2016, adéu siau…

La tradicional diada del nasos em fa pensar en una intel·ligent metàfora per acomiadar l’any. Veritablement, quins nasos, els del 2016 a tots nivells, mundial, nacional, autonòmic, comarcal i local. Nasos per fer patir i nasos per donar confiança. L’olfacte, òbviament, és un sentit per intuir el procès del futur històric i per avaluar el passat. El passat el definiria amb l’expressió: “sembra contratemps” i el futur amb una paraula, “esperança”. Quins nasos els del 2016, principalment si els relacionem amb el procès que està vivint Catalunya. L’any que acomiadem, avui, ha estat capdal en l’enemistat política de l’estat envers el poble català. Un any, en que políticament s’ha viscut amb més intensitat la feblesa democràtica de l’estat, malgrat les autoritats s’esmercin en demostrar el contrari. Un signe de la seva feblesa rau en la força amb que s’ataca Catalunya i amb l’interès a fer-la desaparèixer del mapa. Espanya ha viscut el 2016 en el desgavell polític més definidor de la història, gairebé un any, amb un govern en funcions i al deixar de ser en funcions, les seves funcions envers Catalunya no mereixen altre qualificatiu que disfuncions. Per què una disfunció és la negació de la democràcia i una  demostració de debilitat. L’amença aixeca l’espasa de la por quan la paraula és incapaç de generar esperança i  credibilitat.

L’esperança i  credibilitat no es generen amb paraules de mà estesa, sinò amb fets que demostren com ho està la mà. Les paraules no són convincents quan prometen, sinò quan el seu missatge esdevé una realitat. L’esperança i la  credibilitat esdevenen efectives quan el diàleg és sincer i no es posen línies vermelles. El debat polític, que no accepta la possible independència d’un poble amb identitat cultural, manifesta una feble democràcia i es converteix en dictadura. El consens polític no significa renunciar a res, sinò trobar un model de convivència dels pobles respectant les identitats. Els valors humans d’amistat, solidaritat, credibilitat, justicia, civisme i convivència són els mateixos que han de complir les col·lectivitats desde les seves diferències. I aquesta filosofia, base de la convivència universal a tots nivells, l’estat espanyol no l’enten i no la vol entendre per què no la practica.

No entendre que la intel·ligència i voluntat dels humans són la clau de la convivència, és no entendre els valors de la política per assolir una convivència universal en pau. I és precisament la disfunció que suposa la manipulació de la filosofia social i cívica per definir una política de convivència entre Catalunya i Espanya que em fa acomiadar l’any amb l’expressió “quins nasos polítics incapaços d’olorar la fragància d’una bona convivència entre els pobles del món”

La intel·ligència farà independent Catalunya

La intel·ligència és l’arma més poderosa de la humanitat i mai ha estat derrotada. Un model polític per domocràtic que s’autodifineixi si és incapaç d’escoltar la veu de dos milions de persones i escaig és un model enganyós i egoísta que alló que menys l’importa és la dignitat del ser humà perquè només li interessa el seu profit personal, que no és altra que esdevenir el dominador dels diners. Sortosament els diners no pensen però per contra i malauradament animen als contraris de la cultura per imposar la seva voluntat. Però si el poder que ataca un poble per esclaviutzar-lo s’enfronta a uns ciutadans íntegres, que vol dir intel·ligents i psìquicament i físicament ben formats, és molt difícil que el diner acabi de triomfar, perquè la història ensenya que la cultura és el poder configurador social més poderós i fort. La seva capacitat de resistència, quan està convençut de la seva veritat, no hi ha poder que la destrueixi. I en l’actualitat Catalunya es troba en aquest procès. Presonalment tinc molta fe en els catalans de socarrel que tenen l’admiració i el suport de la major part de la ciutadania catalana i aquesta força serà invencible. No ens enganyem, és necessari que la fermesa d’uns pocs sigui l’argument de la veritat. N’hi ha un d’argument que pot fer obrir els ulls a molta gent de casa i de fora i és l’avarícia económica que domina l’actuació de la política espanyola.

