SR. RAJOY, NO CREU QUE HAURIA DE DIMITIR?

El comportament del poble català, el poble que vol la llibertat, ha donat un exemple de democracia davant de tot el món. Tenir els ulls tancats per no voler-ho veure no és propi del president de tots els ciutadans. En aquesta vida cal saber estar a les verdes i a les madures. I vos voleu una maduració a mida de la vostra voluntat, per no dir caprici, i una fruita madurada per força, als catalans no ens agrada, preferim conrear-la com el que estem fent fa més de tres cents anys. Amagar el cap sota l’ala del no és un signe d’incapacitat i d’impotència i aixó és molt greu per el judici de la història. Sr. Rajoy, els catalans no estem sols a Espanya, malgrat la política de tants anys de marginació hi ha força espanyols que reconeixen la qualitat històrica de Catalunya, que vos no voleu escoltar, perquè no teniu arguments per contestar lògicament. Amb el vostres comportament heu fet alló que en una democràcia és inadmisible, unificar els tres estaments, el polític, l’executiu i el legal. I aixó a casa meva és un abús d’autoritat. I els abusos d’autoritat són sempre un boomerang que fa justícia. Dissortadament no és només Catalunya que vol justícia en veritat i llibertat. També és la vostra Espanya que espolieu económicament pagant factures multimilionàries a particulars que han fracassat en el seu negoci privat i ho feu pagat a tots els espanyols. Catalunya ha estat víctima molts anys dels espolis dels governs  i ara els espanyols se n’adonaran qué significa espoliar. Heu pagat una factura de 1.350 milions d’euros que durant trenta anys obligueu a pagar als espanyols que els hi suposarà un espoli de 4.700 milions d’euros. I alló més greu rau en el fet que ho heu pagat a una de les dues centes fortunes més grans del món. Alló que no entenc és com una part considerable d’hispans us tinguin confiança. Un adagi castellà diu, “por la boca muere el pez” per la boca de l’engany us pot arribar la mort política. Amb tota sinceritat el camí més digne que us pot oferir la història és el de dimitir abans que sigui massa tard.

 

PREGAR PER LA UNITAT D’ESPANYA

No serè jo qui negui el dret de la pregària a ningú. Però hi ha situacions i imatges que són francament esperpèntiques. Veure l’alcaldesa de Madrid, assistida pel Bisbe de la diòcesi, demanant a la Verge la unitat d’Espanya, és francament un contrasentit, tant per part de qui ho demana com de qui ho beneix per autoritats que sien. Jesùs ho va dir prou clar, quan pregueu feu-ho així i els hi ensenya el Pare nostre. I en la segona part del Pare nostra hi ha la següent petició: “perdoneu les nostres culpes com nosalstres perdonem als nostres deutors”. La publicitat que se n’ha fet de la imatge afirma amb tota claretat que Catalunya és culpable i  no se la vol perdonar. És una manera hipócrita de culpabilitatzar a un poble que té dret a ser ell i la bíblia l’empara, malgrat la benedicció episcopal que no té per missió ordenar la política sinò adoctrinar els ciutadans en la justicia i la veritat. És el que Jesús va contestar a la Samaritana, d’ara en endavant no pujareu al temple a orar sinò que ho fareu en esperit i veritat. I en  aquesta pregària no hi ha ni esperit, ni veritat per què l’envolta l’odi envers els catalans. I aixó que ho toleri un bisbe és de jutjat de guardia canònic. No és aquesta la postura del Papa Francesc. Pregar per Espanya, totalment d’acord, però per a una Espanya en la que tots els seus ciutadans gaudeixin d’una vida digna. Hauria trobat excel·lent que l’alcaldesa li demanès a la Verge llum per no equivocar-se, forces per lluitar perquè tots els seus ciutadans de Madrid tinguin cobertes totes les necessitats bàsiques d‘alimentació, habitatge, educació, treball, els bens materials indispensables, dret a les vacances i una política i religió al seu servei, no que la política i la religió siguin servides pels ciutadans. Ja ho va dir Jesús, no aquell que diu Senyor, Senyor entrarà en el regne del cel, sinó el que fa la voluntat del meu pare. I el gaudir de tots els drets naturals que pertoquen als ciutadans és voluntat de Déu. I la Verge a casa de la seva cosina, quan entonà el seu càntic, hi diguè:”Les obres del seu braç (de Déu) són potens: dispersa els homes de cor altiu, derroca els poderosos del soli i exalta els humils”. Òbviament aquestes paraules contradiuen la política del seu partit i d’ella i no aproben la presència del Bisbe. Ja ho diu l’adagi castellà, “obras son amores i no buenas razones”. La pregària a Déu sempre, però com s’aconsella en l’evangeli que “no sàpiga la mà dreta  alló que fa l’esquerra.” I en aquesta pregària i la seva difusió l’evidència acusatòria contra Catalunya era massa clara. Les bones intencions d’una pregària poden convertir-se en boomerang sancionador de voluntats amagades.

