QUAN EL PODER MANIPULA LA DIGNITAT PERSONAL

 

La història de cada dia ens alliçona sobre les manipulacions que pateix la ciutadania en la seva dignitat. La llibertat és la llei no és el mateix que la llibertat és llei. La llei no crea la llibertat. La llibertat exigeix la llei per la seva expressió. I sovint la llei esdevé negació de llibertat. Llibertat no és garantia de veritat. Garanteix l’opinió per arribar a la seva veritat. I dissortadament a l’hora de fer justícia massa sovint no es té en compte. L’exercici de la llibertat és l’inici d’un procés. Els fruits del procés definiran la seva credibilitat. I a partir de la credibilitat, la justícia dicta sentència. La justícia de la veu popular o la justícia institucional. I massa sovint les dues justícies no concorden. En aquesta circumstància qui ha de tenir la paraula és la democràcia. Arribat aquest moment dues veus entren en contradicció la veu del poder i la veu del poble. Quina hauria de ser la solució? Que la veu del poder escoltés la del poble i dialogués. I és aquí quan es pot produir la rebel·lió. Rebel·lió que la Declaració Universal dels Drets Humans justifica. Perquè es pot arribar fins aquí? Senzillament per una manipulació de la llibertat. Si parem esment en el psíquic de l’ésser humà, la intel·ligència i la racionalitat no hi son per fer bonic sinó per fer brillar la veritat. Estudiant i raonant els resultats de l’acte de llibertat arribarem a la conclusió de si enriqueixen o empobreixen la dignitat. Quan aquesta valoració es porta a terme amb l’argument de la llei recolzada en la força armada es dona entrada a la injustícia com a veritat. Dissortadament és el sistema de la democràcia disfressada de dictadura. I els pobles d’Espanya en pateixen les conseqüències, no només Catalunya, que és el poble més perjudicat i perseguit. Les manifestacions per la llibertat del cantant Hasél dibuixen una justícia que ignora la veu del poble. En una democràcia que és més greu la lletra d’una cançó que un enriquiment il·legal, la justícia perd credibilitat amb el greuge que incompleix la legislació der la Unió Europea de la que forma part. I tot comença per una mala interpretació de la llei com es dedueix d’aquesta declaració de la vicepresidenta del govern en relació al dret de referèndum que reclama Catalunya, diu: “És igual el percentatge que hi hagi (es refereix a la votació del 14 f,) perquè al nostre país (es refereix a Espanya), el referèndum no és constitucional i no és legal”. Aquest text palesa la pobresa democràtica de les persones en el poder. I tot per la manipulació de la paraula llibertat.

CAL UNA BONA LECTURA DE LA CONSTITUCIÓ

 

“És igual el percentatge que hi hagi, perquè al nostre país el referèndum no és constitucional i no és legal”. Li pregunto a la ministra Carmen Calvo, de qui són aquestes paraules. Ha meditat bé? Diu al nostre país, i el seu país és Espanya, per tant a Espanya el referèndum no és legal i ella exerceix un càrrec que conseqüentment és resultat d’un referèndum. Però anant més lluny li recordo el paràgraf 2 de l’article 10 de la Constitució: “Les normes relatives als drets fonamentals i a les llibertats que la Constitució  reconeix s’interpretaran de conformitat amb la Declaració Universal dels Drets Humans i els tractats i els acords internacionals sobre aquestes matèries ratificats per Espanya”. L’article no diu ratificats per l’Estat Espanyol, diu per Espanya i Espanya la formen els seus ciutadans. Coherentment no pot parlar en nom de l’estat sinó en nom de la voluntat popular. I en aquest punt  en el preàmbul de la Declaració dels Drets Humans si llegeix que “és essencial que els drets humans siguin protegits per un règim de dret per tal que les persones NO ES VEGIN FORÇADES, com a últim recurs, a la rebel·lió contra la tirania i l’opressió”. Fa la impressió que massa sovint s’oblida que Espanya és una democràcia de fet i les lleis no són la democràcia sinó la seva garantia. I des del moment que Espanya forma part de la Unió Europea les seves lleis també les ha de complir Espanya i la responsabilitat és de l’Estat. I al respecte cal llegir atentament l’article 30 de la Declaració Universal dels Drets Humans: “Res en aquesta Declaració no podrà interpretar-se en el sentit que doni cap dret  a un Estat, a un grup o a una persona a emprendre activitats o a realitzar actes que tendeixin a la supressió de qualsevol dels drets i llibertats que s’hi enuncien”. Reforçant aquesta idea, reflexionem  la sentència del Tribunal Internacional de Justícia de la Haia el 22/07/2010 : “Declarem que no existeix en Dret Internacional cap norma que prohibeixi les declaracions unilaterals d’independència. Declarem que quan hi ha contradicció entre la legalitat constitucional d’un Estat i la voluntat democràtica, preval aquesta segona, i declarem que en una societat democràtica a diferència d’una dictadura, no és la llei la que determina la voluntat dels ciutadans, sinó que és aquesta la que crea i modifica quan sigui necessari, la legalitat vigent”. En relació amb la llei, penso que el President Pedro Sánchez ha de retirar l’acusació feta al Congrés acusant a Junts per Catalunya ser una altra VOX. Una afirmació que legalment el desqualifica.

ON RADICA LA DEMOCRÀCIA A L’ESTAT ESPANYOL?

 

Hi ha plantejaments en política sense sentit democràtic malgrat que la seva Constitució ho afirmi en la seva  filosofia i en el seu articulat. La Constitució espanyola basa la seva democràcia en el fet que el poble és sobirà i dona poder a nivell nacional i a nivell autonòmic. Personalment no em surten els números. I no em surten perquè la llei no és la democràcia, la democràcia es dona la seva llei. I a l’estat espanyol massa sovint sembla que se senti ploure. Les institucions responsables d’una convivència en pau aconsegueixen amb la seva actuació tot el contrari. Quina lectura s’ha de fer del fet que la Fiscalia recorre el tercer grau dels presos polítics catalans l’endemà d’unes votacions que donen la raó a l’independentisme? Tal vegada, la Fiscalia és un poder aliè a la democràcia? Amb la votació del 14 F l’estat espanyol havia d’escoltar la veu del poble català i actuar en conseqüència, l’amnistia. Per què no ho ha fet? Senzillament perquè la llei, segons ell, és la democràcia. Una pregunta, l’objectiu de la llei quin és? Penso des d’una perspectiva humana que és pedagògic i no sancionador. Si l’argument de la llei és violència física o psíquica, quin sentit té que la constitució declari inviolable l’opinió pacífica. Senzillament el gest de la fiscalia, des del meu punt de vista, no té altre finalitat que anul·lar la realitat catalana. I anul·lar un poble amb la seva història i amb la seva personalitat creativa és un  greuge a la humanitat i una negació de la llibertat. Obertament una actuació contra natura. No es debades que l’opinió pública perdi credibilitat en les institucions. Personalment la meva és molt feble i la feblesa me l’ha causada la lectura i estudi que en faig de la Constitució. No m’agrada tal com està redactada però el seu redactat actual acusa massa sovint de manipulació la seva aplicació. I personalment penso, i crec que ser llegir, que la decisió de la fiscalia és contrària a la Constitució. Pensar és un dret natural en llibertat.  

EL VOT DE GRANOLLERS CAMÍ DE L’ESPERANÇA

La victòria del vot independentista en les eleccions del 14 F de 2021 intueix en l’horitzó el futur d’una nova Catalunya en l’exercici de la llibertat. La majoria en vots i escons dibuixen la solidesa que convida al vot democràtic arribar a un consens de futur. El vot de Granollers toca amb la mà aquesta solidesa malgrat no assolir el percentatge absolut però sí el relatiu amb una diferència molt marcada. El vot de la capital del Vallès Oriental possibilita la formació de tres grups: a) independentista 46’65%, b) esquerres, 31’95 % i c) dretes 16’56 % i s’hi mou un partit de dretes democràtic que amb el 2’54 % podria reforçar per la seva història el vot independentista. La majoria socialista a la capital del Vallès Oriental no és cap sorpresa, és la continuïtat d’una alcaldia de cara a la ciutadania que pel coneixement que en tinc i el seu esperit democràtic acceptaria el resultat d’una victòria independentista. Possiblement a més d’un lector li sorprengui aquest punt de vista meu, conec molt on trepitjo. Els resultats de Granollers no és un cant de victòria però és un missatge independentista de futur.  La història del socialisme de Granollers és una història de llibertat de l’aspirant a ser el primer batlle democràtic de la ciutat Joan Camps, que una mort prematura va impedir. El socialisme de la transició a Granollers era un socialisme en que la veu del poble era la protagonista de la convivència. El d’avui té matisos que desorienten. A Granollers ha guanyat per la història del protagonisme de la persona i és lògic que en un moment històric defensi la seva continuïtat. L’alè, que es respira a Granollers, és una germanor d’allargar la mà al millor futur de la convivència. I en el camí d’aquest futur cada dia, a Catalunya, s’hi mou més gent. La política a Granollers els anys quaranta del segle passat era la de la gent, com ho palesa la història del BM Granollers. La majoria en democràcia del vot independentista a la capital del Vallés Oriental és el respecte al procés de la història.

LES VOTACIONS DEL 14 F. MISSATGE DE FUTUR

 

La maquinària de l’estat ha de ser intel·ligent i obrir els ulls a l’hora de valorar les votacions catalanes. El vot independentista ha desafiat la por i reforçat l’esperança. La victòria de l’independentisme en vots i diputats en una democràcia és llei que demana respecte a la llibertat i obrar d’acord amb l’opinió del col·lectiu majoritari. Actuar-hi en contra és no entendre la natura, ni acceptar el procés de la història. Els grans moviments sempre els han provocat grups minoritaris i molts d’ells de pensadors de futur. La filosofia política de convivència no la desenvolupen els polítics sinó persones intel·ligents i racionals que pensen en clau de futur. Les votacions catalanes del 14 F. del 2021 són el pensament de futur d’una minoria en l’estat espanyol que és majoria en el col·lectiu de convivència. La veu dels pobles d’un estat són missatges de futur. Quin paper hi ha de jugar la llei de l’estat que les domina? El primer pas entendre el missatge. És el rigor democràtic que no es pot marginar. I l’estat espanyol el margina. Com serà el diàleg que l’estat s’ha compromès amb Catalunya? El comportament en la campanya electoral catalana ho deixava intuir prou clarament. La candidatura d’un ministre presentant-se a les eleccions fou una clara maniobra d’estat. Una maniobra amb un resultat aparent d’èxit però superada pel gruix independentista. El segon pas, el que es realitza post eleccions, té un lema, “el socialisme ha arribat pel canvi”, una expressió desacreditant els resultats. Les votacions no elegeixen president, manifesten model de convivència i el model guanyador ha estat independència. Si el socialisme és coherent ha d’entendre que el canvi no és ell, és un altre que li demana el seu reconeixement democràtic. El pas que cal donar és responsabilitat del Parlament de Catalunya. I el Parlament ha rebut el missatge del vot majoritari. Per conseqüent són els partits independentistes que han de demostrar la veritat de la seva democràcia no desacreditant als votants. L’independentisme ha demostrat la seva veritat davant la jugada de l’estat i els problemes de la pandèmia. La veu independentista del poble, malgrat la davallada de votants, s’ha mantingut fidel i coherent. Aquesta mateixa fidelitat han de palesar els partits posant per davant de tot Catalunya i les lluites entre ells han de ser posteriors a la victòria del vot. Primer Catalunya, després, si cal, barallar-se per governar, però seria millor dialogar per arribar a un consens. Espero que els partits independentistes del Parlament de Catalunya siguin coherents, i obertament demòcrates. Primer democràcia perquè sense democràcia la independència esdevindria una dictadura inacceptable. El missatge del 14 F del febrer 2021 és molt clar i alliçonador. La independència és llibertat. Les persones que som independentistes gaudim de la mateixa que les que no ho són. De moment el panorama fa entendre que els no independentistes no estan per la democràcia.

REFLEXIONAR EL DIA DE REFLEXIÓ

 

La lectura del diari ARA a internet, de sobte m’ha provocat aquesta idea. Evidentment que no faré cap comentari sobre els programes dels partits. El diari m’ha marcat el camí. La lectura de l’entrevista a l’escriptora Maria Barbal, autora de la guardonada novel·la TAMDEM en una de les seves respostes ha dit: REIVINDICO EL DRET A VIURE PLENAMENT A L’EDAT QUE SIGUI”. I espontàniament m’he preguntat: pensen el mateix els aspirants a presidir la Generalitat? I aleshores, el diari Ara m’ha repetit la amb els DEU GRANS REPTES DEL SEGLE XXI. Son:

1.-REDIMIR L’AMOR. La seva definició, la seva veritat i els seus efectes. Quina és la centralitat de la persona. L’amor necessita una teràpia perquè està malalt.

