La tradicional diada del nasos em fa pensar en una
intel·ligent metàfora per acomiadar l’any. Veritablement, quins nasos, els del
2016 a tots nivells, mundial, nacional, autonòmic, comarcal i local. Nasos per
fer patir i nasos per donar confiança. L’olfacte, òbviament, és un sentit per
intuir el procès del futur històric i per avaluar el passat. El passat el definiria
amb l’expressió: “sembra contratemps” i el futur amb una paraula, “esperança”.
Quins nasos els del 2016, principalment si els relacionem amb el procès que
està vivint Catalunya. L’any que acomiadem, avui, ha estat capdal en l’enemistat
política de l’estat envers el poble català. Un any, en que políticament s’ha
viscut amb més intensitat la feblesa democràtica de l’estat, malgrat les
autoritats s’esmercin en demostrar el contrari. Un signe de la seva feblesa rau
en la força amb que s’ataca Catalunya i amb l’interès a fer-la desaparèixer del
mapa. Espanya ha viscut el 2016 en el desgavell polític més definidor de la
història, gairebé un any, amb un govern en funcions i al deixar de ser en funcions,
les seves funcions envers Catalunya no mereixen altre qualificatiu que
disfuncions. Per què una disfunció és la negació de la democràcia i una demostració de debilitat. L’amença aixeca l’espasa
de la por quan la paraula és incapaç de generar esperança i credibilitat.
L’esperança i
credibilitat no es generen amb paraules de mà
estesa, sinò amb fets que demostren com ho està la mà. Les paraules no són
convincents quan prometen, sinò quan el seu missatge esdevé una realitat. L’esperança
i la
credibilitat esdevenen efectives
quan el diàleg és sincer i no es posen línies vermelles. El debat polític, que
no accepta la possible independència d’un poble amb identitat cultural,
manifesta una feble democràcia i es converteix en dictadura. El consens polític
no significa renunciar a res, sinò trobar un model de convivència dels pobles
respectant les identitats. Els valors humans d’amistat, solidaritat,
credibilitat, justicia, civisme i convivència són els mateixos que han de complir
les col·lectivitats desde les seves diferències. I aquesta filosofia, base de
la convivència universal a tots nivells, l’estat espanyol no l’enten i no la
vol entendre per què no la practica.
No entendre que la intel·ligència i
voluntat dels humans són la clau de la convivència, és no entendre els valors
de la política per assolir una convivència universal en pau. I és precisament
la disfunció que suposa la manipulació de la filosofia social i cívica per definir
una política de convivència entre Catalunya i Espanya que em fa acomiadar l’any
amb l’expressió “quins nasos polítics incapaços d’olorar la fragància d’una
bona convivència entre els pobles del món”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada