Sr. Pedro Sànchez, no existeix l’auto-determinació?

Què va ser la implantació en el món del socialisme?  Va nèixer i crèixer espontani o el van crear?  El treball filosòfic que el va concebre, les morts que el van assaonar i el treball pedagògic dels seus creadors no és una flor d’estiu. És un exercici d’autodeterminació, fruit de la llibertat humana i resultat d’unes idees que arribaren a la conclusió que un altre món era possible. I sense l’autodeterminació dels seus defensors, el seu partit hauria estat flor d’un dia, com sembla ser que els socialistes espanyols del sgle XXI el volen convertir. Que no consti en la Constitució Espanyola no és cap argument sòlid, ni creïble. Està en la integritat del fet de ser persona. El dret a l’autodeterminació és un dret natural de les persones i si un col·lectiu important de persones el defensa, els governants tenen el deure d’escoltar. La Constitució no en pot parlar, si és així tampoc pot prohibir-ho. Seria anar contra el progrès, que en el seu dia suposà el socialisme que per desventura avui dia dóna la impressió que a Espanya és antiprogrès. Sr. Sànchez sigui socialista de veritat, no només  de paraula, el socialisme no té raó de ser sense democràcia i negar drets naturals, no ho és. És el trist paper que desenvolupa en la política espanyola donant el seu sí, com ha donat, a la política corrupta del PP. A la política de dretes espanyola li fa por el progrès i per aquesta raó manipula la cultura. Sr. Pedro Sànchez, la cultura i el progrès no són  ni de dretes, ni d’esquerres, estan al servei de la humanitat que la política divideix en rics i pobres, i si afavoreix els rics és progrès, i si als pobres és fruit de la incultura. El sociallisme va nèixer per donar la mà a tots els ciutadans perquè tinguin una vida digna, no perquè els dirigents es converteixin  en multi mil·lionaris ells i la seva familia com ho palesa el socialisme espanyol amb presidents i ministres endollats en grans empreses amb sobresous d’escàndol. Sr. Pedro Sànchez no tinc fe en el vostre socialisme, ni en vos, perquè heu estat i encara sou mà dreta dels responsables de la corrupció de l’estat espanyol i de la feble democràcia espanyola com reconeix Europa. El meu amic i company, Lluis M. Xirinacs, defensor dels drets dels pobles i minimitzat i injuriat pels polítics, afirmava que qui no està disposat a arriscar la seva vida per la llibertat no és un bon ciutadà. Està, Sr. Sànchez preparat per arriscar la seva vida política per defensar la dignitat nacional? Si ho està arrisqui, escolti la veu del poble, de les dones, dels treballadors, dels taxistes i també els més de dos milions de catalans que defensen la seva llibertat nacional. Sr. Pedro Sànchez, els drets i deures que defensa la Constitució Espanyola  defineixen l’autodeterminació dels pobles amb els elements que la configuren.

