No fa massa temps que en un article del meu blog li demanava
al President del Govern, Mariano Rajoy, si preveia una sortida no volguda del
govern. No hi havia encara sentència de corrupció contra el PP. Però el procès
de la història em feia preveure una caiguda que ha estat més ràpida del que em
pensava, i repassant els quaranta darrers anys de la història d’Espanya amb una
política corrupta, no estic del tot convençut de la derrota del PP. Malgrat tot
penso que pot ser definitiva si la centralitat de la democràcia rau en el
respecte a la persona. El missatge de la derrota el tinc molt clar, però alló
que ho enfosqueix és precisament el partit guanyador i els darrers
comportaments del nou President del Govern. No li tinc prou confiança i sí la tinc en la història i en la
intel·ligència dels partits partidaris del dret a decidir i independentistes
que li feren possible l’èxit. Però hi ha moviments que no generen esperances sòlides.
La censura no l’ha gaunyada el PSOE, l’han guanyada els partits independentistes
i els vots dels seus defensors són tan sobirans com els dels contraris. No
m’agrada que els ministres del futur govern pertanyin només al PSOE, no
representen la veu de la censura que és força més intensa i extensa. Per
començar, el PSC, filial de fet del PSOE, ja encapçala una censura proposada
pel PP contra l’alcaldesa de Badalona. És un signe de com actuarà el partit del
govern, malgrat els seus diguin que només pensen en Badalona. Per altra banda
el PP comença la seva venjança amb la seva majoria al Senat reconsiderant la
promesa feta al PNV, tot un signe de voluntat democràtica. Els partits que han
recolzat la censura seran olímpicament oblidats pel PSOE si en una votació no
hi estan d’acord i automàticament rebrà el PSOE el recolzament del PP i de
Ciutadans. L’espasa de la corrupció política penja sobre el cap de Pedro
Sànchez i l’oposició li farà caure ten aviat com li sigui possible. Només un
govern de coalició en el que tots els partits que han votat a favor tindrà
capacitat per reconvertir la política espanyola i la seva democràcia. Si el nou
President del Govern no valora democràticament
el com, el perquè i amb qui ha ssolit la victòria, pot començar a pensar
que la seva propera derrota no està gaire lluny. I en aquest concepte ha de
tenir molt present la seva pròpia trajectòria i com ha valorat les seves
contradiccions. Les sirenes del PP i de Ciutadanos no deixaran de temptar-lo i
si no escolta la veu dels també miliions d’espanyols que el recolzen amb el vot dels partidaris del dret a decidir
aquella Espanya en que somia no deixarà de ser un somni. Sortosament la natura
i la història tenen memòria i es compleix sempre el seu programa. Qui havia de
dir que la justícia a que tan s’aferrava el PP havia de ser el seu botxí. És
per pensar-hi, no tancar-se en una Espanya centralista sinò en una Espanya
oberta al món. I qui millor enten aquesta obertura són els partits que tenen
com a norma el dret a decidir, PNV, Bildu, Compromís, PDcat, ERC, Unidos Podermos.
Tinc l’esperança que ells són la solució que necessita Espanya.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada