Català, cristià, independentista

La llibertat dels pobles, teològicament, també és un dret. Dic teològicament perquè la base d’aquest comentari será l’evangeli. Independentment de la meva postura davant les institucions, que reconec necessàries, penso tenir en el missatge de Jesús, una base prou sòlida per defensar la meva convicció independentista. Són vàries les ocasions que es defensa en l’evangeli la llibertat dels pobles. És veritat que l’objectiu final del missatge de Jesucrist és el Regne de Déu que será una realitat absoluta en l’eternitat però en el temps és també una realitat, però una realitat desitjable en formació en la que hi han de participar tots els pobles amb les seves identitats i llibertats. En el passatge de la conversa de Jesús amb la Samaritana li diu que a partir d’ara no hauran d’anar a adorar al Temple de Jerusalem sinò que ho faran en esperit i veritat, el poble samarità, tambè. Els pobles per caminar cap el Regne de Déu no han de renunciar a la seva personalitat, ni identitat perquè són lliures en la pràctica de la justícia i la veritat. L’argument més convincent el trobo en la passió i mort de Crist. En aquell temps, a Palestina, hi dominava el convenciment del pròxim alliberament del domini romà. I Roma crucificà molts defensors d’aquesta llibertat. Crist no va negar mai que fos  l‘alliberador esperat. En l’hort de Getsamaní quan Pere li diu tenim dues espases, contesta, són suficients, no diu llença-les perquè eren el símbol de la llibertat del poble, necessària per assolir l’alliberament del mal en el regne de Dèu. La sentència condemnatòria és prou clara, perquè es declarava Rei del Jueus i aixó era una actitud terrorista davant el poder de Roma. I Jesucrist no rebutja morir sota aquest signe polític. Senzillament, els homes i les dones, per arribar al Regne de Déu, a la globalitat, segons doctrina de Xirinacs, ho han de merèixer vivint d’acord amb la seva identitat. Aquesta idea la tenien molt arrelada els deixebles, quan els que anaven cap Emaus li diuen a l’acompanyant que no reconegueren fins desprès, nosaltres creiem que alliberaria el poble d’Israel. El dret a la identitat dels pobles, és un dret natural, però també ho és religiós i com a  cristià, també teològic. Parem esment en l’Esglèsia. Les persones que en formen part pertanyen al mateix temps als seus pobles. L’Esglèsia és universal i aquesta universalitat la fan autèntica les inidvidualitats dels pobles que la configuren. Catalunya independent continuarà sent Esglèsia sense renunciar als seus drets polítics i no és necessari que tots els catalans siguin cristians. Són cristianes les persones que ho volen. El fet religiós és un argument afegit al fet de ser lliure i independent.

 

