Els darrers partits del Copa d’Europa jugats pel Barça i el
Madrid m’han portat a pensar cap a on camina la societat avui. No es tracta de
barrejar política i esport. L’esport és una activitat humana que aporta a la
societat l’anomenat model esportiu de convivència i valorant les composicions
dels dos partits em pregunto com configura l’esport una convivència global.
Perquè non tinc cap dubte que l’esport és, avui més que mai, un configurador de
la societat. El Madrid va començar el seu partit amb nou jugadors estrangers i
el Barcelona, si no erro, amb buit. Puc, des d’els protagonistes dir que el
Madrid és espanyol i el Barcelona català? Davant el comportament d’Europa amb
els refugiats se’m fa molt difícil compaginar els dos comportaments. Els del
futbol les portes obertes als extrangers amb fitxatges estratosfèrics i Europa
tanca les portes als refugiats que demanen ajuda, si us sembla millor, caritat.
El futbol programa un model basat en el diner, la identitat no importa, Europa
no vol gastar diners perquè la identitat dels pobres li fa nosa, ni tan sols
els obre les portes al treball. Quin futur té la societat que basa el seu model
en el domini de l’economia? La imatge que es palpa i és clara no és altra que
crear una classe milionària i desfer-se amb la misèria dels pobres. Aquest és
el futur que s’albira i francament m’horrotitza. M’agrada molt l’esport i crec
en la seva capacitat creativa, amb una condició que esgtigui en mans de
persones d’aquella filosofia que posa la centralitat en el respecte a la
persona i als seus drets. I en base a aquest principi bastí una filosofia
política nova de socarrel. Els joc olímpics de Grècia en la seva inauguració
posaven les bases del model social de l’esport. Una altra cosa és que els
esports olímpic les complissin. La inauguració dels Jocs anava precedida de
dues condicions: política, respectar una treva durant la seva celebració, fora
guerres; religiosa, una acte d’ofrena de la famosa hecatombe als déus, per un
correcte desenvolupament. Les dues condicions ens diuen que la centralitat és
la persona en la figura de l’esportista i per respectar-la era necessària la
pau i la segona de caire transcendent perquè l’esport sense l’assistència dels
déus no oferia garanties. Ja sé que se’m dirà que els temps han canviat. Hi
afegeixo, sortosament. A diferència dels Jocs Grecs l’esport als nostres dies
ha entrat a ser un element fonamental en l’organigrama social. Però amb la
filosofia dels grecs que una vegada celebrats, la guerra tornava a tenir barra
lliure? Les persones que controlen l’activitat esportiva respecten la
necessitat de la pau i el sentit de transcendència de la vida? En l’alta
competició hi ha molt a desitjar i és la que controla els sentiments de la
gent. Què ha de canviar? Senzillament una condició que les altes jerarquies de
l’esport no accepten, ni volen acceptar, que l’esport, en el seu àmbit i
context, sigui un servidor de la dignitat dels éssers humans. Només cal una
ullada sense prejudicis al món de l’alta competició i analitzar els moviments i
la majoria tenen el mateix condicionador: el diner imposa la seva llei.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada