De veritat que Catalunya és Espanya?

Llegint la Constitució espanyola m’ha deixat veient visions un apartat del preàmbul que confessa que la Nació espanyola té la voluntat de “protegir tots els espanyols i els pobles d’Espanya en l’exercici dels seus drets humans, les seves cultures i tradicions, llengües i institucions”. L’havia llegit manta vegades i amb motiu de la festa de la “Hispanidad” m’ha deixat astorat una “i”. La “i” és un conjunció que separa, distingeix un enunciat de l’altre. El text fa diferència entre “tots els espanyols” i “els pobles d’Espanya”. I em pregunto és veritat el que diu la Constitució? No puc entendre que els pares de la Constitució, eminents, com sembla, culturalment cometin una errada gramatical tan significativa. I per a més força diu “protegir tots els espanyols” afegint desprès “i els pobles d’Espanya”. Penso que la gramàtica traí la voluntat dels legisladors, però la Constitució diu el que diu. El redactat podria haver dit per exemple “tots els espanyols que configuren diferents pobles d’Espanya” aleshores la separació no existiria però el redactat constitucional distingeix molt clarament entre “tots els espanyols” i “els pobles d’Espanya” que són pobles que habiten la península ibèrica i no són Espanya, com Portugal per exemple. El territori ibèric pot estar habitat per diferents pobles, cas de Catalunya.

Dintre de les meves mancances, dedueixo que la “i” dóna prou força a la realitat que la Constitució reconeix pobles que els seus habitants no són espanyols. Per reforçar la idea, l’article 3 reconeix la realitat de llengües diferents i el compromís de protegir-les, que reforça la distinció que fa la famosa “i”. El paràgraf 3 de l’article 9 parla de la “interdicció de l’arbitrarietat dels poders polítics”. D’acord amb aquesta afirmació en relació del significat de la “i” la Constitució sanciona els poders que no la compleixen. Senzillament que el preàmbul de la Constitució defensa amb prou claredat el dret de Catalunya a ser independent i totes les accions que es portin a terme per impedir-ho són contràries a la Constitució. La relació interpretativa pel seu significat gramatical del preàmbul i l’article 9 dóna la raó als catalans que per identitat diferencial volen ser un poble lliure i independent. La constitució reconeix l’existència de pobles en la pell de brau i conseqüentment aqueix reconeixement declara d’obligat compliment per l’estat espanyol de l’article 2 del Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics que diu: “Tots els pobles tenen dret a l’autodeterminació, en virtut d’aquest dret determinen lliurament el seu estatus polític i procuren lliurament per llur desenvolupament econòmic, social i cultural”. Amb aquesta lectura de la Constitució penso que les sancions amb que s’amenaça al govern català per defensar els seus drets, protegits per les lleis internacionals, els catalans tenim tot el dret d’exigir el compliment de la “interdicció dels poders polítics” expressada en l’article 9.  L’esperit d’una norma no pot ser mai contrari a la seva expressió real. Per altra banda l’esperit de Catalunya se sent recolzat pel paràgraf del preàmbul referenciat de la Constitució. La força de la feblesa d’una lletra enforteix la voluntat d’un poble.

