Ser perseguit un argument de fermesa

Perseguir el contrari i no escoltar-lo és una constant en la història de la humanitat. La força contra la paraula. Sortosament la paraula acaba guanyant. La convivència humana està gestada per petites victòries que esdevenen transcendents. Són les victòries de la veritat que no s’assoleixen amb les armes. Raimon Pannikar en una de les seves obres escriu que en cinc mil anys d’història cap tractat de pau posant fi a una guerra ha estat efectiu. En política és molt freqüent tractar d’enemic qui pensa diferent, particularment quan les idees són contradictòries o se’n consideren, com per exemple defensar la independència de Catalunya. I és curiós que es considera més important el territori que la persona. Les lleis per raó de ser estan al servei de les persones i resulta inversemblant que per les forces armades sigui prioritari el territori, com es dedueix d’un article de la Constitució Espanyola. Francament és inconcebible. Es castiga una persona per no perdre un troç de terra. La convivència la modelen les persones que l’adapten a la configuració dels espais on viuen i es mouen. A l’estat espanyol darrerement li preocupa molt Catalunya però no gaire els catalans. La grandesa d’un país no s’avalua per l’extensió de l’espai físic sinó per la qualitat psíquica dels seus habitants. Són ells qui marquen les diferències i fan desitjable el fruit del seu model de vida. I sorprenentment alló que l’estat espanyol vol dominar no és el model sinò els fruits sense aprendre la lliçó que els magnifica. Detenir una persona perquè defensa idees diferents i fins i tot contradictòries que pertany a un poble qualitativament positiu i culturalment enriquidor defineix una política sense base sòlida filosóficament, molt feble creativament i marcadament miope. Les guerres no les guanyen les pistoles i enviar la policia a detenir un contrari ideològicament no és només una contradicció histórica sinò, a la vegada, una negació a seguir un procès progressista. La democràcia de la pell de brau del segle XXI està demostrant una submissió fora de mida al control de la humanitat des d’una visió purament crematística amb l’agreujament de provocar retrocès i no avançament. Es mira massa enrere i es té por a dialogar amb qui mira endavant. Però urgeix donar sensació de domini i de força i la solució es troba en barrar el pas. En política les idees més avençades no són aquelles que donen la raó al poder, sinò aquelles que analitzen com poden millorar-se els avenços des de l’òptica d’una vivència digna per a tothom. Detenir a qui defensa un nou model de distribució de la riquesa no només entrebanca al pensador sinò a qui les idees del pensador volen beneficiar. Dissortadament és aquesta la filosofia política del PP en el poder i encara que es guarneixi amb pell d’ovella el remat pateix els atacs del llop. Només la fe d’un poble en el progrès obligarà  a la política redreçar el seu curs. Cal no perseguir i dialogar amb els qui fa detenir. Honestament penso que és una urgència histórica per a un món millor.