LLÀGRIMES D’UNA SUPÈRBIA DERROTADA

La Marca Espanya ha donat una trista imatge davant el món. I ara ningú vol les culpes. El 27/9/14 a les 13,59, la vicepresidenta Saez de Santamaria escrivia en un twiter: “La consulta no se va a celebrar. Ningún gobierno està por encima de la voluntad soberana del pueblo español”. I es fregava les mans de satisfacció. La consulta s’ha celebrat. I malgrat el que digui la vicepresidenta no s’ha incomplert la constitució. I alló que era una alegria de satisfacció s’ha convertir en llàgrimes volgudes amagar responsdabilitzant el Tribunal Constitucional. La justícia no és el poder executiu, aquest li correspon al govern. El tribunal li va acceptar la raó que el govern li demanava. Tot plegat fa la impressió que l’un i l’altre s’adonaren que es movien en terreny perillós. I els dos s’han equivocat polititzant la justícia i descafeinant la democràcia. Jo li preguntaria a la vicepresidenta del govern si els catalans som o no som, amb la constitució a la mà, poble espanyol. Si ho som, com a tal, podem opinar i exigir. Si no ho som, què els hi ha d’importar el que som i volem. Suposo que pel seu comportament som esclaus seus, segles desprès d’haver estat abolida l’esclavitud. Verdaderament les paraules de Saez de Santamaria, i les de Cospedal i Pons acusant el Constitucional són molt significatives. Exigir sancions per un incompliment que es degut a una imposició política manipuladora de la llei no és res més que complir la norma de la  desobediència civil quan qui imposa incompleix lleis superiors i acceptades, que donen la raó a Catalunya, com la Declaració universal dels Drets Humans. Desobeïr al superior que incompleix la llei és una virtud civil i un missatge a l’autoritat, recordant-li qui li ha donat l’autoritat política en una democràcia. Menystenir la democràcia és tant i més greu que una desobediència civil d’un poble sobirà. No ho som els catalans, mentre formem part d’Espanya, de sobirans? Tal  vegada el PP gaudeix de la voluntat, per ser govern, de tots els espanyols? Governa amb una voluntat dividida i molt dividida i malgrat tot es pensa que el seu dret és dogmàtic.La democràcia és llei per ella mateixa i superior a les lleis que dicta per atendre una vida digna dels ciutadans. La compleix el gov ern del PP aquesta llei? Siguem honestos i no tergiversem les paraules. La llei és una servidora de l’ordre, no l’ordre i quan no hi ha ordre per incompetència de la llei es pot desobeïr i la potestat per fer-ho la té la societat democràtica. En el fons del fons, senyors polítics del PP i del PSOE més respecte a la dignitat de les persones, que dient-vos alló que feu malament compleixen la llei de la seva dignitat, que és superior a moltes lleis escrites.

LA FE DEL POBLE MOU MUNTANYES

El poble català ha parlat i ha parlat molt clar. Defensar els seus drets no és antidemocràtric, ni anticonstitucional. Sí ho és portar a un poble a la desobediència per què no se’l vol escoltar. Escoltem què diu la Constitució en el preàmbul referent a alló que es desitja i es vol:” col·laborar a l’enfortiment d’unes relacions pacífiques i de cooperació eficaç entre tots els pobles de la Terra.” La Constitució reconeix que Catalunya és un poble de la Terra quan s’accepta que és una nacionalitat. Però aquest desig i aquesta voluntat constitucional el PP no la compleix envers Catalunya quan no li reconeix ser poble i li nega la seva identitat. Una postura totalment anticonstitucional. Aquesta idea la reforcen les omissions quan l’Estat Espanyol no compleix la Declaració Universal dels Drets Humans. Les declaracions sobre la consulta del President del Govern i del Ministre de Justícia no resisteixen la legalitat històrica, ni la internacional en la seva valoració de la consulta del 9N. Les paraules i els fets són una contradicció constant. Persegueixen alló que ells diuen que no existeix. Perseguir el “no res” és una al·llucinació quimérica. Però amb la Constitució a la mà encara es pot anar més lluny. L’art. 1,2, diu:” La sobirania nacional resideix en el poble espanyol, del qual emana el poder de l’estat”. Quan exerceix la sobirania el poble, nomès quan vota, o sempre, perquè la sobirania no es perd exercint-la, sinò que es referma. Una segona questió, els catalans en l’actualitat i amb la constitució són o no són poble espanyol? Si són poble espanyol i per tant sobirans, tenen tot el dret d’exercir-la. I com a sobirans estan per damunt de la Constitució i poden reformar-la i quan el poble ho demana els polítics han de complir perquè no són ells els sobirans. Un nou pas, el fet de la sobirania imposa que l’expressió de la voluntat del poble sigui el cent per cent de les voluntats? Si aquesta és la condició cap dels partits del Congrès i del Senat són constitucionals. I amb la Constitució aquest fet s’accepta com a constitucional. Ergo, l’expressió de la voluntat d’un poble d’Espanya, sigui el que sigui, és constitucional. Ja sé que em direu, que la Constitució diu que Espanya és indivisible. D’acord, no és aquesta l’expressió del poble sobirà. La constitució no va tenir el cent per cent dels vots favorables. Per altra banda aquesta postura és contrària al progrès i a la història i no concorda amb la temporalitat de les persones. Negar el dret al canvi, és negar el dret d’expressió, de progrès i una oposició a l’orientació actual de la humanitat. La postura del PP menys-tenint el resultat de la consulta del 9N del catalans palesa un despreci ignominiós de les persones com a persones. Tot el muntatge polític muntat per l’estat al voltant del 9N demostra una qualitat humana de baix nivell perquè la voluntat de més de dos milions de persones és un clam que marca un camí nou, camí que es nega perquè no es vol conèixer. I és curiosa aquesta negativa al progrès quan el President del Govern i un alt càrrec del PP fan constat al President d’Extremadura quan diu que tornarà el diners, confessió que significa l’acceptació d’un comportament irregular i corrupte. Complir la penitència és un pas necessari per assolir el perdó. Els muntatges polítics han de ser sincers, verídics i nets, perdonar és una virtut, però no implica deixar de castigar, posar penitència. I és aixó el que no s’ha fet. Una imatge manipuladora de la corrupció. Quina diferència de tractament dels pobles d’Espanya! On rau la verdadera política de la democràcia. És aquella que es fonamenta en el diàleg amb la voluntat del poble. I no és aquesta la manera de practicar-la dels partits majoritaris de la política espanyola. Canviarà el PP davant la fe d’un poble? El seu exemple no és cap signe positiu, perquè el PPC no compleix i no respecta votacions del Parlament de Catalunya. Exemple, el de la consulta.

