Colors del món global dels nostres dies

Un coneixement objectiu de la situació social dels set mil milions d’habitants del planeta ens posaria davant dels ulls una pintura informal, d’un expressionisme agre i d’un surrealisme difícil de païr. Com viuen aquests set mil milions? Només una cinquena part ho fan en una anomenada societat del benestar, societat en la que aquesta cinquena part pateix l’egoïsme d’un nombre de persones, aproximadament un miler, que controlen el cinquanta per cent de la riquesa mundial. Un percentatge d’aquesta mena és una pinzellada d’un color insultant en el gran quadre de la convivència. Però encara és més insultant la pinzellada d’aquella cinquena part, més de mil milions de persones, que viuen en la misèria més denigrant. Són els dos extrems. En tenim prou per no estar satisfets de l’actual pintura del món dels nostres dies. Penso que només un moviment social intens i racional portat a terme per les altres tres cinquenes parts té la clau de la solució dels problemes. Dissortadament el mur de separació el defensen aquelles institucions responsables d’una definitiva societat universal del benestar. Les polítiques, les económiques i les religioses. Les relacions entre elles donen la impressió que es renten la cara per tenir una bona imatge. Però no s’esforcen, penso que no els interessa, en buscar i trobar solucions als veritables problemes socials. És incomprensible que uns polítics i governs d’esquerra desenvolupin polítiques destructives del benestar perquè la crisi mundial ho exigeix. Quan existeix el problema és quan més indispensable esdevé una política racional, humana i social que posa a prova la vàlua i qualitat política. És incomprensible que uns polítics i governs de dretes, que diuen tenir solucions, només les practiquen escanyant els petits i engreixant els grans.És incomprensible que una institució religiosa per a l’organització d’una trobada mundial busqui el finançament ens institucions que amb la seva col·laboració semblin religioses per caritatives, si és que la seva col·laboració mereix el qualificatiu de caritativa. És incomprensible que els responsables del bon funcionament de l’ordre social siguin incapaços de dialogar entre ells buscant solucions i encara més, incapaços de llegir i escoltar els missatges que els hi envia la naturalesa mitjançant els moviments populars.

JOAN SALA VILA

CAMINS DE SOLIDARITAT

“La sento crèixer en mi

i córrer com un cervatell pel bosc

i per les branques de la meva sang.

Amb ella rego el camp de la teva paraula

i torna a Tu, i em sento crèixer com

un arbre en el gran riu

d’or de la teva veu”

Mn.Pere Ribot

 

He manllevat a l’enyorat i estimat poeta de Riells del Montseny aquest poema que ell titula “La Gràcia” i que em permeto la llibertat de canviar-lo per “La Solidaritat”. És un poema de ressonàncies teològiques però les ressonàncies humanes que s’hi escolten aplaudeixen la meva gosadia. Amb el vostre permís Mn Pere Ribot que ara no sou Mn.Pere sinò JO amb aquell que anomeneu TU.

Solidaritat no és una paraula buida, és l’argument d’una manera de ser universal. Aquell esperit indefinible, que no es veu, ni es palpa, però s’intueix present, ens posa davant els ulls un arbre, símbol de la humanitat, conreat i saonat en el jardí de la trascendència per la veu de la vida total. Solidaritat és l’aigua del riu que rega l’arbre.

Quan la meva consciència i els ulls de la meva ànima escolten les paraules de la veu que dibuixa l’arbre, sento unes vibracions misterioses que em menen a passejar-me entre els arbres d’aquest jardí de la solidaritat per col·laborar en el conreu i saonament amb les meves suors, els meus desitjos i amb les meves alegries i llàgrimes. És en aquest moment quan me n’adono que no estic sol, que sóc útil i que el treball humà pot transformar en l’or de la felicitat les malalties per greus que siguin. Me n’adono que el goig de contemplar les corredisses i salts d’un cervatell, metàfora humana,  entre els arbres del bosc ajardinat, ha trucat a la porta del meu cor quan una persona allarga la mà de l’amistat enriquint la qual·litat de vida de les persones malaltes de càncer i de qualsevol altra malaltia. Me n’adono que la solidaritat no en té prou en ser humana perquè amaga l’esperança d’un futur infinit, absolut, etern. Me n’adono que aquelles paraules de “jo sóc el camí, la veritat i la vida”, les nostàlgies del món actual em diuen que han de ser la base de la filosofia de l’existència humana. El famós arbre de la vida, el de la poma símbol de l’amor, l’arbre de la solidaritat humana. Gràcies, Mn.Pere Ribot per asquest poema.

