Aborrit viatge en tren

L’oborriment és un estat d’ànim que en gran part depèn de la persona que el pateix. I l’aborriment pot tenir una contrarèplica, que la persona assoleixi un estat de normalitat sense deixar-se dominar per les causes que conviden a l’aborriment. Un viatge en tren d’unes set hores de durada em va ensenyar a viatjar en la normalitat malgrat les condicions que no l’afavorien massa. Un viatge de tornada a casa acostuma a iniciar-se amb les piles carregades sobre tot si ha estat un viatge, diguem-ne de plaer, com el viscut personalment. El viatge era de tornada de Bilbao a Barcelona. L’aborriment del viatge no tenia res a veure amb la puntualitat, perquè es complí de sortida i d’arribada. Però un viatge de llarga distància i en un tren de velocitat més aviat alta són els petits detalls que li donen una certa gràcia i fan el camí  més agradable. I el viatge amb el goig de tornar a casa li mancaren una sèrie de condicions, no indispensables però que demostren si hi ha desig de complaure a les persones. La sortida de l’estació de Bilbao era a les 15,20 h. i l’arribada a Bercelona a les 22’09 h. Putualitat de sortida i arribada, exacta. La distància de Bilabao-Barcelona és de 468 kms. I la velocitat mitja de 68,6 Km/h. Una constatació que va convertir el meu aborriment en una distracció. De Barcelona a Saragossa el tren invertí 2 h. a l’anada  en una distancia de 256 kms. Aquesta circumstància em desvatllà la curiositat i en el de tornada em vaig entretenir a prendre notes. Per exemple: sortida de Bilbao, 15,20 h. Primera aturada Medina del Campo 16,58 h. Durada 1,38 h. Segona: Haro 17’15 h. Tercera: Logroño, 17’53 h. Quarta: Calahorra 18’30 h. Cinquena: Castejón de Ebro: 18’48 h. Sisena: Tudela: 19’13 h. Setena: Saragossa: 19’55 h. Meitat de trajecte, 212 kms. en 4’35 h. De Saragossa a Barcelona, amb dues aturades, Lleida i Tarragona, 2h. Les dades de kilometratge les he tret d’internet. Entretenint-me en els horaris em va ajudar a no aborrir-me massa. Però també altres detalls. Per exemple, la informació, tenia molt a desitjar. Un detall, en la part davantera del wagó emmarcada s’hi anunciava la propera estació, l’hora i la temperatura. La curiosistat està en que l’estació propera, quan vam arribar a Barcelona encara era Saragossa. No coordinava amb el comunicat per altaveu, que també era força defectuós per què sovint n’hi se sentia bé. El vídeo, que hauria de funcionar correctament, la meitat del trejacte sense, i de difícil visió per fosc. El servei de premsa, puntual, és veritat, però el factor humà molt poc convincent i l’oferta de premsa no massa respectuosa, per no dir gens, amb la catalana. I la mateixa manca de comunicació en les ofertes de begudes i caramels o pastes, per exemple. Llevat de la puntualitat a la sortida i a l’arribada, l’aborriment, al menys per a mi, era l’oferta. Però aborrir-se pot ser un dret o un deure i fer de l’aborriment una distracció, un art. El tren ALVIA em va demostrar la feblesa de la democràcia espanyola amb el poc respecte que té en el manteniment dels trens quan no es tracta de la radialitat centralista, una vergonya i un motiu per dir prou. La justicia no la demostren només els tribunals, el govern ha de ser just tractant dignament a tots els ciutadans. Em sap greu, però el trajecte de l’Alvia Barcelona-Bilbao, no rep el tracte just d’un trasport digne per a tots els ciutadans. Una mostra, la via en una gran part del trajecte no era doble i per la velocitat del ntren donava la impressió  que no massa en b on estat. Ni a l’anada, ni a la tornada, a l’hora de pujar o baixar del tren, no vaig rebre per part de l’organització cap detall d’ajuda per superar els meus problemes físics, però sí de viatgers. I aquest és un altre signe de feblesa democrática, el tracte que es mereixen els ciutadans. L’aborrriment del viatge en concret, no va fer-me perder la joia del motiu de gaudir-ne. Els ciutadans sempre per davant de la llei. I pensar que l’Alvia és un tren d’alta velocitat.