AMB LA CONSTITUCIÓ A LA MÀ SR. RAJOY

Article 1.
1.- Espanya es constitueix en un Estat social i democràtic de Dret, que propugna com a valors superiors del seu ordenament jurídic la llibertat, la justícia, la igualtat i el pluralisme polític.
2.- La sobirania nacional resideix en el poble espanyol del qual emanen els poders de l’Estat.
3.- La forma política de l’Estat espanyol és la Monarquia parlamentària.
Vos dieu al President de Catalunya Artur Mas que no  ha obeït aquest article. N’esteu segur, Sr. President? Ah! I més, esteu segur que teniu autoritat i credibilitat per acusar quan el seu Partit i Govern presenta molts dubtes?.
Dieu que és un estat social i democràtic. D’acord. El Sr. Mas ha escoltat la veu del seu poble, la ciutadania que és la forma democràtica de complir la llei. A qui ha d’escoltar, als seus súbdits o als dels altres?  Per contra, quina raó té Espanya pers subdividir-se en Autonomies? Que el tema no us plagui no és problema d’ell sinò vostre. Però ell ha d’escoltar els seus ciutadans i la Constitució l’obliga.
Referent als valors de llibertat, justícia, igualtat i pluralisme polític, el vostre govern és creïble? La llibertat, brilla per la seva absència. Quan un grup de persones es manifesten reclamant els seus drets, els hi envieu les forces policials i no els escolteu. El repartiment de  la riquesa nacional es fa amb justícia? Ningú s’ho creu. Argument, l’enriquiment desproporcionat d’uns pocs (entre ells familiars del poder) i empobriment de molts. Tampoc en el compliment de la justícia, començant per l’aforament de Joan Carles, exreiu d’Espanya i tots els escàndols financers de molts membres del vostre partit, és veritat que no esteu sols, malauradament. Però aixó  no eximeix del compliment.
La igualtat, tampoc l’heu complert des de força punts de mira, económics, de justícia, d’educació i cultura. La diferència de sous és un acusador. La llei diu que només es permet un sou per persona. Heu inventat la fòrmula per tenir-ne més. Un exemple vos mateix. De President del Govern, de President del PP i de Registrador de la Propietat. N’hi ha més d’exemples, però amb el seu n’hi ha prou. I en l’exercici de la justícia, oi que és millor no meneallo? Sincerament el PP no hauria d’estar al Govern d’Espanya.
Pluralisme polític. Només és un nom perque amb majoria absoluta no n’hi ha, és una autèntica dictadura. Els diputats del PP i del PSOE quan en el Congrès o Parlament parla un d’un altre partit, brillen per la seva absència i tan contents, cobren igual i la llei els hi permet però no la voluntat popular. Les votacions de diputats i senadors són una befa perquè ja están amanyades abans dels parlaments dels diferents diputats. Aixó sí, que és llençar els diners del poble!.
El punt 2 diu que la sobirania nacional resideix en el poble espanyol. Els catalans, avui, no són poble espanyol? Si ho són poden manifestar-se d’acord amb les seves idees i sentiments sien de l’ordre que sien i han de tenir-se en compte i respectar-les encara que siguin totalment contràries a l’estat espanyol. Primer de tot democràcia. L’estat espanyol va tres cents que menysprea Catalunya i el partit en el govern actual i els anteriors democràtics ho saben i mai han fet un exàmen de consciència d’alló que fan malament. I ara correm-hi tots amb una menti

da sobre l’altra amb un desconeixment programat de la realitat. I per a més INRI no escolteu les veus internacionals. Les vostres paraules de que Espanya no es trencarà, podrien ser veritat perquè ja està trencada. I cura, que no acabarà tot aquí.
Referent la punt 3 de monarquia parlamentària, per què ha servit? Un exemple d’alló que una persona no ha de ser i de com s’enriqueix emparat en el càrrec. Una vergonya que l’amagueu, o voleu, amb un aforament precipitat, seguramnent per altres pors antidemocràtiques.
Sr. President i membres del Govern no heu de fer una anàlisi del vostre posicionament envers Catalunya d’acord amb la vostra malmesa credibilitat? I no entrem en una anàlisi dels membres del seu gabinet. La història fa justícia, no ho oblideu. I més respecte per Catalunya que defensa els seus drets, com els defansarà ja Euskadi i seguiran València i Mallorca.

QUAN NO ES TENEN SENTIMENTS…

La passió és una facultat humana, sovint, massa menys-preada. Els sentiments que fa brollar, de tot signe, són missatges que cal escoltar perquè mostren el camí de la vida, tant si són de signe positiu com negatiu. Els positius perquè donen confiança i empenyen a continuar i els negatius perquè obliguen a meditar en què t’has equivocat i què has de millorar. Sense la confiança dels positius i l’esmena dels negatius es produeix un greu desequilibri en l’ordre social, especialment quan només, qui governa, s’en comana a la fredor de les lleis. El coneixement, sense el caliu de la passió, és fred i malgrat cercar veritats pot portar a errors. I es produeix quan entre el coneixement i el sentiment no hi ha equilibri i els desequilibris fan trontollar i caure en el pou de les errades personals i històriques. En una comunitat quan el responsable del seu funcionament no té sentiments, difícilment aconseguirà una comunitat en la que el diàleg esdevingui norma. El fred, en un  dia d’hivern, fa recòrrer a l’escalf d’un caliu potent en forma de llar de foc o de roba d’abric. Les lleis són fredes i quan nomès la llei és norma la societat pateix el rigor de la fredor i com no li permeten atansar-se a la llar de foc es produeix la fugida de la norma, fugida vàlida i lícita perquè tothom té dret a la vida i a no morir de fred. La relació Estat-Catalunya és una expressió de fred i calor. Les persones s’han  emparat en el caliu del foc de la llibertat, de la independència perquè Catalunya donarà a tots els catalans aquell equilibri per a una vida digna que ara no tenen. Senyor Rajoy i ministres del seu govern, valoreu els sentiments de les persones i valoreu els vostres si és que en teniu. Dóna la impressió que no i en alguns moments els situeu en el marc negatiu, el del no. Senzillament no heu procurat bastir l’equilibri que una política democràtrica ha de definir. L’augment considerable de l’independentisme sembla us hagi obnubilat i robat la capacitat de diàleg. La fredor és mala consellera. La llei s’ha de complir, però quan la llei esdevé un regle de vidre es trenca i produeix desequilibris que per una banda defineixen sistemes fonamentalistes i per l’altra camins de llibertat i independència. I Espanya aquests desequilibris no els pateix nomès amb Catalunya. No es poden cloure els ulls per no mirar rebrots de llibertat en altres pobles de l’estat. El problema no és Catalunya, el problema és l’estat. Srs. del Govern, l’any 1934 un estudiós va publicar la teoria sobre la MATEMÀTICA DE LA HISTÒRIA i les seves conclusions s’han anat complint i en l’any esmentat va escriure “Catalunya i l’Europa del futur” i concloia aixÍ: “Tots els imperis o potències que s’han mantingut des de la Gran Guerra es troben, sense excepció, en una fase més o menys avançada de descomposició que tindrà per consequència l’alliberament de totes les nacionalitats avui encara sotmeses” Senyors del Govern, voleu saber la data límit de descomposició de l’imperi espanyol? El 2020 i alló que és més significatiu és que el procès previst s’està complint.

LLÀGRIMES D’UNA SUPÈRBIA DERROTADA

La Marca Espanya ha donat una trista imatge davant el món. I ara ningú vol les culpes. El 27/9/14 a les 13,59, la vicepresidenta Saez de Santamaria escrivia en un twiter: “La consulta no se va a celebrar. Ningún gobierno està por encima de la voluntad soberana del pueblo español”. I es fregava les mans de satisfacció. La consulta s’ha celebrat. I malgrat el que digui la vicepresidenta no s’ha incomplert la constitució. I alló que era una alegria de satisfacció s’ha convertir en llàgrimes volgudes amagar responsdabilitzant el Tribunal Constitucional. La justícia no és el poder executiu, aquest li correspon al govern. El tribunal li va acceptar la raó que el govern li demanava. Tot plegat fa la impressió que l’un i l’altre s’adonaren que es movien en terreny perillós. I els dos s’han equivocat polititzant la justícia i descafeinant la democràcia. Jo li preguntaria a la vicepresidenta del govern si els catalans som o no som, amb la constitució a la mà, poble espanyol. Si ho som, com a tal, podem opinar i exigir. Si no ho som, què els hi ha d’importar el que som i volem. Suposo que pel seu comportament som esclaus seus, segles desprès d’haver estat abolida l’esclavitud. Verdaderament les paraules de Saez de Santamaria, i les de Cospedal i Pons acusant el Constitucional són molt significatives. Exigir sancions per un incompliment que es degut a una imposició política manipuladora de la llei no és res més que complir la norma de la  desobediència civil quan qui imposa incompleix lleis superiors i acceptades, que donen la raó a Catalunya, com la Declaració universal dels Drets Humans. Desobeïr al superior que incompleix la llei és una virtud civil i un missatge a l’autoritat, recordant-li qui li ha donat l’autoritat política en una democràcia. Menystenir la democràcia és tant i més greu que una desobediència civil d’un poble sobirà. No ho som els catalans, mentre formem part d’Espanya, de sobirans? Tal  vegada el PP gaudeix de la voluntat, per ser govern, de tots els espanyols? Governa amb una voluntat dividida i molt dividida i malgrat tot es pensa que el seu dret és dogmàtic.La democràcia és llei per ella mateixa i superior a les lleis que dicta per atendre una vida digna dels ciutadans. La compleix el gov ern del PP aquesta llei? Siguem honestos i no tergiversem les paraules. La llei és una servidora de l’ordre, no l’ordre i quan no hi ha ordre per incompetència de la llei es pot desobeïr i la potestat per fer-ho la té la societat democràtica. En el fons del fons, senyors polítics del PP i del PSOE més respecte a la dignitat de les persones, que dient-vos alló que feu malament compleixen la llei de la seva dignitat, que és superior a moltes lleis escrites.

LA FE DEL POBLE MOU MUNTANYES

El poble català ha parlat i ha parlat molt clar. Defensar els seus drets no és antidemocràtric, ni anticonstitucional. Sí ho és portar a un poble a la desobediència per què no se’l vol escoltar. Escoltem què diu la Constitució en el preàmbul referent a alló que es desitja i es vol:” col·laborar a l’enfortiment d’unes relacions pacífiques i de cooperació eficaç entre tots els pobles de la Terra.” La Constitució reconeix que Catalunya és un poble de la Terra quan s’accepta que és una nacionalitat. Però aquest desig i aquesta voluntat constitucional el PP no la compleix envers Catalunya quan no li reconeix ser poble i li nega la seva identitat. Una postura totalment anticonstitucional. Aquesta idea la reforcen les omissions quan l’Estat Espanyol no compleix la Declaració Universal dels Drets Humans. Les declaracions sobre la consulta del President del Govern i del Ministre de Justícia no resisteixen la legalitat històrica, ni la internacional en la seva valoració de la consulta del 9N. Les paraules i els fets són una contradicció constant. Persegueixen alló que ells diuen que no existeix. Perseguir el “no res” és una al·llucinació quimérica. Però amb la Constitució a la mà encara es pot anar més lluny. L’art. 1,2, diu:” La sobirania nacional resideix en el poble espanyol, del qual emana el poder de l’estat”. Quan exerceix la sobirania el poble, nomès quan vota, o sempre, perquè la sobirania no es perd exercint-la, sinò que es referma. Una segona questió, els catalans en l’actualitat i amb la constitució són o no són poble espanyol? Si són poble espanyol i per tant sobirans, tenen tot el dret d’exercir-la. I com a sobirans estan per damunt de la Constitució i poden reformar-la i quan el poble ho demana els polítics han de complir perquè no són ells els sobirans. Un nou pas, el fet de la sobirania imposa que l’expressió de la voluntat del poble sigui el cent per cent de les voluntats? Si aquesta és la condició cap dels partits del Congrès i del Senat són constitucionals. I amb la Constitució aquest fet s’accepta com a constitucional. Ergo, l’expressió de la voluntat d’un poble d’Espanya, sigui el que sigui, és constitucional. Ja sé que em direu, que la Constitució diu que Espanya és indivisible. D’acord, no és aquesta l’expressió del poble sobirà. La constitució no va tenir el cent per cent dels vots favorables. Per altra banda aquesta postura és contrària al progrès i a la història i no concorda amb la temporalitat de les persones. Negar el dret al canvi, és negar el dret d’expressió, de progrès i una oposició a l’orientació actual de la humanitat. La postura del PP menys-tenint el resultat de la consulta del 9N del catalans palesa un despreci ignominiós de les persones com a persones. Tot el muntatge polític muntat per l’estat al voltant del 9N demostra una qualitat humana de baix nivell perquè la voluntat de més de dos milions de persones és un clam que marca un camí nou, camí que es nega perquè no es vol conèixer. I és curiosa aquesta negativa al progrès quan el President del Govern i un alt càrrec del PP fan constat al President d’Extremadura quan diu que tornarà el diners, confessió que significa l’acceptació d’un comportament irregular i corrupte. Complir la penitència és un pas necessari per assolir el perdó. Els muntatges polítics han de ser sincers, verídics i nets, perdonar és una virtut, però no implica deixar de castigar, posar penitència. I és aixó el que no s’ha fet. Una imatge manipuladora de la corrupció. Quina diferència de tractament dels pobles d’Espanya! On rau la verdadera política de la democràcia. És aquella que es fonamenta en el diàleg amb la voluntat del poble. I no és aquesta la manera de practicar-la dels partits majoritaris de la política espanyola. Canviarà el PP davant la fe d’un poble? El seu exemple no és cap signe positiu, perquè el PPC no compleix i no respecta votacions del Parlament de Catalunya. Exemple, el de la consulta.

LA MEVA FESTA DEL DIA 9N.

La meva consciència m’aconsella i m’exigeix el vot per Catalunya, diumenge dia 9 de novembre i em diu que estigui molt tranquil. No considera aquest fet una desobediència. No hi ha cap autoritat política, judicial i religiosa que em pugui impedir l’exercici cívic de la meva responsabilitat. I molt menys quan no suposa cap trencament constitucional. Observant els comportaments polítics de les autoritats hispanes, amb mirada neta, dóna la impressió que s’està realitzant un abús d’autoritat, producte de la por d’una resposta ciutadana que els posi en evidència. S’emparen en una Constitució que no prohibeix i que està inspirada en la Declaració Universal dels Drets Humans que dóna la raó a Catalunya i el govern incompleix. Però, per altra banda les raons que arriben pels mitjans televisius estan plenes de contradiccions, essent la més frapant quan la vice-presidenta afirma que el President de la Generalitat és el responsable d’aquesta moguda, afirmació desafortunada i falsa, perquè el President no fa res més que ser coherent amb la voluntat del poble de Catalunya i obeïr el seu mandat. I en aquest sentit el govern del PP hauria de fer el mateix escoltant els ciutadans espanyols, que no els escolta i se’ls treu del damunt enviant-els-hi les forces armades. Però alló, que a un observador, no avessat en política, crida l’atenció és el funcionament per la forma i la rapidesa. Dóna la impressió que el Govern impossa la seva voluntat als tribunals sense donar-els-hi temps a estudiar-se el tema. Amb perdó, la imatge d’uns xaiets obedients. I donar aquesta imatge democràticament és força perjudicial. Tot un reguitzell d’actuacions, declaracions que molt bé es podrien estalviar en benefici d’ells, moviments de tropes per indrets de Catalunya suposo que per impresionar, impresió improcendent en un estat democràtic i una permissibilitat incomprensible envers actuacions de grups que de demòcrates no en tenen res i més aviat són la continuació de la dictadura franquista. Tan difícil és seure a la taula i dialogar? No omplint-se la boca d’obertura al diàleg però no del tema que interessa Catalunya. Precisament una questió que defineix el procès històric actual d’Europa. Gandhy deia que al contrari no te’l pots treure de sobre sense escoltar, ans el contrari procurar encetar una conversa amb ell per començar trobant alló que els uneix per continuar amb el tema contrari. I a Gandhy li va funcionar bé amb els enemics que acceptaren el diàleg. Però alló humanament important és que quan s’estima les dificultats deixen d’existir. L’amor és llei. No s’estima el país que es governa si es promou l’odi contra certes col·lectivitats com ha fet i fa la política democràtica espanyola. Quan l’amor a les persones és norma, i no parlo en termes religiosos, la llei no és necessària, sobra. Al marge de tots els entrebancs, amb la consciència tranquil·la el dia 9 N será la meva festa de la democràcia.