Davant l’actuació del Govern de l’estat i del Tribunal
Constitucional en relació amb Catalunya em pregunto si es respecta la sobirania
que segons la Constitució rau en els ciutadans. Així ho expressa l’article 1,2:
“La sobirania nacional resideix en el poble espanyol, del qual emanen els
poders de l’estat”. En la democràcia espanyola actual, com en tota democràcia,
el conjunt de poders polítics està constituit pel Parlament, Govern i administració,
Òrgans judicials, Exèrcit i Hisenda. Aquests poders, sotmesos a la voluntat
popular i per tant al servei de la nació espanyola, com diu la Constitució han
te tenir cura de la justícia, la llibertat, la seguretat i promoure el bé de
tots els que la integren en us de la seva sobirania proclamada per la voluntat
popular. Concretament és un punt essencial “consolidar un Estat de Dret que
asseguri l’imperi de la llei com a expressió de la voluntat popular”. Tenint
present la voluntat del poble català d’esdevenir estat em pregunto si es
compleixen i es tenen en compte el concepte de sobirania i els compliments de
la llei, no només l’escrita sinò també la natural. I sincerament crec que no.
Té dret Catalunya de voler ser independent? Compleix les condicions imprescindibles
a Europa per esdevenir-ne?
El dret, el reconeix la Constitució quan en
l’article 152 li atorga la capacitat legislativa dels seus estatuts. I de les
quatre condicions, gaudir de població, territori, sobirania i reconeixement
internacional, tres òbviament, sí, i la quarta la tindrà sense cap mena de
dubte quan proclami la seva independència. La primera contradicció de la
Constitució es fa palesa en l’article que diu.”La Constitució Espanyola es
fonamentra en la indisoluble unitat de la nació espanyola, pàtria comuna i
indivisible de tots els espanyols…” D’aquest article Lluis M. Xirinacs comenta
en el seu Paquets d’esmenes: “l’article del text del projecte és horrible. És
un exemple màxim del fet que tenim una Constitució resultat d’un pacte contra
natura:feixistes i demòcrates”.
La seva esmena diu:”La Constitució Confederal
reconeix i garanteix el dret a l’autodeterminació dels drets dels pobles que
integren la confederació.” La indisoluble unitat de la nació espanyola no és un
concepte de territori sinò de convivència. I la mateixa Constitució reconeix el
dret de llibertat de pensament i de criteri que es manifesta en totes les
votacions de la democràcia. I la sobirania no es perd per les diferències de
pensament sinò que es prevarica per incapacitat de diàleg, que és l’instrument
que garanteix el progrès. De situacions com
aquesta se n’hi descobreixen més en la Constitució que demostren la continuació
de l’herència franquista que continua viva en una part molt considerable de la
política espanyola. Les bases de la Constitució són impecables, el poble
defensa la seva sobirania però el poder polític radicat en les institucions
esmentades ha perdut credibilitat i força
democràtica. Un exemple el tenim en l’exercici de la judicatura de com
s’exerceix i a quines conclusions arriba i sobre tot quin és el tracte i
respecte envers el poble sobirà, la majoria del qual cada dia és més pobre i
més indefens davant la llei. És una llàstima aquesta pèrdua i desencís. Davant
d’aixó i recolzant-se en els seus drets Catalunya defensa la seva
independència. La voluntat dels catalans és reconeguda per la Constitució.
Estic d’acord amb l’afirmació del Sr. Homs en el seu judici que Espanya perdrà
Catalunya. No és la única veu, n’hi ha també d’espanyoles i d’internacionals. Sincerament,
cal llegir millor la Constitució. S’ha de llegir amb la ment neta de
prejudicis.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada