Amb la cara paguen…

La dita més val una imatge que mil paraules sembla pensada per definir els polítics que juguen amb la democràcia. Porto molt de temps observant les mirades dels components del govern espanyol del PP. Quan parlen concretament de Catalunya amb la mirada desmenteixen el que diuen amb la paraula. Amb l’alegria que diuen no ratifiquen el seu sí portant la contrària. La hipocresia dels somriures genera enemistats no volgudes. És molt trist que amb un somriure t’allarguin la mà i amb la mateixa per darrere es contradiguin amb una punyalada trapera. I alló més trist rau en el fet que els comportaments els vesteixen amb la pell d’ovella de la Constitució, amb la traició d’un balar que no és propi d’una ovella. I aleshores es queixen del desencís popular envers els polítics. És veritat que no tots desencisen però n’hi ha prou amb uns pocs perquè la veu popular digui que tots són iguals. És el poder de la mentida i de l’engany que somrient vol esdevenir veritat i molt sovint ho assoleix per tot seguit decepcionar. La decepció és la raó del desencís. Però en aquest procès s’hi produeix un efecte alarmant, el poc respecte a la persona que en les altes esferes dels poders esdevé un número, el zero a l’esquerra. I aquest zero es veu obligat massa sovint i a contra cor a aplaudir somriures hipòcrites. Sortosament hi ha zeros que se subleven però no són majoria i perquè el poder no té arguments raonables els contraataquen amb les armes. En aquesta confrontació poder-poble, la presència de manifestacions de protesta i denúncia les intueixo com raigs d’esperança que il·luminen un camí, malgrat lent, que desembocarà en una convivència més justa, desemmascaran els culpables de les injustícies. És el lent camí de la verdadera democràcia que denuncia la realitat  de la democràcia manipulada i disfressada de somriures. És curiós comprovar com el vot dels desenganyats dóna el poder als enganyadors. Malauradament la convivència en els nostres dies és la imatge de les contradiccions humanes a tots nivells socials, i es preten que les aparences esdevinguin signes de benestar. Les aparences de bondat són els somriures de la hipocresia que es preten convertir en el vestit de bona gent en contraposició a la que de veritat és bona gent i no pot anar ben vestida. Riu qui no té dret a riure i plora que té dret a riure. Contradicció permanent per mantenir la corrupció que dóna poder. Arribarà el moment que el somriure sigui la imatge de la bona gent? El dia que ningú amb la cara pagui amagant el sí dient no.