Dia internacional de la dona

Sento en la meva ànima el deure de retre homenatge a la meva mare, que no vaig conèixer, però que li dec tot i li dec tot perquè em portà a la vida. I amb ella, en el dia internacional de la dona, malgrat l’absència, escolto la glossa de la natura i de la història que proclamen la raó de l’excel·lència femenina. I el primer pas ha estat consultar facebook per gaudir de la poesia de dones que hi publiquen poemes de l’ànima. I la búsqueda ha fructificat. Quatre poeteses hi han expressat la seva passió. Montserrat Ricart hi ha publicat el següent missatge: “Tots els dies són 8 de març”. Núria Miramelsmots hi diu:”El verb més generós i el més indulgent duen nom de dona”. Gisela Fernàndez, publica el poema DONA jugant amb la primera persona del present d’indicatiu “dóna” i amb el nom “dona” i diu entre altres afirmacions: “Per què ets molt més / que una costella / embolcallada de sang” i al final de les reflexions la deducció és: “Perquè ets i ho saps, VIDA. Perquè saps i ets / DONA”. I finalment Montse Pellicer ens  saluda amb un “ BON DIA AMOR! UNA PARAULA NO ES DESGASTA M’ENTRE S’ESTIMA”. Quatre dones, que són poeteses i mares, que amb paraules, perquè la paraula és el mirall de la persona, resumeixen l’essència per excel·lència de la vida que no és res més que l’amor.

I la dona és amor i creadora d’amor. I aquesta consequència em trasllada als inicis de la humanitat amb aquella expressió bíblica que Déu creà a imatge seva l’home i la dona i els hi donà el poder de multiplicar-se. I em ve a la memòria la famosa poma que no em recorda res més que era una manifestació externa de l’amor de la dona envers l’home. I aleshores giro la meva mirada a la història i em pregunto: és obra de l’amor la imatge de la humanitat a través dels anys? I la resposta és que sí però que la mala imatge es deu a la manipulació de la paraula amor. En veritat o en egoïsme, l’amor es trova en les obres del bé i del mal. Però en el subconscient sempre s’hi intueix la necessitat d’estimar. Estimar com? La manifestació amorosa de la dona sempre és intensa i la intensitat és possible que només sigui erotisme sense transcendència, però humanament és amor. L’amor natural trova en la dona l’expressió més exigent perquè independentment de la forma, la intesitat està en l’ànima, encara que en situacions àlies l’objectiu siguin els diners. Malgrat tot el dia universal de la dona no tindria cap sentit sense el reconeixement que l’amor és essencial en el ser humà amb una intensitat especial en la dona perquè és ella qui porta la vida al món. La celebració del dia internacional de la dona és una crida al món que urgentment necessita reciclar els seu comportament envers les dones i complir el programa d’igualtat amb que l’home i la dòna foren creats.

L’article 155 de la Constitució

“Si una comunitat autónoma no compleix les obligacions que la Constitució i altres lleis li imposen, o actuava de forma que atemptès greument contra l’interès general d’Espanya, el Govern, previ requeriment al President de la Comunitat Autonòmica i, en el cas que no l’atenguès, amb l’aprovació per majoria absoluta del Senat, podrá adoptar les mesures necessàries per taL a’obligar-lo al compliment forçós de les dites obligacions o per tal de protegir l’interès general esmentat”.

Primerament es dedueix d’aquest article que les Comunitats Autònomes tenen drets democràtics per governar la seva comunitat essent un d’ells la consulta als seus ciutadans autonòmics sense necessitat de consultar a tota la nació. Consultar als ciutadans la seva voluntat significa anar contra la llei? Què significa l’interès general d’Espanya? Suposo que és el benestar de tots els espanyols i aquest interés el govern no el compleix i al no complir-lo els ciutadans d’una autonomia tenen tot el dret d’exigir-ho. Si l’Estat és incapaç d’assolir el benestar de tots els ciuitadans, no té capacitat de dret natural per prohibir als d’una Comunitat que demanen i volen un altre model polític que atengui els seus drets. I aquest dret pot ser crear un estat nou. Les lleis internacionals no ho prohibeixen, tot el contrari. L’interèrs gerenal beneficia les persones, no el territori.

