Govern de l’estat, mediti..

L’arquebisbe de Barcelona en una roda de premsa informativa sobre l’acció de Càritas va fer aquest comentari:”El nombre tan elevat de persones sense feina és un problema gravíssim; si això no és una qüestió d’estat, quin problema ho és?” quan ja havia manifestat que “no he tingut cap èxit” en la repetida crida per un pacte d’estat contra la pobresa. Tal vegada algun lector em pregunti: quina responsabilitat hi té el bisbe en aquest tema i perquè no dóna exemple? Precisament per què l’Església dóna exemple per això com a cap que n’és al seu bisbat pot manifestar-se. Les persones són església i són aquestes les que li donen força al bisbe per interpel·lar el poder polític. Per què? Senzillament, els fets canten. Càritas, és una entitat amb una seu en cada bisbat català. Són deu. En un informe conjunt de les deu demarcacions referent a l’any 2014 comuniquen que s’han dedicat a atencions socials 40 milions d’euros. D’on han sortit? Un 24% de subvencions de diferents administracions i la resta de 17.666 particulars amb la seva quota corresponent i de 1,181 empreses. Aquesta tasca l’han desenvolupat 11.564 voluntaris i 449 contractats, sent-ne beneficiàries 571.211 persones, el 8% dels pobres catalans i el nombre d’ajudes continua creixent.. En la roda de premsa han confirmat que les atencions del 2015 segueixen el mateix ritme malgrat les manifestacions governamentals que l’economia espanyola va millorant. Per què, malgrat ser crític amb l’església, aporto aquesta informació? Per més d’un motiu. Per què en la meva filosofia humana la religió és integradora, per què la solidaritat la desenvolupa el poble i pels diners que l’estat estalvia. Dels 40 milions només 10 els aporten institucions i trenta milions són molts milions aportats per persones i empreses que paguen els seus impostos. Cal tenir present que el 10 referenciats surten dels impostos, senzillament que els solidaris els paguen dues vegades. Què fa l’estat davant de fets com aquest? Senzillament posar pals a les rodes a les entitats sense afany de lucre. Potser la societat civil hauria de rebel·lar-se davant la política econòmica de l’estat. L’arquebisbe de Barcelona recordava el repartiment injust de la riquesa d’abast mundial quan un 20% de la població gaudeix del 80% de la riquesa mundial. La base dels desordres, també bèl·lics, que desequilibren la convivència mundial. La solidaritat social, com la de Càritas, és fonamental per caminar cap a una justícia social universal. Estic segur que aquesta circumstància cap poder del món la porta en la seva agenda.

La llibertat del meu poble és la meva llibertat.

Si Catalunya no és independent, jo no sóc lliure. I la meva llibertat és un dret Constitucional. Reconegut per la DECLARACIÓ UNIVERSAL DELS DRETS HUMANS i per pactes europeus signats pel Govern Espanyol. L’actuació del Govern del PP contra Catalunya no és políticament ni correcta, ni lícita, és un atac als drets fonamentals de les persones. La força del poder, antigament amb les armes, ara amb els vots, no deixa de ser una forma dictatorial de governar. Sortosament aquesta actuació del PP en el govern contra Catalunya es denunciada per la premsa estrangera. “La Tribune”, francesa, escriu:” Madrid utilise l’arme financière pour faire céder les independantistes”. El dret a una vida digna dels catalans, inclosos els no independentistes, és ignorat i trepitjat. Obliden que el compliment de la llei obliga primer al govern i molt més quan els diners que es neguen als catalans són diners que han sortit de Catalunya i això el ministre Montoro ho sap. També sap que Catalunya no cedirà al xantatge polític perquè la salvació de la situació econòmica d’Espanya passa per un bon acord amb Catalunya. I el govern d’Espanya no entén qué és un bon acord. El sacrifici no fa por als catalans de socarrel, porten tres cents sota el seu domini i li estan guanyant la guerra. Govern d’Espanya, un adagi vostre diu:”cuando el río suena, agua lleva”. I el riu d’Espanya deixa en els còdols del seu trajecte noms importants corruptes i alguns són del govern. Tal vegada seria una bona idea seure a la taula i fer una auto reflexió del per què tanta gent està descontenta. Els pobles no els fan les lleis, són els pobles qui fan les lleis. I Catalunya és un poble, tant i més antic que Espanya, que vol fer les seves pròpies, respectant les dels altres. I les volen fer perquè són diferents als espanyols i hi tenen dret. El testimoni de la història actua i actuarà de jutge. No es pot demanar als ciutadans d’avui sacrificis indignes mentre siguin espanyols, perquè la Constitució els empara i el dret internacional també. És ben veritat que Franco “lo dejó todo atado y bien atado” però s’oblidà que la seva herència ha obert els ulls dels catalans i se n’estan deslligant. Govern d’Espanya, la premsa estrangera denuncia com és la vostra democràcia. No és creativa. Espanya no la trenquen els catalans, la trenquen els polítics  dels grans partits espanyols. Srs. Rajoy i Montoro, la llibertat del meu poble és la meva llibertat.

Joan Sala Vila.

La meva confiança en la CUP

Dóna la impressió que el procés d’independència està emmalaltint. L’estant enverinant. Era d’esperar. Allò incomprensible rau en el fet que els independentistes no trobin la recepta del remei. Junts pel SI i la CUP han de valorar amb una anàlisi exhaustiva els 72 diputats que la voluntat popular va escollir. És veritat que la relació de 62 a 10 cal tenir-la en compte. Però la confiança en un grup necessita sempre el contrapunt del contrari. I aquest contrapunt recau en la CUP. Escoltant i seguint les declaracions que darrerament es fan no és estrany que s’iniciï un procés d’insatisfacció que només s’aturarà amb una entesa satisfactòria per assolir la independència. La fermesa de la CUP ho farà possible. Unes noves eleccions seran la solució? Probablement, sí, però els vots envers la CUP li donaran més representació. Serà molt important comprovar els resultats del 20 de desembre que obtindrà ERC perquè seran molt significatives de la direcció que tindrien unes noves eleccions catalanes. Augmentaria el vot de les esquerres independentistes? No tothom de Junts pel si, són de dretes i centredretes, també n’hi ha d’esquerra independentista. És inversemblant que l’elecció del president sigui més important que l’objectiu de la independència. CDC té dret a demanar el vot per Artur Mas, com també té el seu dret la CUP d’oposar-s’hi. La CUP mira els braus des de la barrera? Penso, que no. Els lidia i no tothom ho fa. Mereix la confiança Artur Mas? Jo penso que sí, malgrat l’historial, que li fa mal. Crec que les dues bandes han de mesurar bé el paper d’Artur Mas i posar allò que és positiu i negatiu sobre la taula i la balança que decideixi. Per altra banda, no ho sé, ho penso, crec que la por no és Artur Mas, sinó el seu entorn. I els comportaments i moviments que es noten i s’escolten posen pals a les rodes. Jo crec en la capacitat dialogant de la CUP. És veritat que són molt i molt inflexibles, però si cedeixen massa la independència, n’estic segur, se’n va en orris. I no per culpa cel president Mas, sinó de l’entorn. I aquest entorn, sembla ser que irremediablement ens portarà a unes noves eleccions perquè esperen que les generals els hi seran favorables. Ho desitjo però han de pensar que en les possibles catalanes també ho seran per a la CUP i l’esquerra independentista que pot assolir majoria absoluta de diputats i de vots. En aquest estira i arronsa la veu del poble ha de ser molt clara i estic segur que ho serà i la porta de la independència no es tancarà.

Una missa en honor de...

Sóc catòlic en base a l’evangeli, crític amb les institucions i defensor dels drets polítics i religiosos de les persones. Corre una notícia que en els moments actuals em sembla religiosament i política massa perillosa per manipuladora. Crec que des de la vessant més dretana de la política s’intenta manipular als ciutadans tergiversant el significat de la celebració d’una missa per un difunt. El difunt Francisco Franco té tot el dret de que se celebri una missa per la salvació de la seva ànima, que em penso  que prou ho necessita, però no en honor a la seva persona. Una missa no és un honor per ningú, és una pregària en benefici de tothom, fins dels més perversos. Recordem aquelles paraules de l’evangeli que l’amor més gran consisteix en estimar els enemics. Personalment prohibiria les misses en honor de cap persona. Quan se celebra per recordar una persona canonitzada bàsicament es demana la seva intercessió davant de Déu en benefici de la humanitat en general i d’algunes persones en particular. Llençar a tort i a dret que se celebraran misses en honor de Franco no és res més que una manipulació política d’una dreta que vol fer creure a la gent que ella està en la veritat i els altres en l’error. I aquesta política sotsarrendament acusatòria demostra que a la pell de brau la democràcia no és el model de convivència desitjable sinó que s’intenta restaurar la dictadura. Penso que l’Espanya, que es diu catòlica, hauria de mesurar molt les paraules perquè la seva constitució bàsica, parlant en termes polítics, és l’evangeli i l’evangeli resumeix la llei en una sola norma: estimar Déu sobre totes les coses i al pròxim com a tu mateix. I sobre aquesta base l’evangelista Joan afirma que aquella persona que diu estimar a Déu i no estima el pròxim, menteix. Honorar religiosament a una persona que en el seu curriculum s’hi coneixen escandaloses accions contra persones innocents només perquè durant la guerra civil pertanyien al bàndol contrari i eren jutjades sense cap defensa per demostrar la seva innocència, és una acció inacceptable i el dret de guerra guanyada no dóna cap carta de llibertat a ningú per assassinar, que és el que veritablement es va fer, a gent que la va patir i encara que hagués lluitat en l’exèrcit vençut tenia tot el dret a una vida digna. Només una consideració, suposem que Franco hagués perdut la guerra, que dirien ara si els vencedors s’haguessin portat amb ells com ho han fet amb els perdedors? Des de la meva religiositat no condemno el dret a una missa per la seva salvació eterna, si és veritat que era creient, que em costa creure-ho davant els fets històrics, però que se li rendeixin honors a l’estil militar només perquè va ser cap d’estat ho considero una irreverència i un acte indigne. Ni  els sants de l’Església catòlica demanen misses  en honor seu. Per favor, siguem honestos i no barregem allò que no té sentit.

En quin model de societat vivim..

Si ens fos possible poder visionar un mural que posés davant dels nostres ulls l’actual imatge del món rebríem un estat de xoc desesperant per les perspectives de futur que se’n derivarien. Qui ens pot dir amb veritat cap on camina la humanitat del segle XXI? Penso, dissortadament, que cap dels actuals governants i d’aquelles persones que es creuen dissenyadores de la història. Una dita castellana ens senyala el camí: “a grandes males grandes remedios”, però quins són els grans remeis als grans mals que pateix la societat? Europa viu consternada per l’atemptat terrorista de París que ha causat la mort a unes cent trenta persones. I tota la classe política internacional es posa en moviment. I aquests mateixos dies a Kenia un atac terrorista ha assassinat a més de cent quaranta persones, estudiants la majoria, i ni se’n parla. Tan criminal és un fet com l’altre i més atenció mereixen els africans perquè estan més desprotegits. Els dos fets no són, dissortadament, els únics. Una gran part de la humanitat se sent desprotegida i abandonada. El món pateix un veritable desequilibri social que ens demostra amb molta claredat la incapacitat i incompetència dels responsables d’un model de societat just i respectuós amb les persones. Dissortadament el poder polític no pot prescindir de la força de les armes per fer front i aturar el terrorisme, però amb la força de les armes no n’hi ha prou. La força de les armes no ha de servir per matar el contrari sinó per menar-lo a la taula del diàleg. Però aquesta taula de diàleg no existeix i tampoc hi ha voluntat de crear-la. La humanitat viu una revolució i rebel·lió provocades per la injustícia de la història. Per què paral·lelament als atemptats n’existeixen uns altres, sovint beneïts per les lleis, que també tenen efectes mortals per mancances d’allò més necessari per la subsistència. Vivim en una societat en la que per una banda el terrorisme està estenent els seus tentacles per dominar el món i per l’altra paral·lelament el gran capital està condemnant a la misèria a una gran majoria dels humans. I això també és terrorisme tant i més dolent del que està patint França. La pau mundial no té futur sense un terratrèmol social. M’agradaria poder creure que el terratrèmol ja l’estem patint. I em refereixo al global, el provocat per les dues modalitats esmentades. Crec sincerament que s’encén una llum d’esperança. I aquesta llum la produeix la veu del poble amb les seves manifestacions i protestes. Però té un problema, el poder l’acusa de terrorista, per amagar els efectes del seu. Sortosament s’estan visionant uns fronts que fan reviure esperances. I el poder se n’adona i pretén guanyar-se’l per la seva causa. Ho farà dialogant? El poble és prou intel·ligent per no deixar-se enganyar. Però el problema rau en la necessitat de guanyar-se totes les persones. Una lluita més que impedeix més lleugeresa en l’assoliment d’una convivència en pau. Sortosament, el front de la pau de base popular hi és. I aquest ser-hi dóna força als lluitadors de la llibertat, de la veritat i de la justícia. Si la base popular se’n convenç, la pau mundial serà un fet.

Nota: la foto pertany a l’atemptat terrorista a una universitat de Kenia.