Sr. President no anem bé

Mentre a Europa es discutia la política a seguir envers els refugiats, cent persones morien ofegades al Mediterrà per falta d’ajuda que representans dels governs ho impedien a les ONGs. Una contradicció que no sé com qualificar-la, quan la justícia espanyola valora de crim la defensa del dret a decidir. Sr. Pedro Sànchez, no anem bé, la humanitat demarà comptes a la política maldestre que permet i obliga a una mort que pot evitar. El dret a la vida és el primer dels drets de les persones i Europa no ho respecta i Espanya hi està d’acord. És vergonyós i contra natura l’acord amb la Sra. Merkel d’acceptar refugiats que són a Alemanya i el govern alemany hi aportarà diners. Una verdadera immoralitat histórica. Qué es farà amb els que busquen ser acollits en les costes mediterrànies. Com ho sento ho he de dir, una política que és un autèntic insult a la humanitat. I molt més encara quan moltes de les persones que moren ofegades en el Mediterrà són víctimes dels traficants d’éssers humans que sense escrúpols els ofeguen per salvar ells la pell i els diners. Una pregunta, Sr. President, que fa o pensa fer Europa amb els traficants que s’enriqueixen amb la dissort dels altres. Sóc molt mal pensat, Sr. President, perquè alguns traficants es mouen lliurement en la política i en el tot si val per fer diners. Els governants europeus sou molt valents contra els que demanen ajuda i molt covards contra els que provoquen aquests desastres. La gran política no és cap model de convivència. Sr. Pedro Sànchez, Espanya tampoc ho és. Qué succeí a Wasington amb l’embaixador espanyol? La meva pregunta va més lluny. L’esmentat embaixador és mereixedor d’aquest càrrec? Des de la vessant de tot si val per fer diners, sí. Des del deure de promoure la dignitat de vida de totes les persones, no. Una persona amb responsabilitat política en una empresa que fabricava bombes antipersona i bombes contra els infants, mereix títols i respecte de la societat? Els ciutadans viuen enganyats. I vos heu defensat a l’esmentat embaixador. Tot un exemple de com no se sap lluitar contra la corrupció. Sr. President, al món hi ha milers de víctimes que periòdicament han de canviar la pròtesi perquè la bomba els hi va tallar les cames quan eren nens. I Espanya venedora d’aquestes bombes com es comporta amb les víctimes. Li dirè, immunitzant la empresa que les fabricava quan haguè de tancar per qué es va prohibir la seva fabricació. Sr. President, Espanya està en deute amb els pobres i els oprimits. I és aquest deute el que m’avergonyeix del meu DNI espanyol i penso i defenso el meu DNI català. I en aquesta vessant tampoc anem bé, Sr. President de l’estat espanyol. Estic  d’acord que la llei tothom l’ha de complir. Jo la compleixo perquè la Constitució recolza el meu dret a pensar i a defensar les meves idees. Només demano que es compleixi la Constitució i un dels articles bàsics afirma que tots els espanyols som sobirans, també els que ens volem independenditzar. Sr. President, la Constitució, l’odi contra Catalunya que respira una gran part d’Espanya i també dels seus polítics, la injustícia dels empresonats acusats de delictes d’odi no ho afavoreix. Vendre armes antipersona sí que és un delicte d’odi, demanar desde la coberta d’un cotxe de la policia que la gent fos pacífica i deixès el pas lliure a les forces d’ordre no és un delicte d’odi, és una norma de respecte. Aquests segons són a la presó, qui venia armes antipersona és embaixador. Aquesta no és la justícia que la convivència necessita. Hi ha una dita llatina que diu: “verba volent, facta manent”.

Catalunya, avui, al món.

Les darreres notícies porten a pensar que l’estat espanyol està començant a rodolar pel pedregar. La presència del President Torra als Estats Unbits responia a una invitació de l’entitat cultural més important d’Amèrica i del món que enguany convidava a la cultura catalana i armena. El govern del PP va fer els impossibles per impedir-ho i donà el seu vist a plau amb la condició de la presència de l’embaixador espanyol. I aquesta presència ha confimar la situació de feblesa que viu l’estat espanyol quan en les seves afirmacions l’embaixador ha tractat al President Català de mentider. I la resposta no s’ha fet esperar amb el ben entès que l’embaixador una vegada clos el seu discurs no ha intercanviat amb la premsa les seves opinions. És obvi que el Govern de la Generalitat demanès al Govern de l’estat la destitució del seu embaixador. Un mal peu per Espanya quan el president dels Estats Units s`ha interessat pel problema català. Aquesta és una de les notes negatives. Parò n’hi ha més. Els Jocs Mediaterranis de Tarragona estan posant en evidència el greu error de voler espanyolitzar-los, no per culpa dels esportistes, sinò de l’organització que ha estat incapaç d’assolir l’interès dels ciutadans que no omplen ni estadis, ni pistes i que en alguna circumstàcia no hi havia cap autoritat per lliurar les medalles. I una evidència s’ha imposat l’efecte negatiu d’entitats unionistes catalanes amb l’apoderament de les entrades per omplir l’estadi de banders espanyoles i evitar l’entrada de les catalanes. Resultat assistència, negativa. Un revés més al voler castigar l’independentisme català i una  demostració més que a Catalunya, el Rei d’Espanya, no té seguidors. Els camps mig buits o buits i les manifestacions de repulsa plenes. Hi ha dos fronts més on es juga el prestigi d’Espanya, els campionats del món de futbol. Espanya s’ha classificat, pels pels, als octaus de finals. Derrotarà a Russia i arribarà als quarts. Tinc els meus dubtes raonables al comprovar com es desenvolupa el campionat.

Però hi ha una altra manifestació positiva per Catalunyai també per Espanya: la CUP internacional de l’handbol de base que s’està velebrant a Granollers amb esportistes de tretze nacions dels cinc continents i més de cinc mil esportistes. Un torneig en el que és central l’esport, però més encara l’esportivitat i la solidaritat entre tots els participants. La manera de com Catalunya entèn l’esport, configurador de models de convivència. La més senzilla i humil, la que dóna la màxima lliçó d’esportivitat i civisme. Per què la llavor sembrada no germina com cal? És imprescindible pensar-hi. Les lliçons dels humils són la base de la verdadera filosofia de la història i l’esport n’és un molt important pensador. Polítics, llegiu la veritat de la història, no només la vostra que sempre és esbiaxada. Sóu capaços de llegir la lliçó de Catalunya avui al món? Dissortadament, no.

És veritat la possibilitat de la immortalitat humana?

Fa pocs dies em va cridar molt l’atenció un programa televisiu de TV3 en el que un dels actors anunciava que ja ha nascut la persona que viurà mil anys i a continuació es parlava de la immortalitat com una realitat. Per la meva formació jo hi crec en la immortalitat en que la mort és la porta oberta a l’eternitat. En base a les meves creences no negarè la possibilitat i molt menys quan l’apòstol Pau en la seva primera carta als Corintis els hi comunica un fet excepcional i els hi diu:”no tots morirem, però tots serem transformats” (I Corintis XV,51). Quan i com serà aquesta transformació? La resposta no la té, la té Déu. I en el marc de la creació del món ho trobo lògic i verídic. No sóc científic, penso en el procès de la història i, independentment de les irregularitats, la meva humil intel·ligència em diu que és un procès normal si reflexionem sobre la realitat de l’ésser humà. No conec els límits de la ciència però em faig una senzilla reflexió. La persona humana integral és matèria i esperit. He observat que quan l’esperit pateix una emoció forta, la matèria se’n resenteix i sovint es veu dificultada en els moviments físics. I aquesta relació emotiva que afecta a la totalitat, la ciència la pot estudiar. D’exemples en vivim cada dia. Un d’esportiu. Quan un jugador de futbol està afectat per un disgust o una emoció forta, la seva actuació duran el partit es veu afectada i no rendeix alló que ell acostuma. Però també pot ser a la inversa. Hi ha instants a la vida que per la seva intensitat vivim l’infinit. L’ésser humà, desde la meva idea, és creat a imatge de Déu, i aquesta reflexió significa que té una projecció divina La filosofia hindú ens parla de la reencarnació com un procès de purificació per arribar al nirvana que és l’assoliment de la perfecció total, la immortalitat. En l’hinduisme l’assoliment de la felicitat total és la savatana dharma, la religió eterna, que és una forma de vida. L’hinduisme és una de les religions o formes de vida més importants del món amb uns buit cents milions de persones que el segueixen en les seves diferents modalitats. Una evidència més de quin és el desig de la humanitat. Una altra religió amb una presència molt signficativa al món ens diu en el seu llibre EL CORÀ en l’azora XLVI: “Es cert, alló que diuen algunes persones:”Nostre Senyor és Déu”, i a continuació es mantenen en el bon camí, no han de tèmer: ells no viuran en la tristesa. Seran els hostes del Paradís: eternament hi estaran en recompensa del que hagin fet”. La realitat d’una immortalitat tè el seu reconeixment històric que comença en els temps prehistòrics amb els monuments funeraris, continua amb la divinització de certs personatges i arribem als nostres dies en que la ciència s’interessa per la veritat de la immortalitat. Però la pregunta, desde la meva humilitat rau en “com pot la ciència que es base en realitats comprobables físicament trobar arguments per demostrar el pas a una realitat no física?” Òbviament que la humanitat gaudeix d’una força intel·lectualment de projecció infinita i en la seva investigació no li ha mancat el mandat diví, perquè Déu actua a través de segones voluntats molt sovint. I és en aquesta afirmació que recolzo la meva postura de la possibilitat que sense que els científics en tinguin consciència els possibiliti la seva investigació el Creador de l’univers. L’ésser humà no té sentit sense una projecció eterna. I la seva capacitat cada dia més desenvolupada en la veritat indefinida que apunta un infinit, em fa pensar en aquesta possibilitat. Però el meu pensament em diu que sense l’ajuda directa o indirecta de Déu no és possible. Ser imatge de Déu, com asegura el llibre bíblic del Gènesi és la base del meu pensament. Una demostració més de la grandesa humana de la que massa persones no en tenen cura. La ciència, una vegada més, és un missatge de projecció infinita. El problema rau en el temps i en la forma de com es desenvoluparà el procès. La ciència pot esdevenir un col·laborador.

La flama del Canigó, fe, esperança i caritat de Catalunya.

Un poble que troba, en la llum, els símbol i la configuració de la seva identitat, és un poble de futur. Les tres virtuts teologals no són només signe de religiositat, són norma d’humanitat. I la política espanyola no ho entèn, perquè? Ens ho diran amb els seus fets. De moment fa massa mesos que per defensar la veritat de Catalunya, l’estat espanyol ha empressonat persones dignes, que amb la força lluminosa de la seva dignitat, reforcen ancara més l’esperança d’un futur ideal, lliure i independent. La flama del Canigó, que mantè la seva realitat en un cim nevat, a l’estiu  il·lumina els cors dels catalans amb la seva presència als pobles i ciutats catalanes. El Canigó de Mn. Cinto Verdaguer esclat de joia, il·lusió, fe i solidaritat, empapat de l’alè de l’aire net i pur de la montanya de la Catalunya Nord, enllaça nord i surd i canta els Segadors i el Virolay. És el missatge de la Catalunya, nova estrella d’una Europa verdaderament democràtica. La diada de Sant Joan, que té en els focs una de les seves garanties, transforma les flames en missatgeres de pau de la voluntat d’un poble que sap patir i del patiment n’ha fet la font de la seva riquesa cultural. Riquesa cultural que el partit de C’s a Catalunya no enten en la figura de Cervantes, enamorat de Catalunya i coneixedor de l’obra de Joanot Martorell,  creador de la novel·la caballeresca, que fou guia i estrella en l’escriptura del Quixot. La diada de Sant Joan és una diada de llum, la llum de la vida de les persones i dels pobles, aquella llum que massa polítics són incapaços d’entendre perquè la intensitat de la seva veritat els hi produeix ceguesa. Sant Joan, festa catalana per convicció, ens fa escoltar cada any i cada dia la veu del desert que anunciava la vinguda del Salvador del Món. Guardant les distàncies, Catalunya amb la seva flama del Canigó recorrent el pais, envia el mateix missatge de voler un món millor.

I Catalunya ho celebra amb focs, amb sardanes, amb balls de gitanes, amb castells, amb danses de casa i d’altres benvingudes, amb cantades i amb recitals de poesia. Amb la cultura celebra la festa de l’estiu i amb la certesa que la flama del Canigó no s’apagarà mai perquè té la garantia de tres virtuts que alenen, si es vol entendre, també la política i si no s’enten la imatge d’un estat corrupte ens mostra la realitat. Amb la flama del Canigó, Catalunya més independent.

La defensa d’una veritat, mai es fonamenta en l’odi

No defensarè mai la meva veritat, odiant la veritat dels altres. Jo estimo Catalunya perquè és la meva mare i la meva pàtria, però no odiarè mai la mare i la pàtria dels espanyols. I dissortadament alló que es veu, es llegeix i es fa des de l’unionisme ultra només té l’odi per argument. No defenso, ni m’agrada el menyspreu de l’altre com argument de superioritat. D’errades en comet tothom, fins i tot el més perfecte.  I també les lleis humanes. La llei no és garantia de qualitat, senzillament perquè la redacten éssers humans, que són limitats. Quan en una argumentació s’insinúa el menyspreu i es nega la veritat de l’altre, dubtar d’aquesta argumentació és obligat, perquè la seva base no està en la veritat, sinó en l’odi. Dissortadament la situació que viu la pell de brau direccionalment, cal reconèixer que no tot es fonamenta en el respecte. I la demostració la trobem en la negació al diàleg. Qui es nega a dialogar és un fonamentalista que es creu que només ell té la veritat i per tant el altres han de ser els seus esclaus. I en certa manera és aquesta doctrina la que domina l’estat espanyol. Fonamentar la força de la política en la llei no és només un error, sinò una absurditat, quan aquestab llei perjudica als ciutadans. I aquest efecte el pateixen moltes persones de l’estat espanyol. La llei sí, però qui més l’ha de complir són els organismes responsables de la dignitat de les persones i les institucions, l’estat, la justicia i els responsables de l’ordre, que sovint són culpables de desordre. El motiu que ho demostra rau en el fet que sigui quina sigui la condició d’una persona sempre preval la dignitat, no el càrrec, ni el poder que ostenta. Massa sovint hem viscut com l’us del poder és un abús contra natura. L’exemple més clar i evident el trobem en la corrupció política de l’estat espanyol. Un corrupte no té mai dret d’exigir el compliment de la llei als altres perquè està obligat a dimitir del seu càrrec i en aquest país aquesta norma no és llei, tot el contrari. Corrupcions econòmiques, corrupcions culturals de falses titulacions, corrupcions d’acusacions sense base, corrupcions manipulant la llei per blindar dignitats oficials culpables i la lllista és més llarga. L’odi és una vivència que es viu i es pateix, per què s’odia o perquès sé’s odiat. Recordeu aquelles paraules de “Diplocat en disolución?”. Simplement el nou govern, que també ha viscut l’odi i l’enveja, ha de fer miracles per demostrar que el poder que ha conseguit amb l’ajuda dels que odiava, l’ha d’orientar envers la pau i a la concòrdia i a respectar la dignitat de tots, siguin unionistes o independentistes, perquè el seu poder no és per obligar a pensar sinó per acceptar i entendre el pensament de tots, amics i enemics si així ho considera. Una reflexió l’us de la llibertat no és mai un odi, és sempre un dret.

Qui em garanteix la meva llibertat?

La meva identitat és la base de la meva llibertat. I la meva identitat és catalana. Ho palesa el meu idioma. Jo vaig nèixer català i la història m’ha de garantir el meu dret. Desde milers d’anys enrera la garantia depen de la política. Les garanties de la política es fonamenten en el dret de victòria, guanyar la guerra. És un dret basat en la violència. I aquest dret suposa la negació de drets fonamentals de les persones que dificulten les relacions. Les relacions són possibles gràcies a les diferències i les diferències en els éssers racionals originen voluntats de millora i una de les voluntats es manifesta en el coneixement d’altres idiomes. Però aquest coneixement no suposa la manipulació aliena del propi. La mateixa Constitució espanyola ho reconeix quan diu que tots els ciutadans tenen el deure de conèixer la llengua castellana i el dret d’emprar-la. El català, independentment del mei DNi, continúa essent la meva primera llengua i els castellà, que vaig apendre per immersió lingüística és segona i d’us voluntari. Però al marge de l’idioma hi ha altres drets que se m’intenta negar, com és el de ser independent i voler pertànyer a una Catalunya lliure. I aquesta negació la fonamenten en la negació del dret a decidir. Quan el dret a decidir es connatural a la llibertat. És incomprensible per antinatural que se’m pugui sancionar per defensar el dret de pensar ser independent perquè aquest pensament em pot portar a idear democràticament el camí per fer de la meva Catalunya un estat lliure. L’existència, avui, d`un estat no és garantía de futur. Només cal llegir la història. I no és garantia de futur dissortadament perquè no ho és de convivència en pau. Els estats estan en estat permanent de violències armades i són els primers interessats de pervertir la convivència per conservar l’estat polític. I en aquesta lluita hi ha un estat de guerra cultural contra les idees de progrès social de convivència. Es parla molt de convivència global, però aquesta idea s’ha manipulat convertint-la en la globalitat del diner. Un sistema per mantenir l’actual sistema polític que empobreix els ciutadans i enriqueix als amos del diner, amb proporcions que són una immoralitat social i natural. I aquest domini del diner és el culpable de les prohibicions de pensar. Per què pensar fa lliure, quan el pensament és cultural perquè la cultura enriqueix la personalitat i fa brillar la identitat. Davant la situació actual de Catalunya, que farà el nou govern socialista quan el seu orígen es fonamenta en un  crit de llibertat sancionat amb la sang de massa víctimes. La solució està en la llibertat de pensament.

