El clam d’independència ha de ressonar en tota la pell de brau

Espanya és un conjunt de pobles reunificats d’una manera absolutista al llarg de la història. Els romans quan van arribar a la península ibèrica van distingir clarament una dualitat: hispania i la terraconense. I aquesta dualitat encara perdura malgrat que poders sobrevinguts amb la força de les armes intentin ofegar-la sota la pell d’ovella de la democràcia. Lluny de mi negar el progrés dels diferents pobles de la Península Ibèrica, ans el contrari, defensar els seus drets de ser. La democràcia espanyola pateix la imposició de la política expansionista de Castella, unificadora. La base de l’expansió podien ser les armes, els casaments o tractats internacionals, però sempre amb un poder absolut de ma ferma. Però aquesta filosofia al segle XXI no és vigent, malgrat alguna nació encara s’hi aixoplugui, com Espanya, per exemple. El clam independentista es fa sentir arreu del planeta i el de Catalunya és un dels més ferms i democràtics amb el somriure als llavis. I a les armes aquesta actitud les posa nervioses. Sortosament l’oportunitat és clara i com el corn dels antics lluitadors, el de la democràcia sona fort. I sona fort a Espanya que fa tots els esforços per ofegar-lo. Però és un so net i clar, just i democràtic i d’acord amb la filosofia del procés de la configuració de pobles del segle XXI. Un procés que té un enemic molt poderós en el negoci de les armes que manté les guerres a Orient per imposar a Occident el seu poder basat en el perill jidhaista. Per una banda és fa negoci i per altra s’apaga la veu del poble en defensa dels seus drets. Però els pobles també desperten i són conscients de la seva realitat i s’aixequen amb l’ajuda de la democràcia per fer sentir la seva veu. I Catalunya té una altra oportunitat d’or per defensar el seu dret a la independència. El vot del 20 de desembre a Catalunya ha d’esdevenir un clam de llibertat per despertar les consciències adormides dels de fora i dels de dins. Adormides per entendre els drets dels altres i despertes per continuar sent dominadores contra la voluntat popular. I digui el que digui el govern de torn, Catalunya té dret de defensar la seva independència fins i tot amb la Constitució a la mà, complint la llei. El vot català del dia 20 de desembre serà a favor de la independència si els manifestants dels anys 2012, 2013, 2014 i 2015 són fidels a les seves paraules i voluntaris abrandats en la defensa d’una Catalunya, nou estat europeu. I aquest clam ha d’imposar la seva voluntat als polítics en majoria del Parlament Català. El 20 de desembre Catalunya nou restat europeu.

Som la solució. Fem fora a Rajoy

Amics socialistes del PSOE i del PSC amb tota sinceritat i amb dolor els cartells de campanya electoral del 20 de desembre són una invitació a llençar les vostres butlletes a la paperera. Si una pèssima impressió em fa la pancarta catalana, no tinc qualificatiu per a la castellana, que em repugna. Com pot dir un partit que és la solució d’Espanya i en el mateix cartell amb un llenguatge que per ell mateix respira odi i venjança, “echemos a Rajoy”?  Manifestament prepotent i orgullós. No comprenc com es pot dir que són la solució quan la dolenta situació econòmica és resultat de trenta anys i escaig de govern alternat entre el PSOE i el PP. No han estat uns anys de bona política perquè la imatge d’Espanya que es contempla als nostres dies és una indignitat perquè la diferència de classes encara és més injusta amb pobreses màximes i riqueses injuriants. Una dita castellana diu que “cuando el río suena, agua lleva” i el riu de les xarxes socials van plens dels guanys milionaris de polítics en el poder, que una vegada retirats cobren sous en un any que un treballador no guanya en tota la seva vida. I n’hi ha de socialistes i com exemple Felipe Gonzàlez, com  ho palesa el ritme de vida que porta i es manifesta en revistes del cor. Però no és ell sol. Com pot dir un partit que té la solució dels actuals problemes d’Espanya, si en part són resultat de la seva política quan estava en el poder. Com pot dir que “somos la solución” quan no fa massa anys no volien sentir ni parlar d’una Espanya federal quan el socialistes catalans ho proposaven i ara s’omplen la boca dient que el federalisme és la solució. Com voleu convèncer la gent de doctrina neta i justa i política per a les persones, quan dissortadament no teniu les mans netes, recordeu els Gal i les complicitats de corrupció. És molt fàcil parlar de bones intencions però no s’aporten programes convincents i creïblement operatius. L’alternança en el poder aquesta vegada passarà de llarg. I em sap greu pel PSC, pel PSC català, no pel espanyolitzat dels caps de llista actuals. Ningú m’ha de convèncer de la bondat de molts socialistes, alguns amics meus, però les cúpules els hi fan mal a ells com a persones i també com a socialistes. No sóc cap historiador del socialisme però em voleu dir si la cara del socialisme és la mateixa d’aquells defensors que s’hi jugaven la vida fa més de cent anys? Dissortadament per a massa gent el socialisme actual és una feina per fer diners. És molt greu, però son massa els indicis que ho denuncien. I és una llàstima perquè ofeguen als bons, als que verdaderament treballen per les persones per a una convivència digna, justa i verdadera. I aquest no és el missatge de les pancartes penjades als carrers de la meva ciutat.

Estem en campanya, què hem de fer?

La resposta no és fàcil. En un principi pensava que no calia la pena votar en les eleccions espanyoles. Però respectant els sentimentalismes independentistes la raó m’aconsella que he de votar. Però a qui i com? La resposta ha estat: un partit independentista i dintre de les teves possibilitats que quanta més gent conegui el teu vot millor. Quins dels partits independentistes catalans votaré. Encara m’ho reservo. La CUP no es presenta i sembla ser que continuaré la meva tendència esquerrana. Però, m ‘inclinaré pel partit que consideri més favorable al procés independentista català. Cal anar molt en compte perquè si l’enemic són els grans partits espanyols que es presenten amb pell d’ovella, els més perillosos són els catalans que segueixen les seves petges. Dintre Catalunya hi tenim grans enemics. El vot independentista català ha de superar per molt el vot que puguin tenir a Catalunya el PP, PSOE, Podem, C’s, que són els més perillosos democràticament. No hem de fiar-nos ni de les seves promeses, ni de les seves afirmacions favorables a Catalunya, ni dels riscos que patirem si no se’ls vota, ni del valor de la Constitució que la fan servir d’arma de guerra, no d’instrument de pau. En la campanya viurem de tot. Però allò que diuen a Catalunya és mentida si escoltem el que diuen a la resta d’Espanya perquè anar contra Catalunya els hi dóna vots. I és precisament en aquest doble llenguatge on es manifesta la manipulació de la Constitució que no és un òrgan d’una democràcia basada en el respecte a les persones sinó l’eina per atacar a Catalunya. És en aquest aspecte on s’hi veu millor el joc antidemocràtic, perquè la justícia no es practica igual per a tothom. És irritant que el PP afirmi la necessitat d’ajudar a la pagesia quan la seva política no ha fet altra cosa que arruïnar-la. No és fiable el federalisme del PSOE quan han estat els seus enemics fins i tot del PSC quan el defensava i el PSOE el marginava. No és fiable C’s quan parla d’un benestar i d’una política que no casa amb les notícies que es van coneixent sobre els seus orígens. No és fiable tampoc PODEMOS quan és un partit que a Catalunya ha canviat d’opinió i s’adapta segons las circumstàncies. Ja sé que em diran que per ells no es fiable CDC. La fiabilitat no me l’han de donar, me l’han de demostrar i la deducció la faig jo. I per ara cap d’ells em mereix confiança i sent més sincer afirmo que no mereixen governar Espanya. Només cal valorar la imatge que li estan modelant. Una condició per decidir el meu vot rau en l’argument que la política de cada partit es fonamenti més en el benestar i dignitat de les persones, que no pas en l’orgull de governar. I aquesta raó té una greu dificultat, la capacitat de demostrar-la. I la capacitat la valoren el ciutadans, no els polítics. I aquesta capacitat ciutadana està un xic malmesa per la demagògia democràtica de la política espanyola. La campanya cal analitzar-la críticament i sense prejudicis.   

El 20 de desembre què em fa pensar?

Estem en plena campanya electoral. Preparem-nos amb l’abundant demagògia que ens caurà a sobre als catalans. Dissortadament també per part de partits de casa. Personalment em fan més por partits catalans que el PP i el PSOE. Són els seus subalterns en els atacs i en allò que asseguren millor per Catalunya. Són veritables llops amb pell d’ovella. Però malgrat tot no demanaré a ningú que no els voti. Em dedicaré a convèncer als ciutadans demostrant que el millor vot per a Catalunya és el dels partits independentistes i s’hi apropen força els del dret a decidir. Una votació aclaparadora del vot independentista seria un argument inqüestionable davant Europa i el món en el procés per la independència de Catalunya. Ens diuen que amb la Constitució a la mà els independentistes no tenim raó i actuem contra la llei. Tenen dret a dir-ho, però no tenen dret a insultar i a castigar als catalans perquè de moment, mentre no siguem lliures, també són ciutadans espanyols i la Constitució respecta les nostres idees i mentre no siguem independents l’estat espanyol i el seu govern ens ha de tractar amb el respecte i democràcia que defensa la Constitució. La Constitució i la llei no es defensa amb insults, perquè ens han dit verdaders insults fins, inclòs, el de terroristes perquè som independentistes. Recomano la lectura del Preàmbul de la Constitució pareu esment en els desitjos d’Espanya en democràcia i digueu-me si el govern del PP els posa en pràctica. Hi ha un tema que em fa molta gràcia: la llei és igual per a tothom. Us confesso que m’indigno. La llei que s’ha aplicat a l’ex-rei, s’aplica a tothom? Un enriquiment fora mida el beneeix la Constitució? La llei tracta igual als ex-polítics amb càrrecs de govern que cobren sous envejables i sobresous com a consellers d’empreses que als simples ciutadans? La llei tracta igual a un pobre civil que per necessitat ha robat per alimentar els seus fills, que corruptes confessos? La llei tracta igual a un treballador sense feina que a un banc en risc de bancarrota? La llei ha de restar muda davant d’insult, fins i tot de mort, contra persones que pensen diferent? El meu anàlisi em convenç, que el millor vot, és el dels partits de casa, els de veritat, aquells que defensen els drets dels pobles a ser ells i aquest dret, a la pell de brau, el pot defensar més d’un poble sense desobeir la Constitució. El 20 de desembre jo votaré un partit que defensi la independència de Catalunya.

Joan Sala Vila

La corrupció entrebanca el procés...

Jesús van contestar als fariseus que acusaven una dona: qui està lliure de pecat que tiri la primera pedra. I va continuar escrivint sobre la sorra i ells, capcots, van abandonar. I la dona se salvà de ser apedregada. A què ve aquesta anècdota? Senzillament que la corrupció no és de drets i d’esquerres, és dels sers humans que són de dretes i d’esquerres. Corrupció és el fet de produir un trencament conjuntament. Una complicitat.  Desprès venen les conseqüències, que sense el trencament no s’haurien produït. De qui és la culpa que encara Junts pel SI i la CUP no hagin arribat a un acord? El trencament és cosa de dos, no només d’un. S’ha trencat, així ho sembla, un procés que és urgent i sembla que de moment no té data de solució. I el trencament s’ha produït perquè el centre del problema no és la independència si no qui ha de ser el primer president que porti a la independència. I trencar aquest procés és un acte corrupte del que en són responsables les dues formacions polítiques. Voler solucionar la bondat i maduresa dels fruits abans de tenir l’arbre és una quimera. I actuar quimèricament no porta enlloc positiu i els catalans, que són majoria diguin el que vulguin Madrid i l’oposició, han de ser escoltats. Les manifestacions no parlàvem de presidents, parlaven de llibertat i, malgrat diguin que és l’objectiu preferent no ho sembla, perquè la impressió és que tots dos s’estan mirant massa el melic. Amics de la CUP endarrerir el procés perquè el presidenciable no convenç senzillament és voler un arbre productiu de bons fruits abans de plantar-lo. Cal primer plantar l’arbre de la independència i després conrear-lo amb el saonament de la dignitat, la veritat, la solidaritat, la justícia i la credibilitat. Eliminar els productes contaminants és una prevenció. Per plantar una  Catalunya sí que hem de comprometre a un conreu digna a tots els que volen i fer-los-hi jurar la Constitució abans, però que els noms no siguin un impediment del procés. Una vegada l’arbre plantat si el seu penediment no és de fiar, òbviament que caldrà barrar-los-hi el pas i fer-los fora i fer foc nou. Amics de la CUP amb tota sinceritat i simpatia envers vosaltres no sigueu còmplices d’una corrupció que transgredeix la voluntat del poble. Un quaranta per cent dels vostres eren favorables a Mas, és una dada a tenir en compte. Em sabria mol greu no poder continuar creient en vosaltres.