12 d’octubre dia de la hispanitat

La hispanitat és un concepte definidor de com el procés històric ha definit la filosofia d’Espanya. Una filosofia amb tots els drets a ser però sense cap dret de domini sobre altres filosofies que la història ha desenvolupat sobre la realitat d’altres pobles. Enfrontament de la hispanitat contra la catalanitat és una contradicció històrica i una manipulació de la gestació de la globalitat en la que amb la seva individualitat tracen les línies que dibuixaran la totalitat. El problema de la hispanitat pateix el fracàs de la imposició perquè des de una supèrbia de domini mundial es veu en l’actualitat embolcallada per la feblesa d’una política d’una potència política, dia a dia, més decrèpita. El concepte d’hispanitat abraçant els dominis d’Amèrica Central i del Sud i Europa en el que el sol hi era present les vint-i-quatre hores del dia es troba avui amb problemes de pèrdua d’influència internacional i, a la vegada, amb el deure d’haver de retornar la sobirania a pobles a qui els hi fou arrabassa per la força de les armes. Però el concepte d’hispanitat Espanya té tot el dret de defensar-lo amb la condició de que sigui capaç d’acceptar l’agermanament amb altres conceptes com  la Catalanitat, amb drets i deures propis i diferents. Filosòficament no és només possible sinó que és real i l’enfrontament polític genera situacions odioses que no li fan cap bé a la història. Generar enfrontaments on hi hauria d’haver agermanaments és una política contrària a la històrica i antinatural i una filosofia que no s’adapta a la capacitat intel·lectual i de raonament de la naturalesa humana. Les diferències no hi són per entaular discòrdies sinó per trobar punts d’entesa. Però l’egoisme humà convertit en egoisme col·lectiu és l’origen dels mals entesos, de les discòrdies, de les baralles i de les guerres, que esdevenen l’instrument de domini polític. L’enfrontament d’Hispanitat amb Catalanitat no és res més que una manipulació de la filosofia de la vida i de la convivència en benefici de l’egoisme d’uns pocs contra la voluntat de molts. Dissortadament per a l’estat espanyol el concepte hispanitat, al llarg de la història, ha perdut extensió i poder i li ha mancat visió de futur per esdevenir en les circumstàncies actuals un element positiu construcció de globalitat per convertir-se en un instrument feble de confusió de la filosofia del progrés històric. Una filosofia sempre és cultura de diàleg de canvi sobre tot en les referències de convivència en particular de les convivències entre col·lectivitats. I Espanya no assimila la seva filosofia quan no entén que està formada territorialment per un conjunt de pobles amb identitats pròpies i diferenciades i ella les vols unificar fent-les totes conforme a un mateix patró. I aquest comportament li va retallant l’espai i la única manera d’impedir-ho, el sistema emprat sense voler ser-ne conscient és un retallador de la extensió territorial i històrica. I aquest retallar és un procés que ha deixat Espanya sense colònies americanes, que va fer Portugal independent, que ha perdut poder a l’Àfrica del Nord i que en l’actual segle XXI pateix el que esdevindrà una altra secessió, primer de Catalunya, que possiblement s’ampliï amb els dominis dels Països Catalans i possiblement Euskadi seguirà el mateix camí sense obviar la possibilitat d’altres nacions i regions d’Espanya que també hi tenen dret. I dintre d’aquesta perspectiva la política espanyola emmarca el concepte de la hispanitat com si es tractés d’una imatge de l’absolutisme decadent i passat de moda. El 12 d’octubre d’enguany, dissortadament no serà una festa de l’estat espanyol allargant democràticament la mà sinó una festa en la que es tancarà el puny amb més força per retenir una dictadura en nom de democràcia. Personalment com a defensor de la independència de Catalunya i de la catalanitat  respecto la festa nacional espanyola per què el respecte és la base de l’argumentació dels propis drets, i amb un bona sintonia d’agermanament per la part catalana, com hi feu palès a Madrid davant de nou ambaixadors europeus el President de la Generalitat, encara que ells no ho acceptin, és el camí més dreturer cap a la victòria final. Catalunya amb la matemàtica de la història i amb la filosofia del raonament democràtic molt aviat serà independent i un nou estat europeu. I temps al temps, la hispanitat demanarà agermanar-se amb la catalanitat.

En quines mans està la humanitat?

La meva formació, que té una ferma basa espiritual, cada vegada que faig una ullada al món, em provoca un sentiment esfereïdor de traïció contra natura. Un recorregut pels grans governants actuals fa trontollar l’esperança i encara més quan alguns dels governants s’emparen en el nom de Déu per cometre les seves injustícies. En els cinc continents les veus del poder no suposen cap alè de convivència en pau. Però allò que encara és pitjor rau en el fet que el gran poder que amassen uns pocs no dibuixa cap arca de Sant Martí, tot el contrari un mapa d’enveges, odis i desequilibris socials que el gran poder crea per simular hipòcritament que és la solució. És inconcebible que a Espanya assoleixi el poder un partit tacat per la corrupció i que esdevé una joguina d’Europa. És esfereïdor que la política europea tanqui les portes a l’onada d’immigrants que fugen de la misèria i de la mort i no recordi la importància que els moviments de pobles van tenir en la seva configuració. És vergonyant davant de tants mils de milions d’habitants, la política mundial que només té com objectiu fer més rics els estats que tallen el bacallà. És incomprensible que existeixin governants com el de Rússia, els de Turquia, Síria, Israel i la majoria dels de l’Àfrica sense oblidar els americans. Que el poder estigui en mans de milionaris i de persones, que amb la política se n’hi ha fet, és una traïció contra natura perquè no s’ha atorgat el poder a aquelles persones dotades per aquesta missió sinó que la humanitat ha creuat el braços davant el robatori del diner d’una facultat que no li pertany. És escandalós que es pugui presentar per a president de la nació més rica del món un personatge com el Sr. Trump que no té cap inconvenient d’escampar a tort i a dret les seves vergonyes sexuals i els seus odis contra una gran part de la societat. Sortosament es contemplen en el firmament humà estrelles d’esperança ofegades per l’avarícia i l’orgull de ser per humiliar. És una estrella d’esperança la pau signada a Colòmbia, malgrat l’oposició de l’ex-president que només entén la justícia de la incomprensió que nega la capacitat de rehabilitació. També ho és el moment actual de Cuba. Ha existit la llum d’un futur millor a l’Àfrica del sud amb la figura de Nelson Mandela. No oblidem Gandy amb els seu missatge ple d’humanisme. També caldria escoltar postures d’esquerra que defensen una doctrina més humana de la convivència, malgrat desviacions que massa sovint provoca l’avarícia, però el missatge hi és i té dret a ser escoltat. No és just i més aviat criminal que es massifiqui la població i se la castigui amb morts per culpa massa sovint dels mateixos que bombardegen. La política mundial està en mans d’una minoria multimilionària que multiplica la seva riquesa i el seu poder amb la pobresa i la mort de la la minoria de més de sis mil milions d’habitants del planeta. Impera la filosofia de fer-se ric amb la mort dels més pobres justificada per l’injustificable dret a la propietat sense límits amb la circumstància que la mort de l’altre no és un límit sinó un dret. Què signifiquen sinó les paraules de la Directora del Fons Monetari Internacional quan afirma que la societat envelleix massa i s’ha de fer quelcom per impedir-ho? I l’alta societat, tant tranquil·la. Pels resultats del mapa polític internacional la conclusió no és altra que malauradament el poder mundial està en mans massa criminals.

