Catalunya será independent.

Una afirmació que considero creïble i verdadera en un termini just, però que, a la vegada, té respostes preocupants. I en el fons aquesta preocupació neix de la comprovació d’una mancança de consciència ciutadana sobre el tema. Jo hi crec en la consciència independentista de la majoria dels catalans, però també és cert que des de la influència de l’estat i de  mitjans majortitaris de comunicació, alguns catalans, estant sembrant desinterés i desconfiança. Penso, que desde la base cal incidir molt en el treball que des de la política catalana independentista s’està treballant en silenci i bé i és indispensable crear un ambient de confiança en els nostres polítics. Darrerement des de l’estat i des d’els unionistes catalans s’està sembrant subtilment una política de mà estesa i de diàleg, que si s’analitza en profunditat, no és ni de mà estesa, ni de diàleg, sinò d’urgència per aturar un procès que posa en evidència quina és de veritat la seva democràcia. Les lloances que la política espanyola rep d’Europa són un miratge que la realitat esmicolarà per no complir les normes bàsiques de les lleis europees que l’estat espanyol ha signat. Però hi ha una altra consideració, la democràcia, base del dret a la independència, que proclama Catalunya és un model polític d’una reforma estructural en la que la persona esdevé la centralitat davant del diner, precisament perquè els catalans-catalans coneixen i saben molt bé qué és el diner i com ha de ser la política que coordina la seva realitat. Per què la política catalana, la catalana de veritat, no la catalana que s’imposa des de Madrid, és una política que desenvolupa la convivència del treball individual i el de les petites col·lectivitats, empreses de no  massa treballadors. I és aquesta política  la que enriqueix un país, no la de les multinacionals que s’emporten la riquesa fora d’on  treballen. La riquesa d’un país, no sóc economista, rau en el treball dels seus ciutadans i de l’acceptació dels seus productes, com sembla ser que proclama l’anunci televisiu de l’empresa, per altra banda crec que multinacional, Caprabo, però, si no vaig equivocat, en essència, catalana. L’intercanvi cultural i económic benvingut sia, sempre que respecti la dignitat de la persona i la seva actuació una demostració que el diner és un servidor de les persones, i no a l’inrevès, com es comprova avui dia. Òbviament que l’economia catalana ha de ser un argument just i creïble dels drets polítics, però aquest argument està supeditat a un altre que és la dignitat de la persona i el respecte als drets naturals que per naixença, història, cultura i convivència han creat el  model polític de convivència. I aquest model polític de convivència fa més de tres cents anys que ha estat arrabassat per la força de les armes i Catalunya té tota la raó humanament defensable per recuperar. Catalunya té el seu espai propi en la història i la política universal li ha de reconèixer i facilitar la seva recuperació.