Jo sí crec en Déu

 Hi crec,estant convençut que científicament no es pot demostrar. Però tampoc, que no existeix. La creença en Déu és un convicció personal  basada en vivències i en la interpretació de missatges que la natura i la història envien continuament i que en base a la llibertat personal es llegeixen. Personalment sóc amic de persones atees que respecto i amb les que es pot parlar amistosament sobre el perquè de les pròpies creences. La meva formació religiosa m’ha portat a creure-hi i encara més a que és una necessitat imprescindible. Plantejar-se que Déu no existeix perquè no em fa cap falta i  sóc una bona persona és una postura que respecto, no hi combrego, però parteix d’una base falsa que la llibertat no aprova i és jo sóc la meva veritat i no m’equivoco. En una paraula m’atribueixo poders divins quan la integritat personal em diu que sóc limitat i em puc equivocar. Hi ha dos filósofs, que es diuen ateus, i que respecto molt i he llegit algun llibre d’ells, que tenen un raonament molt racional científicament però respectuosos amb els que no pensen com ells. I crec que seria bo que les persones ques es creuen bones sense fe els llegissin. Són Bertrand Russell i Friedrick Nietzsche. El primer en un diàleg cordial amb una sacerdot jesuita defensava que els famosos arguments de l’existència de Déu de la teologia tomista no demostraven res i la conclusió fou el respecte mutu de les seves idees i continuar amics. Al segon se li atribueix la famosa frase de “Déu ha mort” quan es pot interpretar que ha mort en l’interior de les persones. Un diàleg amistós i racional entre les vessants filosòfiques sobre Déu amb tota seguretat conduiria a una interpretació humana religiosa que comença en l’humanisme per arribar a la divinitat. Negar a Dèu és renunciar directament a entendre la possibilitat de la felicitat infinita. És imposible creeure verdaderament en Déu sense ser una persona humanament íntegra i digna i un ateu ho pot ser. Però l’ateu que nega el dret de ser creient i no ho respecta, no té credibilitat en la seva dignitat. No tinc prou capacitat de raonament per portar la contrària al científic enguany traspassat, Hawkins que negava rotundament l’existència de Déu i crec qua ara no la nega perquè no dubto del seu humanisme racional i just . En la vessant contrària, un científic català, de renom universal, David Jou és un creient i cristià convençut. La ciència és l’eina cultural al servei de la capacitat de progrès de la humanitat a nivell natural, ja sigui individualment com col·lectiva. I malgrat tot, la ciència no aparta de Déu perquè en cada descobriment demostra la capacitat indefinida de la ment humana. I és precisament aquesta capacitat de les persones de moure’s intel·lectualment per la projecció de l’infinit el que em porta a pensar que els humans estan predestinats, per la seva integritat física i psíquica, a una projecció infinita. No entenc la meva capacitat d’enteniment sense la realitat d’un  altre ésser no temporal que m’ha programat. Una altra reflexió em porta al dret de justícia que tenen els mils de milions de persones mortes injustament. No cap en la meva ment que els set mil milions d’éssers humans que avui habiten la terra només tornin amb la seva mort a ser terra, perquè una persona és quelcom més que terra. I en aquest recorregut m’impacta el fet, per a mi molt injust, dels milions de persones que moren injustament per culpa de les guerres i per culpa de persones criminals. És injust que un nadó mort per manca d’aliments i de medecines només hagi passat pel món patint. Hi ha d’haver una justícia que li garanteixi el dret a la felicitat que es mereix pel fet de ser persona. La crueltat de massa morts em referma en la necessitat d’un Déu. Penso que les mares de veritat també ho desitgen. És l’amor de mare. Senzillament, les injustícies de la història em porten a creure en Déu. Per un altre dia, el tema de les religions, que és molt més profund del que sembla a primera vista.