2.-CRISI CLIMÀTICA. Les relacions de l’ésser humà en la natura i com respon el clima.

3.-CAP EL POSTHUMANISME. Quina és al segle XXI la filosofia humanista. La manipulació de la personalitat humana  posa en perill  la història i la humanitat.

4.-LES CURES. És urgent el reciclatge envers la decència i la dignitat humana.

5.-LA DEMOCRÀCIA EN PERILL. Anul·lar-la és el que pretenen les ideologies extremes d’orientació dictatorial del feixisme. La feblesa dels partits polítics democràtics hi ajuda.

6.-UNA IDENTITAT ALIENADA.- La persecució d’identitats dels pobles manipulant-les és un risc.

7.-UNA CAPITALISME A EXÀMEN. S’afirma que per solucionar el poder del gran capital, l’estat no han de donar ni un cèntim a les empreses. Hi ha altres mesures de protecció.

8.-EL GÈNERE. No es pot oblidar en una verdadera construcció social que necessita la gestió d’ambdós.

9.-RESPECTE A LA BIODIVERSITAT. No posar en perill la fauna i la flora, com agents que són de la vida.

10.-UN PODER A L’AGUAIT.- El poder és un perill que cal saber descobrir i aturar perquè amb un somriure vol fer-se l’amo.

Que hi diuen els partits polítics catalans en els seus programes da cara a les eleccions del 14 F? Penso que hi sobren comentaris. Tinc molt clar que allò que cal és un reciclatge a fons de la política catalana. Espero els resultats, perquè em manifestaran l’opinió del poble. Què penso? Senzillament el que diu Maria Barbal: Reivindico (als polítics) a viure plenament a l’edat que sigui.

NECESSITO DE VERITAT UN DIA DE REFLEXIÓ ?

 

Reflexionar ha de ser una constant. Els bons resultats de les meves accions no arriben a bon port sense un pensament intel·ligent, raonat i seriós. Reflexionar no pot ser una exigència perquè ha de ser una constant. Perquè reflexiono en aquest moment sobre la necessitat de reflexionar? Senzillament perquè és una imposició d’una voluntat política que ha omplert l’atmosfera d’un poble de veritats que només són suposicions o desitjos amarats de lleis. Les lleis només impositives no són lleis de convivència, són  obligacions que no deixen pensar. Volen que pensis acceptis dient que reflexiones sobre una proposta. No has de ser tu, sinó ells. Personalment desitjo reflexionar en política si els diferents ponents han estat capaços d’arribar a un consens sense renunciar a les seves idees perquè em demostrarien la seva credibilitat. Aleshores la reflexió es basaria en la capacitat de la persona aspirant a ser polític per treballar de veritat per a una convivència en pau. Amb tota sinceritat, tot el que he escoltat i tot el que he llegit no m’ha facilitat l’elecció, tot el contrari m’ho ha posat molt difícil. Aleshores perquè votaré? Senzillament per palesar que estic a favor de la democràcia i perquè no votar és facilitar la manipulació. Quina és la raó per la qual la reflexió, penso ser innecessària en l’actual votació del 14 F? Senzillament no el desacord ideològic sinó el comportament incívic desacreditant. Una democràcia en la que els que han d’esdevenir polítics responsables del benestar social i en les seves proclames divideixen quan censuren els altres de separatistes no em mereixen cap garantia i no em convencen perquè reflexioni sobre les seves propostes perquè simplement em separen dels objectius democràtics socials. Amb tota la sinceritat del món he trobat a faltar en la  campanya pel 14 F una filosofia de la veritat de cada partit sobre la llibertat. Tot el contrari, les seves afirmacions de llibertat eren en la pràctica imposicions d’esclavatge. Negar el dret a ser independentista també és separar i una demostració ignorant de la meva que és la llibertat. I sense respecte a la llibertat no hi té lloc la reflexió. I sense reflexió dipositar una butlleta a les urnes no és un exercici democràtic. Personalment per no trair la democràcia jo votaré la meva idea de llibertat en defensa de la independència dels pobles. Catalunya és un poble amb personalitat pròpia i diferent. Per votar no necessito un dia de reflexió, perquè el meu vot és fruit d’una reflexió de convivència basada en l’experiència de la política practicada i defensada pels diferents partits en democràcia, si de veritat Espanya és demòcrata.