El poble català ha parlat i ha parlat molt clar. Defensar els
seus drets no és antidemocràtric, ni anticonstitucional. Sí ho és portar a un
poble a la desobediència per què no se’l vol escoltar. Escoltem què diu la Constitució
en el preàmbul referent a alló que es desitja i es vol:” col·laborar a l’enfortiment
d’unes relacions pacífiques i de cooperació eficaç entre tots els pobles de la
Terra.” La Constitució reconeix que Catalunya és un poble de la Terra
quan s’accepta que és una nacionalitat. Però aquest desig i aquesta voluntat
constitucional el PP no la compleix envers Catalunya quan no li reconeix ser
poble i li nega la seva identitat. Una postura totalment anticonstitucional.
Aquesta idea la reforcen les omissions quan l’Estat Espanyol no compleix la
Declaració Universal dels Drets Humans. Les declaracions sobre la consulta del
President del Govern i del Ministre de Justícia no resisteixen la legalitat
històrica, ni la internacional en la seva valoració de la consulta del 9N. Les
paraules i els fets són una contradicció constant. Persegueixen alló que ells
diuen que no existeix. Perseguir el “no res” és una al·llucinació quimérica.
Però amb la Constitució a la mà encara es pot anar més lluny. L’art. 1,2, diu:” La
sobirania nacional resideix en el poble espanyol, del qual emana el poder de
l’estat”. Quan exerceix la sobirania el poble, nomès quan vota, o
sempre, perquè la sobirania no es perd exercint-la, sinò que es referma. Una
segona questió, els catalans en l’actualitat i amb la constitució són o no són
poble espanyol? Si són poble espanyol i per tant sobirans, tenen tot el dret
d’exercir-la. I com a sobirans estan per damunt de la Constitució i poden
reformar-la i quan el poble ho demana els polítics han de complir perquè no són
ells els sobirans. Un nou pas, el fet de la sobirania imposa que l’expressió de
la voluntat del poble sigui el cent per cent de les voluntats? Si aquesta és la
condició cap dels partits del Congrès i del Senat són constitucionals. I amb la
Constitució aquest fet s’accepta com a constitucional. Ergo, l’expressió de la
voluntat d’un poble d’Espanya, sigui el que sigui, és constitucional. Ja sé que
em direu, que la Constitució diu que Espanya és indivisible. D’acord, no és
aquesta l’expressió del poble sobirà. La constitució no va tenir el cent per
cent dels vots favorables. Per altra banda aquesta postura és contrària al progrès
i a la història i no concorda amb la temporalitat de les persones. Negar el
dret al canvi, és negar el dret d’expressió, de progrès i una oposició a
l’orientació actual de la humanitat. La postura del PP menys-tenint el resultat
de la consulta del 9N del catalans palesa un despreci ignominiós de les
persones com a persones. Tot el muntatge polític muntat per l’estat al voltant
del 9N demostra una qualitat humana de baix nivell perquè la voluntat de més de
dos milions de persones és un clam que marca un camí nou, camí que es nega
perquè no es vol conèixer. I és curiosa aquesta negativa al progrès quan el
President del Govern i un alt càrrec del PP fan constat al President
d’Extremadura quan diu que tornarà el diners, confessió que significa l’acceptació
d’un comportament irregular i corrupte. Complir la penitència és un pas
necessari per assolir el perdó. Els muntatges polítics han de ser sincers,
verídics i nets, perdonar és una virtut, però no implica deixar de castigar,
posar penitència. I és aixó el que no s’ha fet. Una imatge manipuladora de la corrupció.
Quina diferència de tractament dels pobles d’Espanya! On rau la verdadera
política de la democràcia. És aquella que es fonamenta en el diàleg amb la
voluntat del poble. I no és aquesta la manera de practicar-la dels partits
majoritaris de la política espanyola. Canviarà el PP davant la fe d’un poble?
El seu exemple no és cap signe positiu, perquè el PPC no compleix i no respecta
votacions del Parlament de Catalunya. Exemple, el de la consulta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada