LES PARAULES PODEN ESDEVENIR BOOMERANGS

El mapa polític de l’estat espanyol s’ha convertit en un bullidor de declaracions i manifestacions tals com si la política esdevinguès un volcà. S’han pronunciat paraules que en una democràcia no haurien d’existir perquè el seu efecte boomerang pot fer explosionar-les en les mans dels seus pronunciadors. LA RAZON el dia 18 d’octubre d’enguany, referint-se als catalans va publicar:” S’han permès el luxe de substituir el nostre govern, el nostre parlament i la nostra constitució al seu caprici. Doncs bé: tenim l’article 155 de la Constitució”. Recordem-lo:” Si una comunitat autónoma no compleix les obligacions que la Constitució o altres lleis li imposen, o actuava de forma que atemptés greument contra l’interès general d’Espanya, el Govern, previ requeriment al President de la Comunitat Autònoma i, en el cas que no l’atenguès, amb l’aprobació per majoria absoluta del Senat, podrà adoptar les mesures necessàries per tal d’obligar al compliment forçós de les dites obligacions o per tal de protegir l’interès general esmentat”. Cal recordar que una llei mai és superior en una democràcia a la voluntat popular i també que la Constitució, com ella mateixa reconeix, està inspirada en la Declaració Universal dels Drets Humans. Tenint en compte aquestes dues consideracións i també la llibertat de pensament i d’expressió, avalada també consticucionalment, poden existir posicionaments contraris al text constitucional que obligatòriament haurien de ser estudiats i avaluats en un diàleg democràticament celebrat. I la postura d’un NO tallant, que penso és inconstitucional, no dóna cap autoritat resolutòria dels conflictes. Per altra banda quan els conflictes estan fonamentats en el dret natural i en el procès general de la història és indispensable en un model democràtic un debat no nomès polític sinò també ciutadà, ja que el poble ha de ser-ne el beneficiari i és la raó de la necessitat de la política i de la justicia. Actuar d’esquena al poble és anticonstitucional. Acusar de capriciosos als que defensen drets naturals i històric, és constitucional? I s’hi actua, quan representants, votats democràticament, fan declaracions contra els catalans com la publicada en La Razón el dia 18 d’0ctubre d’enguany quan diu:”Mas acabarà fent el ridícul perquè la nova consulta és ridícula”. Un polític o una política que s’expressen d’aquesta manera no només no tenen credibilitat política que ni tampoc humana. Com per exemple, aquesta altra sortida de la boca d’un polític extremeny i que publica El Confidencial el dia 18 d’octubre de 2014:”El fet diferencial català és la mentida”. Són frases explossives que tenen una  característica, són boomerangs que esclataran a les seves mans. I no oblidem les d’aquell “ínclito” que proposa l’afusellament del  President Mas. A la política espanyola, incloc totes les autonomies i l’estat, hi sobren, més, goso dir que hi fan nossa, polítics de tan mediocre talla, perquè són incapaços d’intuir les necessitats de la gent i la seva voluntat i falsifiquen el curs de la història. Quan les paraules-boomerang explosionin a les seves mans, no els hi desitjo cap mal.