QUI PREVARICA I DESOBEEIX?

Una llei que no garanteix la convivència dels pobles és una llei obsoleta i ha perdut tota la seva autoritat. Quan una llei és  canviada per conveniències del partit en el poder, davant de la ciutadania és una llei manipulada amb pèrdua de credibilitat. Quan una llei no respecta el  caràcter sobirà dels pobles, no complir-la no és prevaricar, en democràcia es escoltar la veu del poble sobirà. Sancionar una autoritat autonòmica per donar veu als ciutadans és complir l’article 2 de la Constitució quan diu que “reconeix i garanteix l’autonomia de les nacionalitats”. Sancionar una autoritat autonòmica perquè ha permès una votació del parlament com la del 9N, és incomplir la Constitució quan el govern de l'estat constituït es nega a parlar-ne i a debatre.

Tots els moviments dels pobles al llarg de la història han creat problemes que el temps ha solucionat, abans amb les armes i al segle XXI amb la paraula. I en el problema català aquesta solució, el govern l'ha rebutjada i com no té arguments polítics judicalitza la política. Obviar els pactes signats amb Europa que defensen el dret a decidir, no és desobeir i prevaricar, en la mateixa línia que s’acusa a la presidenta del Parlament català?  Els vicepresidents liberals i socialistes del Parlament europeu que recomanen a Rajoy que reconsideri la seva postura no mereixen ser escoltats? Quan molts eurodiputats demanen al govern espanyol solucions polítiques, no són signes prou clars que la presidenta del Parlament català va actuar amb correcció democràtica?

Quan el Papa defensa els drets dels pobles a decidir, un govern que el seu ministre de governació gaudeix de la protecció d’un àngel, no és un indici que cal, primer, escoltar i dialogar abans d’actuar? La Fiscalia de l’estat ha rebut alguna denúncia des d’Europa contra el govern en relació a una vintena d’incompliments de normes laborals? Amb quina autoritat pot acusar de prevaricació una autoritat espanyola a una actuació obertament democràtica? El paràgraf  2 de l’article 10 de la Constitució diu: “Les normes relatives als drets fonamentals i a les llibertats que la Constitució reconeix s’interpretaran de conformitat amb la Declaració Universal dels drets humans i els tractats i els acords internacionals sobre aquestes matèries ratificades per Espanya.” La Constitució no parla del dret a decidir però els acords firmats són d’obligat compliment, si no recordo malament, i ho diu la Convenció de Ginebra, també signada per l’estat espanyol. Dos incisos més. L’article 2 del Pacte Internacional dels drets civils i polítics, afirma: “Tots els pobles tenen dret a l’autodeterminació, en virtut d’aquest dret determinen lliurament el seu status polític i procuren lliurament per llur desenvolupament econòmic, social i cultural.” I el segon incís és la sentència del Tribunal Internacional de la Haia del 22 del 07 del 2010: “ Declarem que no existeix en Dret Internacional cap norma que prohibeixi les declaracions unilaterals d’independència. Declarem que quan hi ha contradicció entre la legalitat constitucional d’un estat i la voluntat democràtica, preval aquesta segona i declarem que en una societat democràtica, a diferència d’una dictadura, no és la llei la que determina la voluntat dels ciutadans, sinó que és aquesta la que crea i modifica quan sigui necessari, la legalitat vigent.” Sincerament em pregunto, qui és el prevaricador?

Escoltant el món, analitzant els moviments mundials, llegint la història i pensant en la veritat de la naturalesa de l’ésser humà, la independència de Catalunya serà una realitat a curt termini. La cultura, sempre al llarg de la història, ha determinat la història dels pobles. Recordeu els assiris i accadis de Mesopotàmia on els més cultes derrotaren els més rics i més forts? Ve de lluny el procés de la història i no s’atura. És la matemàtica de la història.

Consuelo Madrigal, ningú per sobre de la llei.

Sra. Fiscal general de l’estat, totalment d’acord, però la fiscalia tampoc. Però quina és la llei superior? Amb la  Constitució a la mà per damunt de la llei hi ha el poble sobirà. Ho reconeix la Constitució. I un català, com a poble que és, pot estar en temes concrets sobre la llei. No sempre, en una democràcia, és indispensable l’acord de tots els ciutadans. Si així fos, el President Rajoy, no seria legal, perquè només té un aproximat trenta per cent dels vots dels ciutadans. Però en l’assumpte que ens afecta hi ha lleis que estan per damunt de la Constitució que l’estat i la justícia espanyola ignoren i sentències internacionals sobre les quals el govern fa veure que no les coneix. I judicialment, si no vaig mal informat, hi ha una norma que afirma que el desconeixement de la llei no dispensa del seu compliment. I aquesta norma obliga a tothom, també als tribunals. Al respecte,l’article 2 de la Constitució em causa una certa confusió quan diu que “reconeix i garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i de les regions que la integren i la solidaritat entre totes elles.” Què entén la Fiscalia General de l’Estat per reconèixer i garantir el dret a l’autonomia de les nacionalitats?  La seva postura Sra. Consuelo Madrigal  no garanteix ni reconeix l’autonomia de Catalunya. I no ho compleix perquè les diferències ideològiques són tema de la política, no de la justícia, i l’actuació de l’estat en el tema català demostra manca de voluntat que se suposa per incapacitat, no només per incompetència. Per altra banda  nacionalitat és una paraula que etimològicament significa maduresa, etapa final de la gestació d’una nació. I la filologia dóna la raó a Catalunya en la seva qualitat de nació, que malgrat no sigui estat, gaudeix de tots els drets de ser-ne i actuar com a tal fins el punt de voler ser independent i esdevenir estat. Una segona afirmació també em crida l’atenció: reconeix i garanteix la solidaritat entre totes elles (nacionalitats i regions). Avivant l’odi envers Catalunya es compleix l’article 2 de la Constitució? Tristament  els organismes estatals necessiten un reciclatge de la seva actuació constitucional. I si llegim l’article 1 de la Constitució encara podem tirar més llenya al foc. Llegim-lo: “Espanya es constitueix en un Estat social i democràtic de Dret, que propugna com a valors superiors del seu ordenament jurídic la llibertat, la justícia, la igualtat i el pluralisme polític”. Si féssim un repàs de com es propugnen des de les institucions  de l’estat els  diferents valors que esmenta l’article, el capítol de greuges esdevindria una acusació força contundent. Però parem esment  al darrer valor: “el pluralisme polític”. Sra. Fiscal General, es respecta en la pràctica el pluralisme polític? Només una ullada a l’actuació del Congrés ens demostrarà que no. Per qué ni es té present, ni s’escolta la veu del grups minoritaris i alguns d’ells se’ls exclou i no se’ls escolta deixant els escons  vuits els partits majoritaris. No voler dialogar, ni escoltar i excloure als que pensen diferent per escabrós que sigui el tema és un acte d’inconstitucionalitat. Penso que la Fiscalia abans de sentenciar hauria de comprovar si l’encàrrec rebut del govern ha complert amb el mandat constitucional, començant si s’ha escoltat la veu popular. A la política espanyola l’horroritza escoltar al poble, que és sobirà sempre i en tot, no només en la llei que se li va fer votar, no del tot democràticament, perquè en els anys 70 el soroll de les espases encara manaven i els pares de la Constitució ho saben molt bé. Sra. Fiscal General, Catalunya compleix la Constitució i sap escoltar la veu del poble i és coherent. El camí cap a la independència no l’aturaran les amenaces, ni les pors, per què el seu àngel protector és la veritat de la història, la veritat del dret natural i la veritat de la veu del poble. Espanya la configuren  pobles amb drets i un d’ells és Catalunya. El problema és polític i només la política té dret de donar-li solució. I una darrera reflexió: les normes internacionals estan a favor del dret a decidir i Espanya les ha signades.

I un afegitó: les paraules del Papa a Sor Lucia Caram, que el govern denuncià al Vaticà i en una darrera trobada el Papa Francesc l’abraçà davant del públic dient-li: “Segueix embolicant la troca”, paraules que concorden amb la resposta als periodistes que viatjaven en l’avió pontifici i el Papa va respondre que s’ha d’escoltar els drets dels pobles. Sra. Fiscal, els drets dels pobles són una llei natural i ningú està per sobre d’ella.