LA MEVA FESTA DEL DIA 9N.

La meva consciència m’aconsella i m’exigeix el vot per Catalunya, diumenge dia 9 de novembre i em diu que estigui molt tranquil. No considera aquest fet una desobediència. No hi ha cap autoritat política, judicial i religiosa que em pugui impedir l’exercici cívic de la meva responsabilitat. I molt menys quan no suposa cap trencament constitucional. Observant els comportaments polítics de les autoritats hispanes, amb mirada neta, dóna la impressió que s’està realitzant un abús d’autoritat, producte de la por d’una resposta ciutadana que els posi en evidència. S’emparen en una Constitució que no prohibeix i que està inspirada en la Declaració Universal dels Drets Humans que dóna la raó a Catalunya i el govern incompleix. Però, per altra banda les raons que arriben pels mitjans televisius estan plenes de contradiccions, essent la més frapant quan la vice-presidenta afirma que el President de la Generalitat és el responsable d’aquesta moguda, afirmació desafortunada i falsa, perquè el President no fa res més que ser coherent amb la voluntat del poble de Catalunya i obeïr el seu mandat. I en aquest sentit el govern del PP hauria de fer el mateix escoltant els ciutadans espanyols, que no els escolta i se’ls treu del damunt enviant-els-hi les forces armades. Però alló, que a un observador, no avessat en política, crida l’atenció és el funcionament per la forma i la rapidesa. Dóna la impressió que el Govern impossa la seva voluntat als tribunals sense donar-els-hi temps a estudiar-se el tema. Amb perdó, la imatge d’uns xaiets obedients. I donar aquesta imatge democràticament és força perjudicial. Tot un reguitzell d’actuacions, declaracions que molt bé es podrien estalviar en benefici d’ells, moviments de tropes per indrets de Catalunya suposo que per impresionar, impresió improcendent en un estat democràtic i una permissibilitat incomprensible envers actuacions de grups que de demòcrates no en tenen res i més aviat són la continuació de la dictadura franquista. Tan difícil és seure a la taula i dialogar? No omplint-se la boca d’obertura al diàleg però no del tema que interessa Catalunya. Precisament una questió que defineix el procès històric actual d’Europa. Gandhy deia que al contrari no te’l pots treure de sobre sense escoltar, ans el contrari procurar encetar una conversa amb ell per començar trobant alló que els uneix per continuar amb el tema contrari. I a Gandhy li va funcionar bé amb els enemics que acceptaren el diàleg. Però alló humanament important és que quan s’estima les dificultats deixen d’existir. L’amor és llei. No s’estima el país que es governa si es promou l’odi contra certes col·lectivitats com ha fet i fa la política democràtica espanyola. Quan l’amor a les persones és norma, i no parlo en termes religiosos, la llei no és necessària, sobra. Al marge de tots els entrebancs, amb la consciència tranquil·la el dia 9 N será la meva festa de la democràcia.