LA VOLUNTAT DEL POBLE ÉS SAGRADA

No m’enganyo quan opino d’Espanya des de la meva visió independentista. Però tampoc m’equivoco, penso jo, quan afirmo, que independentment de les idees, de la mateixa manera que tots els espanyols són (haurien) igual davant la llei, els governants haurien de tractar amb el mateix nivell a tots els ciutadans. I convido a l’actual govern espanyol a pensar si ho exerceixen. Representants del govern, nomès observant-vos amb la forma com parleu deixeu entendre una predisposició interpretativa de la llei amb la qual molts no hi podem estar d’acord, i quan analitzem les vostres paraules, encara menys, i quan passem llista als vostres comportaments polítics de justícia, la desafecció és total. Els meus familiars m’han ensenyat que la roba bruta es renta a casa, no pels passadisos. No és aquest el comportament polític de la pell de brau, no només amb Catalunya sinò també amb altres autonomies que se senten maltractades. Perdoneu, membres del govern, darrere les vostres paraules s’hi endevina una prepotència que no us fa cap bé. Comenceu, aquesta és la meva visió, la casa per la teulada. Voleu posar remeis de medecina legal quan no heu visitat el malalt, ni heu fet cap estudi de la seva malaltia, no en coneixeu els síntomres, ni vos importa el tractament. Voleu la guarició per decret i les malalties no tenen cura amb aquest mètode. Catalunya està malalta, és veritat, vol guarir-se però no veu en vosaltres el metge i per aixó cerca un altra tractament, que en el patiment del seu mal ha descobert la medecina. Negar la medecina a un malalt és un comportament gens humà, més aviat inhumà. Però negar-se a estudiar-la és d’una irresponsabilitat ilógica. I el NO del govern a Catalunya a la llarga, el món s’adonarà de la nul·la voluntat. Hi ha malalties físiques, psíquiques i també de socials i polítiques. Cada malaltia precisa el seu remei adequat i quan aquest remei, no només no es vol donar, sinò que tampoc es vol analitzar, em podeu dir què ha de fer el malalt. Components del Govern d’Espanya quan a un malalt no s’el tracta mèdicament sinò que se l’emmalalteix més amb remeis contraris què ha de fer la família del malalt. Aquest empitjorament és el que es produeix quan persones que han estat importants en el govern del PP diuen públicament que alló que li convè al President de Catalunya és un afussellament. Quan representants polítics ens tracten als independentistes catalans de terroristes, quan el que fem es defensar les nostres idees pacíficament i democràtica. Senyors del Govern, no jugeum amb foc, la llei, dieu és igual per a tothom. Demostreu-ho. No seria cap irresponsabillitat que el poble de Catalunya, cansat, presentès una demanda als tribunals per les injustícies, insults i maltracataments que encara avui, segle XXI, pateix d’un model polític que es vanta de democràtic. Hi ha proves per fer-ho i la paciència s’acaba i alló que encara és pitjor, que s’ha perdut la credibilitat en les institucions. La voluntat del poble és sagrada.

La il·lusió i l’esperança no la podem perdre.

Per raons, que als ciutadans se’ns escapen i ens causen desencisos i contratemps, el procès cap a la independència de Catalunya ha ideat un nou camí. L’objectiu és el mateix, han canviat les formes. Personalment penso que la nova orientació no és dolenta, fins i tot, a vegades opino, que és millor. No he perdut la il·lusió, ni l’esperança i estic convençut que el triomf el tenim a l’abast de la mà. El dia 9 de novembre el Govern Central no el pot impedir, no té arguments legals, nomès subterfugis manipuladors de la llei. I ho sap i  per més inri el món està a l’aguait. Abans de continuar, perdoneu-me si sóc orgullós, us convido a entrar al meu boc filosofiaipensaments/ Joan sala vila on hi trobeu nou cartes dirigides al President del Govern basades totes elles en un article de la Constitució, d’acord amb el repetitiu “con la Constitución y la ley”. Davant  el problema català penso que cal armar-nos de raons constitucionals i legals per demostrar la legitimitat de la nostra defensa que ens esperona a no perdre la il·lusió i l’esperança. I la Constitució em dóna ales i arguments. Però aquests arguments constitucionals i legals no són els més convincents, ni els més lógics. Reconec la gran força de les movilitzacions i manifestacions populars. Però davant els posicionaments insultants de certs sectors espanyols, alguns d’ells de transfons criminal, crec seria conveninent un mobiment de denúncia als tribunals i d’una manera particular al Tribunal Constitucional. Com actuaria aquest Tribunal si rebés un allau de més d’un milió de cartes denunciant les irregularitats legals contra Catalunya i demanant l’exercici del dret a decidir dels ciutadans que per més raó i força és un dret natural superior a les lleis fetes pels humans? Però les cartes haurien de ser, per més seguretat, certificades i amb sol·licitut de rebut, per si no se’ns fes cas, tenir el resguard per demostrar l’incompliment per part de les institucions de l’estat en cas de no tenir resposta. La veu del poble és molt poderosa. Tenim instruments a les nostres mans per exigir compliments, si no els fem servir no tenim dret a queixar-nos. Tots els catalans i catalanes, tots, independenment del partit que ens agradi, hem de donar suport al President de la Generalitat i estar al costat de l’ANC i Òmnium Cultural. No és admisible fer marxa enrere.