Què vol dir previ requeriment? Entrar en converses o per contra obligar i com continua el text es dedueix que s’imposa per la força, obviant la via democrática. Quina força té un President del Govern per exigir a una autonomia quan ell incompleix les normes del Constitucional favorables a l’autonomia?  És legal que un incomplidor exigeixi complir? Legalment potser sí, però lícitament i ética, no. Em crida molt l’atenció que la sanció ha d’aprovar-la la majoria absoluta del Senat. Em sorpren perquè si la majoria absoluta es basès no en el nombre de senadors sinò en la majoria dels grups parlamentaris que el configuren, l’actuació possiblement seria més democràtica. Confiar en el Senat on la majoria absoluta és la del govern, pot ser legal, però no és gens ètic i poc democràtic.

Protegir un territori conquerit per les armes fa tres cents anys i sempre sotmès i mai respectat com cal no és democràtic i més aviat injust perquè és la consagració d’una injustícia histórica de més de tres cents anys. La grandesa d’una nació la configuren les persones amb una vida digna.

I aquesta no és la realitat d’una Espanya que fa pagar les errades de Castor als ciutadans, que aturaren la construcció perquè hi havia un risc greu contra una gran part dels ciutadans. I l’actuació de perill greu no només no es sanciona sinò que se li reconeix una indemnització multimilionària que durant trenta anys pagaran els ciutadans, no els culpables creadors i responsables del perill. Amb l’article 155 no s’hi pot exigir res? Dues autonomies en sortien molt perjudicades, però com existía el vist i plau del govern, que paguin els innocents. Amb la llei a la mà durant trenta anys els innocents han de carregar amb un desfalc econòmic que s’atribueix a la protesta ciutadana que denunciava un greu perill. Aixó es complir la llei? Se’m dirà que aquest no és el cas. Quin és, sinò el benestar de tots els espanyols? Quan la llei no compleix els seus objectius, la llei no és bona. No és correcte que s’imposi a una Comunitat un risc greu, en aquest cas Catalunya i València i que per més inri perquè demanen justícia se’ls sanciona injustament. El be general d’Espanya depen del bé de totes les autonomies i per reciprocitat el 155 és el boomerang que li recorda al govern els seus deures, però en fuig i actua a l’estil absolutista d’una dictadura. És incomprensible que la mateixa llei es contradigui. Però és. Que ol dir? Quen elsm ciutadans tenen el dret de ser obeïts per la seva sobirania i els governants complir la llei i restituir els mals que fassin al seu sobirà, els ciutadans. De moment la sanció, si no s’anul·la, durarà trenta anys.

“Hay que quitarles a las mujeres el voto porque ya están pensando mucho”.

Sr. Bisbe d’Alcalà ha mesurat bé les seves paraules a la llum de la Bíblia que es llegeixen en el primer capítol del Gènesi: “Déu va crear l’home a imatge seva, el va crear a imatge de Déu, creà l’home i la dóna”? D’aquestes paraules es dedueix que la imatge de Déu la donen l’home i la dona junts i quan més resplandeix aquesta imatge és quan junts s’estimen i creen perquè a continuació els hi diu:”Sigueu fecunds i multipliqueu-vos, ompliu la terra i domineu-la”. Les vostres paraules, Sr. Bisbe són una negació del mandat de Déu a la humanitat, tant les que encapçalen aquest article com les que diu que “el feminismo es un proceso de la descontrucción de la persona”. Una evangèlica observació: la conversa de Jesús amb la Samaritana i la defensa de Maria que va ungir amb perfums els seus peus. Les dues, segons la societat eren pecadores, però Jesús no les hi va tractar, tot el contrari, ho va fer en la seva qualitat de persones, perquè també eren filles de Déu. Sr. Bisbe no li acceptarè que em recordi l’escena de la poma. La història l’ha deformada perquè Eva al convidar a menjar-ne a Adan no va fer altra cosa que dir-li t’estimo i amb aquest gest va descobrir la seva realitat humana i que no eren Déus i que el Jardí era el futur a conquerir. Jesús en l’evangeli va demostrar que el regne de Déu a la terra no s’aconsegueix parlant malament dels altres sinò entenent-los i dialogant. I una observació, qui són els grans conductors de la humanitat segons la bíblia? Dones, sí, malgrat tot, Eva, la Verge Maria (mare de Déu), Judith, salvadora del poible, Esther, salvadora també del poble jueu, i la relació és prou significativa. Ho dic amb tota humilitat, la història ha traït el paper que li toca viure i desenvolupar en la convivència universal a la dona. En la història de l’alliberament del poble hebreu dels egipcis, Déu es va servir d’una dona, l’esposa del Faraó amb la seva impudícia i fal·làcia, per descobrir la vàlua de Josep que va fer empressonar. I Josep va salvar de la fam dos pobles, l’egipci i l’hebreu. I tres dones, la mare de Moisès, la seva germana i la filla del Faraó que el van salvar del riu i esdevinguè l’alliberador del Poble d’Israel. Sr. Bisbe, en la història, el paper de la dona és decissiu. No sóc historiador, però un xic observador, sí. I la dona directament i indirecta és capdal. I encara li dirè més: el masclisme ha manipulat el paper de la dona, començant pels Reis i Emperadors i dissortadament per algun Papa. Un poeta aragonés, va escriure:”Dios escribe recto, con renglones torcidos”. Dissortadament els humans, bàsicament els homes, no han entès el missatge, ni l’han meditat peró sí que l’han manipulat. I em sap molt de greu, la dignitat no la donen els càrrecs sinò el comportament, amb les vostres paraules us afegiu a la llista dels manipuladors. Sortosament, en tots els terrenys, la dona està contribuint al reciclatge que la humanitat necessita. Senzillament penso que la veritable solució la dóna la bíblia donant a l’home i la dona el seu autèntic valor, són imatge de Déu. Sr. Bisbe, les seves paraules no ho compleixen, i obligació seva és treballar pel regne de Déu a la terra i l’exemple el dóna Jesús en el seu comportament amb les dones. 