Imatge i figura de la persona humana

El meu amic poeta Joan Gimeno i Conesa comença el seu poemari DEMANO LA PARAULA amb el poema Prefaci, definitori poètic de l’ésser humà. Llegim: “Demà, quan et despertis, /abans d’obrir els ulls…/ somnia’m! / bell, intel·lgent, brillant, jove…/ com sols puc ser-ho / als teus somnis. / Besa’m les parpelles / mig obertes. / Acaraona’m el cos nu. / Fes-me l’amor / amb un desig salvatge. /Amara’m de plaer i de suor./ Defalleix amb mi. / Després… obre’ls / i mira la crua realitat / de la meva petita persona, / insignificant, vella…/ enamorada.” Una visió fillosòfico-poètica de la veritat huamana. La il·lusió, el desig i la veritat. Són tres conceptes bàsics de l’ésser humà. Tres conceptes amb la veritat de cada persona en un panorama desconcertant que defineix la projecció de la llibertat. El poeta ens defineix amb  claretat la dimensió humana de les persones. Il·lusió, desig, veritat. I en aquesta definició hi juguen un paper transcendet, l’esperit, el cos i la  persona. “Acarona’m el cos./ Fes-me l’amor amb un desig salvatge”. Senzillament el protagonisme del cos en la realitat personal. Un protagonisme que és definidor i definitiu i que actúa amb força a l’hora de manifestar els desitjos. El cos és un despertador del desig i una invitació a convertir-lo en veritat. I el cos amb tota la seva capacitat de despertador sexual compleix el programa natural que el creador li va infondre. I la seva constitució és una constant invitació al gaudi del contacte. El contacte és un llenguate, que coordinat amb el de la psiquè, esdevé el llenguatge de la persona. I el llenguatge de la persona palesa dues variants amb la mateixa qualitat cadascuna, diferències que dibuixen el cos de l’home i de la dona, amb un mateix objectiu i amb la coordinació de dues imatges definitòries, diferents i amb el mateix objectiu. La creativitat. I dissortadament aquestes diferències creatives són massa sovint l’esca del pecat. Massa sovint quan es parla de l’amor només es considera la prioritat del cos com a protagonista i s’oblida la funció de la intel·ligència per valorar si el desig corporal dut a terme és o no és racional i humà. La intel·ligència ha de regular la veritat integral dels actes humans que no ho seran sense la cordinació del cos i l’esperit. I en aquesta valoració la consideració de fet humà és capital per decidir si s’actua en el camp del bé o en el del mal. Són consequències de la llibertat. Des d’aquesta consideració penso fonamental un gran respecte al cos humà, femení i masculí perquè totes les parts tenen la seva funció pròpia i una d’elles, que pot generar qualsevulla, és la sexualitat. No entrarè en detalls, avui, però considero que aquesta facultat de generar desig no és cap esca de pecat si la integritat humana regula els seus actes. La manipulació del sexe és una corrupció social tant o més poderosa que l’económica i culpable dels desequilibris de la humanitat. El respecte a la integritat del cos humà en les seves relacions entre sexes és fonamental per la creació d’una convivència en pau i solidària. Dissortadament les relacions economia sexe són una realitat desestabilitzadora i massa sovint fins i tot criminal amb la filosofia que per fer-se ric tot si val i per fer sexe també. I la política en aquesta questió n’és molt culpable com ho palesa la presència de personatges polítics de primer nivell, ja siguin ministres o caps d’estat, que són drogadictes del sexe. La lluita de les dones reclamant la igualtat i els seus drets, ho demostra amb prou claretat. El fet hi és. I que és un  problema social d’urgent solució, també. Quina és la solució? El primer pas, respectar la integritat de la persona. La igualtat, no està dividida per les diferències físiques, la igualtat està en la naturalesa humana, cos i psiquè.

(Pintura de l'amic Francesc Estall)

Sr. Llarena, de veritat mereix ser jutge?