 

 

CARTA NOVENA AL SR. RAJOY

Aquest matí quan he anat a comprar el pa, per casualitat, he escoltat la vostra veu i la de la vicepresidenta que reclamaven al President de Catalunya el compliment de la Constitució al referir-se al gir intel·ligent amb que els ha sorprès i col·locat en un dilema de difícil solució si volen ser considerats demòcrates. Perdoni Sr. President, ni vos, ni la vicepresidenta entenen res d’alló que viu el poble de Catalunya. Els ciutadans independentistes catalans no som ni rucs, ni tontos, ni contraris a la llei i us podem fer un llistat, dissortadament massa llarg, dels vostres incompliments. Li transcric l’art.10,2 de la Constitució: “Les normes relatives als drets fonamentals i a les llibertats que la Constitució reconeix s’interpretaran de conformitat amb la Declaració Universal dels Drets Humans i els tractats i acords internacionals sobre aquestes matèries ratificats per Espanya”. Defensar la llibertat de les persones, que és defensar la llibertat del poble a que pertanyen no és inconstitucional, és un dret que la Constiució em dóna. Ho ratifica l’art 16, 2, “ningú podrá ser obligat a declarar quant a la seva ideologia, religió o creences”. La meva ideologia és molt clara, treballar per la independència de Catalunya. I aquest article no cita cap ideologia, ni cap mena de limitació.  Per altra banda la Declaració Universal dels Drets Humans i el Pacte Internacional polític i social li donen suport. Si aquest és un dret constitucional, perquè el nega? Ho va dir clarament, perquè no vol que se celebri la consulta. Abans, per rentar-se les mans com Pilat, va dir no puc, referint-se a la Constitució quan sap perfectament que no l’hi ho prohibeix. La consulta plantejada darrerament pel President de la Generalitat, vos ho sabeu, és perfectament legal, és una consulta del President als seus ciutadans sense rerefons de referendum. Sr. President, no n’hi ha prou de tenir el poder polític, s’ha de saber escoltar a la gent i la progressió política del Sr. Artur Mas és aquesta, ha après a escoltar i a obeïr la voluntat popular. La voluntat popular no necessàriament ha de ser constitucional perquè és natural i la llei natural, les constitucions l’han de tenir present, no oblidar-la i complir-la. I aixó fa el President de la Generalitat de Catalunya. Lluitar contra la voluntat d’un poble, que coneix els seus drets i els defensa, és fer-ho contra un mur on hi queden empotrats aquells que no pensen, ni raonen. Convertir la Constitució en un mur perquè els independentistes ens hi estavellem és inconstitucional mentre siguem súbdits de la nació espanyola que vos governeu. Però els murs també cauen, i aquesta és la meva esperança i la meva seguretat.

VUITENA CARTA AL SR. RAJOY

Viscuts uns dies d’un cert repós, m’han servit per refermar la meva convicció sobre el dret que té Catalunya de ser un estat en el marc de la Unió Europea o fora, amb l’EFTA. Un argument molt convincent ha estat la celebració a Barcelona del 12 d’octubre, el dia de la Hispanitat. No sé perquè en diuen Hispanitat i no Espanyolitat, perquè la Hispanitat és un concepte que ha viscut una disgregació  increíble, que encara continua. L’esmentada celebració m’ha reafirmat  més fermament en la meva idea perquè parlant col·loquialment se’ls hi ha vist massa el llautó. Primer de tot, què representa l’entitat SOCIETAT CIVIL CATALANA si en el seu funcionament ja separa, no hi tenim espai els independentistes, per tant no representen a Catalunya, l’esquincen. Segon, quin paper hi juguen els ultres vinguts de fora, la majoria, si amb el seu comportament incompleixen la Constitució i no els hi passa res. Tercer, perquè s’atribueixen una representativitat multitudinària quan no van poder omplir la Plaça de Catalunya. Sr. Rajoy la celebració a Catalunya del darrer 12 d’octubre no només no ha complert. Sinó que ha agredit la Constitució. En el seu article 4,2 si llegeix: “Els estatuts podran reconèixer banderes i ensenyes pròpies de les comunitats autònomes. Aquestes s’utilitzaran en els edificis públics i en els seus actes oficials”. En la darrera concentració d’uns dos cents ultres a Montjuich, no es concentraren per defensar el dret d’una continuitat entre Espanya i Catalunya, que hauria estat normal, si no a provocar, cremar banderes i a insultar greument als ciutadans catalans i a les seves institucions i a fer més gran laa distancia. Si aquesta gent, que per la seva indumentària tothom els reconeix, són els que han de promoure i promocionar la Marca Espanya, pobra Espanya. Personalment em reconec separatista, si a un independentista l’identifiqueu així, però de “terrorista” no me’n reconec, no ho accepto i considero que és un greuge anticonstitucional que l’estat té el deure de castigar. I l’ha de castigar per anticonstitucional. Els terroristes són aquells que cremen banderes, fan destrosses de material urbà i tenen un llenguatge greument insultant. Sr. Rajoy, amb més  de trenta anys de constitució aquest greuge encara no l’heu erradicat de la Marca Espanya, marca que ells diuen defensar. La Constitució reconeix les diferències que vos mateix amb el vostre NO voleu negar. Sr. Rajoy, heu pensat mai que aquest “NO” pot ser inconstitucional? Jo sí, i espero amb la Constitució a la mà saber-ho demostrar. Però amb els referents històrics que comento, com, voleu, que no em dubti? Sr. President, no sóc ningú per donar consells, seria convenient que en alguna reunió de ministres analitzèssiu com agreugeu Catalunya. La Constitució i les Lleis ho poden aclarar. I com vos dieu, la Constitució i les Lleis hi són per complir-se. Jo, humilment, li pregunto: Sempre? El no i el quan és la resposta que m’agradaria rebre.

SI LA INDEPENDÈNCIA ÉS UN DRET NATURAL, QUIN PAPER HI JUGA LA POLÍTICA?

La independència és una condició innata dels moviments dels éssers vius. La persona  humana executa dos models de moviments: físics i psíquics. No necessita cap mena de permís, gaudeix de llibertat natural. Per la condició de fet humà, les dues modalitats de moviments es necessiten mútuament. Sense la condició psíquica no hi ha moviments físics i sense la condició física, els moviments psíquics són impossibles. Per què? Senzillament perquè están integrats formant un tot en la  naturalesa humana. I aquesta realitat és fonamental i indispensable per a la vida de les persones. Sense llibertat no hi ha possibilitat humana de desenvolupament, la vida no es manifesta. No n’hi ha. Per aquesta raó és tan important la llibertat. Els moviments físics i els psíquics depenen d’ella incondicionalment per ser, per estar i per fer. La llibertat està íntimament lligada als moviments racionals, a la intel·ligència que és una col·laboradora imprescindible perquè els moviments psíquics siguin efectius i processin el progrès de la persona. L’us de la llibertat no tindria cap objectiu assolible sense una idea, que sovint neix d’un desig, d’una passió. La llibertat no és operativa sense la col·laboració de la intel·ligència i de la voluntat ( on s’hi couen els desitjos i les passions). I és la llibertat, la garantia de la independència de moviments de les persones. El resultat d’aquesta independència es manifesta en les relacions entre altres i de la mateixa manera que una persona pot escollir i decidir els seus moviments,  dues o  vàries persones basades en la seva constitució humana integral, poden decidir com volen viure, si en solitud o bé en companyia. I a partir d’aquí a organitzar-se. Neixen el moviments polítics de convivència. Òbviament en els moviments de relacions, un de molt important será el respecte mútuu basat necessàriament en el dret natural de ser lliure. Sense aquest principi fonamental no seria possible formar un organisme polític independent i lliure. Independència i llibertat que tutelarien les persones que en formen part. I de la mateixa manera que actua l’organisme humà, podrá fer-ho l’organisme social, pensat per la intel·ligència i voluntat col·lectives. En una organització de convivència plural és impossible que el cos social creat funcioni sense la col·laboració de la intel·ligència i voluntat total, suma de les intel·ligències i voluntats de totes i cadascuna de les persones que configuren la col·lectivitat. El model de funcionament social el dóna la persona integral. Per consequència en una col·lectivitat en que unes persones desentonen de les seves funcions s’origina un sistema polític injust, injustícia que s’agreuja si s’elimina la intel·ligència i voluntat d’un grup prou important. Aleshores no hi ha altra solució que desbloquejar el problema formant dues organitzacions de convivència diferents dintre el respecte natural mútuu que es mereixen els éssers humans. La independència és fruit raonable de situacions creades per incompatibilitats d’intel·ligència i voluntat que, com a consequència, lesiona greument la llibertat de moviments físics i psíquics. La independència basada en el dret de la persona és la millor medecina per a una pau universal. La política és un producte de la llibertat i de la independència, no té capacitat natural de crear llibertats. Aixó no vol dir que no ho intenti amb les consequències que se’n deriven. Desequilibris socials.

SETENA CARTA OBERTA AL SR. RAJOY

Benvolgut Senyor President, perdoni el meu protocol popular, el polítc el trobo emferfagat. L’article 3 parla de les llengües de l’estat i de l’oficial, remarcant la diferència, que trobo normal, perquè una cosa és l’estatal i una altra, la naciól, perquè no nomès n’hi ha una. L’article 3,1 diu:”El castellà és la llengua espanyola oficial de l’estat. Tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret a usar-la”. Molt bé. El català, l’euskera, el galleg, el castuo, el bable són llengues (algunes dialectes) espanyoles com ho és el castellà. L’estat ha escollit el castellà com el seu propi. No hi tinc res a objectar. Però d’acord amb l’apartat 1 de l’article jo no tinc cap obligació de dirigir-me a l’estat en castellà, hi tinc dret, no deure, ho diu la Constitució. Aixó vol dir que qui té el deure d’atendre als espanyols en els seus diferents idiomes és l’estat i en aquest punt massa sovint es contradiu la Constitució. És veritat que jo em vaig dirigir a vos en català i s’em va contestar en castellà. Res a dir. Però vos sabeu, com es desentenen moltes vegades instàncies escrites en català. I aixó amb la constitució a la mà no és correcte. D’acord amb aquest article si per aquelles casualitats, un dia vos i jo ens trobèssim, constitucionalment haurieu de respectar el meu dret a dirigir-me a vos en català. És constitucional. Una altra raó seria la urbanitat, però en el vostre cas pel càrrec  esteu obligat a entendre’m. Sovint alló que la Constitució empara, com és un desig (ho diu la introducció) del desig se’n fa llei i aixó no és correcte. El paràgraf 2 diu textualment:”Les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives comunitats autónomes d’acord amb els seus estatuts”. Aquesta oficialitat respon al dret de dirgir-se a les estances nacionals en la pròpia llengua autónoma? D’acord amb el paràgraf 1, jo diría que sí. Com s’actua. No cal recordar-ho. El paràgraf 3 diu:”La riquesa de les diferents modalitats linguístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que será objecte d’especial respecte i protecció.” Sr. Rajou, aquest apartat de l’article 3, amb tot el respecte us manifesto que no es compleix, perquè l’agressió al català, per exmple, és de jutjat de guàrdia. Sr. Rajoy, jo he après el castellà per immersió lingüística i no em sap greu, perquè la immersió, pedagògicament és el millor mètode que existeix per aprendre idiomes. I aquest punt tan elemental ,el vostre ministeri d’educació l’oblida, no el vol reconèixer, no el respecte i perdó, el trepitja. El paràgraf 3 de l’art.1 és bàsic per denunciar inconstitucionalitat. Així ho entenc perquè ho he viscut: he patit la repressió obligant-me a demanar perdó, per parlar amb un altre català, de genolls i braços en creu. La llista d’incompliments en aquest article és molt llarga. Ah, per acabar, demano més respecte a la Constitució, menys paraules i més fets. El més important el diàleg. La por el diàleg també és inconstitucional.