Sr. Lesmes, és la vostra opinió però no la de tots

En qualitat de President del Consell General del poder Judicial, en l’acte d’inauguració del nou any judicial va manifestar: “La democràcia no existeix sense regles, sense dret, ni pot construir-se sobre puntals que divideixen la societat”. És la seva opinió d’acord amb els seus drets com a persona perquè com a jutge ha de treballar perquè la societat se senti recolzada per la llei. La llei, Sr.Jutge, no fa dignes les persones, ans el contrari és la dignitat de l’èsser humà viscuda qui palesa la bondat de la llei. La llei no és una espasa que imposa deures, és una pedagoga que acompanya de la mà a les persones. Ls vostres paraules estan lluny d’aquesta pedagogia. La primera condició d’una autoritat estatal, i els jutges ho són, és la seva vessant psicológica i pedagógica i amb tots els respectes no puc estar d’acord amb les vostres paraules i amb alguns dels vostres comportaments. Per exigir respecte s’ha de començar per respectar als altres i vos no ho het fet, heu acusat la justíccia de Bèlgica perquè no enten la llei segons la vostra interpretació. Però dissortadament hi ha circumstàncies que us denuncien. Per exemple: quan vàreu rebre la sitació belga del jutge Llarena no en vàreu fer cas, i quan us adonàreu havia passat el temps de reclamació de 10 dies, i ho fèreu 30 dies desprès. Són ells els culpables o vos? Per les xarxes corren notícies que no us són gens favorables, com el fet del nomenament del jutge Llarena per ocupar el càrrec que se li assignà. N’hi ha més de rumors a les xarxes i, com dieu els castellans,”cuando el río suena, agua lleva.” Deixem el cas Llarena que no és prou clar legalment, ni el seu nomenament, ni la seva actuació en relació els presos polítics catalans, i tornem a la seva afirmació. “La democràcia no existeix sense regles, sense dret”, veritat condicionada. Necessita lleis, però les que es dóna la mateixa democràcia i aprobades pel poble sobirà. La llei no és democràcia, és una servidora. La dictadura franquista també tenia les seves lleis, que dissortadament hi ha qui les defensa, i vos els coneixeu prou bé i els hi doneu la mà. “Ni pot construir-se sobre puntals que divideixen la societat”. Em pot dir quins són aquests puntals? La independència personal i col·lectiva és un dret moral i ètic de la humanitat. I aquests drets els viu l’ésser humà. N’estar segur que defensar el dret a la independència de Catalunya és il·legal? Què diu l’article 14 de la Constiutució? Què diu la Declaració Universal dels Drets Humans en la que la Constitució s’hi recolza tal com ella mateixa reconeix? Sr. Lesmes, una pregunta, és legal i constitucional que tots els espanyols hagin de pagar les  despeses de l’advocat belga que defensarà el Sr. Llarena? D’un error individual n’és culpable que el comet i l’error és del Sr.Llarena escudant-se en el seu títol. Sr. Lesmes dissortadament les institucions de l’Estat Espanyol, i la justicia n’és una, s’obliden massa que són servidores de la societat, no servides pels ciutadans. I no li estranyi que la justícia espanyola estigui cada dia més desprestigiada entre els ciutadans que no li tenen confiança sinó també Europa i al món. Sr. Lesmes sóc independentista, amic d’Espanya, no ho puc ser-ho de l’estat, la diada de l’onze de setembre d’enguany ha estat una llum d’esperança que ha il·luminat l’horitzó de la independència, amb la seguretat que els  espanyols verdaderament demòcrates voldràn Catalunya per aliada. Humilment penso que les institucions de l’estat espanyol necessiten amb urgència un reciclatge per reorientar la seva política. Espanya està formada per un conjunt de pobles amb personalitat pròpia que mereixen respecte i no poden governar-se, com a respós el President Pedro Sànchez a la diada, només “amb la llei i el diàleg”, llei i diàleg que l’estat no pot obligar amb el rodet de tots iguals, perquè cada poble d’ Espanya té característiques pròpies que l’ètica humana i la moral individual no poden oblidar, i l’estat les oblida. Una prova, les manifestacions populars de tota la nació hispana. Sr. Lesmes, amb llei, sí, però respectant sempre la democràcia i vos sabeu molt bé que en aquesta característica, dissortadament, Europa està convençuda que Espanya està classificada entre les tres últimes nacions de la Unió. Sr. Lesmes respectem democràticament les lleis i les persones de la pell de brau perqquè els ciutadans que lliurament formen le seves col·lectivitats visquin dignament i solidària.

Sr.Casado per donar lliçons se n’ha de saber

No ha escollit bé l’alumnat i la presentació li ha estat contrària i negativa. No es pot passejar pels carrers amb gest de superioritat quan els ciutadans no el volen. Recordi que el PP a Catalunya és el darrer per nombre de diputats al Parlament Català. I amb accions germanes a la supèrbia és un mal començament per qui vol ser mestre. Sr.Casado entre els companys de passeig hi havia dues persones que no li fan cap honor al seu partit, més aviat l’obliguen a ser senzill i humil i aquesta norma de pedagogia no l’ha complert, possiblement perquè no la coneix. Comença malament anant per mal borràs. Una persona, que és ministre, deu a hisenda quatre milions d’euros, no és bona companyia la presència de la corrupció. Una segona persona que fou president del seu partit a Catalunya, l’ha situat al darrer lloc en el Parlament. Amb aquests avaladors quina serà la seva pedagogia? Però el problema que l’acompanya és més greu encara. La Constitució Espanyola permet als independentistes catalans defensar la seva opinió. Llegeixi l’article 14 com també l’article 1 que reconeix que els independentistes també som sobirans. Sr. Casado es presenta a Catalunya com un salvador quan a Europa el PP està considerat com un dels partits a la cua de la democràcia i per altra banda empra un llenguatge que pedagògicament no pot ser pitjor. I ho és perquè insulta sense analitzar el que diu, ni valorar el sentít de les paraules. Així no es va enlloc i menys quan dintre del seu partit hi ha portat la divisió. A Catalunya, menyspreant el dret a decidir i el dret a la independència, comença amb amenaces:”No hi ha moderació que valgui amb els que volen saltar-se les lleis.” Em fa la impressió que “no hi ha moderació” per part del seu partit perquè comença per no ser-ho de moderat. Per què qui se salta la llei és el seu seu partit manipulant-la. Una de le seves afirmacions diu que “ni Espanya, ni la Constitució i l’estat de dret no són el problema a Catalunya”. Estic d’acord que per Espanya no ho és, hi ha moltes manifestacions d’espanyols que recolzen el dret a decidir, però referent a la Constitució no, perquè es manipula i se li fa dir el que no diu i referent a l’estat de dret, tampoc hi estic d’acord perquè no ho és infectat com està per la corrupció. Si com a nou president del PP desitja tant una convivència en pau, comenci pe investigar les corrupcions que pesen sobre centenars del seu partit imputats, tingui el valor d’investigar els catorze diputats del PP que han mort en estranyes circumstàncies que conviden a pensar el pitjor i alguns s’han suicidat i curiosament tots ells imputats i alguns d’ells moren un dia a bans o molt aprop del judici.. Un mestre que a casa seva no hi ha pau no està acreditat per donar-ne lliçons als seus contraris i molt menys quan té la gosadia d’insultar tractant de minoria sectària als independentistes. Sr. Casado, no rellisqui més, a Catalunya els independentistes són majoria i no són sectaris, perquè si ho fosssin potser vos no ho haurieu pogut dir.Quan ho llegeixo em pregunto, sap el Sr. Casado què significa sectari? Els independentistes catalans són gent de pau i un dels seus arguments rau en la convicció que Espanya necessita la independència de Catalunya perquè els verdaders demòcrates puguin accedir al poder. És el que penso. Sr. Casado en una de les seves brillants afirmacions ha dit que “la meitat dels catalans sobren”. Sap perquè? Perque la seva afirmació es déu a la por que el PP té de perdre protagonisme, no només a Catalunya sinò a Espanya. Anar amb amenaces, quan afirmen que volen portar democràcia, és una demostració d’impotència i d’egoïsme manipulador. I per impresionar continúa:”No ens quedarem mirant com el PSOE complica més el problema recuperant un estatut que es va considerar inconstitucional” i comencen a demanar les condicions objectives per tornar a aplicar el 155