La seva història en el procès català amb un seguit d’auto-contradiccions, que han portat a un diari alemany a posar en dubte la seva condició de jutge, porta a pensar en la seva dignitat humana i de jutge. Em crida l’atenció, que un jutge, quina missió és vetllar per la bona convivència, demani la custòdia de la policia per abandonar el restaurant on sopava i no tenir el valor, ni la dignitat d’allargar la mà als contraris i parlar amb ells de la questió que va provocar el rebuig popular de la seva presència. Un jutge que basa les seves sentències en el testimoni i sigui incapaç de conèixer de primera mà perquè el poble no el vol, per a mi no és un bon jutge. Quan es marxa en cotxe escoltat per la policia i a gran velocitat el poble té dret a posar en dubte la credibilitat. La força per protegir-se, la força per prohibir i atacar, no és un argument de justícia, ni de bona voluntat. Sr. Llarena, pensi més en la dignitat de la seva persona, no en la del càrrec i respecti l’article 10 de la Constitució que dóna la raó als ciutadans que van rebutjar la seva presència en el famós sopar. El seguiment del procès català, que vos instruiu, seguit des d’Europa no us afavoreix gens, més aviat obra els ulls i se n’adonen de la feblesa democràtica de l’estat espanyol. I la justícia hi té molta culpa en aquesta feblesa. No és moment de recollir moments boomerang en aquest espai, que dissortadament sou protagonista de  massa. La persona que no defensa la seva ideologia, que és la del PP propera al franquisme, dóna indicis de criminalitat i se la pot enviar a la presó? Una pregunta, la presó preventiva, per què en dieu preventiva, per por a equivocar­vos i així mantenir-la presa in aeternum sense defensar la raó de l’acusaciuó de delicte? Perdoni, Sr. Jutge, però la constitució atorga un cert temps per investigar, no trigar més de cent dies i així no fan nosa al carrer. Una presó preventiva de llarga durada la Constitució dóna motius per pensar que s’està prevaricant i si el tema l’acompanya una política corrupte de l’estat, com es diu a Europa que l’espanyol ho és, la prevaricació es fa més creïble. La presó i els exiliats gràcies a la suposada justícia espanyola palesen una part positiva que farà més prestigiosa la independència de Catalunya assolida amb polítics que d’acord amb la filosofia de Xirinacs arrisquen la seva vida i ells esdevindran herois de la història. Fer justícia és el seu deure, tenir enemics com dissortadament té, obliga a reflexionar i a dialogar i vos no dialogueu, marxeu escoltat per la policia. Heu pensat mai que un roc llençat contra el vostre cotxe podria ser motiu de diàleg i parlar amb qui l’ha tirat? Doncs la Constitució us ho demana. Sr.Llarena, també us he de donar les gràcies, perquè amb la vostra justícia Catalunya camina amb més fermesa i seguretat cap a la independència. La veu de les persones és per escoltar-la, no per empresonar.

Catalunya per naturalesa i per història té dret a la independència

Per natursalesa tan persona sóc jo, essent independentista, com Pablo Casado president del PP, unionista. En una democràcia, independentistes i unionistes estan obligats a una bona intel·ligència i convivència. Abans de continuar, permeteu-me dues cites. Una de l’evangeli de Sant Mateu quan Jesús li diu a la multitud: “ Ja sabeu que es va dir: Estima els altres, pero detesta els enemics. Doncs jo us dic: Estimeu els vostres enemics, pregueu pels qui us persegueixen. Així sereu fills del vostre Pare del cel, que fa sortir el sol sobre bons i dolents i fa ploure sobre justos i injustos”. I la segona cita ens la dicta Nelson Mandela:” L’educació és l’arma més poderosa que pots usar per canviar el món.” Dues autoritats mundials que foren perseguides per les respectives autoritats. Li pregunto a Pablo Casado quines afirmacions són més democràtiques, les dues citades o les següents pronunciades per ell: a) dirigint-se a Puigdemont li diu “que pot acabar com Lluis Companys”. Una condemna de mort subtil. b)recorda al President del Parlament Català, Roger Torrent, que té dos fills i sap que pot passar. Una altra insinuació pròpia d’aquells que paguen sicaris. I una tercera, c)”Si els pobres no poden pagar-se un metge que vagin a un “curandero” que és més barat”. Senyor Pablo Casado aquestes afirmacions són dignes d’un polític amb pretensions a President de Govern? I encara més perquè pensi, al marge dels títols acadèmics sospitosos, tornar a aplicar el 155 a Catalunya, és una solució democrática? Podria definir-me què és  democràcia. Ha de tenir present que perquè sigui possible abans haurà de suprimir l’article de la Constitució que diu que els ciutadans espanyols són sobirans i jo independenista sóc sobirà i vos amb les vostres idees no ho sou, espanyol segurament, sí. Dissortadament el vostre comportament des de que foreu el·legit President del PP, quin dret non us nego, les vostres declaracions dedicades a Catalunya són cada vegada més antidemocràtiques i calcades de la filosofia franquista.

Sr. Casado, Catalunya només vol recuprar en justícia els drets que li foren arrebassats per les armes per Felip V. I Catalunya no formava part de la nació espanyola. Els reis Catòlics, si de catòlics en tenien alguna cosa, no van unificar res. La reina Isabel governava el que en dieu Espanya i el rei Ferran, el regne de Catalunya i Aragó, tenint Catalunya el seu Parlament (el primer d’Europa) i legislació pròpia i Aragó la seva. Només tenien en comú el Rei. I en una etapa democràtica, com es diu ser l’actual, és lògic que Catalunya recuperi els drets arrebassats injustament. Catalunya demana justícia, aquesta paraula que els suposats demòcrates espanyols porten tant en la seva boca. Però el PP està en deute amb Espanya i abans de voler tornar a governar ha de fer un reciclatge en profunditat per deixar de ser l’estat espanyol un dels més corruptes d’Europa, com dissortadament afirma la premsa internacional. I en la liquidació d’aquesta corrupció no es pot oblidar els drets dels pobles de la península ibérica.

La dignitat és condició essencial de la definició de persona

Una persona indigna és fruita podrida de la humanitat, l’arbre principal del jardí, que és l’univers. Disortadament en el món s’amaguen massa indignitats amb l’atorgament d’alts càrrecs polítics, econòmics, religiosos i culturals. La imatge del segle XXI de la humanitat m’ha portat a la conclusió que els grans criminals de la història es troben en les altes esferes de la societat i són els que mouen els fils dels sicaris que acaben amb la vida de moltes persones innocents.. Estic convençut que persones importants de governs, del món de les grans economies, de l’alta societat amaguen la indignitat de ser amb la suposada capa de dignitat del poder. I és en aquesta zona social on cal la investigació policial si, per exemple, es vol solucionar la pederastia, l’economia submergida, els robatoris, incendis i els culpables de la gran pobresa de la humanitat. Quan la justícia no condemna les forces i cossos de seguretat corruptes, obra les portes als lladres o violadors de carrer. Quan la justícia i les forces d’ordre públic no investiguen els poderosos que s’enriqueixen injustament i desmesurada, es fa culpable de la injustícia que pateix la major port dels humans. Moltes condemnes de presó haurien  de complir-les alts càrrecs polítics incapaços de complir els seus deures i massa hàbils a l’hora d’augmentar les seves riqueses. És una befa i una injustícia social que uns diputats o senadors cobrin per l’habitatge quan són propietaris no només del seu pis on viuen. I aquesta és una realitat. No és just que un ministre cobri de ministre i pensió de jubilat, al mateix temps, irregularitat viscuda a Espanya.

No és correcte que un alt càrrec del PP popular insulti als independentistes com si ser-ne fos un acte criminal quan és un dret natural. No és correcte que una màxima autoritat sospitosa de malversació i acumulació injusta de diners, de responsabilitats en l’aixecament del 27 F, de indignitat humana en relació amb el sexe femení, de cobrar una pensió inultant en relació amb la dels treballadors, i que les forces d’ordre públic no puguin actuar investingant-lo. No és legal que la justícia espanyola no reflexioni sobre les seves febleses davant el rebuig de la justícia alemanya, belga, suissa i anglesa en relació amb els polítics catalans refugiats a Europa. No és només injust i inhumà que es condemni amb presó idees de llibertat sense causar aldarulls i es fassi la vista grossa davant d’atacs a la convivència com els fets de la manada. És incompresible amb la Constitució a la mà que una entitat minoritària sigui més creïble que l’expressió de més de dos milions de catalans defensant el dret a decidir. No és Constitucional el govern que convoca unes eleccions per portar la contrària pensant que guanyarà i no accepta el resultat i empresona els polítics que són innocents. Estat Espanyol són massa els càrrecs als que hauria de respondre si les vostres institucions complissin amb el seu deure.

