Sóc optimista però cal tocar de peus a terra. El meu
optimisme es recolza en dos pilars, que considero ferms: a) confiança absoluta
en els partits independentistes i també en els que defensen el dret a decidir i
b) també confiança absoluta en els dos pols joves de la societat: l’etapa de la
jovenesa primera i l’etapa de la segona jovenesa, la tercera edat. L’empenta de
la il·lusió de ser i l’atracció il·lusionada del que vol recuperar el ser. La
força dels joves de més de vuitanta anys amb la seva experiència fraguada en el
forn del treball i el sacrifici i que han viscut alló que Catalunya volia ser i
no li deixaren viure, rau en la convicció i bellesa de la seva capacitat
creativa d’un món millor que només una política egoísta i retrògrada li va
prendre de les mans.
La il·lusió de la primera jovenesa que gaudeix de la força
d’una llum futura esplendorosa que continua la flamarada del foc encès pels
avis esdevindrà una explosió volcànica que projectarà en l’espai sideral del
món una nova estrella amb llum pròpia. Estic convençut que el diàleg
intergeneracional juventud i senectud és la gran esperança d’un món millor que
només ho serà amb el reconeixement dels drets de tots els pobles del planeta.
En el procès de la vida una norma pedagógica ensenya que l’arma més poderosa
d’una bona convivència és el reconeixement de ser persona. I qui millor sap
tractar els nens i joves de persones són els avis i les àvies, amb tots els
respectes a la gent dita madura. Si en la pràctica d’aquesta pedagogia s’hi
afegeixen els pares, molt millor. I aquesta característica que s’observa en les
diferents etapes dels éssers humans, també es dedueix de la psicologia dels
pobles.
Alló que representa una persona en el conjunt de la humanitat, ho
representa un poble en la globalitat de la història. La individualitat íntegra
fa brillar la humanitat, un poble lliure fa més rica la història. Una persona
que pot i sap decidir alló que vol ser i fer, enriqueix en tots nivells la
humanitat, un poble que vol, sap i pot decidir fa més efectiva la política
universal. El procès de la vida de les persones camina paral·lel de
l’existència dels pobles. Només el reconeixement del dret a ser possibilita la
pau universal i la convivència justa. La realitat d’una política mundial,
internacional i nacional impotent i incapaç de crear societats dignes, justes,
solidàries basades en el respecte humà, és la demostració que la filosofia del
procès històric que s’està vivint en ple segle XXI és una base feble i que cal
reciclar. I el com fer-ho ens ho dicta la naturalesa amb una procès progressiu
que no s’ha respectat, perquè el ser humà no és el veritable centre de la
història per culpa d’una humanitat dividida en dues parts, la del poder i la de
la submissió. La primera, cor que vols cor que tens i la segona, feines a viure.
Només amb una nova filosofia, la humanitat caminarà cap a la convivència universal
en pau.
La natura al llarg de la història no s’ha cansat d’enviar missatges que
han estat manipulats, fomentant els desequilibris socials amb la persona com a
moneda de canvi. Dues grans filosofies, avui dia menystingudes, oferiren una
bona orientació: la bíblia, en particular els evangelis, i el comunisme. El
debat necessari no ha estat possible per falta de voluntat per culpa dels
responsables dels poders polítics i religiosos. Només amb un veritable, honest
i creïble, diàleg intergeneracional és possible el reciclatge. Catalunya
convencerà al món assolint la independència. Un gran mèrit i diria que el principal,
la bona entesa entre joves i vells.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada