QUIN SENTIT TÉ LA CRIDA A LA UNITAT?

És curiós que majoritàriament aquesta crida la fan els poders, bàsicament els polítics. La raó perquè és una paraula manipulable i la insistència al parlar-ne els ajuda a dogmatitzar el sentit que els interessa. Darrerement un altre concepte els hi obre els ulls perquè pensen que reforça la seva tesi: globalització. Unitat i globalitat són dos conceptes etimològicament i filosòfica molt operatius i definidors. Esdevenen el resultat d’una sèrie d’operacions i accions de l’arrel de la paraula, que bàsicament es refereix a un sol element o individu, i dibuixen una imatge, la unitat o la globalitat. Unir i globalitzar no identifiquen, ni unifiquen sinò que respectant les diferències aconsegueixen un conjunt que defineix una unitat col·lectiva. I d’unitats col·lectives n’existeixen moltíssimes amb possibilitats indefinides de formar-ne de noves al llarg de la història. La paraula unitat es refereix a un objecte o a un subjecte que serveix de base per conèixer el nombre d’uns que configuren una imatge. Per exemple un poble: conjunt d’èssers humans que conviuen per motius que els uneixen i agermanen. I la globalitat encara esdevè més significativa. Bé de globus i l’exemple més a mà el tenim en el planeta terra, quina imatge la donen les valls, les muntanyes, els rius, els mars, els llacs, els camps, les poblacions amb una distribució que col·labora amb el clima. En la unitat i en la globalitat es respecten les diferències que configuren la imatge i li donen un cromatisme definidior. Políticament i religiosa, quan es parla d’unitat d’un conjunt de persones, cap d’elles perd les seves característiques sinò que amb les diferències formen una col·lectivitat en la que la raó d’unitat es base en un model de convivència. I de models de convivència n’existèixen i de molt diferents. Però la configuració de les nacions i estats pateix l’egoïsme de l’èsser humà quan vol imposar el seu propi model i no configurar-lo amb la col·laboració dels seus ciutadans. Una unitat política en pau és impossible sense el respecte a les individualitats. Dissortadament, al llarg de la història, la configuració política es deguda a la força de les armes. Les nacions es formaven per motius aliens al pensament i sentiment de la gent i obeien la voluntat del senyor de la guerra. Voluntat, que malgrat l’evolució positiva de la història, encara actua imposant. Però els temps evolucionen, malgrat que els períodes siguin llargs, caminant cap a un concepte de societat de sentit humà, sentit que en el segle XXI ha de lluitar contra el sentit econòmic de la globalitat i de la unitat. Però la lluita hi és i és bo que hi sigui. Vol dir que els ciutadans s’adonen de la centralitat de l’èsser humà que mereix una vida i convivència digna d’acord amb la seva configuració integral. De diferències sempre n’hi hauran, però diferències que   facilitaran la dignitat dibuixant una convivència global i unida creant l’obra d’art més sublim que és una humanitat en pau. No és correcte, ni humà, fer una crida a la unitat quan el model polític que es vol salvaguardar no és respectuós amb les diferències i crea una imatge de país desestructurada i desequilibrada perquè el model està basat en l’economia com a poder. I l’economia, com a centralitat, no té cor, ni capacitat artística.