JO ESTIC OBERT AL DIÀLEG AMB TOTHOM

Benvolgut Sr. President, amb aquesta carta començo un diàleg. Imagino que serà nomès un monòleg. Però comencem per la base: apertura a dialogar. Intentarè dialogar prenent per fil conductor la Constitució i documents internacionals signats per Espanya, com la Declaració Internacional dels Drets Humans, el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, i el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals. I com vos aconselleu, serè molt curós amb la llei d’acord amb el meu dret de lliure expressió. Sentem els fonaments. Amb l’article 30 de la Declaració Universal dels Drets Humans. Diu: “ Res en aquesta Declaració no podrá interpretar-se en el sentit que doni cap dret a un estat, a un grup o a una persona a emprendre activitats o a realitzar actes que tendeixin a la supressió de qualsevol dels drets i llibertats que s’hi enuncien”. Sr. President, ja sé que no és vinculant, però l’article 10,2 de la Constitució Espanyola reconeix la Declaració Universal dels Drets Humans com una de les fonts del dret espanyol. Anem a la pregunta que volia dirigir-li: el comportament del Govern Espanyol en la seva postura envers el dret a decidir dels catalans hi ha estat Fidel a aquesta norma? Ja sé que em dirà que sí, però jo tinc dret a contestar-li que penso el contrari. A tots els catalans ens prohibeix exercir un dret que l’art. 2 de la Declaració expressa d’aquesta manera: “Tothom té tots els drets i llibertats proclamats en aquesta Declaració, sense cap distinció de raça, color, sexe, llengua, religió, opinió política o de qualsevol altra mena, orígen nacional o social, naixement o altra condició.” Curiós, el dret d’opinió política és un dret que es reconeix i que no s’ens deixa exercir contra el que diu l’art. 30. Però el problema s’agreuja quan l’art.19 dels Drets Universals diu:” Tota persona té dret a la llibertat d’opinió i d’expressió; aquest dret inclou el de no ser molestat a causa de les pròpies opinions i el de cercar, rebre i difondre les informacions i les idees per qualsevol mitjà i sense límit de fronteres.” La prohibició del dret a l’opinió política atempta contra l’art.30, mencionat al principi d’aquesta carta. El dret a decidir sobre el model de societat rau sobre una opinió política que empara l’art.2. Ja sé que no sóc jurista, ni lletrat, però de llegir en sé i m’han ensenyat a entendre el significat de les paraules. D’acord amb les cites apuntades, Sr. Rajoy, la solució està en no prohibir drets i en una actuació democràtica davant el problema i mai tancant portes. Em sap greu, pensem diferent. Però jo continuarè el diàleg o monòleg, depen. Atentament. Joan Sala Vila

La fe d’un poble és llei

Aquesta setmana la maquinària de l’estat ha disparat la seva artilleria pesada contra Catalunya. Una manera curiosa de defensar els interesos del seu país. Dissortadament en el món, la llei del més fort, sovint amb la força de les armes, ha esdevingut llei, però no perquè és el més fort la llei sempre és lícita. El moviment de pobles, al llarg de la història ha estat i és una constant, també al segle XXI. I aquest moviment l’imperi espanyol l’ha patit en la seva pell. La tan recordada unitat d’Espanya a la llum de la història és una simple entelequia. Portugal i Gibraltar en són una  demostració. I si hi afegim la desmembració al llarg del segle XIX i XX encara es veu més clar. Però en el cas de Catalunya no és el naixement d’un nou poble, és La recuperació dels seus drets polítics nacionals i internacionals.  Els contraris als drets de Catalunya recorriran a la famosa globalització. No es té en  compte que la globalització és un moviment de pobles amb drets propis per aconseguir una convivència internacional en pau. Però la convivència no s’aconsegueix unificant, destruint identitats, sinò respectant les identitats perquè hi aportin la seva creativitat. I la creativitat, quan és manipulada, com en el cas català, perd la seva efectivitat. Però alló que encara esdevé més lamentable és que continuant formant part d’Espanya la degradació será més efectiva i greu. Per què?, perquè l’imperi espnyol està en procès de decadència i desintegració. Sobre el respecte recomano el llibre de Juli Gutièrrez ,LA MATEMÀTICA DE LA HISTÒRIA (Alexandre Deulofeu o el pensador global). A la página 58 s’hi llegeix: “L’imperi espanyol quedava constituit, com hem vist, l’any 1479. Si a aquesta data hi afegim cinc segles i mig, que és la durada de vida de tots els imperis, ens n’anem a l’any 2029. Estem doncs avui, any 1972, a 57 anys de la fi de l’imperi.( Nota: avui 2014, estem a 15 anys). Qué és el que passarà? Dissortadament, si no fem cas de la llei estem abocats a la fase caòtica, és a dir, a la liquidació total de l’imperi amb lluites ferotges del poder central contra els pobles peninsulars : Catalunya, Bascònia, Galícia, Andalusia, Aragó i dintre d’aquests encara en una lluita entre ideologies oposades, i aquesta fase caòtica és la que hem trobat en totes les cultures i en tots els cicles.” Aquestes paraules es troben en el volum VII de la Matemàtica de la Història, titolat:”La segona onada imperial a Europa”. La solució al problema depen de la qualitat política dels actuals governants. Com diu l’evangeli: pels seus fruits els coneixereu.

 

NOMÉS DE BONES INTENCIONS NO ES VIU

No negarè que les bones intencions no siguin necessàries, però alló que és inacceptable que només es quedin en bones intencions. Un exemple que la Constitució ens posa davant dels ulls. Entre els objectius de bones intencions hi trobem aquest:” Garantir la convivència democràtica dins la Constitució i les lleis de conformitat amb un ordre econòmic i social just"·. D’acord amb aquesta frase dues són les exigències que demanen a la Constitució i a la llei la seva protecció: la justícia en dues vessants, ordre social i econòmic. Ha complert la Constitució i la llei espanyola aquest objectiu fonamental? Obertament, no. El poble espanyol cada dia és més pobre i uns pocs, polítics i capitalistes, cada dia són més rics. I és sorprenent que l’opinió europea i mundial cataloga Espanya entre els paísos més corruptes. Un govern que no ha complert l’objectiu bàsic de la Constitució amb quina autoritat pot exigir a un poble, que es manifesta clarament, que la compleixi i més encara quan la mateixa Constitució garanteix el dret de manifestació. Per altra banda tampoc es compleix l’objectiu d’una societat justa. Des de la democràcia els odis envers Catalunya no han minvat, han  augmentat. Només cal analitzar fets reals, alguns d’ells protagonitzats per persones que han format o formen part del govern, com el boicot al cava català i demanar signatures contra Catalunya. La lletania de befes pronunciades per personalitats del PP i del PSOE contra Catalunya denuncia com no es compleixen els objectius de bones intencions proclamats en el Preliminar de la Constitució. La manipulació, que es fa de la historia, és una altra demostració de com no es compleix. Referent a Catalunya tampoc es compleix l’art. 1, 2, que diu: “La sobirania nacional resideix en el poble espanyol, del qual emanen els poders de l’estat.” La manera com, des del Govern, es tracta els catalans amb motiu del dret a decidir, tampoc es cap exemple de complir la llei. Mentre els catalans no siguem independents, vol dir que som espanyols i per tant som sobirans. Negar-nos la sobirania és declarar que som independents. Aleshores, perquè tantat polèmica i tanta moguda sobiranista espanyola si se’ns nega el dret a exercir-la?. Aquesta sobirania nacional com es manifesta? Nomès votant? També amb manifestacions escrites i en mobilitzacions. Quin cas en fa el govern de les mobilitzacions d’uns ciutadans que són sobirans? No se’ls escolta i se’ls hi envia la policia. I quan un govern autonòmic, legalment constituit, escolta la veu del seu poble, el que l’ha escollit, es margina la veu popular i se’l tracta d’anticonstitucional. Les autonomies són constitucionals i els seus governants constitucionalment han d’escoltar la veu dels seus governats i complir el seu mandat. I el mandat del poble català és prou clar. La llibertat d’un poble no es compra ni es ven, es practica. Quan els objectius d’una llei queden en bones intencions, la llei és injusta.

PUOL, MAS, RAJOY

Tres noms protagonistes en la història de Catalunya del segle XXI. Tres fets: assistència de Pujol al Parlament, signatura convocatòria 9N i recurs al tribunal constitrucional. Em pregunto, qué dirà la història? Com hi passaran els tres personatges? Penso que el judici de la història será molt favorable a Jordi Pujol, moltíssim a l’Artur Mas i de crítica dura a Mariano Rajoy per caminar-ne al marge. No és la meva intenció justificar alló que no es pot justificar de Jordi Pujol, però no es pot negar que la personalitat perdura. Vivim un temps social en el que demanar perdó no és considerat com a una possible virtut política. I reconèixer els errors no és un punt d’arrencada per reorientar la història. Jordi Pujol, en el Parlament, es va trobar amb un cel excepcionalment negre amb alguna nuvolada plena d’odi i venjança. Alguns dels acusadors passaran a la pàgina negra de la història amb qualificatius gens favorables. Escoltant a Jordi Pujol i als portaveus dels partits, vaig arribar a la conclusió que la presència de l’expresident era la fita històrica necessària del desllorigador de fets molt inportants per a Catalunya i també per a Espanya. Pujol no va contestar les preguntes perquè encara “no tocava” i no tocava perquè la resposta al comportament del govern de l’estat davant el seu posicionament envers Catalunya será decissiva pel  dret a decidir. Darrera el silenci de Jordi Pujol hi intueixo arguments molts convincents per posar en evidència polítiques antidemocràtiques de l’estat, que possiblement també l’esquitxen a ell. Crec en els principis polítics de l’expresident que faran callar veus massa arrogants i acusadores, quan alló que més els hi convè, per sortir del partit que sortien, era callar.

 El gran  protagonista històric del moment de Catalunya será Artur Mas, encara que els primers moments semblin voler arreconar-lo. La Constitució Espanyola, malgrat el que es diu des de Madrid, la Declaració Universal dels Drets Humans, el Pactes Internacionals signats per Espanya, la Sentència del Tribunal Internacional de la Haya, el curs actual de la història i la veu del poble donaran el triomf definitiu a la convocatòria malgrat que per raons alienes el dia 9 de novembre no fos possible votar. El poble imposarà la seva llei democràtica superior a l’escrita. 

El gran perdedor será l’actual President del Govern, Sr.Mariano Rajpoy, no per intentar complir la llei que és el seu deure, sinò per obviar el procès democràtic que comença dialogant. No hi ha cap canvi històric en el món, i Espanya no n’és cap excepció, que no hagi començament amb un trencament. Hi ha trencaments que són llei, com alguns poden no ser-ho, com per exemple “el alzamiento nacional” contra la llei democràtica de l’Espanya Republicana.

Carta oberta al govern d’Espanya

Fa anys que n’estic convençut: una democràcia és el menys dolent dels sistemes polítics i dit positivament, és el millor. Però depen de la persona, que és limitada. Per tant, pot haver-hi mancances i deficiències que exigeixen millores de canvi. És la norma de la naturalesa. La qualitat política d’un model de societat depen de la capacitat intel·lectual i creativa dels seus dirigents. I el barem per mesurar-la són els resultats de la seva gestió. I quan un imperi, com el que fou Espanya, es troba en el procès històric de decadència i desintegració, si coincideix amb una classe política dirigent amb poca credibilitat en la seva capacitat de govern, la feblesa dels resultats és més que evident i com escrivia Alexandre Deulofeu l’any 1934 en un article titolat “Catalunya i Europa futura”explica la fi del procès amb aquestes paraules ”tots els imperis o potències que s’han mantingut des de la Gran  Guerra es troben, sense excepció, en una fase més o menys avançada de descomposició que tindrà per consequència l’alliberament de totes les nacionalitats avui encara sotmeses”.Membres del govern un dels signes de la dolenta situació actual de la pell de brau rau en la necessària dependència a tots nivells d’Alemanya, que imposa la política a seguir. Membres del Govern d’Espanya heu posat mai sobre la taula el tema de la capacitat política per a governar, de cadascú de vosaltres? Heu pensat mai que decissions vostres han perjudicat a moltes persones, podent-ho evitar? Esteu convençuts que sempre actueu d’acord amb la Constitució? Perquè davant del desencís i descrèdit de la política, avui dia, és per pensar-ho. Hi ha molta gent que està convençuda de la incapacitat de govern de més d’un dels membres actuals. Qué signifiquen sinò les múltiples manifestacions arreu d’Espanya? Una curiositat, quina cara vau posar,  membres del govern espanyol, quan Obama, a les Nacions Unides i davant del rei d’Espanya va dir que els pobles tenen dret a decidir el seu futur. I les paraules del Rei, evidentment tocat, van voler diblar amb unes expressions que no porten enlloc. Membres del Govern, ho sabeu, n’esteu convençuts, teniu les lleis d’Espanya en contra, els contractes internacionals, també, i alló que és pitjor la vostra credibilitat està tocada internacionalment. Per què? Voleu més argument que sou uns escolanets d’Alemanya? I sabeu que teniu els dies comptats democràticament també a la pell de brau. M’agradaria veure pel forat del pany una reunió del consell de ministres. Deu ser fascinant, ho dic pels resultats. I pel lloc que ocupa Espanya en el ranquing internacional. Senyors, membres del govern, encara que no us ho cregueu, com independentista desitjo que la Marca Espanya recuperi brillantor. I encara, que per sota del nas us mofeu, sense una Catalunya Independent no ho aconseguireu. Sort i que la història segueixi el seu camí.