. Sr. Casado l’estatut retallat il·Lgalment pel PP, ho recoeixnet moltes personalitats del món de les lleis, es retallà prevaricant. Totes  paraules que heu pronunciat a Barcelona, no li fan cap bé a Espanya, ni al seu estat. Primerament demostren amb molta claretat que quan una votació no els hi és favorable, la democràcia no és cap obstacle per obrar dictatorialment. El mateix va fer el PP amb les votacions del 21 desembre amb majoria independentista no acceptada i no van tenir cap escrúpol de saltar-se la llei empressonant injustament, empresonament que clama justicia al cel. I per refermar la seva postura dictatorial allarga la mà al rei, quan la casa real té molt per demanar perdó per enriquiment il·legal i responsabilitat en el 27F en l’atac al Congrès, i Casado dirigeix els trets contra els independentistes. Diu: És el símbol de la unitat d’Espanya, un estat democràtic i social per aixó els qui la volen desunir, l’insulten”. Sr. Casado, qui de veritat s’ha retratat heu estat vos. Catalunya no és cap enemiga d’Espanya amb qui sempre ha estat solidària d’una manera especial en el camp de la cultura, que és una de les seves excel·lències, reconeguda per Cervantes, Picasso i  Garcia Lorca. Reconeguda per Europa en el saber fer en la indústria i l’economia. Catalunya, una nació tant o més antiga que Espanya, com ho palesa l’escut de Carles V en el que Espanya no hi figura, sinò Catalunya, Castella i Lleó. Sr. Casado més humilitat, més pedagogia i més credibilitat en les seves paraules. Catalunya, seguint el procès del curs de la història, recuperarà la seva independència. I Espanya   s’hi relacionarà amistosament amb un govern de veritables espanyols.

ÈXITS I FRACASSOS DE LA INTEL·LIGÈNCIA HUMANA

Essent com és l’ésser humà una criatura finita, l’abast de la seva intel·ligència meravella fent pensar, que la seva veritat de ser, obeix a un destí de projecció divina. La llibertat emmarca les seves capacitats, que palesen al seu pas pel temps, la veritat d’un ser ple de possibilitats perquè alló que avui descobreix o inventa demà ho perfecciona i cada dia que passa les seves obres insinúen un desig d’eternitat. Però per altra banda també demostren la realitut de limitacions. Les obres dels humans a la terra estan marcades pels dos extrems. I és precisament aquesta circumstància que avui el treball és un èxit i un temps més enllà esdevé un fracàs. I aquest èxit i aquest fracàs tenen una mateixa intel·ligència. Per exemple a Granollers un temporal arrencà les planxes de ferro d’una teulada. Per què aquesta sí, i la del costat,no? Les dues foren dissenyades per dues intel·ligències diferents. Si era imprevisible el resultat, serà positiu per a un futur? En el món s’estan produint moltes morts humanes per culpa de destruccions d’obres fetes per humans. Per què? Per falta d’intel·ligència? Per un excès de seguretat sense pensar en efectes posteriors? En la construcció d’un edifici no hi ha agents externs previsibles? Serveixen aquets fracassos per una construcció de futur més segura? Però no només en la construcció d’edificis, sinò també de carreteres, ponts, vehicles i passejades per les ciutats i muntanyes? En aquesta dicotomia d’èxit i fracàs s’hi intueix la veritat de mancances humanes. En certa manera és el joc de la vida que dirigeix la llibertat. Però la persona juga un altre paper de responsabilitat en la naturalesa. Un paper sota la corrupció del diner que afecta directament a la dignitat de les persones causant de diferències, que condemnen a la misèria i també a la mort. Però en aquests efectes mortals hi juga un paper capital la intel·ligència d’uns humans que es creuen déus i senyors de la vida i de la mort. I l’èxit i el fracàs també hi juga. L’èxit dels que maten i el fracàs dels que moren sota les bombes. Els desastres naturals poden ser o no previsibles, però els desastres de les guerres són estudiats i buscats. I aquests desastres que afecten als ahumans més humils es fonamenten en l’orgull del poder i en l’incompliment del primer manament natural sobre l’us de la intel·ligència humana, essent el seu objectiu la dignitat de tots i no la indignitat d’uns pocs com és en l’actualitat.

Un desastre d’una tormenta mou la solidaritat dels ciutadans propers als afectats; els desastres del bombardeig d’una guerra mou el capital d’aquells que esperen ser més rics amb la reconstrucció de les cases enderrocades sense tenir present els sense llar per culpa de la guerra. Si furguem molt endins el comportament humà tant en els danys de tormentes com en els de les guerres arribarem sempre a la mateixa conclusió, que la culpa està en la corrupció del diner, per què per guanyar-ne tot si val. Aquesta és una llei en l’actualitat històrica dominant, de tal manera que sense cap mena de vergonya se la qualifica de democràcia. I en aquest espai ens trobem que factors natutals negatius són producte de l’egoïsme del diner i coneixent el risc hi ha estats que es neguen a posar-hi remei. Es tracta del canvi climàtic. La intel·ligència humana  responsable demana buscar solucions, la intel·ligència humana económica respon que primer és el diner. Dissortadament o sortosa, del risc no se n’escaparà ningú.

Existeix la persona inviolable

M’ha cridat l’atenció la votació del Congrès de Diputats que declarà inviolable el rei emèrit per les actuacions dutes a terme durant el seu regnat. Per tenir un coneixement més clar he consultat la Constitució i l’article 56 en el paràgraf 3 diu:”La persona del Rei és inviolable i no està subjecta a responsabilitat. Els seus actes seran sempre subjectes a referèndum en la forma establerta en l’article 64, sense la qual no tindran  validesa, llevat del que disposa l’article 65,2”. He consultat el 64 i de la seva lectura n’he sortit desconcertat:”Els actes del rei seran referendats pel president del Govern i, en el seu cas pels ministres competents”.Per ética, moral i humanisme totes les persones, sigui quina sigui la seva posició social són responsables de tots els seus actes i si se’ls pregunta tenen el deure de reconèixer el seu comportament. La primera impressió que m’ha fet el coneixement de la decissió del Congrès i la posterior lectura de la Consitució ha estat que el gènere humà és lliure i per tant responsable dels seus actes. Negar aquesta circumstància m’ha portat a dues lectures que la persona en questió no és un ésser humà o que se li donen honors de déu. I no crec que l’exrei d’Espanya sigui cap de les dues suposicions. Els darrers esdeveninments de la història d’Espanya m’han portat a pensar la facilitat amb que es canvia d’opinió davant d’un fet delictiu segons sigui el seu executor. La responsabilitat dels fets i la dignitat no depenen d’una llei per més orgànica que sigui, sinò de la qualitat humana de qui els fa. I dissortadament a la pell de brau en l’etapa democràtica la convivència està molt deteriorada per culpa de dignitats que són indignitats. Llegia a la premsa unes declaracions d’un traficant de drogues sortit en llibertat desprès de 22 anys de presó que en l’alta societat i en el poder es on s’hi movien els més responsables. I que si feia falta estava disposat a dir noms. Intentant valorar les dues notícies, aquesta i la inviolabilitat d’alts càrrecs continuo pensant que la feblesa del poder democràtic espanyol n’és una greu consequència. Per què un rei, un president, un polític amb poder no se’ls pot jutjar com a un ciutadà de carrer? Dependre en un model democràtic que la responsabilitat del poder està exempta d’investigació és la negació de l’article de la Constitució sobre la sobirania del poble que els hi ha atorgat amb el seu vot el càrrec que ocupen. No entenc aquesta contradicció, com tampoc la base filosòfica d’una monarquia parlamentària. Els partits que van votar immunitat són els mateixos que voten l’aplicació de l’article 155 a Catalunya, quan possiblement la seva manipulació de la Constitució és un greu delicte d’empressonament i pregonen lliurament que són demòcrates i quan en el Congrès, parla un diputat que no és dels seus abandodnen la cambra perquè són inviolables. I no em feu jugar amb la paraula, perquè aleshores s’arribaria possiblement massa lluny. Personalment la dignitat que admiro d’una persona és la integritat, solidaritat i veritat. La persona que les compleix no necessita càrrecs polítics per ser inviolable, és responsable perquè forma part de la definició de la seva identitat. I dissortadament en el món del poder polític, econòmic, cultural i religiós hi ha massa irresponsables per inviolables legals.

Em cau la cara de vergonya

He escoltat, per casualitat, acusacions d’Albert Rivera contra TV3 aprofitant l’entrevista que l’emisora li feia. Una demostració de com és la classe política dels partits majoritaris. No conec la història del naixement de C’s però assebentat per lectures de comentaris i entrevistes m’he format una idea del seu president que en la seva trajectòria inicial hi té molt a desitjar, com per exemple no complir les obligacions de pare envers els seus fills, independentment de la separació, que no en conec els motius, ni falta que em fa, però sí conec a la familia i molt i els indicis, i gairebé posaria la mà el foc i no em cremaria, que el tema de la llibertat dels pobles hi té molt a veure. I penso així, perquè personalment vaig llegir la pintada a la botiga de la seva mare en que es declarava al PP responsable del fet, i quan ho denuncià va partir per la mitat el cartell i només va penjar la part que li anava bé per atacar els independentistes. Respectarè sempre el seu dret de ser unionista, però que sigui sempre demócrata i està demostrant que no ho és. No sap, ni vol llegir els fets que són prou clars i aleshores s’enten perfectament el seu odi demanant l’aplicació de l’article 155 que és un article copiat de Hitler. No vol la independència de Catalunya, és lliure, però no ho és per prohibir-ho a ningú per què començant per la Constitució Espanyola i seguint pels tractas i acords signats per Espanya amb Europa, el dret a decidir és un dret lícit i vàlid en el marc de la llibertat d’expressió. Suposo que se’l sap de memòria però reprodueixo l’article 15 de la Constitució: “Els espanyols són iguals davant la llei, sense que pugui prevaler cap discriminació per raó de naixença, de raça, sexe, religió, OPINIÓ, o qualsevol altre condició o circumstància personal o social”. Una actuació democràtica amb aquest article de la Constitució, l’aplicació del 155 exigia primer de tot un diàleg que durant déu anys el president Rajoy negà. I per acabar, només el comportament que ha tingut amb la presentadora de TV3 hi ha prou motiu per retirar-li l’acta de diputat, perquè no ha estat indigne només com a català, sinò com espanyol (si ho vol ser i té tot el dret, però no el de desacraditar.). És vergonyós un comportameent com el seu amb una televisió pública que tant a ell com a la seva companya de partit els ofereix espais per expressar les seves idees, ho aprofiti per criminalitzar un treball que ha estat i és una de les televisions més valorades per Europa. Si creu que el camí que ha escollit és el de la verdadera política, endavant, però quan l’hora de la veritat es trobi abandonat al marge de la política, que les seves llàgrimes expressin arrepentiment i les seves paraules demanin perdó. Per què n’haurà de demanar a molta gent, fins i tot dels que creien en ell.

El papa Francesc testimoni de Déu al món.

Sóc dels convençuts, essent un sacerdot secularitzat, que l’actual Papa és una alenada d’aire fresc enviada per Déu a l’Esglèsia Catòlica i al món. He de reconèixer que molts dels moviments detectats en el catolicisme m’han portat a no creure en les institucions, millor dit, en alguns representants de les institucions, i a reafirmar-me en el missatge evangèlic que dóna sentit a la meva vida. Independentment de les meves tendències, estic convençut que la continuitat de l’esglèsia, malgrat els problemes, superarà tots els atacs i es mantindrà ferma. I és precisament el lideratge de l’actual Papa Francesc que m’ha aportat el darrer argument. Desde la consciència d’una persona, que ha cursat els estudis teològics indispensables per arribar al sacerdoci, no entenc, ni puc entendre postures d’alts càrrecs de l’Esglèsia, bisbes, arquebisbes i cardenals, que desenvolupin la campanya que estan portant a terme contra el succecsor de Sant Pere, amb autoritat per fer i desfer dins de la religió católica. I és precisament aquest comportament que molt sovint m’ha portat a dubtar de les institucions religioses i a concentrar-me en aquelles paraules de Jesús a la Samaritana quan li diu que d’ara en endavant no anireu al temple a orar sinó que adorareu al Pare en esperit i veritat. I des d’aquesta concepció i seguint a l’actual Papa havent-me endinsat darrerament en el seu pensament en l’encíclica LAUDATE SI,      que m’he reafirmat més en la meva postura de seguiment de l’evangeli, que en el fons és una defensa aferrissada de la dignitat de les persones i si filem més prim, de la imnportància de la dóna en el món. Les acusacions del jubilat araquebisbe i  nunci apostòlic Carlo M.Viganó, perdoneu-me l’expressió em sonen, a blasfèmia. I m’hi sonen més quan m’he assebentat de l’amistat tinguda amb el Cardenal que acusa de pederàstia. El moment i la forma de l’acusació són una demostració de la manipulació per obligar al Papa a dimitir amb les mateixes idees que cinc cardenals de la cúria romana contraris a l’actual Pontífex van escriure un llibre buscant poder-lo acusar d’heretge i així destituir-lo. La pederastia és un escàndol que s’ha de castigar, càstig sí, però perdò també. Teològicament és inadmisible que es parli de càstig sense cap referència al deure de perdonar si es demana. Per a mi és molt més greu aquesta acusació feta per cardenals, arquebisbes i bisbes i fa més mal a la religió cristiana que mil pederastes. Amb tota la sinceritat d’una persona, que parla desde la dignitat humana, no puc entendre i menys acceptar que es parli malament d’un Papa que es desviu per complir l’evangeli amb la defensa de la dignitat humana.

Alló que no entenen certs purpurats, ho enten el militant de la CUP, David Fernàndez, quan escriu:”No sé si el discurs del papa es pot qualifiucar d’anticapitaslista. No ho és nítidament, però sí que és cert que connecta amb una tradició de base de l’Església molt perseguida, amb símbols com Casaldàliga i Leonardo Bof. El seu discurs és innovador, contrari a moltes coses”. Amic en les idees, permet-em afegir un nom molt important, el de l’arquebisbe de Nicaragua, Monsenyor Romero assessinat per l’exèrcit mentre celebrava la missa, avui enlairat als altars pel Papa, i defensor de la Teologia de l’alliberament de Leonardo Bof. Sincerament, els humils i necessitats, els éssers humans que mereixen tota l’atenció de l’evangeli i de la teología de l’alliberament i com l’evangeli condemnen les riqueses desproporcionades, com es dedueig de la parábola del ric condemnat al foc de l’infern, que demanava ajuda i ja havia fet tard. Dissortadament darrere la condemna del Papa per alts càrrecs de l’esglèsia catòlica hi trobem la del diner causant de la pobresa criminal que condemna a mort a milers de nens i nenes i de gent gran. En aquesta panoràmica de perssecució del Papa Francesc s’hi respira l’odi del poderós contra l’ indefens i d’una manera massa subtil l’acceptació com a norma de les corrupcions de tota mena. El Papa Francesc és l’apòstol del segle XXI en defensa de la veritat, la llibertat i la igualtat amb la base de la filiació divina de totes les persones, es reconegui o no.

L’article 155 de la Constitució una llei antinatura.

Els fets històrics viscuts a Catalunya amb ocasió del referéndum no vinculant, que van votar els independentistes el dia 1 d’octubre de 2017, palesen amb força evidència que l’aplicació del esmentat article fou contra natura i a la vegada contra la mateixa Constitució per l’efecte de les violències policials i per incomplir l’article 14. La Constitució no justifica cap violència ni física, ni moral contra les persones. La dignitat personal és una qualitat integradora del ser humà i la seva agressió comporta una renúncia a ser persona. L’aplicació d’un article de la Constutució mai pot portar a l’incompliment d’un altre. La problemàtica rau en el respcte a la identitat i dignitat humana que massa sovint s’ignora en benefici del exrecici del càrrec que la humanitat  ha encomenat. Ser govern, ser força d’ordre públic, ser administrador de justícia no és un argument per actuar al marge del ser persona. I el fet de lesionar un ciutadà que pacíficament davant de l’escola dels seus fills defensa el seu dret a votar democràticament és una vulneració dels drets naturals de lliberat d’opinió i fins i tot pot esdevenir una prevaricació de la llei. Precisament els efectes produits per vulneracions naturals per part d’instutucions humanes polítiques, religioses, econòmiques i socials estan generant al món un moviment urgent d’un canvi de mentalitat en la consciència de tots els humans, perquè és precisamenl la mentalitat social dominant la culpable de mals que amenacen  la continuitat de la humanitat. I precisament el canvi més urgent és aquell que proclama el respecte pel fet de ser persona per què esdevingui norma el respecte a la naturalesa tota, orgànica i inorgànica. El mal tracte del subsol ha portat al desequilibri social existent incomprensiblement al segle XXI que tant es parla del progrès de la ciència i de la tecnologia. Un exemple el canvi climàtic. El progrès és autèntic i just quan se’n beneficia tota la humanitat, no només aquelles persones que la seva economia els hi permet. És una befa criminal a la societat quan una empresa farmacèutica deixa de fabricar algun medicament perquè qui els necessita no té diners. Quin ordre social és aquest?  Quan un col·lectiu prou connsidrable demana un canvi en l’organigrama polític per esdevenir independent i se li barra el camí per la força sense el dret a la paraula que és la seva raó, s’està actuant antinaturalment i alló que hauria de ser una llei al servei del ciutadà esdvé injustícia i una llei basada en el poder de les armes. En la forma de manifestar-se els grans polítifcs estatals d’Espanya palesa tot l’aspecte, que valorant la manipulació d’embrions humans, alló que la l’estat proposa és una mena de sistema dd’eugènsi política per canviar la identitat dels pobles d’Espanya perquè tots siguin Castella. I aquesta manipulació política dels pobles porta a negar els drets de la llibertat. Una greu manipulació de la història i quan es manipula, els resultats són la conversió de l’odi en norma.