El 9 N jo votarè SÍ-SÍ

No necessito que ningú em convenci. La independència de Catalunya és un dret natural, històric i recolzat per l’evangeli. La famosa sanció de la Torre de Babel no es refereix a la diversitat dels  pobles sinò a la impossibilitat de ser el que pretenien, ser un com Déu. Un poble què és, sinò una  col·lectivitat de persones que han decidit formar-la, basat en el dret a decidir que té cada ser humà. I aquest dret està reconegut en els famosos Drets humans, signats també per l’estat espanyol. I no si val emparar-se en la Constitució Espanyola de fa més de trenta anys perquè les lleis estan al servei de la gent, no la gent al servei de la llei. I si una llei, que com totes és efímera, en un moment determinat no garanteix la integritat d’una col·lectivitat de persones perd el seu valor i en cal una de nova o que el col·lectiu afectat prengui una decissió. L’argument del no a tot diàleg perquè la constitució no ho permet no és democràtic, perquè en democràcia s’ha de dialogar amb tothom, fins i tot amb els enemics. I com a cristià que sóc aquesta lliçó me l’ha donada l’evangeli quan diu que l’acte més gran d’amor és estimar els enemics. La coneix aquesta cita el tan comentat catòlic ministre espanyol de governació? Des de la seva postura no pot afirmar que una Catalunya independent será terra abonada del terrorisme sinò treballar per evitar tota mena de terrorisme a la pell de brau i col·laborar amb el poble veí, si de veritat és catòlic. No fa gaire dies el Papa Francesc va regalar al  Rei d’Espanya la seva carta encíclica en la que es reconeix els drets dels pobles? No m’estranyaria gens que la “cortesía”no entengui de drets. No em digueu que Catalunya no ha estat mai una nació independent si en temps dels Reis Catòlics eren dos regnes diferents. Hi ha molts documents que demostren que Catalunya i la seva llengua són tan o més antiques que Espanya, però hi ha arguments que s’obliden per poder argumentar amb la mentida històrica. Em podeu dir quants anys reals tè la Nació Espanyola amb la història a la mà? D’acord amb els documents no té més de tres cents anys. A partir de 1714 quan el rei Felip va derogar tots els drets a Catalunya i la va sotmetre al govern espanyol. Catalunya té tot el dret de recobrar el seu estat, la seva independència que li fou arrebatada per les armes. Em direu que la Constitució actual la van votar majoritàriament també els catalans. La majoria dels catalans actuals no la van votar i són lliures per dret natural de decidir. I arribats aquí més val no endinsar-se en les vegades que desde el Centre no s’ha complert. La llei si s’ha de complir, ho ha de fer tothom. Esteu segurs que la compleix tothom. Tinc els meus dubtes força fonamentats. Jo el 9N votatè SI-SI. 

LA PAU D’UNES VACANCES PER PENSAR

La pau interior, que el blau de l’aigua del Mediterrà regala al ulls, omple de curiositats la ment acaronada per les emocions i la tranquil·litat d’un silenci esdevè contemplació. Dedicar uns moments a pensar i meditar la vida própia, un petit gra de sorra, en la gran platja de l’existència omple de records de petjades i trepitjades que, segon a segon, modelen la imatge com a persona. El “jo” al bell mig dels grans moviments locals, comarcals, nacionals, i mundials, què hi suposa, què hi ha de fer? Una idea és clarificadora: jo sóc global en companyía dels altres grans de sorra. La idea del joc sóc món, jo soc història, jo soc futur, jo soc global, en una paraula jo soc jo en el tot. I ho soc perquè com tots els altres en formo part i la meva imatge, per petita que sigui, és necessària en la gran obra d’art de la humanitat, perquè el meu jo, la meva individualitat, també és humanitat i d’acord amb el concepte globalista de la història,jo soc la humanitat. Sentir-se i saber-se tot en el tot és necessari per donar sentit a la pròpia existència perquè et fa conscient de la petitesa dels actes en el marc de la grandesa de la vida. Per configurar la convivència universal són indispensables totes les vivències, les febles i les fortes, les humils i les superbes, i la seva importància no es valora per la força, ni pel diner, sinò per la qualitat humana de la persona. Contemplant la immensitat del mar, tanco els ulls, escolto el meu cor i la meva ment i m’adono que la meva petitesa és inmensa perquè també és mar.I aleshores repasso la meva situació en el món i en la història i sento l’escalf del meu entorn o la fredor del que no m’hi vol i malgrat tot m’hi sento imprescindible. Només em falta ser-ne del tot conscient. En el marc dels grans moviments mundials em moc en un petit espai que es diu Catalunya. I és aquest espai català el que demana el meu jo. Jo será universal siguent català. Aquesta peculiaritat és germana del ser castellà, andalús, aragonés, valencià, mallorquí, francés, anglès, italià, alemany, i per què és germana soc diferent i com a diferent soc tot, universal, global. La meva diferència em fa independent però no inncessari, ni insollidari, la necessitat i la solidaritat són qualitats inherents de la globalitat, de la universalitat. I tot amb la força d’una gota d’aigua del mar. Ben mirat, els rics són com els pobres nomès gotes d’aigua; els governants com els governats nomès són gotes d’aigua. Quan el mar es revolta, per què ho fa? Qui és el responsable? Òbviament les gotes no es mouen per qquè sí. Els maremotos arrosseguen les gotes d’aigua a comportaments violents, per què? Tot té la seva raó de ser, estar i fer. Només cal pensar-hi, meditar-hi, contemplar i deduir els perquè i valorar les consequències.Quin sentit tenen aquests moviments en la globalitat univsersal i perquè es produeixen? En l’explicació amb tota certesa s’hi descobreixen els valors també positius, un terratrèmol marí també aporta resultats favorables.Nomès cal pensar-hi, meditar-hi, contemplar i bastir la seva filosofía.Potser aquesta vesant de la cultura és la que manca en els grans moviments socials devastadors. La cultura és la raó de ser de la història. Quan no es tè en compte, el desastre és inevitable.

PRINCIPI D’AUTORITAT I EL SEU EXERCICI

Totes les persones per naturalesa están dotades d’un sentiment d’autoritat. I és precisament aquesta arrel de domini la que predisposa a determinades persones a l’exercici de l’autoritat.  Però què vol dir autoritat? El diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans ens diu que és “una atribució o exercici del dret o del poder de manar, de regir, de governar, de dictar lleis, de fer-les observar, etc…” Senzillament l’autoritat marca el camí, diu com s’ha de fer, qui l’ha de fer, condicions. Però alló que no diu és quin és l’orígen per poder ser autoritat. Jo em pregunto existeix el coordinador últim del fet autoritat? Per què analitzant la naturalesa humana totes les persones tenen el mateix dret de ser-ne. Sembla ser que l’exercici d’aquesta autoritat es deu a una delegació. És a dir els governants del nivell i ordre que sigui ho són per delegació, no per drets naturals propis. Per tant l’exercici absolutista i autoritari del poder seria una usurpació i la seva autoritat il·lícita i il·legal amb les consequències lògiques. Per aquesta raó només ostenten el poder amb la força de les armes. Són governants contra natura. Em direu que Yavhè en la Bíblia accepta aquest poder despòtic. Llegim amb atenció les paraules que Samuel va contestar de part de Yahvè als isarelites que li demanaren un rei:”Així us governarà el rei que tindreu: prendrà els vostres fills perquè serveixen en els seus carros de guerra i perquè facin d’escorta davant la seva carrossa. Els prendrà per fer-los oficials que comandi mil homes o bé cinquanta. Els farà llaurar els seus propis conreus i segar els seus propis sembrats, i els farà fabricar les seves armes i els ormeigs dels seus carros de guerra. Us prendrà les filles com a perfumistes, cuineres i pastisseres. S’apropiarà dels millors camps, de les millors vinyes i dels millors oliverars per donar-los als seus cortesans. Exigirà el delme dels vostres sembrats i de les vostres vinyes per pagar els seus funcionaris i els seus cortesans. Requisarà els vostres criats i criades i els vostres millors joves amb els vostres ases i els farà servir en els treballs públics. Es quedarà la desena part dels vostres ramats i vosaltres mateixos li fareu d’esclaus. El dia que aixó passi, us queixareu del rei que us heu triat, però el senyor no us escoltarà” (Primer  Un llibre de Samuel VIII, 10-18). Llegint aquest text em trobo immers exactament en la forma de governar absolutista actual, malgrat es vesteixi de democràcia, quan comprobo que els efectes predits als subdits són els mateixos que pateixen els pobles avui. En dictadura i també en democràcia quan els efectes de l’exercici del poder no garanteixen les llibertats de les persones i els seus drets naturals bàsics, la deducció no es fa esperar, ha existit una usurpació del poder. Governar sense respectar els drets naturals de les persones i no garantir la dignitat de vida individual i col·lectiva no és agradable a Déu i no es compleix la normativa de la naturalesa, que per els que creiem en Déu, és manifestació de la voluntat divina. Un multimilionari per naturalesa no té més drets que un pobre que no en té ni per menjar.Un governant no té per naturalesa més drets per a una vida digna que el més humil dels seus súbdits. Òbviament atropellar els drets naturals són greuges contra natura i la natura compleix les seves normes, fa justícia. No oblidem que les persones som natura. Està tot dit.

SIGNES D’AVUI, PRESAGIS DE FUTUR

19 de juny de 2014. Data històrica amb un futur incert. Tots els canvis històrics tenen els seus pro i contra. Sovint, cegats pel moment, no es llegeix la profecía del demà. En aquest canvi històric de la pell de brau hi conflueixen dos esdeveniments, temàticament molt diferenciats, però psicològicament força agermanats. I sota el signe de la MARCA ESPANYA. Els dos esdeveniments, circumstancialment i a primer cop d’ull, força divergents però els missatges de la natura i els històrics sembla ser que els fa convergents. Sense voler ser “pájaro de mal agüero” com diuen els castellans, opino que els fruits serán del mateix signe. Un esdeveniment de primera categoría mundial, el Campionat de món de futbol, ha vist com l’actual campiona no es classificava per jugar els octaus de final i havia de fer les maletes per tornar cap a casa.Fracàs. Un cop dur la per a la marca, també des de l’òptica política. La Roja del 2014 no té la mateixa imatge que la del 2010. En el meu llibre ELS ÀNGELS JUGUEN A FUTBOL li vaig dedicar la tercera part perquè aquell any la selecció espanyola era una imatge clara de la globalitat amb el respecte a les individualitats. La d’enguany les individualitats oblidaren el valor de les relacions entre diferents i quan tots volen ser iguals, el fracàs està a la cantonada. Ni la direcció, ni les individualitats han complert les condicions indispensables per a una imatge global.  Perquè relaciono el fracàs del campionat del món amb la coronació del nou monarca espanyol? Un fet de signe económic els uneix, al menys segons la meva manera d’observar. Una prima, en el fons insultant per la situació actual de la classe treballadora, no ha generat el efectes buscats. Els diners, els mateixos jugadors ho diuen, no ho són tot, ni alló més important. Però ells  ho van negociar  i han fallat. Han fallat perquè ho han fet les persones. I la marca Espanya ha resultat tacada. És una realitat. No m’agradaria barrejar aquest fracàs amb la situació política que viu el país i amb el futur del nou monarca. Però la nuvolada que presagiava el fracàs esportiu continua operativa en el camp de la política. I l’economia és un núvol denunciador, també en el camp de la monarquia. El desplegament milionari de la festa xoca frontalment amb l’opinió popular, cansada de la política actual i cansada de la monarquía. I aquests núvols del cel popular poden provocar més aviat i a no tardar, la corresponent tempesta. Són presagi d’un cansament de la política que s’està practicant a Espanya, que per a més inri s’enceten camins d’in dependèn cia, dos de clars, Catalunya i Euskadi, però no serán els únics. Honestament i amb el màxim respecte a la història estic convençut que estem escoltant el cant del cigne del canvi de model polític de la pell de brau amb la independència de nacions històriques i amb el canvi de règim d’Espanya cap a una democràcia republicana.

CADA DIA FENT CAMÍ

He llegit una informació de l’OSCE (Organització per a la Securetat i Cooperació Europees) sobre la situació i el funcionament de la democràcia espanyola que no ha estat publicada a Espanya perquè segons el govern ningú ha de donar-els-hi lliçons. Francament és una informació que explica el perquè de la situació actual, fruit d’una corrupció estructural. La lectura d’aquest document ha afermat la meva postura independentista i la necessitat de treballar sense pors per assolir-la. Les informacions que arriben a través de les xarxes palesen la urgència d’una reestructuració de la  democràcia espanyola en la que la força del poder radica en el poble i els partits en són els seus servidors, complidors de les normes donades. Els grans partits, actualment a la pell de brau, i segueixo l’informe OSCE 2012, s’han auto-apoderat de la representació, substituint la voluntat popular per l’egoísme del partit. Una demostració n’és la llei electoral que margina els petits i assegura la reelecció dels mateixos. Segons l’informe, a Espanya les normatives están regulades de tal manera que la democràcia es base en la feblesa del coneixement i en la força de la imposició. No és res de nou si fem una ullada als drets d’espais gratuits que tenen els partits, amb fets tan escandalosos com el que el partit ménys afavorit està en una posició de 1 minut per a ell contra 20 per els grans. Un efecte corrupte perquè en la línia de sortida tots haurien de ser iguals perquè per les raons que sien es tracta d’un començar de nou. Però la problemàtica s’agreuja si parem esment en els resultats de la política duta a terme pels dos grans, resultats que están enfonsant el país en la misèria mentre la classe política en el poder entra a formar part del gran capital. Són fets concrets i regulats per la llei. No és necessari citar noms, ells mateixos s’auto-acusen. La llista de polítics en grans empreses cada dia és més significativa. Els polítics que en l’època constituent volien portar l’obrer a la Universitat, ara li están tancant les portes; aquells que volien un estat del benestar, ara l’estan destruint. Analitzant la situació actual del poble senzill em dóna l’argument bàsic de l’informe OSCE estirant les orelles al govern d’Espanya. Els arguments de la por contra situacions crítiques actuals, polítiques i socials són els arguments d’una feblesa que vol semblar alló que no és, un govern democràtic. No n’hi ha prou de guanyar a les urnes, s’ha de  demostrar en la pràctica. Una pregunta: empara la Constitució un moviment popular amb capacitat de fer dimitir si la política que practica és negativa per a la ciutadania, que és la base fonamental de la nació? Perquè qui marca el camí quan vota és el poble.

TROBADA PER LA PAU AL VATICÀ

La invitació del Papa Francesc als presidents d’Israel i Palestina ha estat una realitat. El missatge no era polític, era religiós. Va crear un ambient urgentment necessari en el panorama polític internacional. La proposta venia d’un altre Joan que predicava en el desert, però hi havia qui se l’escoltava. I el Papa Francesc, l’altre Joan que prepara els camins del Senyor fou escoltat. Un primer pas molt important. Però es donà un segon pas de gran significat històric, es van trobar. Dos presidents de dos pobles d’orígens bíblics i dos màxims representants de dues religions molt significatives, l’Esglèsia Catòlica i l’Ortodoxa. Un  missatge, penso, que transcendent, enviat des d’una reunió de dos polítics i dos religiosos. Política i religió donant-se la mà, encara que un xic fredament, però donant-se la mà. El mateix Papa reconeguè que els fruits no serien immediats però al menys i havia un principi de bona disposició. I davant el món, aquest fet, òbviament que valorat amb òptiques diferents, significava un camí. Un possible procès envers la pau mundial. A la pregunta del periodista de la Vanguàrdia de com es va sentir, responguè: “Yo sentía algo que se nos escapa a todos. Acá, en el Vaticano, un 99% decía que no se iba a hacer y después el 1% fue creciendo. Yo sentía que nos veíamos empujados a una cosa que no se nos había ocurrido y que, poco a poco, fue tomando cuerpo. No era para nada un acto político – eso lo sentía de entrada – sino que era un acto religioso: abrir una ventana al mundo”. Curiós, un acte religiós entre dos alts representants polítics i dos màxims responsables religiosos. I l’objectiu: la pau. El fet de la trobada en ella mateixa esdevè un signe indispensable del nostre temps: la política i la religió no poden donar-se l’esquena en la configuració de la convivència universal. Les institucions polítiques i religioses no poden fer el sord davant d’una realitat natural del ser humà, que és pel seus orígens polític i religiós. Els responsables polítics i religiosos  mundials han de seure a la taula del diàleg.No satisfer aquesta condició humana, de ser pol,ític i religiós a la vegada, significa condemnar la humanitat a un desordre social de greus proporcions. Crec que en aquesta idea s’hi explica la gran  crisi mundial dels nostres dies. La mà estesa per la religió i acceptada per la política, òbviament per uns sectors institucionals, ha encès una llum d’esperança. És aquella llum de Betlem que veieren els pastors (el poble senzill) i els mags (els governants) a l’oferir els seus dons a l’infantó nou nat. Quan el Papa Francesc li diu al periodista que cal que no ens oblidem dels orígens és perquè la identitat és una llei natural, i donada la doble condició del ser humà, també divina. Dos mil anys d’història no han entès el missatge. És possible que com el Tenorio algú exclami: què largo me lo fiàis! Però la meta és clara, cal no perdre-la de vista. La trobada del Vaticà li ha donat nova vida.Tot depen de la voluntat de les persones.