AMB LA CONSTITUCIÓ A LA MÀ, Sr.RAJOY

L’article 10, 2 de la Constitució diu: “Les normes relatives als drets fonamentals i a les llibertats que la Constitució reconeix s’interpretaran de conformitat amb la Declaració Universal dels Drets Humans i els tractats i els acords internacionals sobre aquestes matèries ratificats per Espanya.”

Li pregunto: el NO envers Catalunya es pot considerar  d’acord amb aquest article un  compliment o un incompliment de la Cosntitució. Fidel al vostre llenguatge intueixo que em contestarieu que No és cap incompliment. D’acord, NO, però seguim. En el Títol  Preliminar si llegeixen objectius, com aquests: “Consolidar un estat de dret que asseguri l’imperi de la llei com a expressió de la voluntat popular”. Segons aquest paràgraf és la voluntat popular que construeix l’estat de dret. D’acord amb el vostre reiterat No els catalans no deuen ser voluntat popular. Continuem amb pau i tranquilitat. Un altre objectiu, molt relacionat amb l’interior expressa el següent: “Protegir tots els espanyols i els pobles d’Espanya en l’exercici dels drets humans, les seves cultures i tradicions, llengües e institucions”. Sr. Rajoy, el seu famós NO deu ser inconstitucional perquè nega als catalans l’exercici dels seus drets. O és que els catalans no són poble d’Espanya. Aleshores són esclaus i per tant com que l’esclavitat fa anys que ha estat abolida, Espanya està fora de la llei. O tal volta considera que Catalunya no és Espanya. Si és així perquè tant d’interès en dir No on, si és veritat el supòsit, no hi té autoritat. Però, no ens enfadem, seguim el nostre camí. L’article 6 diu: “els partits polítics expressen el pluralisme polític, concorren a la formació i a la manifestació de la voluntat popular i són instruments fonamentals per a la participació política. Podran ser creats i exerciran la seva activitat lliurament dins els respecte a la Constitució i a la llei. L’estructura interna i el funcionament hauran de ser democràtics.” Jo voldria, Sr. President, m ‘expliquès com lliga el seu NO amb aquest article. Si hi ha diferents partits, senzillament es déu a que a la pell de brau hi ha diferents sensibilitats i diferents opinions i per tant amb dret a manifestar-les. Si la Constitució accepta aquest dret perquè tanta por i tant NO. La Consticució no prohibeix. Però alló que és greu, Sr.President i no ho accepta, és que el comportament català és exquisidament democràtic, com demana la Constitució. I aquesta Constitució que el PP no volia, quines coses té la història, ara el partit de Rajoy ens vol fer passar gat per llebre. Però fem una ullada a la Declaració Universal dels drets humans i a pactes internacionals signats per Espanya. En l’article 1,2 de la Carta de les Nacions Unides hi llegim:” Desenvolupar entre les nacions unes relacions amistoses basades en el respecte al principi d’igualtat dels drets dels pobles i el seu dret a la lliure determinació, i prendre totes aquelles mesures a enfortir la pau universal” En l’article 21,3 de la declaració universal dels drets humans s’afirma: “La voluntat del poble és la base de l’autoritat del poder públic; aquesta voluntat s’expressa mitjançant eleccions autèntiques que hauran de celebrar-se periòdicament, per sufragi universal i igual i per vot secret o per un altre procediment que garanteixi la llibertat de vot” I acabo aquest comentari amb l’artile 1, 1 del Pacte internacional de drets civils i polítics, signat pel rei Joan Carles I i en vigor des d’el 23 de març de 1976. Diu: “Tots els pobles tenen el dret a la lliure determinació. En virtut d’aquest dret determinen lliurament la seva condició política i es peopcupen del seu desenvolupament econòmic, social i cultural” Sr. Rajoy, el seu NO és la interpretació correcte d’aquests articles? I, ara sí, per què és molt significatiu, acabo amb l’article 30 de la declaració universal dels drets humans que diu: “Res d’aquesta Declaració podrá interpretar-se en el sentit que atorga dret a l’estat,a un grup o a una persona, per iniciar i desenvolupar activitats o realizar actes amb intenció de sospendre qualsevol dels drets i libertats proclamats en aquesta declaració”. Amb tots aquets documents, i amb tot el respecte al Sr.President de l’Estat Espanyol, encara estic més convençut de la legalitat de la consulta del 9N. La legalitat internacional està al nostre costat.

TREBALLAR PER PAU

En el món no hi reinarà la pau mentre totes les persones no siguin lliures. I aquest objectiu no s’assolirà mai mentre el model de societat tingui per garantia la policia i l’exèrcit. Se’m replicarà que ambdues institucions en el món actual són imprescindibles. Dissortadament és així. La pau mundial, avui, sembla una utopia. I dissortdamanent pot continuar igual durant segles. Però els objectius que tenen futur i la pau és el futur, no es poden oblidar mai. I l’esperança d’una realitat, encara que llunyana, té una base prou sòlida en ella mateixa, el treball de moltes persones que hi dediquen hores de la seva vida i fins i tot la vida. Els camps són diversos i alguns, a primer cop d’ull, inversemblans, perquè en el camp polític també hi ha persones que treballen per la pau mundial. No tants com voldriem perquè és inacceptable matant amb guerres. Les persones que veritablement treballen per la pau són aquelles que obliden tota mena de violència i es dediquen a la formació integral de les persones. La verdadera tasca per la pau té per subjecte la persona i també per objecte.La persona perfecta, malgrat que limitada, en la seva globalitat o integritat. Sortosament n’hi ha, però són humils, no fan soroll, i no tenen por a l’esforç i al sacrifici. Són aquelles que d’acord amb la naturalesa saben plorar i riure en veritat i justícia. Una persona, per exemple, que defensa la independència de Catalunya, treballa per la pau mundial? Sense cap mena de dubte. La persona assolirà la seva integritat desenvolupant-se en el seu medi natural o d’adopció, en el model de societat que s’adapta millor a la seva manera de ser. I ser independent en el país d’orígen és una condició necessària per convenient. Sembla una perogrullada aquesta afirmació, però en el fons no ho és. Òbviament que la solidaritat amb els altres pobles li demanarà la seva col·laboració i com persona intel·ligent i lliure no la negarà, perquè sovint els impediments per a la solidaritat són polítics i gens democràtics. En aquesta feina hi juga un paper transcendent la religió i ho és tant de transcendent que sense una bona entesa entre totes les religions del món la pau no será mai possible. I quina és la tasca base del món religiós? Avui, el que dirè, sembla una insensatesa. L’oració. És obvi que pregar a un Déu que es diu que no existeix és un contrasentit. Ja sé que no tinc arguments científics per demostrar la seva existència i com a consequència la bondat de la pregària. Però per a mi n’hi ha un de fonamental: la justícia. La mort com a final absoluta i tot s’ha acabat seria una col·laboradora de les injustícies. Per a mi és un argument, per a tu, amic lector, potser no i respecto el teu pensament. Però malgrat tot penso que l’oració és un acte humà per la pau. Per una raó perquè ajuda a profunditzar el concepte real de la pau en el món. Molta gent resa: els hindús, els sintoistes, els jueus, els musulmans, els cristians, catòlics o no, i en certa manera també els agnòstics i els ateus en les seves disertacions sobre la pau sense guerres. Hi treballa l’art, la cultura, la ciència, l’economia? Sí però hi ha matisos molt importants. Pensem-hi entre tots.