JOAN SALA VILA

Humanisme vers transcendència

Contràriament a la manera d’actuar dels humans que acostumen a divinitzar els seus herois, l’evangeli ens presenta el seu personatge central amb un amplíssim sentit de’humanisme ple d’humilitat i senzillesa però ric i engrescador amb l’objectiu a assolir. La perfecció, en camí i l’assolida, té per objectiu la felicitat, temporal en un primer pla i aterna en el definitiu. Aquest personatge que no és altre que Jesucrist centra la història amb aquestes paraules: “Jo sóc el camí, la veritat i la vida”. Ell és el model i convida a que cadascú sigui camí, veritat i vida en l’autèntica dimensió humana que acaba en la transcendència, en el regne de Déu. Aquest regne no és aliè a la vida dels humans que gaudeixen d’instruments per bastir l’espai humà, essent un d’ells la política. Construir l’espai humà és una empresa transcendent en la que tothom hi és necessari i ningú és imprescindible. La vida del Crist, ja des d’el seu naixement és un alliçonament vers on ha d’anar dirigit el lideratge i com ha d’acceptar-se. L’evangeli ens adverteix quina és la personalitat del veritable líder,que gaudint de totes les condicions humanes, no pot oblidar la seva dependència del ser superior del que ha rebut el manament de contruir el regne dels humans. Des d’una visió humana la concepció de Jesús és conflictiva al no ser concebut amb una relació conjugal. Però tot el procès de la gestació, igual al de la resta dels humans, ens ha de fer pensar en l’excel·lència de tot el procès vital. Però en el cas concret de Jesús durant el procès de gestació es produeix un fet revelador. La visita de la mare a la seva cosina Isabel provoca el primer contacte entre dos personatjes que seran capdals, Jesús i Joan. Des del ventre de les dues mares els dos fillets s’entenen. La seva vida anirà lligada al mateix missatge: el regne de Déu. Joan encetarà el camí del regne humà que Jesús portarà al diví. El mateix objectiu des dos punts molt humans. Un fet  no fácil d’entendre que els dos nou nats explicaran amb la seva vida i alló que és més sublim amb la seva mort. La gran característica d’un líder, saber morir per les seves idees.