“Cuando el río suena, agua lleva”, Sr. Rajoy.

Amb les vostres paraules esteu girant la Constitució en contra vostre. El refrany és castellà, no català i al segle XXI el riu són les xarxes i l’aigua que porten no baixa massa neta. El vostre famós NO se us està convertint en un boomerang. Els exemples, els he llegit a les xarxes. Un és deportiu. L’esportista de la Federació Catalana de raquetes de neu, que viu a Xerta, s’ha proclamat Campiona del Món amb Holanda. És la resposta al vostre NO perquè la Federació Internacional obedient a la Federació Espanyola va prohibir la participació de l’equip de la Federació Catalana, reconeguda per la internacional. L’argument, evitar conflictes diplomàtics. Per què la intervenció de la Federació Espanyola?. Senzillament perquè en l’equip català hi figurava la més que probable nova campiona mundial de l’especialitat. I així va ser. Senzillament, no hi ha altra raó. I van ser les deportistes que s’hi van negar. I curiosament la campiona catalana donà el títol a Holanda. Però davant del món tothom sap que és catalana. La llei esportiva internacional donava la raó a Catalunya perquè la Federació Catalana estava reconeguda per la corresponent internacional. Qui va contra la llei?

Una altra fet que té força relació amb l’afirmació que es fa continuament des d’el Govern que a Espanya la llei tracta iguala tothom. Sr. Rajoy l’acusació apareguda a les xarxes va directa contra vos per la manera de complir o no complir la llei de dependència. El Tribunal Suprem ha arxivat la demanda de l’associació “El defensor del paciente” per greuge comparatiu presentada contra vos i a la vegada un comentarista va afirmar que en un altre país vos ja estarieu a la presó. I aixó corre per les xarxes. El greuge comparatiu no és altre que el tracte que rep el vostre pare per raó de dependència i el que han rebut les 421.000 persones dependents que no han cobrat la mísera ajuda de tres cents euros i escaig que comparada amb la del vostre pare és una misèia, costant-li a l’estat uns 5.000 € al mes. Aquesta ajuda al pare seria impecable si les dispeses anèssin a càrrec vostre, però sembla ser que no és així. Però el problema, sigui veritat o no, és que la notícia corre i quan corre “algo queda”. Hi ha una dita que diu que la dona del Cèsar no nomès ha de ser santa, sinò també semblar-ho. I quan corre entre les aigües del riu de la informació no ho sembla. I el mèrit o el demèrit nomès és vostre. Però no oblidem que 100.000 de les 421.000 han mort sense rebre l’ajuda que tenien concedida. Són moltes vides Sr. Rajoy que a l’hora de la veritat reclamaran justícia.

Sr. Rajoy, les aigües van molt plenes i amb tota sinceritat és urgent un reciclatge en profunditat sobre la vostra manera de concebre i practicar la política. També debeu saber que corre un llibre que es diu que us preocupa i angunieja. És un llibre d’economia que parla com l’Espanya que vos governeu camina cap a la bancarrota. Però digui el que digui el llibre, que no he llegit, aquesta previsió es palpa i és un dels motius del vostre NO a Catalunya.

Només hi ha una raó que honora a la política, saber respectar a les persones i garantir-els-hi una vida digna. I aquest principi bàsic a Espanya la majoria dels ciutadans no el gaudeixen. No és nomès Catalunya qui demana els seus drets, un gran nombre d’espanyols també ho volen i com els feu callar? A la vista està. No calen proves. Podem aportar com la justícia espanyola permet l’enriquiment dels seus polítics jubilats. Les xarxes també se’n fan ressó. N’hi ha un que cobra un vitalici de 80.000 €/any i que ultra altres beneficis per assessorar empreses, també cobra per conferència 36.000€/hora i ha rebut un milió d’euros d’una editorial per publicar tres llibres. Quin  és el tracte que reben els jubilats si publiquen un llibre o fan una conferència. Sobre ells l’amenaça de perdre la pensió. És la mateixa bara de practicar la justícisa?

El primer poder de la democràcia és el poble sobirà

Davant l’actuació del Govern de l’estat i del Tribunal Constitucional en relació amb Catalunya em pregunto si es respecta la sobirania que segons la Constitució rau en els ciutadans. Així ho expressa l’article 1,2: “La sobirania nacional resideix en el poble espanyol, del qual emanen els poders de l’estat”. En la democràcia espanyola actual, com en tota democràcia, el conjunt de poders polítics està constituit pel Parlament, Govern i administració, Òrgans judicials, Exèrcit i Hisenda. Aquests poders, sotmesos a la voluntat popular i per tant al servei de la nació espanyola, com diu la Constitució han te tenir cura de la justícia, la llibertat, la seguretat i promoure el bé de tots els que la integren en us de la seva sobirania proclamada per la voluntat popular. Concretament és un punt essencial “consolidar un Estat de Dret que asseguri l’imperi de la llei com a expressió de la voluntat popular”. Tenint present la voluntat del poble català d’esdevenir estat em pregunto si es compleixen i es tenen en compte el concepte de sobirania i els compliments de la llei, no només l’escrita sinò també la natural. I sincerament crec que no. Té dret Catalunya de voler ser independent? Compleix les condicions imprescindibles a Europa per esdevenir-ne?

El dret, el reconeix la Constitució quan en l’article 152 li atorga la capacitat legislativa dels seus estatuts. I de les quatre condicions, gaudir de població, territori, sobirania i reconeixement internacional, tres òbviament, sí, i la quarta la tindrà sense cap mena de dubte quan proclami la seva independència. La primera contradicció de la Constitució es fa palesa en l’article que diu.”La Constitució Espanyola es fonamentra en la indisoluble unitat de la nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols…” D’aquest article Lluis M. Xirinacs comenta en el seu Paquets d’esmenes: “l’article del text del projecte és horrible. És un exemple màxim del fet que tenim una Constitució resultat d’un pacte contra natura:feixistes i demòcrates”.

La seva esmena diu:”La Constitució Confederal reconeix i garanteix el dret a l’autodeterminació dels drets dels pobles que integren la confederació.” La indisoluble unitat de la nació espanyola no és un concepte de territori sinò de convivència. I la mateixa Constitució reconeix el dret de llibertat de pensament i de criteri que es manifesta en totes les votacions de la democràcia. I la sobirania no es perd per les diferències de pensament sinò que es prevarica per incapacitat de diàleg, que és l’instrument que garanteix el progrès. De situacions com  aquesta se n’hi descobreixen més en la Constitució que demostren la continuació de l’herència franquista que continua viva en una part molt considerable de la política espanyola. Les bases de la Constitució són impecables, el poble defensa la seva sobirania però el poder polític radicat en les institucions esmentades ha perdut credibilitat i força  democràtica. Un exemple el tenim en l’exercici de la judicatura de com s’exerceix i a quines conclusions arriba i sobre tot quin és el tracte i respecte envers el poble sobirà, la majoria del qual cada dia és més pobre i més indefens davant la llei. És una llàstima aquesta pèrdua i desencís. Davant d’aixó i recolzant-se en els seus drets Catalunya defensa la seva independència. La voluntat dels catalans és reconeguda per la Constitució. Estic d’acord amb l’afirmació del Sr. Homs en el seu judici que Espanya perdrà Catalunya. No és la única veu, n’hi ha també d’espanyoles i d’internacionals. Sincerament, cal llegir millor la Constitució. S’ha de llegir amb la ment neta de prejudicis.