Els tres mosqueters, d’Alexandre Dumas

L’argument de la novel·la de l’escriptor francès m’ha portat a comparar metafòricament les intrigues de la cort francesa amb la problemàtica de la política espanyola actual. Un jove d’Artagnan, ambiciós de poder esdevé protagonista de mil i una situacions, algunes amoroses i altres polítiques. Òbviament que la situació actual de la política espanyola no s’hi veu retratada en l’argument però les intrigues ens hi poden fer pensar. Defensar el rei desafiant els seus contraris directes o indirectes, Richeliu i nobles, crea un ambient complicat, com ho palesen les relacions entre el President en funcions, Sr. Mariano Rajoy, el Sr. Albert Ribera, que em porta a pensar en d’Artignan, i Pedro Sánchez. Malauradament per a mi no tinc la categoria narrativa d’Aexandre Dumas però la trama d’Els tres mosqueters ajuda a explicar la trama política que no es preveu, de moment, quin serà el final i si d’Artagnan aconseguirà fer realitat el seu objectiu. La problemàtica rau, segons les circumstàncies, en el fet que els tres mosqueters poden poden assimilar-se als tres caps de llista del PP, PSOE i C’s segons les situacions que es valorin, com també a Richeliu, determinats nobles i el d’Artagnan finalment inclòs en el grup dels mosqueters. Però valorant els moments polítics hispans actuals variants, els protagonistes canvien d’imatge. Però allò que sembla ser, és que els mosqueters es dissoldran com en la novel·la de Dumas, el D’Artagnan continuarà com a cap dels mosqueters i que el model polític no variarà esdevingui qui esdevingui president del govern. Dissortadament els moviments polítics desembocaran en situacions gens favorables ni per a Catalunya i menys, sí, menys per a Espanya, perquè l’oportunitat de la independència, Espanya amb la seva política de judialitzar la democràcia serà la clau, involuntària, que obrirà la porta. Els dimes i diretes de Mariano Rajoy cargant la culpa sobre el PSOE no fan res més que posar en evidència la seva poca capacitat política de diàleg amb la curiositat que quan ell no es cansa de dir NO a Catalunya, ara troba culpabilitat en el NO de Pedro Sánchez a la seva  candidatura, quan el principal responsable de la situació creada és ell. Que unes terceres votacions són una desgràcia, políticament pel PP potser sí, però per a la democràcia segurament que no. Però sí, que davant el món, demostren la feblesa de la classe política amb una desmesurada ambició de poder per amagar allò que ells saben molt bé. Els tres mosqueters s’hi mourien encantats en aquesta situació política hispana i a mi m’agradaria ser capaç d’escriure una novel·la a l’estil de Dumas, però no li arribo ni a la sola de la sabata. Esperem esdeveniments i si Pedro Sánchez deixa de ser mosqueter o noble segons els moviments. Darrere de tot, pobre Espanya.

Roma no paga als traïdors

Hi ha una dita castellana que diu “nunca segundas partes fueron buenas”. Albert Rivera no ets el primer que vol solucionar els problemes d’Espanya. Recordes el fracàs del Partit Reformista, essent-ne el President Antonio Garrigues Walquer, el líder  Miquel Roca i el Secretari General  el Sr. Florentino Pérez, president del R. Madrid? No crec que m’equivoqui, has cavat la teva tomba política. Les teves sis propostes de reforma seran la tapadora de la trampa en la que cauràs. L’acceptació de la teva proposta de marcar una data per la investidura serà el parany que tu mateix t’has creat. La manipulació dels temps per complir les altres cinc serà el mètode que sofisticadament amb la Constitució a la mà et portarà al teu fracàs. Si des de Catalunya volies reformar Espanya fou un error espanyolitzar el teu partit. I aquesta espanyolització serà la causa de “Roma no paga els traïdors”. Per què seràs un traïdor per les dues bandes. Per més inri, pensa que el tema de la corrupció és un llast, per què la denúncia contra el teu partit ha estat acceptada i acceptar que un implicat en la corrupció doni lliçons de lluitar-hi per fer-la fora de la política, com hom pairan els teus afavorits del PP? Des de Catalunya et podem dir que el teu partit no és un partit català i conseqüentment has traït Catalunya. Has jugat amb Catalunya, has jugat amb el PSOE i ara jugues amb el PP. Per què?, per què el poder et cega i no et deixa veure on hi ha la traïció. Existeix i no està amagada a Catalunya, encara que t’ho pensis i tal vegada ho desitgis per tenir arguments de cara Espanya. No nego la teva facilitat oratòria, que l’admiro, però  la filosofia política  és molt feble. I encara que afirmis que no necessites entrar a formar part d’un possible govern del PP s’endevina només mirant la teva cara que te’n morts de ganes d’arribar a President de l’Estat Espanyol.. Una pregunta, creus sincerament que amb un govern del PP, Espanya solucionarà el seus problemes? Intueixo que la teva mirada política és massa miop. Les presses no són exitoses, aboquen al fracàs. Espanya necessita un govern, és cert. Però els problemes actuals rebutgen  un nou govern del PP, del PSOE i dels partits que els hi facin costat. Malgrat no es treuen de la boca la Constitució, és veritat que la compleixen?  M’agradaria que m’expliquessin l’apartat 5 de l’article 99 de la Constitució que diu: “Si desprès d’haver transcorregut el termini de dos mesos a partir de la primera votació d’investidura, cap candidat hagués obtingut la confiança del Congrés, el rei dissoldrà totes dues cambres i convocarà noves eleccions amb el referendament del president del Congrés.” Amb aquest article a la mà és constitucional la situació actual que en porta vuit de mesos des de les votacions que van donar pas a la primera investidura? M’agradaria que m’ho expliqués Sr. Rivera, perquè em penso que de llegir en sé. Què vol dir cap candidat, tal vegada se’n poden presentar més o al marge de l’escollit pel rei n’hi pot haver d’altres? Penso que la Constitució és prou clara. La lectura política no és el meu fort. Però malgrat tot penso que el desequilibri i desgavell polític que pateix la pell de brau és resultat de lectures interessades dels partits. Sr. Rivera la seva la imagino. Però la lectura que en fa té un problema, la fa un català i  Espanya no confia en els catalans. Si vol gaudir d’un prestigi de bon polític no recolzi el PP. L’espasa de Democles de Roma no paga els traïdors penja sobre el seu cap i jo no li desitjo cap mal.

Lluis M. Xirinacs morí defensant Catalunya

El sentiment místic de la mort de Xirinacs s’agermana amb un altre sentiment de caire polític, l’amor a Catalunya. Es fa difícil per a molta gent entendre com és possible compaginar una vida mística amb la normal de la història i encara més en el marc de la política. I  per empitjorar-ho el protagonista és un sacerdot secularitzat. Sortosament la secularització no és forçosament enemiga de la religió i pot ser companya de la mística. La raó rau en el fet que la centralitat no són les activitats sinó la persona de les activitats. Estem avesats a jutjar les aparences i no el seu suport. Aquest contrast en la vida de Lluis M. Xirinacs fa més imprescindible el seu missatge als nostres dies quan en la lluita per la pau no estava sol, se sentia acompanyat, i un els seus companys era el bisbe Pere Casaldàliga, que com ell gaudeix de la pau de Déu. La raó de la força moral i ètica ens l’ofereix la lectura del Llibre DIETARI FINAL, del que ens en poden parlar acuradament el seu deixeble LLUIS BUSQUETS i GRABULOSA, professor universitari i el metge  JOAN PARES.

Dietari final és el compendi del diari  del darrer més preparant-se per morir i els cinc anys d’estudiar i preparar dignament la manera natural. La peculiaritat de la seva mort es basa en dos objectius: a) ofrena voluntària a Déu, que Lluis M. estudià profundament en la teologia i b) ofrena per la llibertat del seu país i de tots els pobles del món. Els dos autors esmentats ens en poden parlar en profunditat, un de l’ofrena voluntària i l’altre com es preparà aquesta ofrena. La mort de Lluis M. Xirinacs dignifica el suïcidi quan és el fi d’un camí i l’entrada en el destí final i una demostració de la dignitat humana en aquesta forma de morir criticada per aquella part de la societat que aplaudeix el desafiament a mort amb les armes a la mà amb unes normatives que presenten més desig de venjança que de justícia. La figura de Lluis M. Xirinacs ha de tenir una presència central en el moment actual de Catalunya pel sentit que li donà a la vida i a la mort. El diari del darrer més són unes reflexions de la mà de Ramon Llull en la recerca de l’amat que fa l’amic. I aquest diari evidencia com s’ha de transitar per la vida. Només hi una raó: estimar l’Amat, que és l’objectiu final de la vida però també l’objectiu de la vida temporal. L’Amat en la vida temporal és Catalunya. Lluis Busquets acaba el pròleg al DIETARI FINAL amb aquestes paraules de Lluis M. Xirinacs: “Ofereixo el do més preuat que és la meva vida / per l’alliberament del meu poble / per l’alliberament de tots els pobles oprimits de la terra / per la natura presonera nostra.../ La  nació no mor, tot i que perdi el seu cos. Resten: l’ànima eterna i una llavoreta de futur... imperceptible. No deixem morir la llavor” La primera estrofa del poema LA VIDA BONA signada per Luis M. Xirinacs, dia de la meva mort, diu així: “ La meva ànima, /aquesta ànima obrada pel meu cos,/ clivellada d’ànimes infinites, / concretament avui, / se m’ha fet universal.” La universalitat no és verdadera sense la independència dels que la configuren. La universalitat ja no és individualitat en l’eternitat. Encara que sembli impossible la mística és fonamental per a la Catalunya Independent. És la col·laboració que no volen els polítics actuals perquè haurien de esborrar la corrupció de la seva filosofia.

Jo només sóc un gra de sorra

Catalunya és la platja de la meva vida. Em sento platja perquè sóc platja, sóc Catalunya. Les platges sempre són vives però no sempre tenen passavolants o banyistes. És un guardó infinit ser sorra d’aquesta platja. El gra de sorra que sóc l’ha trepitjat molta gent i alguna amb força mala sang. Massa sovint han intentat destruir-la deixant el mar orfe. Però el mar és molt bon amic i el meu gra de sorra sempre l’ha retornat a la meva platja. Sóc un gra de sorra molt especial. Quan el meus veïns i veïnes pugen al tren de la història i corren per Catalunya  cridant independència, jo em sento Catalunya Independent i sense mourem, escric convençut jo ja sóc Catalunya independent. Sé que és un sentiment però també una convicció. No em moc perquè el gra de sorra que sóc no té massa bona la mobilitat física però excel·lent la psíquica. M’agrada que els grans de sorra que parlen amb mi s’assabentin que sóc lliure i que la meva platja sigui la platja d’un estat lliure. Les gotes del mar que sovint la besen celebren amb els grans de sorra el mateix desig de llibertat. Quan una gota d’aigua em fa un petó ens abracem i cridem ben fort són aigua i sorra catalana lliure independent.

No sabeu pas com de gran i sublim és l’abraçada i el petó que es fan una gota d’aigua i un gra de sorra. Una gota d’aigua és molt petita però és mar i gual que un gra de sorra és platja. Catalunya la formen molts grans de sorra i moltes gotes d’aigua. I contínuament  l’aire de la natura les acarona amb abraçades i petons perquè són aire, sorra i aigua de Catalunya. És un misteri. L’aire, la sorra (terra) i l’aigua són universals, configuren el globus però són i es presenten amb diferents semblances d’acord amb l’espai on es mouen. Perquè els habitants d’aquell espai no ho serien si no fossin aire, terra i aigua i la natura les vesteix d’acord amb el lloc on es mouen. La natura és molt sàvia i tots els  espais naturals tenen les seves característiques i aquestes característiques tenen totes el mateix suport, aigua, aire i terra,  esdevenen diferents per la imatge. La natura és transcendent, dels seus elements bàsics, ha format les seves criatures amb qualitats esgraonades. I moltes d’aquestes criatures han rebut el nom de persones, que metafòricament són  partícules d’aire, gotes d’aigua i grans de sorra, amb una objectiu transcendent. I aquesta transcendència la gaudeixen els humans. La capacitat creativa de la natura deixa endevinar característics objectius de futur sobrenaturals. Com a natura no els sap explicar però convida a intuir-los. Per què té aquest poder la natura? Rau en les seves lleis naturals? La intel·ligència humana ha desenvolupat les seves visions filosòfiques i la història ha rebut de la natura la riquesa de les diferències. Catalunya és una d’aquestes riqueses. Jo, gra de sorra, gota d’aigua i partícula d’aire, sóc Catalunya en el marc transcendent de la globalitat natural amb destins ultra naturals. És la gran força de ser. La grandesa de ser un gra de sorra de la platja Catalunya.

Unes terceres eleccions seria fer el ridícul

No sé si seria fer el ridícul, com afirma el President en funcions del govern espanyol, o tal vegada la demostració de la incapacitat política dels escollits pels espanyols de saber llegir el missatge de les votacions. Quan el partit en el poder perd dos milions de vots i la majoria absoluta és una advertència prou clara de la necessitat d’escoltar totes les opinions per diferents que siguin i no només aquelles que poden donar-li el poder una altra vegada. Quan el govern en funcions no ha superat unes segones votacions ha arribat el moment de demostrar a la població la intel·ligència política en el saber escoltar, dialogar i filosofar. Tinc molt clar el missatge de les darreres votacions i la postura dels partits majoritaris. No els importa la voluntat popular, només els interessa el poder, interès recolzat en la por de les conseqüències legals que els hi poden caure a sobre una vegada no governin. La corrupció fa pudor i la ciutadania demana justícia. No tota, perquè si fos total no es votaria com es vota els partits més esquitxats per la corrupció. Que Espanya necessita un canvi polític que esdevingui verdaderament democràtic és una veritat com un temple. D’altre manera la justícia no es trobaria en les condicions de poca credibilitat ciutadana. És indispensable que en l’anàlisi de les votacions i en la formació de govern s’escolti a totes les tendències, incloses les independentistes i s’estudien escrupolosament els articles de la  Constitució que són prou clars i si no hi troben la solució és millor que es retirin i es convoquin les ridícules terceres votacions segons opina el president del govern. Catalogar de ridícules unes votacions constitucionals, encara que sigui per tercera vegada, no significa que les votacions ho siguin sinó que són els polítics majoritaris els qui el fan per incompetents i poc respectuosos amb la Constitució i la voluntat popular. La Constitució ho diu molt clar que  la voluntat del poble és sobirana i no trobar el camí d’aquesta voluntat només té una valoració, incapacitat o incompliment per falta d’intel·ligència. El funcionament del Congrés i del Senat en el torn de paraules dels congressistes i senadors és una demostració manipuladora com ho són les votacions perquè el resultat es coneix abans de celebrar-les. La dignitat, també en el Congrés i el Senat, la tenen les persones no els partits i a l’hora de defensar les tesis polítiques corresponents han de tenir el mateix dret, i per tant el mateix temps, tots, siguin del partit que siguin. Donar menys temps als minoritaris és negar-los-hi el seu dret d’expressió i aquest fet es contrari a la Constitució i per a mi és una manera de fer políticament el ridícul. Hi ha una dita que diu, en els pots petits hi ha la bona confitura, i en política els partís minoritaris acostumen a gaudir dels millors parlamentaris. Fer el ridícul, Sr. President, és no escoltar a tothom. Les vostres paraules són el ressò de la por per la política impopular  que la ciutadania, que ha perdut la por, denuncia. És veritat que cal un canvi en la política espanyola. Un canvi en profunditat que desbanqui del poder a aquells que han creat la situació actual i barrin el pas als que estan al seu costat. Farà la política espanyola el ridícul que denuncia el president el govern en funcions? No el farà, malauradament el ridícul ja  hi es està institucionalitzat. Només els ciutadans poden reconvertir la democràcia espanyola en veritable.