LA MEVA FESTA DEL DIA 9N.

La meva consciència m’aconsella i m’exigeix el vot per Catalunya, diumenge dia 9 de novembre i em diu que estigui molt tranquil. No considera aquest fet una desobediència. No hi ha cap autoritat política, judicial i religiosa que em pugui impedir l’exercici cívic de la meva responsabilitat. I molt menys quan no suposa cap trencament constitucional. Observant els comportaments polítics de les autoritats hispanes, amb mirada neta, dóna la impressió que s’està realitzant un abús d’autoritat, producte de la por d’una resposta ciutadana que els posi en evidència. S’emparen en una Constitució que no prohibeix i que està inspirada en la Declaració Universal dels Drets Humans que dóna la raó a Catalunya i el govern incompleix. Però, per altra banda les raons que arriben pels mitjans televisius estan plenes de contradiccions, essent la més frapant quan la vice-presidenta afirma que el President de la Generalitat és el responsable d’aquesta moguda, afirmació desafortunada i falsa, perquè el President no fa res més que ser coherent amb la voluntat del poble de Catalunya i obeïr el seu mandat. I en aquest sentit el govern del PP hauria de fer el mateix escoltant els ciutadans espanyols, que no els escolta i se’ls treu del damunt enviant-els-hi les forces armades. Però alló, que a un observador, no avessat en política, crida l’atenció és el funcionament per la forma i la rapidesa. Dóna la impressió que el Govern impossa la seva voluntat als tribunals sense donar-els-hi temps a estudiar-se el tema. Amb perdó, la imatge d’uns xaiets obedients. I donar aquesta imatge democràticament és força perjudicial. Tot un reguitzell d’actuacions, declaracions que molt bé es podrien estalviar en benefici d’ells, moviments de tropes per indrets de Catalunya suposo que per impresionar, impresió improcendent en un estat democràtic i una permissibilitat incomprensible envers actuacions de grups que de demòcrates no en tenen res i més aviat són la continuació de la dictadura franquista. Tan difícil és seure a la taula i dialogar? No omplint-se la boca d’obertura al diàleg però no del tema que interessa Catalunya. Precisament una questió que defineix el procès històric actual d’Europa. Gandhy deia que al contrari no te’l pots treure de sobre sense escoltar, ans el contrari procurar encetar una conversa amb ell per començar trobant alló que els uneix per continuar amb el tema contrari. I a Gandhy li va funcionar bé amb els enemics que acceptaren el diàleg. Però alló humanament important és que quan s’estima les dificultats deixen d’existir. L’amor és llei. No s’estima el país que es governa si es promou l’odi contra certes col·lectivitats com ha fet i fa la política democràtica espanyola. Quan l’amor a les persones és norma, i no parlo en termes religiosos, la llei no és necessària, sobra. Al marge de tots els entrebancs, amb la consciència tranquil·la el dia 9 N será la meva festa de la democràcia.