L’avarícia és una pèssima consellera perquè només tè l’ull posat en el diner a les mans, no en la producció de diner. Matar la cultura d’un poble que és alló que fa l’estat espanyol en relació amb Catalunya és relantir la creativitat i la possibilitat productiva. I aquest objectiu és el que es practica quan es vol eliminar un poble. Però si el poble amenaçat d’eliminació s’aferra a la seva capacitat creativa intel·ligentment i voluntariosa l’efecte dóna raó a la resistència i acaba derrotant al subjecte eliminador. La història demostra la capacitat de supervivència de Catalunya malgrat els atacs patits i alló que subtilment i cobarde la política central de la pell de brau ha buscat durant segles se li està girant en contra i alló que es posa en perill és la credibilitat internacional del govern d’Espanya. La política centralista espanyola de detres i d’esquerres, li agradi o no, haurà de baixar el cap, reconèixer els seus errors i acceptar, malgrat se senti humiliada, la mà estesa que li allargarà Catalunya si vol continuar formar part d’Europa. Els hi agradi o no, els polítics de dretes i d’esquerres espanyols es veuran en el deure d’acceptar el veinatge de la Catalunya que volen destruir.El procès històric dels pobles és progressista i només l’egoisme d’uns pocs vol impedir els seus avenços. Malgrat tot la història és fidel a les seves normes i ningú pot aturar-les. I el procès el defineix la veu de les persones de bona voluntat, no els polítics. El poble català és intel·ligent, solidari, i gent de bona voluntat. La llibertat està en les seves mans i és segura.

Hi ha imatges que parlen soles

L’expressió més val una imatge que mil paraules és molt eloqüent a l’hora de descobrir la veritat. Els missatges poden arribar amb diferents llenguatges però són missa   tges i cal entendre’els. El respecte a les persones és una condició fonamental a l’hora de les democràcies, com també a les institucions. Però el respecte no és el mateix que submissió o contradicció. La separació Esglèsia Estat és una exigència que neix dels objectius de cada entitat però les relacions entre les dues entitats són una urgència dels subjectes. Els problemes de la política es multipliquen quan les relacions amb la religió han de dur-se a terme amb diverses institucions. Per exemple la política espanyola que ha de preocupar-se del benestar i dels drets dels seus ciutadans es troba amb l’existència de seguidors del catolicisme, dels cristianisme (tot el ventall del protestantisme), dels ortodoxes, dels jueus, dels mususlmans, de les  difrents tendències hindúes i africanes. Ës veritat que la preferència se l’emporta el catolicisme per nombre de seguidors i d’història. En aquestes circunstàncies els polítics, quin objectiu bàsic és la dignitat de les persones, tenen un difícil problema a resoldre perquè alló que políticament pot ser bo per a un catòlic no ho és per a un musulmà, i ambdós tenen dret a la dignitat humana. En una paraula el respecte a la diversitat és una exigència fonamental per assolir un ordre social que agermani totes les persones respectant les seves diferències. I aquest és un aspecte irrenunciable si es vol una convivència en pau. Per aquesta raó les relacions institucions polítiques, institucions religioses, han de donar una imatge de convivència pacífica. Penso, per les informacions de la premsa, que a Catalunya aquestes relacions són força correctes i solidàries. Però per part del poder polític aquestes relacions no acaben en respectes socials de trobades sinó en la necessitat que els respectius practicants de les corresponents religions no es trobin represaliats per les lleis del país. En una paraula, per exemple les relacions amb els catòlics, les relacions polítiques de bona convivència no poden contradir el missatge evangèlic, que un catòlic ha de complir i si el polític se sent catòlic té el deure i l’iobligació de no contradir-lo.És la problemàtica de la pobresa. I en aquest punt hi entra una dificultat, saber relacionar, el que obliga a ser intel·ligent. El respecte a una autoritat religiosa va relacionat amb el reconeixement dels seus drets religiosos, que també ho són dels practiocants de les religions respectives. I en aquest concepte hi rau una difícil problemàtica política, perquè el seu objectiu, com el de les institucions religioses, és la dignitat personal. Òbviament que la naturalesa hi té molt a dir i  tant en resolucions polítiques com religosos el missatge natural és d’obligat compliment. Les lleis naturals, polítiques i religioses han de donar-se solidàriament la mà per assolir un món en pau.

Una pregunta: què vol dir “enfrentamientos estériles”

