts en comú. Benvinguda sigui la revolta del referèndum grec amb tota la problemàtica perquè si el poble no es rendeix la veu cada dia serà més forta i el canvi arribarà. La veu del poble ha donat autoritat als seus polítics. Cal que aquesta veu s’estengui a tot Europa i el model democràtic no es pugui manipular.