Un jutge no pot actuar amb la seva ideologia política contra la ideologia contrària del’acusat, perquè la sentència no podrá ser mai justa, ni legal, ni lícita. Les idees són totes constitucionals i la Constitució els jutges també l’han de complir. Si el poble espanyol fos conscient de les irregularitats polítiques amb que se’l governa allargaria la mà a Catalunya i tots junts imposarien la veu de la justícia. Aquest fet arribarà. Resta molta feina a fer perquè Espanya sigui verdaderament democràtica. Primer cal democratitzar l’estat i les seves institucions i només ho poden assolir els ciutadans, persones dignes i sobiranes.I aquests sobirans dignes tenbnen tot el dret de defensar la seva dignitat
 i exigir justícia contra aquelles persones que gtrepitgen els seus drets a la vidia, sigyui, quina sigui, fins i tot si és un alt càrrec econòmic internacional. La defensa del dret a la vida la humanitat té dret a exigir-la als governants, sigui quina sigui la cstegoria, President dels Estats Units o Rússia o Directora del Fons Monitari Internacional. El diner està al servei de tota la humanitat, bàsicament de la més pobra, i mai dels més rics.

El 21 d’octubre boomerang contra Rajoy

La no acceptació dels resultats de les votacions del 21 de desembre és una il·legalitat i la manca de democràcia del Govern del PP. I encara goso anar més lluny, és una prevaricació. Sóc una persona fidel a la Constitució i quan més la llegeixo veig més clar la manipulació que el govern en fa per anar contra Catalunya perquè el comportament palesa que no hi ha voluntat de diàleg sinò només odi. Una anàlisi dels fets del Govern del PP demostra la realitat d’una democràcia manipulada convertida en dictadura vestida subtilment amb pell d’ovella. Només cal llegir l’article 155 per adonar-se’n. Paràgraf 1: “Si una Comunitat Autònoma no complia les obligacions que la Constitució o altres lleis imposen, o actuava de forma que atemptès greument contra l’interès general d’Espanya, el Govern, previ requeriment al President de la Comunitat Autònoma i, o en el cas que no l’atenguès, amb l’aprovació absoluta del Senat, podrá adoptar les mesures necessàries per tal d’obligar-lo al compliment forçós de les dites obligacions o per tal de protegir l’interès general esmentat”.

Paràgraf 2:”Per l’execució de les mesures previstes a l’apartat anterior, el Govern podrá donar instruccions a totes les autoritats de les comunitats autònomes.”

L’aplicació d’aquest article no pot oblidar el deure d’un compliment democràtic i la seva aplicació ha de palesar un compliment dels articles de la Constitució que l’aplicació del 155 vulnera. I en aquesta qüestió ningú pot negar l’incompliment del Sr. Rajoy que durant set anys consecutius amb el seu NO s’ha oposat al deure del Governant de dialogar, que és un deure democràtic, també constitucional i de la Declració Universal dels drets humanans i dels tractats internacionals signats per Espanya. La paraula de l’altre sempre s’ha d’escoltar encara que sigui contradictòria i molt més quan aquesta paraula la Constitució reconeix que és sobirana. Llegim l’article 1 de la Constitució. Paràgraf 1:”La sobirania nacional resideix en el poble espanyol, del qual emanen els poders de l’estat”. Paràgraf 2: respecta el dret a l’autonomia de les nacionalitats. Els catalans amb el DNI són tan espanyols com els de la resta d’autonomies i més de dos milions de persones no es poden negligir, ni menystenir perquè les empara la Constitució. I el no diàleg es convertí en l’incompliment de l’article 15 que afirma:

”Tothom té dret a la vida i a la integritat física i moral, sense que, en cap cas, ningú pugui ser sotmès a tortures, ni a penes o tractaments inhumans o degradants”. El dia 1 d’octubre van complir el ministre de governació i les forces i cossos de seguretat aquest article? Parem esment que diu “en cap cas”. I l’estat no només incompleix sinò que guardona els  culpables. Una lliçó de com es manipula la democràcia. La Constitució en dóna més d’arguments. L’estudi necessita més temps i més intensitat. El títol tindrà continuitat. Però deixeu-me acabar amb l’autorització del Senat al Govern per poder aplicar l’article. Penso que aquest deure no respecta el sentit democràtic dels ciutadans per la senzilla raó que el PP gaudeix de majoria absoluta, no de majoria d’opinió dels partits que l’integren i tampoc es compleix l’article 79 que diu:”El vot dels senadors i dels diputats és personal i indelegable” En el Congrès i el Senat el vot dels seus components respon a les idees pròpies o és imposat pel partit com es  demostra a l’hora de votar donant el sentit del vot el portaveu de cada partit?

Tot el que he exposat em porta a pensar que l’article 155 serà la mort política de Rajoy i possiblement del PP. I el tret final serà l’incompliment per part del govern de la voluntat ciutadana de signe independentista manifestada en les votació del 21 de desembre.

ATZAR O PROVIDÈNCIA

En la història de la humanitat sempre s’ha manifestat un desig de supervivència, ho palesa quan certs humans eren considerats i venerats déus i avui, la ciència parla d’assolir la immortalitat. Es tracta d’un fet històric amb una certa base cintífica i també teológica. Estem actualment en el procès històric del futur esperat. En la seva base hi endevinem una defensa aferrissada de la perfecció del ser. I aquesta defensa s’enfronta amb un risc, que és històric, consistent en un treball per divinitzar una part de la humanitat i esclavitzar-ne l’altra. La ciència, millor dit, un grup de cientìfics estudien el possible procès i amb quines condicions cal treballar-hi. El procès per a ells té una veritat científica quan afirmen que ja ha nascut el primer humà que viurà mil anys. Independentment de la forma de mesurar el temps, l’Antic Testament ja ens parla de personatges d’una vida extraordinàriament longeva. Iniciat en el temps es tracta d’una trajectòria amb un objectiu més enllà del temps. Ens trobem en un moviment que comença indefinit per esdevenir infinit, fora del temps. Estic convençut que el destí de les persones és l’infinit. No negarè aquesta investigació científica i essent un admirador de la ciència i un convençut que les veritats cientìfiques non són contràries a les divines,  aquesta afirmació dels científics ha refermat la meva convicció teológica del destí de la humanitat. El pas de mortal a inmortal no defuig la cooperació humana, la necessita. Alló que cal humanament és conèixer com s’hi arriba i com es desenvolupa el procès des de la vertent humana. Hi arribarà tothom en i amb les mateixes condicions? Només poden ser immortals els bons i no els dolents? Però abans s’ha de resoldre una pregunta básica: existeix la immortalitat humana? Es pot demostrar científicment que la humanitat és inmortal? Són incompatibles en el temps la mortalitat i la immortalitat? EL canvi d’una realitat a l’altra necessita una transformació. Pot la ciència del humans verificar-la només amb la seva intel·ligència i treball científic sense cap altra mena de col·laboració? Un ésser finit com és l’ésser humà pot per ell mateix convertir-se en infinit? És veritat que la intel·ligència humana és indefinida i té una capacitat d’acció i pensar, quins límits no coneixem i té per objectiu l’infinit. No es pot negar que el desig de l’infnit està molt arrelat en la vida dels humans. Em dóna la impressió que la col·laboració humana és no només necessària sinò també imprescindible a partir dels meus humils coneixements teològics i bíblics. La col·laboració és indispensable en tots els actes humans per desenvolupar una vida digna i solidària i la convivència sense ella seria impossible i no existiria. Aquesta afirmació és un argument vàlid que defensa la seva necessitat i sense ella no existiría el progrès. Una idea que tinc molt arrelada es basa en la capacitat de la ment humana de definir l’infinit. El fet de parlar-ne és per ell mateix un argument per defensar la necssitat de la col·laboració humana en el procés d’ésser mortal a ésser inmortal. El fet dels científics d’interessar-se per  aquest procès esdevé una acció en col·laboració perquè, no n’estic pas convençut que la ciència per ella mateixa tingui la capacitat necessària per assolir-ho. Però quines han de ser les condicions de col·laboració perquè el traspàs de mortal a inmortal és una finalitat humana amb objectius divins. I què se li ha d’exigir a l’ésser humà per poder gaudir-ne? No oblidem que la persona humana és la reina de la naturalesa per voluntat divina. Escric amb la convicció que en la definició de la persona humana no es pot prescindir de la religiositat formant una mateixa realitat. Personalment la definiria com un ésser religiós, polític, culte i social. La meva religiositat està fonamentada en la Bíblia i especialment en el Nou Testament, llibre testimoni molt clar de la immortalitat. Sant Pau en una carta als fidels de Corint els hi deia al respecte que” no tots morirem, però tots serem transformats” amb una clara referència al pas de mortals a immortals.

Teológicament hi ha un concepte que ens diu com actúa Déu en els humans. Ho fa a través de causes segones. I aquestes causes segones poden humans, fets, situacions que esdevenen missatges naturals i si els entenem coneixerem com hem de perfeccionar la nostra humanitat en la recerca de la perfecció en el temps. És possible deduir que el pas definitiu de la humanitat a la immortalitat en el temps esdevingui el dia que assoleixi el màxim grau de perfecció humana i el procès porti directament a la immortalitat. Els mortals, que d’acord amb la ciència ho assoleixin, patiran la transformació sense morir. No tothom morirà, però tothom serà transformat. És l’objectiu que defensa la ciència. Intueixo que la vida eterna la mereixen tots els humans, siguin bons o dolents. En qué consistirà aquesta transformació? No dubto de la seva veritat, però em fa pensar en la justícia que es mereixen uns i altres. Són molts els textos del Nou Testament en els que Jesucrist, el Salvador del Món, ens parla d’aquesta transformació en les paràboles i en situacions de convivència. La paràbola del Fill pròdig, la conversa amb la Samaritana i sobre tot amb l’exemple del Fill de Déu Infinit que s’immola, morint en una creu, per salvar tota la humanitat. La immortalitat és l’objectiu final de la doctrina evangèlica. Arribat a aquest punt, és possible la col·laboració de la ciència com a causa segona directa? I en què consistirà? Sense cap mena de dubte en la formació de la perfecció integral. La causa de la llibertat és un argument que dóna deures als humans en el camí. I Déu respecta la llibertat. El treball de la medecina en la història és una demostració de la seva veritat en la veritat huamana. La llibertat humana no infinita és indefinida en el seu procès i la ciència treballa perquè en el seu moment el  salt a l’infinit sigui una realitat. Quan penso en la meva realitat vital, cada dia n’estic més convençut de la necessitat de la ciència com a causa segona per complir el programa natural en el que es marca la trajectòria dels humans en el temps. La meva vida és un exemple d’aquesta afirmació. Vaig nèixer invàlid amb peus de pinya i un metge em va guarir i porto més de vuitanta anys, a sis mesos dels noranta, caminant amb normalitat. Als vuitanta nou anys he rebut un seriós avís de com havia de comporta-me amb la vida. I els metges m’han guarit de la colicistitis aguda. En la meva, vida la medecina ha sigut la causa segona per assolir la perfecció programada per a la meva existència. I una altra causa segona, la meva companya, em portà a l’Hospital. Les causes segones són missatges que cal saber llegir. I la medecina en el món és la causa segona al servei de l’infinit perquè els mortals puguin arribar amb la perfecció deguda per fer el pas a la immortalitat. I la medecina és capdal en aquest procès.