PENSAR FACILITA EL CAMÍ DE LA CONVIVÈNCIA

 

El professor de Filosofia de la Universitat Ramon Llull, Carles Llinàs, en una entrevista en el Diari ARA del 5-juny-2021 s’ha expressat amb aquestes paraules: “En tots els àmbits hi ha un espai per a la filosofia. Si no s’aprofundeix filosòficament en determinats terrenys, aquests queden empobrits, com una planta sense arrels”. La capacitat de pensar és    garantia de l’exercici de la llibertat. Pensar no significa tenir la raó però sí que ens possibilita de tenir-la. El pensament exposa la nostra veritat que no necessàriament ha de ser la veritat de l’altre. I aleshores, avançar, significa coordinar les dues veritats per desfer l’error si n’hi ha perquè les diferències poden ser punts de vista diferents amb objectius intel·ligents de progrés. Presentades les diferències, la capacitat filosòfica de les persones compromeses en el tema valorarà quina de les dues opinions sembla ser més favorable al procés de millora de la convivència. El pensament filosòfic de les intel·ligències rectores de la convivència ha de merèixer sempre el respecte dels altres, respecte que no vol dir estar-hi d’acord, per què en persones suposadament incultes per manca d’estudis, la sorpresa posa en la taula de diàleg idees sorgides de ments sense presència cultural. Un pagès llaurant la terra pot descobrir una manera diferent de la de costum per millorar el conreu que revertirà en millors productes. I un millor producte del camp pot evidenciar un nou producte medicinal. Mantenir el diàleg amb la natura és fonamental per donar més força al pensament. La filosofia, que per etimologia, ens diu que és amiga de la saviesa, ensenya valorar els nous coneixements raonant les seves aportacions al camp de la convivència. 

La convivència del segle XXI se sent aturada en el seu procés de pau per la manca d’aquest diàleg intercultural entre tots els estaments de la societat. Òbviament que els alliçonaments dels grans pensadors i científics mereixen la màxima atenció sense renunciar a fer preguntes, a presentar dubtes i a manifestar pensaments de la gent popular. Un gran respecte al pensament de tothom afavoriria els avenços filosòfics i científics aplanant el camí de la convivència en pau. Tinc la impressió, que una part molt significativa de la humanitat s’està movent per aquest camí, essent la gent jove la més interessada. I un altre punt lluminós rau en la forta empenta femenina a tots nivells. Si no s’avança com caldria es deu, malgrat es pensi el contrari, als estaments polítics i econòmics de poder. I encara més, en són culpables perquè el seu màxim  argument per assolir la pau són les armes

Estem immersos en una pandèmia i com ha respost la política i l’economia. Guanyant diners, també a l’Estat Espanyol i a Catalunya. No cal citar noms. Són prou evidents. S’ha valorat el pensament racional raonat per les persones sàvies i intel·ligents?  Personalment penso que no com caldria.                                  

L’ABRAÇADA DE CUIXART A ICETA, UNA ABRAÇADA HUMANA

 

Estem acostumats que les abraçades són un signe de coincidència de criteris interessats però oblidem que algunes abraçades són reconeixement de igualtat. Per naturalesa tots els humans neixen iguals i les diferències es deuen al funcionament dels seus òrgans, membres i capacitats. Els braços de la mateixa manera que poden manifestar amistat amb una abraçada, poden demostrar odi amb una empenta. Tot depèn de la saviesa en l’exercici de la llibertat. Cuixart amb la seva abraçada a Iceta no manifestava acords amb la política del socialista sinó reconeixement de la seva llibertat que mitjançant l’amistat és possible el diàleg i assolir una entesa. Iceta acollir l’abraçada de qui afirmava “ho tornarem a fer” i Cuixart manifestà la confiança en el podem seure i parlar. Iceta no vol sentir parlar d’independència i Cuixart està convençut que en la democràcia cal trobar-hi la solució. Pensaven els dos protagonistes en la mateixa filosofia de la igualtat humana? Segurament que no. Però penso que els dos confien en la democràcia i aquesta és una base sòlida que exigeix la paraula racional intel·ligent. Només la mancança d’intel·ligència o de voluntat palesa la intensitat democràtica. Amb aquesta abraçada, Cuixart desqualifica el no penediment en que es recolza la justícia de l’estat. Ningú, ni cap llei, pot obligar a la renúncia d’una idea i menys quan és de progrés o de recuperació d’uns drets. I Cuixart està en aquesta línia. Un demòcrata no s’oposarà mai a una consulta popular de convivència, que en democràcia és un referèndum. Aquesta convicció implica que un independentista acceptarà un referèndum contrari al seu pensament, que continuarà defensant-lo perquè el procés de la història és canviant, canvi que acostuma a exigir el progrés. Renunciarà Iceta a ser demòcrata. Els vents del seu partit tenen la paraula, però un heroi de la independència li ha donat una lliçó de democràcia basada en el respecte humà, respecte absent dissortadament de la política del segle XXI. La meva esperança es fonamenta en l’existència de persones com Jordi Cuixart. El seu sacrifici i la seva filosofia són futur de convivència pacífica.

ESPANYA EN LA CONVIVÈNCIA POLÍTICA INTERNACIONAL

 

L’episodi bíblic de la Torre de Babel em porta a reflexionar sobre la veritat dels pobles de la humanitat. La dispersió dels pobles no és la sanció, és el resultat d’un orgull que porta a la desobediència de la llei natural de la convivència en pau. Europa va viure el fenomen de la separació amb el naixement de nacions quan es va pretendre formar un imperi amb el Papa de Roma com màxima autoritat i l’emperador com a segon i responsable polític. La història té les seves lleis que es poden manipular però no impedir el seu compliment. Un exemple el tenim en l’imperi espanyol i com la història l’ha fraccionat paulatinament de tal manera que Espanya té els dies comptats. Alexandre Deulofeu, farmacèutic de Figueres, és el pensador de la MATEMÀTICA DE LA HISTÒRIA que l’ha portat a predir el procés dels pobles. Espanya es desmembrarà als vols de l’any 2029. El procés estudiat per Deulofeu està en camí, essent-ne exemple Catalunya. Deulofeu va encertar, amb la predicció feta l’any 1934, el desmembrament de Yugoslavia amb la llibertat d’Eslovenia, Croacia i Macedonia. No es va equivocar en la predicció de la derrota de Hitler. És veritat que Deulofeu creu en la capacitat humana d’arribar a acords amb intel·ligència i racionalitat sempre que es respectin els drets de les persones i dels pobles. Espanya si vol no continuar sent, ha d’arribar a una entesa política amb els seus pobles, que formant una unitat, siguin lliures. La unitat no és unificació. I l’Espanya actual defensa que unitat i unificació són el mateix. I aquest error serà la causa del seu desmembrament. El procés es mou i Catalunya no està sola. Els països catalans caminen seguint l’exemple; Euskadi, al seu estil, també vol la independència; Galizia, malgrat el seu govern del PP, es va unint al procés. La història posa una condició, que els pobles siguin de veritat pobles respectant la seva gent. És el mandat bíblic de multipliqueu-vos i pobleu la terra. La recuperació de la filosofia natural dels orígens de la humanitat és la mateixa de la MATEMÀTICA DE LA HISTÒRIA, de Deulofeu. Un escolapi dels temps de Galileu afirmava que les matemàtiques són la millor filosofia. I sortosament, la covid-19 s’hi ha afegit exigint el seu compliment. I l’evangeli m’ho confirma posant com exemple el gran manament d’estimar als enemics i de donar prioritat als més necessitats. Penso, humilment, que l’estat espanyol no sap llegir el procés natural de l’existència humana. El procés no és altre que caminar cap a l’assoliment d’una convivència en pau. Un procés complicat per què el poder polític i econòmic son amics de la guerra. Pels seus fruits els coneixereu. Només cal observar la història actual.

PARLAMENTARIS DE CATALUNYA, PRIMER DEMOCRÀCIA

 

La presència de diferents partits en el Parlament català, com en tots els Parlaments del mon, és una normalitat democràtica. Que la raó central de cada Partit sigui assolir el poder de l’estat  és lògica. El que no és cap dret, ni lògica és l’actitud contrària a la democràcia. La política és una activitat humana, com ho és la indústria, el comerç, la cultura amb un objectiu fonamental, el bé de totes les persones. I aquesta condició, cap estat la compleix. I Catalunya, tampoc. Parlamentaris, visiteu el país, i quants sense sostre hi trobareu? Ells també tenen dret a una vida digna, i el vostre deure és que la tinguin. Ells també tenen dret a vot. Si l’han exercit o no, no és raó per deixar-los desemparats. Els vots de tots els ciutadans, us han marcat uns deures i no els compliu. Per què? Senzillament perquè no compliu la Constitució, que a mi tampoc m’agrada. Malgrat tot s’ha de complir. I dona la raó a la veu del poble distingint molt bé quan la veu ha de ser la de tot l’estat o la de cada autonomia. I no la compliu. Catalunya ha votat majoritàriament independència. I aquesta majoria, la Constitució diu que és llei. Per què els Estatuts de Catalunya es mouen en la il·legalitat? Perquè, segons la Constitució, Catalunya havia de votar la nova redacció i no es va fer. I la justícia espanyola ha mirat cap a una altra banda. I el Parlament de Catalunya com una víctima que envien a l’escorxador, va callar. Les  darreres votacions van donar un 52 % de majoria independentista i aquesta majoria constitucionalment és legal. El PP, el PSOE, VOX, C`s, també l’han d’acceptar. On és el compliment de la llei? On és el sentit democràtic? Quina responsabilitat volen ERC, CUP i Junts exigir si ells con compleixen? Amb la Constitució a la mà  tenen el deure de posar-se d’acord. Si no ho fan, quina credibilitat mereixen? Personalment m’han decebut. No m’obligueu a pensar incapacitat intel·lectual. Que és el primer que se m’acut. Ser de dretes o d’esquerres no autoritza invalidar la voluntat del poble. La majoria independentista del vot català obliga a ERC, CUP i J x Catalunya a formar govern i la  democràcia obliga a tots els partits del Parlament assolir una solució. Posar davant la voluntat d’un partit al mandat del poble, legalment, és una prevaricació per incompliment de la llei. I un greuge imperdonable a la voluntat del poble català que ha votat majoria independentista i aquesta majoria l’ha d’acceptar també el govern de l’estat, el Congrés i el Senat. I la meva pregunta: és demòcrata la política espanyola i la catalana?

LA VOLUNTAT POPULAR ÉS LLEI

 

És decebedora la política catalana en general perquè demostra incapacitat i el que és pitjor egoisme. Soc independentista i he votat independència i ho soc perquè em considero demòcrata. I al considerar-me demòcrata  penso que els no  independentistes també ho son. I des de la democràcia no entenc els motius d’una manca d’entesa. La Constitució espanyola afirma amb molta claredat que la sobirania està en el poble i en el assumptes de les autonomies els seus votants. Amb la Constitució a la mà no entenc que el PP, C’s, PSOE i VOX, si son constitucionalistes no respectin les diferències. Senzillament no entenc la política espanyola incapaç d’entendre culturalment models diferents de convivència. Però encara entenc menys que aquesta manca d’intel·ligència protagonitzi la política catalana. Els resultats de les darreres votacions en que l’independentisme és guanyador amb un 52% no és respectat per tots els partits polítics que es diuen demòcrates i neguen drets a companys que legalment han estats acceptats per la Constitució. Quin concepte tenen els polítics espanyols de la història que s’haurien d’avergonyir de la situació en que han col·locat Espanya en la Comunitat Europea. I aquesta vergonya també l’haurien de viure els catalans per com estant tractant Catalunya. Senzillament em sento independentista, la llibertat Catalunya estava cada dia més a l’abast de la mà i amb la seva manca d’habilitat política cada dia se n’allunya més. No entenc que partits polítics que pateixen la presó de dirigents i l’exili forçós, no siguin capaços d’obeir la veu popular que és molt clara i no argumentin com cal la llibertat des de la filosofia de la democràcia. Esquerres i dretes en el tema de convivència democràtica no poden tenir diferències existencials. Primer, la independència, desprès governar amb els deures referents al benestar dels ciutadans. Per coherència es prioritari assolir la llibertat esdevenint un estat. Catalunya hi té dret per història, per poble amb identitat pròpia, i per naturalesa. Els drets es defensen amb arguments convincents, no amb mentides, amb diàleg intel·ligent i racional, no amb egoismes i dependències dels que esclavitzen i sobre tot amb categoria humana.

SER PERSEGUIDOR, NORMA DE SER PODERÓS

 

Entre el bé i el mal ha esdevingut a tot el llarg de la història la consagració de la norma política que la millor manera d’assolir poder és perseguir els innocents indefensos. No és cap descobriment progressista, tot el contrari és l’arrelament d’una convicció de que tot és lícit inclosa la facultat de matar. I al segle XXI es continua matant amb la mateixa filosofia de Caín matant el seu germà. Els avenços científics i filosòfics amb finalitats de progrés humà han estat manipulats convertint el progrés humà en l’enemic de la filosofia del poder polític. L’autoritat política al segle XXI ha assolit la categoria de veritat absoluta que per defensar-la esdevé lícita la guerra occint milions d’innocents. La licitud d’aquesta filosofia es veu confirmada per la cursa d’armaments entre les grans potències. Posar en perill tota la humanitat no és argument d’humanisme, tot el contrari, és legalitat. I la humanitat, al segle XXI superat el segle de la llum i immersa en el procés de la tecnologia, no respecta  la vida quan un mandatari corre el risc de perdre el poder. A la pell de brau aquesta filosofia de la defensa del poder polític ha assolit fer creure a la ciutadania que el pensament de llibertat sigui delicte mereixedor de presó, fins el punt, que malgrat s’esforcin en fer creure el contrari, política i justícia són una mateixa autoritat. A les presons del mon s’hi podreixen vides de pensadors d’un futur de progrés. Que és el progrés per a la política, escolanet del gran capital. Existeix un àngel que ha fet la corresponent denúncia: la covid-19. Encara que sembli una contradicció, el poder d’aquesta denúncia és la mort. Morir abans d’hora sense complir el programa de l’existència perquè el poder ha condemnat a mort a la humanitat. Aquest és el missatge de la covid-19. La lluita contra la covid-19 està demostrant arreu del món la hipocresia de la política i els seus col·laboradors en el seus esforços en la defensa de la vida. Hipocresia que posa en evidència que la pitjor pandèmia contra la humanitat és el contuberni entre política, justícia i economia. És una hipocresia palesada en la cursa de les vacunes. Dissortadament aquesta cursa denuncia filosofies de poder entre les potències en lluita. No poso en dubte l’efectivitat sanitària de les vacunes. Poso en dubte el desig de col·laboració enfrontat a la voluntat de poder. En el fons és la continuïtat de la política de les grans potències dels inicis de la història en la que els reis es consideraven déus. I el greu problema de la modernitat no rau en el fet de que es proclamin déus sinó en el fet de negar la seva existència esdevenint els polítics el poder. Perseguir Déu en la història és norma que porta al poder. “Pels seus fruits els coneixereu”, afirma l’evangeli que personalment crec i defenso que és la verdadera constitució de la humanitat. La filosofia política de les nacions del món em demostra la necessitat d’una autoritat no humana superior que en el seu dia faci justícia.

UNA LLIÇÓ DE DEMOCRÀCIA?

 

El respecte a les persones em va convèncer seguir els procés de les eleccions madrilenyes fins estar informat del resultat final, resultat molt eloqüent i significatiu. PP i VOX 78 diputats, PSOE, Més Madrid i Podem 58, C’s 0. Victòria, derrota i expulsió, tres paraules sintètiques. Futur? Molt problemàtic. Les tres paraules no son gens amigues del diàleg. I em pregunto: què  hi diu la democràcia? Barboteja un demà molt poc esperançador. Les declaracions dels guanyadors per una banda allarguen la ma i per l’altra una punyalada. Es presenten capdavanters de la llibertat i concòrdia i ho signen tractant als contraris de tavernaris. Com escrivia Josep Ramoneda en el diari ARA, del 5 de maig de 2021, “Ayuso promet la llibertat. És la llibertat d’aquell que tot li està permès: a ell, no als altres”. Dissortadament el joc brut manipulador ha consolidat la seva presència en la política espanyola. I en aquest mapa dues dades provocadores d’enemistats i odis personals. Ayuso ha duplicat la seva presència mentre Pedro Sánchez ha reculat negativament, vençut pels vots d’una altra esquerra. És el PSOE que ha perdut quan els altres dos partits esquerrans, poc, però han millorat. Si l’esquerra no pot formar govern a Madrid, tota la culpa és del PSOE. Una lliçó a Pedro Sánchez. Des de la meva vessant independentista penso pobra Espanya i pobra Catalunya. Per què? Perquè la llibertat humanament, les i els polítics primer son humans, no es respecte com el dret a equivocar-se i els polítics espanyols actuen amb una llibertat absoluta que té dret a tota mena de manipulacions. El comportament de Pedro Sánchez en la política espanyola n’és un clar exemple. No calen arguments, perquè l’argument és ell. Quina és la lliçó de democràcia de les eleccions madrilenyes? Que la democràcia no serveix per avançar. Que allò “del bien atado” del franquisme és el model polític de la pell de brau. I en aquesta lliçó s’hi palesa l’aportació feminista predominant. Davant del PP, una dona, davant de VOX, una dona, davant de Més Madrid, una dona, tres dones amb signe polític positiu, que contrasta amb el signe negatiu dels homes davant del PSOE, d’ UP i C’s. Quina lliçó en trec? Que malgrat els entrebancs i els desencerts es camina endavant. Sí, però on rau la mancança? En una racionalitat poc intel·ligent amb un excés d’egoisme personal. I tot em porta a pensar que el futur de la península ibèrica continua sent massa fosc. Els pobles de la Península no estan preparats per un diàleg polític generador de convivència en pau respectant les diferències. I políticament mana el refrany castellà, “que largo me lo fiais!” Rendez-vous avec l'histoire és una advertència a la política espanyola que no compleix.