Jo sí crec en Déu

 Hi crec,estant convençut que científicament no es pot demostrar. Però tampoc, que no existeix. La creença en Déu és un convicció personal  basada en vivències i en la interpretació de missatges que la natura i la història envien continuament i que en base a la llibertat personal es llegeixen. Personalment sóc amic de persones atees que respecto i amb les que es pot parlar amistosament sobre el perquè de les pròpies creences. La meva formació religiosa m’ha portat a creure-hi i encara més a que és una necessitat imprescindible. Plantejar-se que Déu no existeix perquè no em fa cap falta i  sóc una bona persona és una postura que respecto, no hi combrego, però parteix d’una base falsa que la llibertat no aprova i és jo sóc la meva veritat i no m’equivoco. En una paraula m’atribueixo poders divins quan la integritat personal em diu que sóc limitat i em puc equivocar. Hi ha dos filósofs, que es diuen ateus, i que respecto molt i he llegit algun llibre d’ells, que tenen un raonament molt racional científicament però respectuosos amb els que no pensen com ells. I crec que seria bo que les persones ques es creuen bones sense fe els llegissin. Són Bertrand Russell i Friedrick Nietzsche. El primer en un diàleg cordial amb una sacerdot jesuita defensava que els famosos arguments de l’existència de Déu de la teologia tomista no demostraven res i la conclusió fou el respecte mutu de les seves idees i continuar amics. Al segon se li atribueix la famosa frase de “Déu ha mort” quan es pot interpretar que ha mort en l’interior de les persones. Un diàleg amistós i racional entre les vessants filosòfiques sobre Déu amb tota seguretat conduiria a una interpretació humana religiosa que comença en l’humanisme per arribar a la divinitat. Negar a Dèu és renunciar directament a entendre la possibilitat de la felicitat infinita. És imposible creeure verdaderament en Déu sense ser una persona humanament íntegra i digna i un ateu ho pot ser. Però l’ateu que nega el dret de ser creient i no ho respecta, no té credibilitat en la seva dignitat. No tinc prou capacitat de raonament per portar la contrària al científic enguany traspassat, Hawkins que negava rotundament l’existència de Déu i crec qua ara no la nega perquè no dubto del seu humanisme racional i just . En la vessant contrària, un científic català, de renom universal, David Jou és un creient i cristià convençut. La ciència és l’eina cultural al servei de la capacitat de progrès de la humanitat a nivell natural, ja sigui individualment com col·lectiva. I malgrat tot, la ciència no aparta de Déu perquè en cada descobriment demostra la capacitat indefinida de la ment humana. I és precisament aquesta capacitat de les persones de moure’s intel·lectualment per la projecció de l’infinit el que em porta a pensar que els humans estan predestinats, per la seva integritat física i psíquica, a una projecció infinita. No entenc la meva capacitat d’enteniment sense la realitat d’un  altre ésser no temporal que m’ha programat. Una altra reflexió em porta al dret de justícia que tenen els mils de milions de persones mortes injustament. No cap en la meva ment que els set mil milions d’éssers humans que avui habiten la terra només tornin amb la seva mort a ser terra, perquè una persona és quelcom més que terra. I en aquest recorregut m’impacta el fet, per a mi molt injust, dels milions de persones que moren injustament per culpa de les guerres i per culpa de persones criminals. És injust que un nadó mort per manca d’aliments i de medecines només hagi passat pel món patint. Hi ha d’haver una justícia que li garanteixi el dret a la felicitat que es mereix pel fet de ser persona. La crueltat de massa morts em referma en la necessitat d’un Déu. Penso que les mares de veritat també ho desitgen. És l’amor de mare. Senzillament, les injustícies de la història em porten a creure en Déu. Per un altre dia, el tema de les religions, que és molt més profund del que sembla a primera vista.