JOAN SALA VILA

L’esperit de la història s’anomena llibertat

Llegir els comentaris polítics de la premsa i escoltar els dels mitjans audiovisuals desconcerta i desorienta. Per què a l’hora de pendre decissions no es té en compte la persona humana en la seva integritat. Se secciona i es busquen les solucions només des de la part material. No es pensa en l’esperit humà, que és llibertat, on hi rau el perquè de la història. I la manca d’esperit porta a la injusticia social que argumentalment domina el món. Les mesures dràstiques que només fan mal als més febles sempre seran injustes. El feble sempre perd, el poderós no deixa mai de guanyar.Dissortadament la política està dominada i controlada pel poder de l’economia. I els resultats són els que són.Estan a la vista de tothom però no valorats de la mateixa manera per tothom. És més important un pou de petroli que no pas els drets fonamentals d’un poble que viu en la misèria. Analitzem la direcció de la política mundial i ens adonarem com majoritàriament només actúa en aquells indrets on es podrán treure beneficis de la riquesa del seu subsol, petroli, principalment. Els paísos pobres maltractats pels seus governants no tenen un lloc en els dossiers dels amos del món. Es fa un us de la riquesa de la terra sense tenir en compte els drets espirituals, psicològics, de tota la humanitat. Es donen almoines com a salvadors dels drets humans, però les almoines són pedaços, no solucions. Les almoines porten massa sovint el manteniment de signes diferencials, signes que molts d’ells han estat provocats per la injusticia. I una consequència greu d’aquest signes es manifesta en el domini del poder per part d’uns pocs i en la manca de llibertat per part de la majoria. Hi ha llibertats que són verdaderes utopies perquè els que les concedeixen no tenen altre objectiu que el d’una aparent convivència suposadament pacífica, normalment sota el poder de les armes. I aquestes situacions desemboquen històricament en protestes i aixecaments populars. Generalment la veu d’aquests esdeveniments dels pobles no és mai escoltada pels poders perquè prefereixen la força de la matèria, les armes, a la força de l’esperit,la llibertat, i dit amb més claretat perquè al poder  l’importa un rabe la veritat humana integral.

JOAN SALA VILA

La globalitat en el temps i l’espai

És possible aconseguir la globalitat perfecta en el món en que vivim i qué significa? Dissortadament la resposta és no, però no hi ha res que eximeixi als humans del deure de treballar-la. És una exigència irreversible. La globalitat perfecta no és possible perquè ens movem en la fase de globalització, que defineix una acció continuada perfectible. Qué significa per a mi la paraula globalitat?  La imatge que l’obra en construcció es troba en cada moment i si respon a la satisfacció de les necessitats vitals de la gent que viu en els diferents indrets del globus, d’on procedeix la paraula “globalitat”.Situada en el temps té un lectura determinada per la condició temporal humana i ha de ser progressiva com ho és la vida de cada persona des d’el seu neixement fins a la mort. La globalitat la definirà la qualitat de perfecció assolida per a cada instant de la seva evolució. Aquesta condició també explica el fenómen de la globalització dels pobles, de les nacions i de la convivència mundial humana.

Com es treballa? La centralitat del moviment globalitzador rau en el ser humà, en l’individu, i els mateixos elements i factors seran aplicables als grups, pobles, nacions i a la totalitat.

La imatge globalitzant de la persona humana depen del desenvolupament i millora de les seves facultats físiques i psíquiques, movent-se en els espais naturals polítics, culturals, econòmics, religiosos i socials. Les mancances o imperfeccions que es detecten en un home o una dona denuncien un funcionament mal programat de les seves facultats i capacitats que defineixen la seva identitat i personalitat. Òbviament les diferències indiquen les predisposicions naturals envers uns objectius o altres, amb el ben entès, que l’especialitat no és un detriment de la imatge integral, sinò una demostració que cada persona gaudeix de possibilitats múltiples per crear una bona imatge que serà potenciada per les pinzellades de les seves especialitats, que definint, per exemple un metge, defineix, al mateix temps, la seva integritat global de ser humà i la manera com es coordina en la globalitat sense desfigurar-la. Demostració de la necessitat de potenciar les individualitats.

JOAN SALA VILA

JO SÓC, imatge de la globalitat

Una afirmació absoluta amb un terme, aparentment, molt relatiu. La paraula JO absorbeix la centralitat de la globalitat i en ella rau tot el poder vital no temporal. Si ens centrem en la valoració individual d’un jo personal, ens adonarem que aquest jo és el centre regulador de totes les activitats de la persona tal, tan en l’ordre físic com psíquic.La persona temporal actua com un tot normalitzat i controlat, però en continua evolució, per la seva raó de ser, que no és altra que el jo. Però aquest jo temporal gaudeix d’un programa que va més ellà del temps per esdevenir, també, jo en el no temps, que és una figura real no relativa que no està sotmesa a les fluctuacions de l’espai i del temps, que no es mourà en una trajectòria predeterminada perquè es transformarà en la totalitat absoluta perfecta del ser. Deixem enrere la dimensió que ho cataloga tot i classifica per arribar a la no dimensió perquè no necessita classificar perquè no hi ha parts. Només el tot en el tot. És un JO SÖC despullat de tota mena d’accidents perquè només és essència i alló que eren circumstàncies, no hi són, perquè no hi ha moments i els moviments no seran físics, ni mentals, perquè no existiran, degut a l’assoliment de la plenitud de cada element constitutiu del ser en l’existència en el no temps, que denominem eternitat, de difícil definició. El jo persona temporal, acostuma a portar un nom, Josep, Maria, Pere, Lluisa Jordi, Anna, nom que no necessitarà perquè aquelles peculiaritats que la definien, no seran peculiaritats, sinò qualitats totals perfectes que englobaran aquells ens que portaven nom en la totalitat de l’existència perfecta i aleshores el Jordi deixarà de ser savi perquè serà saviesa, deixarà de ser limitat perquè serà infinit perquè el passat i el futur no el determinaran. El present oblidarà la temporalitat susbstituint el nom per existència-essència en termes filosòfics de base teològica. Haurà assolit la vida plena. Ens movem en el concepte de la globalitat, que no globalització. Aquesta és un moviment per assolir la realitat global. El concepte globalitat en el temps està regit per la relativitat, és una imatge en formació de la globalitat definitiva, que és el mirall de la temporal.



JOAN SALA VILA

VIURE ENTRE PARÈNTESI

En la història dels pobles i de les nacions alguns esdeveniments defineixen per la imatge que trameten, el model de convivència dominant a tots nivells, polític, religiós, cultural, econòmic i cívic. La filosofia que podem deduïr del títol d’aquest comentari denuncia la prioritat de la imposició sobre la llibertat de decissió. Denuncia la realitat d’un poble que ha de viure segons la voluntat del poder sense tenir dret ni tan sols a pensar-hi.Ja no diguem discutir-hi. Dit d’una altra manera, fer de la hipocresia la normalitat. En quins edeveniments es proclama la imatge d’una hipocresia? N’acabem de viure un de molt significatiu. Els moviments a l’entorn de la mort de Joan Antoni Samaranch. Una mort em mereix molt de respecte per una raó molt lligada a la meva manera de pensar. Com a darrer acte de la llibertat humana, quan ho és, té un valor purificador sublim per situar en una altra vida la persona en el lloc que li pertoca, no un lloc de sofriment, si fos així no seria purificadora, un lloc de felicitat total i absoluta. Però estem en el camí abans de traspassar el llindar de la mort que és la porta d’entrada. La personalitat de Joan Antoni Samaranch en el món de l’esport, de la política, de la c ultura i fins i tot de la religió és difícil valorar-la sense tenir present el seu “ego”molt remarcat, que fins i tot ens podria servir de model encara que no comulguem amb les seves idees i maneres. Però aquest comentari no és de l’”ego” sinó del “tu”. Dels qui es dirigeixen a ell. I em trobo amb més d’un “no entenc”. No entenc les lloances de personalitats polítiques de la democràcia envers una persona adicta a una dictadura; no entenc les paraules d‘elogi de personalitats de l’esport català, defensores de les seleccions catalanes, a un personatge que les hi va barrar el pas; no entenc la solemnitat catedralícia d’un funeral que en circumstàncies familiars idèntiques d’altres famílies no se’ls hi hauria permès entrar a un esglèsia. En la meva reflexió interna em pregunto si aquesta obertura palesa la possibilitat  d’un reciclatge intern d’acord amb la societat actual. Seria molt bo que els elogis dels polítics catalans i les portes obertes de la catedral signifiquèssin una obertura d’una Catalunya lliure i independent en un món global. He llegit unes paraules de Samaranch, en la premsa, que són una escletxa a l’esperança: “Catalunya ho pot 

conseguir si ho vol”. Es tornava independentista? Obrim el paréntesi.

JOAN SALA VILA