VOTARÈ PER CATALUNYA AMB XIRINACS I AGUSTÍ CHALAUX

Quan dipositi a l’urna el meu vot amb un clar sí-sí em sentirè acompanyat per dues persones extraordinàries, marginades políticament, però d’una gran vàlua humana, defensores d’una convivència en pau, Lluis M. Xirinacs i Agustí Chalaux. LLuis M. Xirinacs, quan era sanador, va presentar unes esmenes al text contitucional amb un altre text en el que, avui, hi trobem les solucions als problemes que patim. Agustí Chalaux, economista, aconseguí la col·laboració de Xirinacs per escriure un tractat d’economia, publicat en dos volums, conegut com a Tercera Via. No és una tercera via política com la Duran Lleida, és una tercera via econòmica que presenta una filosofia econòmica de la transparència. I a les esmenes constitucionals, a la Tercera Via econòmica, cal afegir-hi la filosofía global, coneguda com a globalisme, tesi doctoral de Lluis M. Xirinacs amb la màxima nota “cum laude”. Dissortadament cap d’aquests treballs està valorat per la clase política i econòmica dels nostres dies. La raó és molt simple, portar-los a la pràctica significaria posar a la llum del dia les corrupcions dominants tant en política com en economia. La tesi econòmica fou presentada a Nairobi en una trobada del món econòmic internacional i pràcticament a la paperera. Però encara més i relacionat amb el moment actual de Catalunya. Xirinacs va escriure LA TRAICIÓ DELS POLÍTICS, un treball en tres volums, que denunciava l’orientació política a partir del desmantellament de l’Assemblea de Catalunya. Catalunya es deixà convèncer per la clase política catalana i s’oblidà del Xirinacs polític i Xirinacs no oblidà la política perquè des d’una ciutadania civil és quan millor defensa els drets de Catalunya amb els seues escrits i amb els seus comportaments. La classe econòmica intentà guanyar-se’l, convençuda de la seva vàlua, però Lluis M. se n’apartà perquè se n’adonà de les corrupcions existents. I fins a la seva mort continuà una lluita pacífica, però que amb passes curtes s’endinsà i s’endinsa en la ment dels catalans. Avui, Xirinacs i Chalaux, recolzarien i recolzen l’ANC i Ómnium Cultural. Amb tota seguretat votarien sí-sí. Recordem les paraules del seu Acte de Sobirania, escrit poc abans del seu lliurament voluntari a Déu: “Una nació esclava, com un individu esclau, és una vergonya de la humanitat i de l’univers. Però una nació mai no será lliure si els seus fills no volen arriscar llurs vides en el seu alliberament i defensa”. L’ambient bastit per l’estat espanyol contra Catalunya ens dóna l’oportunitat d’arriscar per la nació catalana. Per aquest motiu, també votarè sí-sí i em sentirè acompanyat de Lluis M.Xirinacs i Agustí de Chalaux. 

CAMI DE LA LLIBERTAT SENSE POR I AMB CONFIANÇA

“Una nació mai no será lliure / si els seus fills no volen arriscar/ llur vida en el seu alliberament i defensa.” (Lluis M. Xirinacs, Acte de Sobirania).

Lluis M.Xirinacs és amb nosaltres com deixà escrit en el seu Acte de Sobirania,”ells han perdut un esclau,/ella és una mica més lliure,/perquè jo sóc en vosaltres, amics.” Parem-hi esment, no diu “amb” vosaltres sinò “en” vosaltres. No és un  company és cadascú de nosaltres que pensem com ell i com ell lluitem per Catalunya. Ell com Gandhy, apóstol de la no violència, encoratja la nostra lluita cívica i silenciosa envers aquella llibertat que ell defensava. I el Govern ho sap i els polítics no li han perdonat mai, però el poble de Catalunya l’ha fet sang de la seva sang i Lluis M.Xirinacs està amb l’ANC i amb Òmnium Cultural. És curiós que nomès un partit el tingui en la seva filosofia, la CUP i els altres donin la impressió que en fugen, quan és ell qui amb la seva lluita i amb els seus escrits ha donat ales al poble de Catalunya. Fins mort i tot ens fustiga, deia Jordi Pujol, i ara encara ho entenc més. I tant que tenia raons per fustigar-los. La seva trilogía LA TRAICIÓ DELS POLÍTICS és prou clara i ara estem patint alló que ell denunciava. Ell va presentà una esmena total a la Cosntituciò amb un redactat nou paral·lel i només un polític basc el va recolzar. Cap català. I els problemes que ara pateix Catalunya políticamente ell els va preveure i va presentar el redactat que ara ens fa tanta falta. Però el seu esperit no abandona Catalunya i la mare Taga, altar on es volia inmolar, símbol  de la Mare de Déu, bufarà fort des d’el seu cim perquè l’esperit dels catalans no defalleixi. La fe en el poble i la fe en l’ésser tanscendent faran inútil la por dels tanks, dels exèrcits i dels vaixells de guerra perquè ,l’esperit és universal i camina a favor de la història. Els tanks, l’exèrcit i els vaixells que es mouen per Catalunya simulant que estan de maniobres són la negació del procès històric del segle XXI que lentament però amb consciència prefereix la força de la paraula a la força de les armes. El govern espanyol s’equivoca i  no llegeix, no en sap?, els signes de futur. El canvi de mentalitat és lent, però Catalunya s’hi ha avençat i camina segura. Tots els canvis històrics van precedits d’una filosofia que la pell de brau encara no ha estudiat. Porta el retard al que estem acostumats. I el patim. Però els ciutadans estan dient prou, també a l’Espanya profunda. D’on ve sinó la por al Podemos? La filosofia de Lluis M.Xirinacs s’ha assentat en l’esperit d’una gran majoria de catalans. Dels catalans, catalans de veritat. Els altres que diuen ser-ho, que l’estudiin i meditin i si són catalans de veritat s’adonaran dels seus errors. Amb l’assessorrament de la filosofia no violenta de Lluis M. Xirinacs, el dia 9N votarè sí-sí.

ESPANYA ELS FARÀ RESPONSABLES

La imatge de la Marca Espanya, cada dia que passa, es presenta més descolorada i la seva política més descafeinada, malgrat se’ns vulgui fer creure el contrari. El temps li va en contra. Les restes del seu domini imperial se li aixequen en contra i alló que és pitjor la seva filosofía política ha perdut el tren de la història. La seva influència sobre Amèrica del Sud té més de miratge que de realitat. Quina fou la resposta del poble sudamericà en la celebració de Cincents Aniversari? Més aviat contrària i de favorable, les aparences. Com li responen, avui, les nacions sud-americanes? Argentina, Bolívia, Venezuela, per citar-ne algunes. Alló de la “madre patria” presenta una considerable llista de ciutadans que ho esborren de les seves vides. Les análisis de la realitat han de començar a fer-se des de baix, no des de d’alt. Per que els bancs i els rics tinguin més diners no significa que la gent senzilla viurà millor, quan la realitat ho contradiu. Per uns pocs puja la riquesa i per la majoria augmenta la pobresa. I aquest és un signe que marcarà i profundament al partit actual del PP, gràcies, en particular, als qui formen el govern. Per què? Per què, si de veritat són persones que estimen el seu país, els hi faria vergonya moure’s económicament en un nivell que la inmensa majoria dels espanyols tenen prohibit. Sí, prohibit polítcament i d’acord amb les lleis actuals. Però no és nomès l’economia que els farà responsdables. Tamble la imatge de les seves persones, més d’una senyalada per situacions, actituds i accions gens democràtiques envers els ciutadans. Saben els ciutadans netament i clara quins són els guanys dels polítics en el poder i d’aquells que ja són jubilats? Quan les xarxes van plenes de fets corruptes no és pas per casualitat, l’adagi castellà ho confirma “cuando el río suena, agua lleva”. Quan, per casualitat veig i escolto per televisió els membres del govern i de la política de la foto que reprodueixo en aquest article, no puc evitar de pensar que ells s’han convertit en política i l’han feta a la seva mida. Ells i elles són la llei. I aixó no és democràcia. Quan un governan dóna la impressió que ell és la llei, adeu democràcia i Déu ens lliuri d’una nova dictadura. I la sensació que personalment tinc és que estem en una dictadura tan dolenta o pitjor que la de’n Franco. M’agradaria estar equivocat. Només una governança netament democràtica amb un reconeixement, que el poble és llei, em farà canviar d’ipinió. La marxa actual de la política espanyola està abocada al desastre i aixó nomès ho pot evitar el poble, perquè el partits són els responsables d’aquest desgavell. I ho són perquè encara tenen una mentalitat de l’edat mitjana. Ja ho donava a entendre el President parlant de Catalunya. Estic convençut que, dintre de no pas massa anys, el poble espanyol acusarà als actuals governants de la desfeta. I els pronòstics i els estudis van per aquest camí, que per altra banda diuen que només uns polítics, políticament correctes, intel·ligents i creatius poden evitar el fracàs. Però el fracàs anunciat no és la divisió d’Espanya perquè Catalunya s’independitzi, hi haurà altres trencaments, els més clars Euskera i Galizia, però no es pot deixar al marge Andalusia, ni València. Senyors Polítics, que us penseu els amos d’Espanya, el vostre fracàs us acusarà de no haver seguit el curs de la història. Una Espanya plural no era un nom, era una realitat que no vàreu entendre i els fets us fan baixar la cara de vergonya. Jo us pregunto, on és el vostre amor per la vostra Marca Espanya?