Subconscient religiós d’una manifestació humanitària

No és la meva intenció parar esment en la tendència religiosa dels organitzadors i participants en la maniifestació organitzada per CASA NOSTRA, CASA VOSTRA amb el lema VOLEM ACOLLIR. No dubto gens que hi actuaven agermanades persones creients i  no creients, atees i agnòstiques, catòliques, musulmanes, jueves, protestants i d’altres religions amb el denominador comú, la defensa del dret a la dignitat de totes les persones. És veritat que la dignitat es mereix, però també ho és que la política dels nostres dies, també la del segle XXI, ataca denigrant. Malgrat aquest atac, les persones que fugen dels seus agressors són immensament més dignes que  no pas ells, perquè la lluita per la vida és un grau altíssim de dignitat. Com a persones són molt més dignes aquelles que moren ofegades en el mar que no els polítics que han provocat la seva fugida i aquells que no volen i no els hi donen acollida. La veu del poble que clama justícia i solidaritat no és només la veu del poble sobirà sinò que és la veu de la transcendència universal, la veu de las religió que vetlla per la integritat de les persones.

No em refereixo a cap religió en concret i sí al segon suport de la humanitat que és la religió fent binomi amb la política. Dissortadament l’egoïsme humà del poder ha prostituït els dos suports i una acusació directa d’aquesta corrupció fou la  manifestació de referència. Sóc conscient de la gravetat  de l’acusació de les meves paraules, però el fenòmen social de caire mundial que pateix la societat dels nostres dies no té altre culpable que la manipulació corrupte. La defensa de la vida és un dret i un deure, dret i deure que la religió els hi dóna una rellevància peculiar perquè la vida humana té un destí etern, diví. I aquest objectiu ho demostra el devenir de la història al llarg de tots els temps. L’obsessió  de divins s’ha palesant a l’orient i a l’occident, al nord i al sud. La manifestació de Barcelona “volem acollir” és aquell acte d’amor que estima també als seus enemics, i els hi exigeix que compleixin amb els seus deures de treballar pel bé de la humanitat. Des de la base religiosa, que s’assenta en la dignitat humana, encara que subconscient, recolzava la rebelió de la gent contra una política insolidària. Recordava als polítics, que no compleixen el principal objectiu de la seva situació social, i els hi exigia el compliment dels seus deures. I aquest deure polític, que han de complir els governants per humans, també és un deure religiós pel compliment de la transcendència a que tenen dret totes les persones. No és questió en aquest article de fer un repàs per les doctrines de les diferents religions del món. Quan una gran part de la humanitat viu en la pobresa i molta en la misèria es pot afirmar que ni la política, ni la religió compleixen els seus deures, per què l’objectiu primordial d’ambdues és la dignitat de les persones.

I la més gran dignitat rau en la promesa de ser un amb Déu. Contra aquest incompliment, l’exemple de milers de persones que saben morir defensant els seus drets i la seva dignitat la garanteix i defensa la religió, encara que en el moment de l’acció no se’n tingui consciència. La manifestació “volem acollir” és un toc de tots som fills de Déu, encara que aquest toc l’hagin protagonitzat ateus i agnóstics, indiferents i creients.

Nosaltres també som persones

És la veu dels refugiats que han fugit i fugen de la barbàrie inhumana de la política mundial. Sí, mundial, perquè la situació actual d’innjustícia i desequilibri social té un culpable protagonista, la política. La política criminal que basada en la força de les armes mata milers d’innocents i destrueix pobles, i la política suposadament pacífica que es veu impotent per defensar la convivència mundial amb la dissort que algunes nacions tenen en el negoci de les armes una font de la seva riquesa, armes que venen indiscriminadament, independentment del color del règim dels estats. La política mundial que se sent impotent davant els refugiats juga amb les persones, malgrat davant dels seus ulls en moren milers. És denigrant, inmoral, injust i criminal que es bombardegi les cases de gent treballadora que vol viure dignament i només l’egoïsme del poder les condemni a morir en alta mar quan busquen refugi i se’ls hi negui. El clam que s’ha sentit pels carrers de Barcelona de “volem acollir” en la magna manifestació “casa nostra, casa vostra” que centenars de mils de ciutadans feien sentir denunciava la diferència de criteri existent entre el poder polític i la voluntat de la ciutadania.

Una manifestació nascuda dels horrors viscuts per joves en camps de concentració grecs on comprovaren com la política europea tractava als refugiats. Indignant comprovar com la resposta no és un habitatge digne, sinò la policía o l’exèrcit barrant el pas i, a vegades, causant la mort als pobres que demanen ajuda i es juguen la vida creuant el mar en barques saturades. I la política només es mira el seu melic. És inconcebible que la resposta política del món davant la desesperació de la gent que defensa la seva vida, siguin les armes. Una política incapaç de parar els peus als traficants de vides humanes, que, a vegades, provoquen naufragis i els governs no fassin res per parar-els-hi els peus, situació que fa pensar que possiblement hi ha polítiques que ho provoquen. Una vergonya que els polítics responsables de la pau mundial siguin incapaços i es vegin impotens a l’hora de defensar els ciutadans. Indignant que la política mundial sigui  incapaç de posar ordre en el diner perquè esdevingui un servidor de la humanitat i no el mitjà per posar a les mans d’uns pocs la vida de milions. De què serveixen les lleis si els seus fruits són injustícies socials i massa sovint guerres? No sé si el clam de Barcelona, enviant al món el missatge de la solidaritat universal, perquè tots i totes són persones, farà algun efecte en la classe política europea a qui anava dirigit. Però una veritat es feu palesa, que a Catalunya, i com a Catalunya al món, hi ha gent amb prou claretat d’idees i amb prou força sde voluntat perquè la solidaritat esborri fronteres, desafii la injusta política i l’esperança d’una nova convivència en pau esdevingui una realitat. Tinc molta fe en els joves i penso que tenen prou consciència i prou capacitat per desbancar la classe política incompetent i donar a la societat una vida en dignitat. La manifestació de Barcelona ha demostrat que és possible. I són els joves i la gent de la culturan que ho han fet. Dues forces: la juventud i la cultura. La cultura d’una política solidària en mans de la gent jove dels nostres dies n’és la garantia. L’argument: ells, com nosaltres, també són persones. Anar contra les persones és un crim.  

Sr. Rajoy, es respecta la missió dels partits polítics?

Article  6, de la Constitució: “Els partits polítics expressen el pluralisme polític, concorren a la formació i a la manifestació de la voluntat popular i són instruments fonamentals per a la participació política. Podran ser creats i exerciran la seva activitat lliurament dins el respecte a la Constitució i a la llei. L’estructura interna i el funcionament hauran de ser democràtics”.

Perfecte, Sr. Rajoy, el seu govern respecta aquesta article? Jo diria que no. Per què no respecta a tots els partits i d’una manera o altre busca o inventa motius per anar-hi en contra. El no estar d’acord no significa ser contrari, però les paraules i expressions són molt significatives i la Constitució no és sagrada per aprobar alló que no s’ho mereix. Si un partit legalment, perquè ha estat admés, participa en la política del país se l’ha d’escoltar i respectar. I el seu partit no és un exemple de respecte dels altres. Només cal llegir les notícies, per exemple del dinar de la Camarga amb una actuació antidemocràtica de la presidenta del PP a Catalunya. També és molt significativa la frase de qui fou Ministre de l’interior, “ens hem carregat la seva sanitat”. I vos mateix amb el vostre llenguatge no heu estat respectuós, per exemple, amb la CUP, que és un partit d’esquerres, anticapitalista, amb un funcionament democràtic de base com el millor i una coherència ideológica admirable. Sr. Rajoy, el pluralisme polític dels partits polítics no el respecteu i perseguiu a les persones per rentar la cara a una actuació que no és democràtica. Per què si fos democràtica alló que farieu primer és seure i dialogar i no ho feu, només amb els de la vostra corda. I aquest comportament no és constitucional. Amb qui s’ha reunit la Vicedpresidenta del Govern a Catalunya amb la promesa de la mà estesa? Amb cap partit independentista perquè no tenia arguments lògics, només la manipulació de la llei. L’article que comento és prou clar. Com treballa en la formació el seu partit en el Govern? Com accepta la manifestació de la voluntat popular a través del partit? La manifestació popular no és igual per a tothom en molts sentits de la política, desde la dictadura a la democràcia, i des de l’unionisme a la independència. I cal respectar-los tots, segons la Constitució. I no es fa.

La Constitució proclama el respecte a la llibertat, ho fa el seu govern? D’una manera basada en el poder, no en el diàleg, judicialitzant, condemnant abans de racionalitzar la veritat o bondat de la voluntat democràticament expressada. I en la vostra manera de governar els partits més perseguits són els que en la seva estructura i funcionament són més democràtics com la CUP i Podemos.

Una altra demostració del mal compliment d’aquest article és el comportament dels diputats del PP i del PSOE que abandonen els seus escons quan parla, per exemple, ERC, que segons la Constitució es mereix respecte. Alló que succeeix rau en la uniteral concepció de la paraula respecte que segons com i quan el respecte es deu a les persones, jo penso que sempre, i segons quan a les idees. Les idees són manifestació de la personalitat i la diferència no és motiu d’exclosió sinò d’entesa i de consens. I aquest norma de la democràsia no es compleix amb tothom. Es pot estar en desacord ideològicament però la bondat de la política està en el fet de saber conviure malgrat les diferències i no a base d’imposicions. Sr. Rajoy, l’article 6 de la Constitució demana millorar la cultura política de la democràcia espanyola.

Sr. Rajoy, llegim la constitució?.-2

Article 3.

1.-El castellà és la llengua espanyola oficial de l’estat. Tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i del dret d’usar-la.

2.-Les altres llengües espanyoles són també oficials en les respectives comunitats d’acord amb els seus estatuts.

3.-La riquesa de les diferents modalitats linguístiques d’Espanyan és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció.

Sr. Rajoy ha llegit i meditat bé aquest article?  Personalment el llegeixo obeint el significat de les paraules en la seva objectivitat, no amb subjectivitat que acostuma a ser imparcial i egoïsta. Sr. Rajoy, a Espanya no es parla només el castellà, també l’Euskera, el Galleg i el Català amb les modalitats pròpies de cada llengua. Per quina raó no poden ser oficials les quatre? Per comoditat? Per la força de les armes? On és el diàleg i la mà estesa en aquest tema? Ha parat esment en el que diu la Constitució, tenen el deure de conèixer-la i el dret d’usar-la? La Constitució no m’obliga a saber parlar castellà, coneixent-lo com el conec, compleixo i a usar-lo no m’hi obliga. Per què en les institucions de l’estat no es compleix aquest article? Amb la Constitució a la mà cap guàrdia civil i policia m’hi poden obligar. Per què detenen i multen a Catalunya com es feia en el règim franquista?

Són els polítics  i els funcionaris de l’estat qui han de complir la llei, al menys per educació. I ni una cosa ni l’altra, la llei la imposen imcomplint-la i l’educació te l’exigeixen. Sr. Rajoy el castellà el parlo i el sé gràcies a la immersió lingüística que tant persegueix a Catalunya el seu partit. I m’agrada perquè és una llengua llatina com la meva i rica literàriament, com la meva, i històricament germana en la història, amb una certa avantatge del català.

Segons l’article 3, 2 el català a Catalunya també és oficial. Perquè, per exemple, els diputats del Parlament Català del seu partit i algun altre no el parlen sempre en les seves intervencions al Parlament català? És inversemblant que en un estat plurilingüe no s’acceptin les diferents llengües de la nació però encara ho és més que no es parli en el Parlament autonòmic. Aquesta no és una manera de complir l’apartat 3 de l’article 3 que diu:

3.-“La riquesa de les diferents modalitats linguístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció.” Els fets, a Catalunya, desmenteixen que el Català sigui una riquesa. La primera demostració, parlar castellà al Parlament Català. Segona voler fer creure que es compleix l’apartat de que serà “objecte d’especial respecte i protecció” no respectant la immersió linguïstica, reconeguda internacionalment menys a Espanya, obligar per llei Wert als nen catalans a estudiar en castellà, què és, manipular la llei, fer-ne feba, o la guerra bruta contra Catalunya.

Sr. Rajoy, tots els catalans saben parlar castellà, però no nomès castellà sinò també altres idiomes, i vos no en sou cap exemple. La manera més fàcil d’aprendre’n un altre és dominar el propi i en esperit la Constitució ho reconeix, però no el Govern del PP. Sr Rajoy, l’article 3 demana més respecte pels ciutadans de l’estat com a persones i la meva indentitat, com la de tots els catalans, exigeix constitucionalment més respecte a la meva llengua. La identitat és sagrada es té per naixement, no per llei. I les lleis no s’interpreten. Interpretar és l’art de la manipulació.

Sr. Rajoy, llegim la Constitució?

Article 2.- “La Constitució es fonamenta en la indisoluble unitat de la Nació Espanyola, pàtria comuna e indivisible de tots els espanyols, i reconeix i garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i de les regions que la integren i la solidaritat entre elles”.

Sr. Rajoy, si la nació espanyol és indisoluble, perquè amb el canvi de règim no vàreu conservar les lleis franquistes que per a ells també era indisoluble. Amb la història resulta que no ho é spas perquè canvia el règim, canvia la llei. El canvi de llei de la democracia reconeix que no és pàtria comuna i si durant el canvi no ho era, perquè ho ha ser ara? El canvi de la transició no el van votar tots els espanyols i la Constitució tampoc.

També cal observar que el comportament del seu partit tampoc ha respectat la indisoluble i indivisible pàtria de tots els espanyols. Nomès recordar-li les campanyes contra els bens catalans que vos vàreu protagonitzar. Vos vàreu dividir. CXal ser coherent.

L’afirmació de reconeix i garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats, tampoc ha estat respectada. Si les autonomies tenen drets, perquè no es respecten les seves dicissions i lleis i el ghovern que vos presidiu les envía al Tribunal Constitucional que amb les seves regulacions no respecte el dret de les autonomies? Sr. Rajoy,el Tribunal amb el seu vist i plau, dissolt in divideix la nació espanyola. No cal anar massa lluny, l’Estatut disminuit i espoliat va patir anul·lacions d’articles que amb el mateuix redactat a altres autonomies no se’ls hi va suspendre. Qui divideix?

Vos amb les vostres paraules reconeix que no tots els ciutadans de la pell de brau són espanyols quan parleu dels independentistes, jo ho sóc i amb la Constitució m`heu de rrespectar i no ho feu. Tots els ciutadans espanyols, i ho són tots els que gaudeixen o pateixen del DNI, mereixen ser respectats i vos els tracteu d’irresponsables pel sol fet der ser independentistes. On és el respecte a la Constitució? Amb quina autoritat i credibilitat em podeu demanar respecte a la llei a mi independentista, si em tracteu d’irresponsable? Però, com jo, a Catalunya hi ha més de dos milions i mig de persones que pensen igual. És correcte menystenir amb les vostres paraules un nombre tal de ciuitadans, encara espanyols, però que només volen ser catalans. I més encara, la Constitució li permet les amenaces del discurs en que diu la la independencia és una amputació terrible i dolorosa. Qui amputa, el català que paga els seus impostos, és pacifista i solidari o el Partit del Govern d’Espanya acusat als tribunals de corrupte?

La unitat d’Espanya es conserva amb una convivència en pau, solidària, respectuosa amb les diferències i amb un gran respecte a les persones. I aquest principi que és la base de la Constitució amb Catalunya no el compliu i qui no compleix és el jardiner que poda i fa sagnar les plantes. Entrar a fons en la Constitució porta a respectar el procès de la hostòria i a respectar la voluntat dels pobles amb personalitat, identitat, història i dret natural. La Constitució, si és una bona Constitució, no será mai contrària al dret natural, al procès de la història i no donarà motiu per poder-la manipular. Sr. Rajoy, amb el respecte màxim a la Constitució Espanyola, Catalunya serà independent.