Primer perdó als meus amics lectors, he escrit “enfrentamientos estériles” en castellà per evitar atacs de mal traductor. “Enfrentamientos” deu ser una xarla en comú que segons la intensitat i vehemència pot derivar enuna batalla campal. Ara, el que no entenc és el perquè d’evitar si són “estèriles” ja que si no vaig errat vol dir que són improductius tan si són a favor com en contra. Si no fruiten quina necessitat hi ha de debats? És una pèrdua de temps. Però el sentit important rau en el quins, quan i perquè són estèrils. I aquesta expressió, circumstancialment pot ser un greuge perillós. Perillós per a qui ho diu i perillós per a qui el rep. No vaig escoltar el discurs perquè sincerament em vaig dedicar a altres afers més profitosos per a mi. Si el conferenciant haguès estat simplement la persona Sr. Felip de Borbó, ciutadà d’una democràcia, possiblement m ‘hauria interessat més. Però el portar el qualificatiu de rei, no em desperta cap desig. I tampoc hi tinc cap obligació. Però navegant per les xarxes he llegit la frase i m’ha cridat l’atenció. I em sap greu que un cap d’estat, que no em plau, em digui que una defensa de la independència de Catalunya és un debat estéril, m’ofen i m’ofen amb la Constitució a la mà. És veritat que no feu una referència diracta, segons he llegit, però el context no deixava dubtes de cap a on anaven els trets. I amb tots els respectes el pensament és lliure i s’ha de respectar s’hi estigui d’acord o no, defensi o ataqui la llei. D’enfrontaments la història en va plena i gràcies a molts el progrès ha estat possible. El pas a la democràcia espanyola fou un enfrotament a la dictadura, enfrontament que sortosament no fou estèril, malgrat que la democràcia massa sovint en surti mal parada. Els discursos de les autoritats han de ser molt curosos envers els ciutadans i no tots els ciutadans de la pell de brau accepten de bon grat una monarquia parlamentària, motiu pel qual cal tenir més cura al donar consells des de l’autoritat. Per altra banda no és correcte aprofitar una festa religiosa per fer política i una salutació en un acte festiu de l’autoritat, sigui rei, sigui president per no molestar a qui pensa diferent. No és aquesta la manera de poder guanyar-se la seva simpatia, tot el contrari. Personalment, una vegada assebentat del comentari, encara sóc més republicà i desfenso la independència del meu poble. La llibertat es té i la independència es pren, com diría el meu amic Xirinacs. En política cal tenir molta cura i domini del llenguatge a l’hora de fer certes afirmacions perquè no acusa qui vol, sino qui pot. I a un independentista no se’l pot acusar d’estèril. Donem temps al temps, l’esterilitat dels independentistes catalans amb la seva creativitat social, cultural i política esdevindrà un exemple que la majoria d’espanyols desitjaran.

Ser perseguit un argument de fermesa

Perseguir el contrari i no escoltar-lo és una constant en la història de la humanitat. La força contra la paraula. Sortosament la paraula acaba guanyant. La convivència humana està gestada per petites victòries que esdevenen transcendents. Són les victòries de la veritat que no s’assoleixen amb les armes. Raimon Pannikar en una de les seves obres escriu que en cinc mil anys d’història cap tractat de pau posant fi a una guerra ha estat efectiu. En política és molt freqüent tractar d’enemic qui pensa diferent, particularment quan les idees són contradictòries o se’n consideren, com per exemple defensar la independència de Catalunya. I és curiós que es considera més important el territori que la persona. Les lleis per raó de ser estan al servei de les persones i resulta inversemblant que per les forces armades sigui prioritari el territori, com es dedueix d’un article de la Constitució Espanyola. Francament és inconcebible. Es castiga una persona per no perdre un troç de terra. La convivència la modelen les persones que l’adapten a la configuració dels espais on viuen i es mouen. A l’estat espanyol darrerement li preocupa molt Catalunya però no gaire els catalans. La grandesa d’un país no s’avalua per l’extensió de l’espai físic sinó per la qualitat psíquica dels seus habitants. Són ells qui marquen les diferències i fan desitjable el fruit del seu model de vida. I sorprenentment alló que l’estat espanyol vol dominar no és el model sinò els fruits sense aprendre la lliçó que els magnifica. Detenir una persona perquè defensa idees diferents i fins i tot contradictòries que pertany a un poble qualitativament positiu i culturalment enriquidor defineix una política sense base sòlida filosóficament, molt feble creativament i marcadament miope. Les guerres no les guanyen les pistoles i enviar la policia a detenir un contrari ideològicament no és només una contradicció histórica sinò, a la vegada, una negació a seguir un procès progressista. La democràcia de la pell de brau del segle XXI està demostrant una submissió fora de mida al control de la humanitat des d’una visió purament crematística amb l’agreujament de provocar retrocès i no avançament. Es mira massa enrere i es té por a dialogar amb qui mira endavant. Però urgeix donar sensació de domini i de força i la solució es troba en barrar el pas. En política les idees més avençades no són aquelles que donen la raó al poder, sinò aquelles que analitzen com poden millorar-se els avenços des de l’òptica d’una vivència digna per a tothom. Detenir a qui defensa un nou model de distribució de la riquesa no només entrebanca al pensador sinò a qui les idees del pensador volen beneficiar. Dissortadament és aquesta la filosofia política del PP en el poder i encara que es guarneixi amb pell d’ovella el remat pateix els atacs del llop. Només la fe d’un poble en el progrès obligarà  a la política redreçar el seu curs. Cal no perseguir i dialogar amb els qui fa detenir. Honestament penso que és una urgència histórica per a un món millor.