De bell antuvi no entenc perquè a Catalunya ha d’haver-hi un
representant del govern central, quan la Generalitat és també estat.
Senzillament, per a mi, és una figura per mantenir un model de control a l’estil
d’una dictadura. En altres paraules i guardant les distàncies, representa un
espionatge. I en una democràcia que ha de tenir cura dels ciutadans fins els
més mínims detalls, destinar diners a mantener instucions que fan més d’espia
que no pas defensar el bé dels ciutadans, representa unes despeses difícils d’explicar.
Així o veig i així ho manifesto. I per més inri la vicepresidenta del govern ha
de gaudir també d’un despatx a Catalunya. I a les altres autonomies també hi
hauria de ser per alló de tots som iguals. No anem bé i no hi anem per què es
comença per la teulada i no pels fonaments. Si la vicepresidenta, digui el que
digui el representant del govern central, inaugura el seu despatx a Catalunya,
la lógica de les relacions polítiques comença per saludar, indistintament de
les altres relacions que puguin haver existit, al màxim representant de Catalunya,
que és el president de la Generalitat. I no començar pels partits de l’oposició,
els màxims oponents a la independència. Acció que em demostra la missió d’espionatge més potent
instalat a casa nostra. Mala manera de voler fer creure en la voluntat de
diàleg. Tot el contrari, perquè el diàleg, aquell que de veritat hauria d’existir,
no es farà mai i no es farà perquè en el diàleg espanyol no es pot parlar de
tot i menys de les diferències. I esdevé greu quan la negació repercuteix en la
dignitat de les persones i en el respecte als seus drets. A mí ningú em pot
impedir defensar la independència del meu poble perquè el meu dret me’l recolza
la naturalesa, va amb el fet de ser persona racional i intel·ligent amb
capacitat de pensar i d’apassionar-me. I aquest dret ni la vice-presidenta, ni
el representant del govern central, ni el president del govern de l’estat
espanyol no me’l reconeixeran mai amb una actitud que per ella sola tracta a
les persones com objectes d’us, no com a subjectes creadores de benestar i de
models de convivència en pau. I no ho faran perquè la Constitució Espanyola en
un article atorga poders a l’exèrcit que contradiuen la filosofia del preàmbul
i la dels acords internacionals signats
per l’estat. La força de les armes, en una democràcia, no pot mai tancar la
boca d’un independentista que alló que defensa i cerca és la convivència en pau
entre tots els pobles del món. I per la manera com ha començat la nova etapa de
relacions del govern central amb Catalunya té tots els indicis que l’objectiu
fonamental és fer callar als que pensen diferent i defensen els drets del seu
poble, que és Catalunya. Si tant desitgesin obrir camins d’una verdadera
intel·ligència, el primer pas que ho demostraria de veritat hauria d’haver
estat retirar tots els càrrecs judicials contra els polítics catalans que
donaren veu al poble el 9 N. I aquest pas no l’han fet, ni el faran per pròpia voluntat,
el faran quan perilli la seva credibilitat a Europa on, sortosament, hi
circulen veus a favor dels drets dels catalans. No cal que es vesteixin amb
pells d’ovella, no és el vestit qui convenç, són els fets i les paraules. I de moment
ni fets, nin paraules reconeixen els errors de la seva política antidemocràtica
contra Catalunya i altres autonomies. La Constitució no és una pedra per
entrebancar-s’hi, és una llei per dialogar en benefici de tots els ciutadans. I
alló que es fa amb la Constitució des d’el poder es considerar-la com una pedra
que els catalans posen en el camí del govern perquè s’hi entrebanqui. Aquesta
és la filosofia que des de l’absolutisme es practica.I la Constitució no prohibeix
als catalans desitjar ser independents, més aviat els hi dóna la mà. I cal
saber fer-ne aquesta lectura. El diàleg promès i proclamat als quatre vents no
va per aquest camí. No anem bé començant amb
mal peu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada