Pedro Sànchez s'ha creat un perillós enemic religiós

És curiós, un partit polític, dit d’esquerres, ha provocat un conflicte polític-religiós, un equivalent a la guerra de religió que va practicar l’esquerra en la guerra incivil. Sortosament sense morts, encara que un mort n’ha estat la causa. Des de la meva religiositat valoro aquest conflicte com una molt greu errada política d’esquerres. I em sap greu, no m’agrada, no hi estic d’acord i em preocupa. I em preocupa perquè considero que la culpa és més dels polítics que de la religió. Penso senzillament que abans de voler esmenar un error de justícia social, cal tenir molt present les doctrines d’una i altra banda. La política i la religiosa, les drets i les esquerres.. De teoria política penso que no en sé gaire però de religió una mica sí. Desde la doctrina de la meva fe catòlica no es pot afirmar mai que desprès de la mort una persona per dolenta que sigui no s’ha salvat, en altres paraules no estigui al cel amb Déu. Franco, al menys de paraula, es reconeixia catòlic, i independentment de la bondat o maldat de la seva vida, a l’hora de la mort no sabem quina va ser la seva relació amb Déu. Coherentment, un cristià no pot tractar com a criminal una persona traspassada, encara que els seus fets de govern l’acusin de criminal. I aquesta doctrina té una base religiosament molt ferma en el poder regeneracional del fet de morir. Jesús en la creu ens ho deixà molt clar en la conversa amb un dels lladres crucificats amb ell, avui estaràs amb mí al paradís. I jo com a catòlic no puc assegurar que Franco s’hagi condemnat, malgrat que estic convençut que va ser un criminal. Però desde la meva fe no se’m pot exigir que jo el condemni desprès de la mort. En vida l’hauria condemnat a cadena perpètua. I aquesta doctrina religiosa en el diàleg política religió s’ha de tenir present. Està obligada l’Esglèsia a complir el desig de l’Estat? Obligada penso que no. Però sí a dialogar. I en aquest conflicte hi veig una greu errada de l’esglèsia. Convertir la tomba de Franco en un Monestir Religiós i monument a una victòria d’una guerra injusta. I en aquest tema s’hi belluga el Conveni entre l’Esglèsia i l’Estat i crec que l’argument econòmic hi pot tenir el seu pes. Si aquest argument obliga, pobres tant l’Estat com l’Esglèsia. És injust que els diners programin la moralitat i l’ètica de la humanitat. L’Esglèsia no pot aparcar la fe per l’economia. Jesús expulsà del temple el canvistes. Té solució? Doctors té l’Esglèsia, juristes té l’Estat per trobar la solució. Però a l’horitzó se n’apunta una que seria “màs de la mismo”, trasl·ladar les restes al Temple de l’Almudena. Es convertiria un altre temple en un monument històric d’una guerra injusta a un dictador també injust. Quina serà la solució? Es consultarà la veu del poble tant des de la política com de la religió? Ho dubto, per els ciutadans cristians o no hi tenen molt a dir. I el missatge evangèlic ho té molt clar. Tots els humans, els d’abans i els d’ara són fills de Déu i des d’aquesta vessant es mereixen un respecte i el respecte en aquesta questió es  demostra consultant. Seria un pas molt important per a la reconciliació entre tots els espanyols, de dretes i d’esquerres, unionistes i independentistes. La centralitat és el fet de ser persona.

Convertir la llibertat en odi

Quan una entitat, dita social, amb el seu nom és converteix en la veu de la humanitat deixa de ser representativa per esdevenir manipuladora del pensament dels altres. És inconcebible que en els moments històrics del segle XXI que reclamen el protagonisme de les persones dignes, s’aixequin veus vantant-se que són l’expressió de la veritat, oblidant que la seva llibertat els pot portar a l’error.El comportament d’aquestes persones només té una intepretació, que no són lliures perquè es creuen infalibles i no es poden equivocar i la lliçó els hi ve de la cantonada perquè per fer efectiva la seva idea necessiten la col·laboració d’altri. I alló més greu encara rau en el fet que també s’emparen en la doctrina de l’esglèsia católica. Amenaçar de mort a un col·lectiu que pensa diferent és un greuge a la humanitat i una demostració de supèrbia que clama venjança histórica. L’absolutisme en la veritat de la convivència mai ha estat una solució de pau. I la situació actual d’Espanya n’és una demostració i no per culpa del més dèbil politicament perquè és el més fort democràticament. Però la democràcia quan no és favorable al pensament absolutista mereix ser condemnanada a pervetir-se amanyant una votació per poder condemnar a mort els independentistes. Aquesta veu tan orgullosa pot ser momentàneament forta a l’estat espanyol però no és acceptada a Europa, malgrat que la justícia que es practica té molt a desitjar dels acords fundacionals de la unió. Aquesta gent que se sent tan poderosa i tan segura de la seva veritat, humanament és feble i sense arguments perquè la seva filosofia nega el principi fonamental de la llibertat. Davant d’aquesta situació, personalment em sento encara més reforçat en les meves idees perquè les col·lectivitats democràtiques són resultat d’una bona entesa entre els seus components i no resultat d’una victòria armada com és el cas de Catalunya. Per a més inri aquesta postura absolutista és desintegradora i provocadora de l’antiprogès perquè ataca la base de la cultura dels pobles. Aquestes veus tan prepotens per fer soroll però no per crear benestar són incapaces de donar valor a la riquesa económica i cultural que Catalunya aporta i ha aportat a Espanya i d’una manera molt manifesta en el món de la cultura. I Catalunya ha donat la mà a Espanya i il·lustres personatges espanayols de la cultura a Catalunya, perquè a Catalunya hi trobaren i hi troben l’espai de llibertat per desenvolupar el seu pensament. I aquesta amistat, no tan curta com la veu d’alguns es creuen, celebrarà amb tots els catalans de veritat la victòria de la lllibertat, per una raó molt senzilla la mort, encara que sigui en les cunetes, és amiga de la vida i companya de la llibertat. I la mort no ho entèn tothom i menys els absolutistes, és arftífex de la victòria final. Només un petit incís. Ón és la justicia espanyola que permet amenaçar de mort impunement?

Jo sóc independentista perquè defenso les identitats

No es valora prou el profund sentit de la paraula llibertat. És la base de la independència personal regulada pels drets i deures naturals. I en una convivència justa cal afegir-hi els drets i deures creats per la col·lectivitat. Quan la normativa social perjudica greument a una o més individualitats, és obligat estudiar el perquè i posar-hi remei. I personalmente em fa la impressió que a nivell polític aquesta norma no es compleix, només es té present si la política  en surt afavorida independentment del benestar dels ciutadans. La meva defensa de la independència es basa en la dignitat de cada persona. I quina és la imatge mundial de la dignitat de les persones? Estic totalment convençut que en política es tergiversen els principis fent-ne la base de la dignitat el fet de ser poder. I en aquest principi practicat, hi descobreix l’orígen dels mals de la societat actual, sense renegar dels avenços indispensables perquè tota la humanitat recuperi la veritat de la seva dignitat. I el primer principi que cal respectar i humanitzar és el de la independència innata de les persones. La convivència és fruit d’un consens i resguardar i millorar aquest consens és indispensable per mantenir la pau col·lectiva. El problema esdevé conflicte quan des d’el poder el consens es transforma en llei immutable negant el dret a la llibertat de pensament. Pensar solidàriament és indispensable per arribar a un acord. Pensar només políticament, com si la poltica del moment fos la veritat, és el greu error, causa dels posteriors conflictes. És greu que el pensament posi sobre la taula un conflicte? L’error està en deixar-lo sobre la taula i no valorar-lo tal com cal. I em fa la impressió que en la història actual de la pell de brau els conflictes són provocats per assolir beneficis, i en aquesta afirmació no amago el cap sota l’ala. No hi ha cap persona que no estigui exposada a equivocar-se. És una consequència del ser lliure. Però les persones són intel·ligents i capaces d’anàlisi. Certament que en aquesta capacitat també hi ha diferències, però aleshores no oblidem que un altre do de la humanitat és la voluntat, que es tradueix en voler fer alló que la intel·ligència troba positiu de l’oferta de la llibertat. I d’ofertes ni pot haver moltes per les diferències personals. Es busca la solució amb la paraula dialogant? A l’objecció del Sr.Casado de la impossibilitat del diàleg amb una pistola sobre la taula, existeix la força de la persona digna per la veritat de la seva pistola que és la paraula. Alló que és democràticament indefensable és fer servir la llei de pistola, quan no es tenen paraules per defensar la llei. Defenso el dret a la independència perquè el clam mundial del segle XXI reclama amb urgència els respecte a la dignitat de les persones i en aquest clam s’hi ha afegit la naturalesa amb els seus missatges que posen en evidència esrrades humanes. La llibertat de les persones és més que un dret, és la seva mateixa essència, sense llibertat no hi ha ésser humà. I que fan els que no respecten la dignitat humana? Fabriquen pistoles i bombes.

El Nóbel de la Pau 2018 per la dignitat de la dona

Lluitar contra la violència sexual és una prioritat per assolir una humanitat digna amb el reconeixement del valor moral de l’èsser humà en la convivència mundial. El reconeixement de la igualtat de la dona a tots nivells en l’ordre social no és només necessari sinó que també es transcendent. Cap persona es pot declarar superior a les altres. Els càrrecs no donen superioritat, donen deures per complir la igualtat. Les diferències que defineixen les individualitats no afecten a la naturalesa humana, base de la igualtat. Les diferències definiexen les individualitats que amb el seu jo personal estan al servei de la convivència. Les desqualificacions personals per les diferències són una perversió que afecta directament l’ordre social manipulant-lo. La trista imatge de la humanitat del segle XXI no és res més que fruit de la manipulació de la dignitat humana. Un escombriare que té cura de la netaja de les places i carrers és tan o més digne que el multimilionarin que compra un equip de futbol o esdevé president d’una gran potència. L’escombriare treballa per la salut de les persones, el multimilionari treballa per la salut de la seva butxaca. El reconeixement i la veritat de la dignitat de totes les persones és una exigència que reclama la naturalesa que envia els seus missatges i els grans poders no els escolten. En el canvi de convivència que amb urgència necessita la humanitat, el Premi Nóbel de la Pau 2018 ha marcat la pauta més urgent. El respecte a la dona al mateix nivell que l’home. Que a ple segle XXI la dona no mereixi el mateix nivell d’humanisme que un home és un crim contra la naturalesa i una mutilació permanent de la humanitat. Que en l’actualitat algunes dones ocupin espais de primera línea no significa la realitat d’un tracte d’gualtat i molt menys quan escoltes paraules d’alguna d’elles que són un insult contra les persones. La lliçó del Tribunal del Premi Nóbel farà efecte en la gran política actual? Una de les raons per atorgar el premi al metge congolès Denis Mukwege fou la seva valentia en denunciar la impunitat dels agressors sexuals i la de la iraquiana Nadia Murad, conseguir fugir del captiveri i denunciar l’us de la violència sexual com arma de guerra. Col·locar a primera fila la lluita contra la violència sexual com primera necessitat social esdevé una clara denúncia contra el model polític que posa en l’armament la base de la pau. La denúncia d’aquesta anomalia és necessària perquè és urgent evitar que la guerra sigui una causa de mort de la humanitat. Òbviament que el missatge del premi Nóbel d’enguany exigeix una nova filosofia social perquè el fet que la dona estigui al mateix nivell que l’home esdevindrà un signe d’un nou model de convivència basat en l’amor de mare. Dissortadament si els ciutadans no hi obliguen, les forces polítiques i econòmques actuals continuaran posant en les armes els seus argument de pacificació, que no ho són de pau. I en el respecte al  sexe femení cap exèrcit del món ha estat mai respectuós amb la dignitat de la dona.

Amb l’esperit de Lluis M. Xirinacs

La “Carta a un policia armat” , Lluis M. Xirinacs la signava amb aquestes paraules: “Quan arribi la societat que jo vull, tu no em pagaràs, per què no em tindràs enveja. Per què tu i jo tindrem igualtat d’oportunitats davant la vida. Aquell dia ens podrem donar una forta abraçada.” Aquesta carta va donar la volta al món, malgrat l’enuig de l’Estat Espanyol. I el seu missatge és molt clar perquè no és polític sinò social i esdevindrà quan la política sigui un servei als ciutadans i els policies se n’en sentin també i no hagin de perdre la dignitat de persones per servir el poder que els paga. Catalunya reviu, avui, aquella mateixa persecució que patia Lluis M. Xirinacs i els seus seguidors en les seves sentades davant la Presó Model demanant la llibertat dels presos polítics. No és una persona líder a l’any 2018 és un poble líder que davant les presons demana la llibertat dels presos polítics. I aquest poble també ha patit i pateix sobre les seves carns les fuetades de les forces de l’ordre.  El poble pateix l’odi polític de partits de dreta que reclamen l’ofec de l’article 155 de la Constiutució amb declaracions de certs polítics que fins i tot defensen l’actuació armada amb possibilitats de morts. I en aquest context actual hi quallen les paraules que Lluis M. Xirinacs va pronuncià en el sermó de la Missa Funeral, celebrada a la Parròquia de la Concepció de Barcelona, per Oriol Solé Sugranyes abatut per la guardia civil: “ Després d’un temps de discussions els primers cristians van acceptar com a llibres inspirats els continguts en l’Antic Testament. Dins d’aquest recull es troba el llibre dels Macabeus, on s’explica la història del clan dels Macabeus que en un moment d’opresió de la seva patria jueva es van llançar a la guerrilla. D’un a un van morir en accions de guerra, però van aconseguir la independència del seu país.” I fent una comentaris del significat que pot tenir la violència dintre la filosofia de la no-violència, hi afegeix en memòria d’Oriol Solè:” Ell ha donat la seva vida; ha estat un valent. Ja m’agradaria observar un grau tan alt de generositat i militància entre els que ens diem no violents perquè som cristians”. I ara és l’hora del poble que sense armes i pacíficament defensa el seu dret i els seus líders donen exemple a la presò i a l’exili. La història es repeteix i Catalunya no té por i planta cara a les armes amb la no violència, com Xirinacs davant la model, rep els cops de porra davant de les escoles i aquella moral que mantenia ferma Lluis M. Xirinacs davant la policia i els tribunals és la mateixa que palesa el poble català que vol ser lliure. És l’esperit que Xirinacs amb la seva ciència, la seva política, la seva lluita, les vagues de fam, la seva filosofia global, el seu estudi de l’economia i sobre tot amb la seva ofrena a Déu, va regalar a Catalunya i Catalunya, no només l’ha acceptat, sinò que el practica.  Els Macabeus assolliren la llibertat del seu poble, Crist morí crucificat acusat de terrorista per confessar-se rei dels jueus, Catalunya pateix el greuge fa tres cents anys de pèrdua de llibertat. La veu del poble és l’arma de la llibertat. Totes les persones que viuen a Catalunya si són conscients del que significa ser lliure s’adonarant que en l’actualitat no ho són i com Lluis M. Xirinacs proclamaran el seu ACTE DE SOBIRAANIA: “He viscut esclau setanta cinc anys / en uns Països Catalans / ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia) / des de fa segles. / He viscut lluitant contra aquesta esclavitud /Tots els anys de la meva vida adulta./ Una nació esclava, com un individu esclau,/ és una vergonya de la humanitat i de l’univers./ Però una nació mai no serà lliure / si els seus fills no volen arriscar / llur vida en el seu alliberament i defensa./ Amics, accepteu-me / aquest final absolut victoriós,/ de la meva contesa,/ per contrapuntar la covardia / dels nostres líders, massificadors del poble./ Avui la meva nació /esdevé soberana absoluta en mi./ Ells han perdut un esclau./ Ella és una mica més lliure,/ perquè jo sóc en vosaltres, amics.” És veritat, Catalunya està demostrant la seva presència perquè arrisca la seva vida per la llibertat. El “no tenim por” és el ressó de l’exemple de Lluis M.Xirinacs que no va claudicar mai dels seus objectius i permeteu-me un incís. Aquesta no claudicació tenia un clar component religiós, la seva lluita era també una oració. Era coherent amb la seva integritat om a persona lliure. El seu JO ressona amb fermessa portant Catalunya cap a la independència.

Són delinquents WILLY TOLEDO i VALTÒNIC?

Aquest comentari procurarè escriure’l des de la meva  idea i formació religiosa, inspirant-me en els llibres de la Bíblia de l’Antic  i del Nou Testament. Em fonamento en dos principis: a) el Gènesis ens diu que Déu creà l’home i la dona a imatge seva; b) l’evangeli ens parla de que Jesús morí cricificat per la salvació del món. La meva exposició d’avui es basarà en aquests principis. Per començar tots els homes i dones són fills i filles de Déu. Són germans i germanes. Aquesta idea fonamental palesa un objectiu de projecció divina, objectiu que en el Gènesis s’explica desprès de la desobediència de menjar la poma, afirmant que si per una dona va entrar el mal al món i per una altra dona s’obriran les portes d’un altra paradis no terrenal sinó diví. La raó de la finalitat de l’existència humana, que gaudeix de  lliberatat i per conseqüement pot equivocar-se, i aquest error no li tanca les portes de l’eternitat per què Déu així ho ha programat. Òbviament que la llibertat suposa responsabilitat i la responssabilitat demana arrepentiment pel mal  i reparació. Com assoliran tots els humans aquest objectiu? Se m’escapa a la meva visió humana i em porta a la fe en un Déu totpoderós i en aquella frase de Sant Pau que diu “no tots morirem sinò tots serem transformats”. Aquesta és la meva fe. I en l’evolució de la convivència humana, la barreja de veritat i mentida, la de bo i dolent, la de ric i pobre, la de savi i ignorant, la de creient i no creient planteja un garbuig que dificulta la plenitud de vida de les persones. I en aquesta problemàtica hi ha la separació de poders i de ideologies. Óbviament que no creure en Déu, humanament fa un tomb en la valoració dels actes a nivell només humà. I en aquest nivell només humà fins a on pot arribar la Justícia humana? Una blasfèmia judicialment només de competència divina per què només Déu coneix la futura sentència, que amb tota seguretat serà molt més de fiar que les humanes. Empressonar per blasfem a Willy Toledo  i per denúncia religiosa, ho trobo tant fora de lloc com condecorar la Verge Maria com a salvadora de la pàtria. Déu sap molt bé qui i com s’ha de salvar la pàtria. Com també trobo fora de lloc la condemna de presó contra el raper Valtònic. He entrat a internet per conèixer les dues persones, que com a persones les valoro de coherents, perquè amb la seva consciència humana  poden valorar la política espanyola pels seus resultats i per tant com a ciutadans lliures i sobirannts tenen tot el dret de censura, dret que la Constitució els hi garanteix. Llegim els següents articles. 14: “Els espanyols són iguals davant la llei sense que pugui prevaler cap discriminació per raó de naixença, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol  altre condició o circumstància personal o social”. Parem  esment  “cap discriminació….religió, opinió…”Les creeences religioses s’han de respectar i també les oipinions i abans de condemnar s’ha de valorar si el delicte és polític i per tant si cau sota la seve jurisdicció. I l’article 15 encara acaba de reblar el clau:” Tothom té dret a la vida  a la integritat física i moral, sense que, en cap cas, ningú no pugui ser sotmès a tortura ni a penes o tractes inhumans o degradants.” En defensa, des de la religió, de Willy Toledo, les diferències no se solucionen amb denúncies i empresonaments, perquè no entra ni en les competències dels denunciants, ni dels jutges, perquè el tema transcendeix a la humanitat. Senzillament estem davant d’una situació de solucions que en un model polítc democtràtic ha de passar per la veu de les persones i si des de la meva fe, Déu respecta les idees dels humans, a nivell humà no pot ser d’altra manera i si cal judici s’hi ha d’arribar havent solucionat tots els obtacles, que també n’hi pot haver de part de la política en el seu exercici de govern. De la mateixa manera que Déu respecta la llibertat de les persones i ha pensat en solucions davant d’un problema, també els humans han de respectar-se mútuament la seva llibertat i abans d’arribar a un judici cal haver valorat la possible culpabilitat de les dues parts perque els càrrecs no immunitzen, la possibilitat d’error hi existeix i coherentment en el seguiment d’un judic pot haver comés errades no nomès l’acusat sinó també els acusadors. No fer-ho per part dels jutges, si com a persones són creients, és delinquí en l’àmbit sobrenatural on haurà de passar comptes per ser una persona jutge que no compleix totes les seves lleis i si sentencia injustament un acusat, religiosament és un transgressor. En un càrrec polític i religiós la persona és responsable de tots els seus actes i la seva consciència li passarà factura si no compleix. L’ésser humà està pendent de tres lleis, la natural, les polítiques i les trascendents, amb la certesa que en les naturals i polítiques justes, els seus fruits també són transcendent.

Manifestació de la policia, feblesa de la democràcia

No negarè jo els drets dels policies a manifestar-se defensant la dignitat de les seves persones. Però hi ha manifestacions que són bàsicament polítiques i alló que defensen són les anomalies del poder. Una manifestació és la manifestació del dret de la sobirania i els policies no són sobirans com a tals, sinò com a persones. I si la manifestació la fan com policies han d’acceptar que les persones sobiranes s’hi poden oposar. La Constitució les empara. La manifestació de policies a Bercelona era un greuge contra Catalunya sense respectar les circumstàncies creades a l’autonomia per una política feble i mancada de democràcia. El govern d’Espanya per dignitat democràtica havia d’haver-la desconvocat. L’estat espanyol està vivint una época desestabilitzada, no pels ciutadans, sinó pels polítics de dretes bàsicament, el PP i C’s i alguns d’esquerres. En una societat en la que es reclama l’urgència del respecte als drets de la gent; és aberrant escoltar les desqualificacions del PP i C’s contra el poder del PSOE, desqualificacions que neguen la qualitat de persones als independentistes quan les imatges i notícies que es van descobrint ens demostren la corrupció dels estaments de l’estat. Lamentable i, a la vegada, inconfesable és el joc brut de polítics  amb els seus títols universitaris important-els-hi més la dignitat del càrrec que la personal; indignant i inadmissible és comprovar com el poder judicial, amb la raó de caducats aparca els insults de jutges contra Catalunya. Amb la Constitució a la mà em pregunto si el poder judicial, essent part implicada, hi té autoritat quan el poble és sobirà? És desil·lusionant quan el poder judicial i polític d’Espanya, actuant contra els seus principis, desautoritza la justìcia belga per donar la raó als polítics catalans exiliats a Bèlgica i carrega l’import de les despesses d’un advocat belga de mig-milio d’euros als ciutadans com si fossin culpables, quan la culpa, si n´hi ha, que penso que sí, és d’un jutge espanyol. Quina credibilitat puc tenir de la justícia espanyola quan el Congrès s’ha negat a investigar els atacs terroristes de Catalunya, negativa que fa pensar en la necessitat d’amagar complicitats. La política espanyola i les seves institucions porten a pensar que només interessa el poder no perquè és un servei a la ciutadania, sino per servir-se de la ciuitadania i una de les maneres és negar-li alló que la Constitució li garanteix, la sobirania, perquè els drets és neguen amb fets més que no pas amb paraules. I el desgavell polític i democràtic de la pell de brau necessita una ciutadania que no tingui por als governants, ni als jutges, ni a la policia i que exigeixi a la justícia internacional, que l’estat espanyol ha d’obeïr, que a Espanya és compleixin la llei de l’estat i la llei d’Europa.