Em cau la cara de vergonya

He escoltat, per casualitat, acusacions d’Albert Rivera contra TV3 aprofitant l’entrevista que l’emisora li feia. Una demostració de com és la classe política dels partits majoritaris. No conec la història del naixement de C’s però assebentat per lectures de comentaris i entrevistes m’he format una idea del seu president que en la seva trajectòria inicial hi té molt a desitjar, com per exemple no complir les obligacions de pare envers els seus fills, independentment de la separació, que no en conec els motius, ni falta que em fa, però sí conec a la familia i molt i els indicis, i gairebé posaria la mà el foc i no em cremaria, que el tema de la llibertat dels pobles hi té molt a veure. I penso així, perquè personalment vaig llegir la pintada a la botiga de la seva mare en que es declarava al PP responsable del fet, i quan ho denuncià va partir per la mitat el cartell i només va penjar la part que li anava bé per atacar els independentistes. Respectarè sempre el seu dret de ser unionista, però que sigui sempre demócrata i està demostrant que no ho és. No sap, ni vol llegir els fets que són prou clars i aleshores s’enten perfectament el seu odi demanant l’aplicació de l’article 155 que és un article copiat de Hitler. No vol la independència de Catalunya, és lliure, però no ho és per prohibir-ho a ningú per què començant per la Constitució Espanyola i seguint pels tractas i acords signats per Espanya amb Europa, el dret a decidir és un dret lícit i vàlid en el marc de la llibertat d’expressió. Suposo que se’l sap de memòria però reprodueixo l’article 15 de la Constitució: “Els espanyols són iguals davant la llei, sense que pugui prevaler cap discriminació per raó de naixença, de raça, sexe, religió, OPINIÓ, o qualsevol altre condició o circumstància personal o social”. Una actuació democràtica amb aquest article de la Constitució, l’aplicació del 155 exigia primer de tot un diàleg que durant déu anys el president Rajoy negà. I per acabar, només el comportament que ha tingut amb la presentadora de TV3 hi ha prou motiu per retirar-li l’acta de diputat, perquè no ha estat indigne només com a català, sinò com espanyol (si ho vol ser i té tot el dret, però no el de desacraditar.). És vergonyós un comportameent com el seu amb una televisió pública que tant a ell com a la seva companya de partit els ofereix espais per expressar les seves idees, ho aprofiti per criminalitzar un treball que ha estat i és una de les televisions més valorades per Europa. Si creu que el camí que ha escollit és el de la verdadera política, endavant, però quan l’hora de la veritat es trobi abandonat al marge de la política, que les seves llàgrimes expressin arrepentiment i les seves paraules demanin perdó. Per què n’haurà de demanar a molta gent, fins i tot dels que creien en ell.

El papa Francesc testimoni de Déu al món.

Sóc dels convençuts, essent un sacerdot secularitzat, que l’actual Papa és una alenada d’aire fresc enviada per Déu a l’Esglèsia Catòlica i al món. He de reconèixer que molts dels moviments detectats en el catolicisme m’han portat a no creure en les institucions, millor dit, en alguns representants de les institucions, i a reafirmar-me en el missatge evangèlic que dóna sentit a la meva vida. Independentment de les meves tendències, estic convençut que la continuitat de l’esglèsia, malgrat els problemes, superarà tots els atacs i es mantindrà ferma. I és precisament el lideratge de l’actual Papa Francesc que m’ha aportat el darrer argument. Desde la consciència d’una persona, que ha cursat els estudis teològics indispensables per arribar al sacerdoci, no entenc, ni puc entendre postures d’alts càrrecs de l’Esglèsia, bisbes, arquebisbes i cardenals, que desenvolupin la campanya que estan portant a terme contra el succecsor de Sant Pere, amb autoritat per fer i desfer dins de la religió católica. I és precisament aquest comportament que molt sovint m’ha portat a dubtar de les institucions religioses i a concentrar-me en aquelles paraules de Jesús a la Samaritana quan li diu que d’ara en endavant no anireu al temple a orar sinó que adorareu al Pare en esperit i veritat. I des d’aquesta concepció i seguint a l’actual Papa havent-me endinsat darrerament en el seu pensament en l’encíclica LAUDATE SI,      que m’he reafirmat més en la meva postura de seguiment de l’evangeli, que en el fons és una defensa aferrissada de la dignitat de les persones i si filem més prim, de la imnportància de la dóna en el món. Les acusacions del jubilat araquebisbe i  nunci apostòlic Carlo M.Viganó, perdoneu-me l’expressió em sonen, a blasfèmia. I m’hi sonen més quan m’he assebentat de l’amistat tinguda amb el Cardenal que acusa de pederàstia. El moment i la forma de l’acusació són una demostració de la manipulació per obligar al Papa a dimitir amb les mateixes idees que cinc cardenals de la cúria romana contraris a l’actual Pontífex van escriure un llibre buscant poder-lo acusar d’heretge i així destituir-lo. La pederastia és un escàndol que s’ha de castigar, càstig sí, però perdò també. Teològicament és inadmisible que es parli de càstig sense cap referència al deure de perdonar si es demana. Per a mi és molt més greu aquesta acusació feta per cardenals, arquebisbes i bisbes i fa més mal a la religió cristiana que mil pederastes. Amb tota la sinceritat d’una persona, que parla desde la dignitat humana, no puc entendre i menys acceptar que es parli malament d’un Papa que es desviu per complir l’evangeli amb la defensa de la dignitat humana.

Alló que no entenen certs purpurats, ho enten el militant de la CUP, David Fernàndez, quan escriu:”No sé si el discurs del papa es pot qualifiucar d’anticapitaslista. No ho és nítidament, però sí que és cert que connecta amb una tradició de base de l’Església molt perseguida, amb símbols com Casaldàliga i Leonardo Bof. El seu discurs és innovador, contrari a moltes coses”. Amic en les idees, permet-em afegir un nom molt important, el de l’arquebisbe de Nicaragua, Monsenyor Romero assessinat per l’exèrcit mentre celebrava la missa, avui enlairat als altars pel Papa, i defensor de la Teologia de l’alliberament de Leonardo Bof. Sincerament, els humils i necessitats, els éssers humans que mereixen tota l’atenció de l’evangeli i de la teología de l’alliberament i com l’evangeli condemnen les riqueses desproporcionades, com es dedueig de la parábola del ric condemnat al foc de l’infern, que demanava ajuda i ja havia fet tard. Dissortadament darrere la condemna del Papa per alts càrrecs de l’esglèsia catòlica hi trobem la del diner causant de la pobresa criminal que condemna a mort a milers de nens i nenes i de gent gran. En aquesta panoràmica de perssecució del Papa Francesc s’hi respira l’odi del poderós contra l’ indefens i d’una manera massa subtil l’acceptació com a norma de les corrupcions de tota mena. El Papa Francesc és l’apòstol del segle XXI en defensa de la veritat, la llibertat i la igualtat amb la base de la filiació divina de totes les persones, es reconegui o no.

L’article 155 de la Constitució una llei antinatura.

Els fets històrics viscuts a Catalunya amb ocasió del referéndum no vinculant, que van votar els independentistes el dia 1 d’octubre de 2017, palesen amb força evidència que l’aplicació del esmentat article fou contra natura i a la vegada contra la mateixa Constitució per l’efecte de les violències policials i per incomplir l’article 14. La Constitució no justifica cap violència ni física, ni moral contra les persones. La dignitat personal és una qualitat integradora del ser humà i la seva agressió comporta una renúncia a ser persona. L’aplicació d’un article de la Constutució mai pot portar a l’incompliment d’un altre. La problemàtica rau en el respcte a la identitat i dignitat humana que massa sovint s’ignora en benefici del exrecici del càrrec que la humanitat  ha encomenat. Ser govern, ser força d’ordre públic, ser administrador de justícia no és un argument per actuar al marge del ser persona. I el fet de lesionar un ciutadà que pacíficament davant de l’escola dels seus fills defensa el seu dret a votar democràticament és una vulneració dels drets naturals de lliberat d’opinió i fins i tot pot esdevenir una prevaricació de la llei. Precisament els efectes produits per vulneracions naturals per part d’instutucions humanes polítiques, religioses, econòmiques i socials estan generant al món un moviment urgent d’un canvi de mentalitat en la consciència de tots els humans, perquè és precisamenl la mentalitat social dominant la culpable de mals que amenacen  la continuitat de la humanitat. I precisament el canvi més urgent és aquell que proclama el respecte pel fet de ser persona per què esdevingui norma el respecte a la naturalesa tota, orgànica i inorgànica. El mal tracte del subsol ha portat al desequilibri social existent incomprensiblement al segle XXI que tant es parla del progrès de la ciència i de la tecnologia. Un exemple el canvi climàtic. El progrès és autèntic i just quan se’n beneficia tota la humanitat, no només aquelles persones que la seva economia els hi permet. És una befa criminal a la societat quan una empresa farmacèutica deixa de fabricar algun medicament perquè qui els necessita no té diners. Quin ordre social és aquest?  Quan un col·lectiu prou connsidrable demana un canvi en l’organigrama polític per esdevenir independent i se li barra el camí per la força sense el dret a la paraula que és la seva raó, s’està actuant antinaturalment i alló que hauria de ser una llei al servei del ciutadà esdvé injustícia i una llei basada en el poder de les armes. En la forma de manifestar-se els grans polítifcs estatals d’Espanya palesa tot l’aspecte, que valorant la manipulació d’embrions humans, alló que la l’estat proposa és una mena de sistema dd’eugènsi política per canviar la identitat dels pobles d’Espanya perquè tots siguin Castella. I aquesta manipulació política dels pobles porta a negar els drets de la llibertat. Una greu manipulació de la història i quan es manipula, els resultats són la conversió de l’odi en norma.

Un entre set mil milions

Parlem amb normalitat d’una gota en el mar o d’un gra de sorra en la platja i ho fem amb normalitat. Fem el mateix quan es tracta de la humanitat? Quan penso en el nombre de persones que actualment configuren la humanitat, em  pregunto i què sóc entre set mil milions? La humanitat és un mar immens. Però quan intento tenir una idea de la seva imatge i que unes poques persones o una de sola es creguin amb autoritat de disposar de la llibertat de tots, francament, la meva ment queda en blanc. Quan escolto o llegeixo al President dels EEUU d’Amèrica que parla com si fos l’amo de tot el món, m’estremeixo i començo a entendre el perquè del  desgavell mundial. I vaig un xic més enllà i paro esment en la proporció entre els ciutadans espanyols i els mundials, i Espanya suposa un per cada dos cents, aproximadament. I el govern espanyol es pensa que és una potència mundial. El problema rau en el fet que aquestes pretensions d’autoritat capaç de portar la pau el món, alló que veritablement hi porten és la guerra. Sigui el color que sigui el de la guerra, però guerra. I totes les guerres són cruels i porten desigualtats i odis. La bandera que més oneja en el món és la bandera  de l’odi. Si a Catalunya, que representa una millonèssima part del món, la seva bandera de pau no és acceptada per una part molt inferior al 0’5% de la millonèssima, imaginem el poder que una part i altra de la ideología catalana poden tenir en el  context mundial. I una d’aquest 0’5% fa trontollar al voltant de tres cents milions d’habitants del planeta. Les desproporcions dels models de societats existents en el món evidencien amb prou claretat quina és la qualitat humana dels set mil milions. I davant de la urgeècia de la dignitat de tots ells, només emergeix la política de la indignitat per anul·lar la dignitat fent cada dia més pobre la inmensa majoria. Ja ho diu el refraner espanyol.”no es oro todo lo que reluce”. I movent-nos en aquesta realitat el futur demana solucions urgents, solucions que només ho seran si la majoria poden arribar a dir ara em sento una persona digna. I aquesta dignitat no la faran possible la política d’EEUU d’Amèrica, ni d’Europa, ni de la Xina, ni del Japó, ni de Rússia, ni d’Israel, ni de cap potència que es cregui que té la bareta màgica de la solució. I no s’assolirà mentre la mentalitat dels ciutadans de cada estat del món no puguin celebrar que se senten dignes perquè es respecta la seva llibertat, essent-ne el signe d’aquest respecte el diàleg desterrant la imposició, fins i tot la legal quan aquesta no respecta la llibertat. La tasca és inmensa però dissortadament només la treballen uns pocs. Mentre la humanitat no s’adoni que la solució de la dignitat humana està principalment més en mans de les religions, que de les polítiques, s’està perdent el temps i es perd el temps perquè un instrument necessari i imprescindible s’està manipulant en sentit contrari, la cultura. Quan la cultura pugui fer la seva feina com cal, aleshores es podrá començar a respirar perquè l’altra interlucutor necessari serà acceptat, la religió i la religió hi aportarà el diàleg amb totes les seves modalitats. Serà el gran èxit de la llibertat humana que mitjançant el pensament i la paraula demostrarà com s’arriba a fer realitat el “jo” integral individual, que portarà al “jo” universal de la humanitat. “Què largo me lo fiais!”exclamarà algú, és la postura d’aquells que no volen la dignitat per a tothom, només per a ells. I aquesta postura, dissortadament, és dominant. Des de la meva òptica només hi ha un camí. No tenir por a morir crucificat per defensar la dignitat que és la veritat. La veritat infinita. L’exemple, el tenim. Dissortadament com no hi ha la voluntat necessària, es nega. Però sortosament aquesta negació és temporal. La immensitat del mar es fa gota a gota.  

Srs. Pedro Sànchez, Pablo Casado, Albert Rivera, heu pensat que morireu?

Hi una altra pregunta molt important i anterior, com heu arribat a les vostres idees? És molt important el camí. Cap de les vostres tendències polítiques és original vostra, totes són una herència i segurament mamada a casa. I un xic més grans us heu adonat que altres persones no pensen com vosaltres i que en la política el procès diferencial també s’hi dóna. Em podeu explicar el perquè de les diferències? És una realitat, que hi són i si hi són, han de

conviure? I com es conviu? I darrere d’aquestes preguntes n’hi ha una que molta gent es fa: com voldries que se’t recordès desprès de mort? I la resposta acostuma a ser, com una bona persona. Creieu que desprès de la vostra mort la idea que la majoria de la gent tindrà de vosaltres el record de que èreu unes bones persones? Molt difícil, perquè el vostre currículum polític és un sembrador d’enemistats. Per naturalesa les persones que no pensen igual que

vosaltres també són lliures i la seva llibertat és bressol de la seva dignitat. Però els vostres comportaments ensenyen que la llibertat només és per vosaltres i si m’equivoco repaseu la vostra interpretació de les lleis i com les acomodeu als vostres egoïsmes. No em feu parlar quins són els de cadascú de vosaltres tres, la societat els coneix prou bé. Un punt feble de la política de vosaltres tres, el poc respecte a les minories i les minories tenen els mateixos drets que les majories, amb una diferència de conducta que les minories els debaten i les majories, els imposen. Però en l’actual democràcia espanyola hi ha un altre comportament indigne, una vegada arriba el poder, oblida els que l’han ajudat i allarga la mà als contraris per així no canviar res. Sr. Pedro Sànchez, era aquesta la filosofia política del fundador del socialisme a Espanya? Sr. Casado, no és veritat que el seu pensament polític es fonamenta en alló de “atado y bien atado? I Sr. Rivera, quina era la seva filosofia si no la  de fer diners? Només un indici, vostè defensa la idea de què el sou del President del Gvern ha de millorar-se en un 300%, perquè? Senzillament perquè us pensaveu arribar-hi molt aviat. En cap de vosaltres tres hi figura en la seva política la dignitat de les persones, perquè si hi fos complirieu la paraula donada, respectarieu la llibertat de pensament, tindrieu cura dels més pobres i desvalguts, no tancarieu les portes als qui busquen ajuda i molts d’ells moren al Mediterrà, l’ensenyament respectaria la identitat dels diferents pobles d’Espanya, l’ensenyament no seria manipulat, la sanitat no tindria problemes ecnòmics per atendre a tothom, no es manipularien els programes educatius, no s’imposaria a l’altre el que ha de dir, es dialogarien les diferències i es tindria cura en les paraules i no es seria tan dictador. Amics, sí, com a persones no us puc negar aquest tractament que com a polítics no practiqueu, la llista de les mancances és molt llarga. Una bona política té la solució i si no hi és, senzillament la politica és dolenta. Una pregunta d’acord amb el títol d’aquest escrit: que voleu que digui la placa de la vostra tomba? Per què la història us diu que els polítics no són eterns.

LA POLÍTICA ESPANYOLA, UNA IMPLANTACIÓ GENÈTICA A CATALUNYA

No nego la ciència, ni la tecnologia, ni la seva aportació al progrès social mitjançant els avenços, que hi són i  necessaris. Però  alló que em preocupa és la manipulació que en fa la política. I aquesta manipulació es fonamenta en la manca de consciència que manifesten moltes persones de la seva identitat i el  que ella comporta, és a dir si es reconeixen com”sí mateixes”. I és precisament el nivell humà del segle XXI la base dels riscos socials basats en alló que en tecnologia es coneix com “diagnòstics d’implantació genética”. Per entendre-ho més ràpidament, la clonació d’éssers humans. I la ciència alló que té molt present i que li clama prudència és precisament que es pot arribar a degradar la societat manipulant la llibertat de les persones. Personalment la lectura de la Constitució i el llenguatge dels tres partits majoritaris PP, PSOE i C’s em porten a pensar que hi estan a favor de l’eugenèsia per implantar el seu pensament únic, impedint políticament la llibertat ideològica. Només cal una valoració de la necessitat que del 155 en fan contra Catalunya.

L’objectiu és deixar els catalans sense llibertat política, però la llibertat política que és una referència social no és pot implamentar sense la negació de la lliibertat d’orígen, que és la natural. El procès que es programa és a la inversa, assolir la no llibertat personal començant per obligar a la negació de la llibertat social. Sencillament amb una corrupció de la història de la humanitat. Dissortadament el PP va palesar obertament quina era la seva voluntat fins i tot amb el sarcasme de l’insult de la vicepresidenta Saez de Santamaria amb les paraules de “disolución del diplocat”. Sortosament la història té les seves normes i amb el canvi de govern només hi ha una treva, no una aturada del procès d’implantament polític. Al respecte, Jürgen Habermas, comentant a Kierquegaard, escriu en el seu llibre EL FUTUR DE LA NATURALESA HUMANA, “La repressió esclerotitzada en normalitat o el reconeixement cínic d’un estat injust del món no demostren un déficit de coneixement, sinó una corrupció de la voluntat”. Dissortadament a Europa i en particular a Espanya aquesta és la norma dominant. Si fos mentida aixó que afirmo no seguirien empressonats i exiliats els polítics i ciutadans que defensen unes idees basades en la llibertat sense una base de violència. I a Europa i sobre tot a Espanya li fa por la llibertat dels catalans. I el problema s’agreuja quan la presidenta el Tribunal de Justícia afirma que tenen el mateix dret els catalans que pengen llaços grocs, com els que els despengen. Amb perdó perquè se’n dedueix que la llei ho permet tot, fins i tot ferir amb una ganivet el bras d’un ciutadà que recriminava a l’avi que en despenjava, o que el C’s no recriminès a un seguidor seu per insultar al President de la Generalitat tractant-lo de “rata de claveguera”. A la política dominant de l’estat espanyol li fan nosa els ciutadans lliures que defensen els seus drets. I ningú, de moment em farà canviar d’opinio, que els avenços tecnològics i científics degudament manipulats són els arguments corruptes per barrar el pas a la lliberat natural i social de les persones i no només dels catalans, de totes. I em perquè preocupa la ciència i la tecnología no són un tabú. De moment no, sortosament, però potser  arribar a ser-ne. Depèn de la política.

L’OBSOLESCÈNCIA DE LA FILOSOFIA PÈRDUA DE LA DIGNITAT HUMANA

La naturalesa regula el programa de la història de la humanitat que la societat que se n’ha de beneficiar el vol canviar per un altre creant una altra filosofia o dit d’una altra manera tornant-la obsoleta. Es crea una ciència tecnológica de selecció humana. Un sistema molt sofisticat amb ínfules de poder indefint que ja es vanta en l’actualitat que ja existeix l’ésser humà que viurà mil anys. Sóc una persona que gaudeix del regal de la natura, programa del Creador, amb una edat avançada. La tecnologia, en especial la sanitària m’ha priviligiat, n’estic content i agraït, però tinc la impressió que la política del segle XXI dominada pel diner està manipulant la ciència i la tecnologia. La ciència i la tecnología al servei de l’ésser humà no poden oblidar que la totalitat és matèria i esperit i que de la integració dels dos conceptes s’assoleix la persona. Dedicant l’atenció més en la matèria que l’esperit es manipula la persona amb el risc de convertir-la en un robot sense voluntat. I aquest risc hi és, ho reconeixen grans pensadors de la història, reconeixent algun d’ells la força de la religió en el respecte al globalisme humà. La il·lusió d’allargar la vida no és cap absurd, ni cap contrasentit. Òbviament que la tecnologia on pot treballar i de fet hi treballa és en la materialitat de la persona, però no pot oblidar que entre matèria i esperit hi ha una realitat integradora que basteix una unitat nova, l’ésser humà. És cert que la part més fàcil i directa per estudiar és el cos, però aquest cos rep la mà estesa de l’esperit que amb la seva coordinació que crea una identitat, les idees i les sensacions esdevenen vivències integrades. Manipular el cos, sense tenir present la integració, corre el risc de prescindir de la capacitat creativa alimentada per la intel·ligència i la passió. S’ha d’oblidar la ciència? De cap de les maneres, és necessària i imprescindible, però en la investigació de la  persona no es pot deixar de banda l’esperit, present en les idees i les passions, essent la filosofia la seva ciència orientadora. I dissortadament la filosofia en l’actualitat minva i no té el suport que li cal de la política que l’ha eliminada del batxillerat i en la universitat no té la força que abans tenia. El domini de la filosofia va tenir la seva época molt religiosa, la majoria dels pensadors eren religiosos, que arraconà el cos i podría dir que sortosament la reacció no s’ha fet esperar i ara l’estem vivnint. El procès continúa. I precisament el pensament filosòfic si és germà del pensament científic i tecnològic serà un gran col·laborador que propiciarà les millores de l’èsser humà en el seu desig d’esdevenir etern. I és precisament aquest desig l’estadi final de la vida temporal per esdevenir eterna. Des de la meva simplicitat, respectant el progrès científic i tecnolgògc, no renego del procès que estem vivint perquè el considero una fita necessària del programa natural de l’èsser humà que té precisament per objectiu l’eternitat, que intueixo en el primer capítol del Gènesi i en la mort en creu de Crist Salvador. Com confesa un pensador actual, la religió no deixa sola a la humanitat en el seu camí cap a l’objectiu de ser eterna. I quan penso en la grandesa  de la petitesa física de la persona es quan veig amb més claretat que el jardí terrenal és la fita de sortida cap el jardí celestial i etern que és la fita d’arribada de la humanitat. L’existència és el camí. La mort és el pas sota la pancarta d’arribada. Hi passarà tothom. Com? La veritat del camí donarà la resposta. I en aquest camí hi col·labora la ciència,  la tecnologia i la filosofia.