LA POLÍTICA JUGA AMB LA DIGNITAT DE LES PERSONES

 

El joc de la vida no ha gaudit al llarg de la història l’arbitratge de la veritat de la victòria. El desenvolupament de les jugades complica el bon joc i el que hauria de ser una relació de respecte es converteix en una relació d’enfrontaments. I la història oblida la transcendència. Jugar és resposta de llibertat. Però quin és el reglament del joc de la història? Les diferències en les persones i en els pobles demanen reglaments iguals en el fons i adaptats en les formes. Pau, justícia i amor son els efectes. Igualtat i diferència exigeixen intel·ligència, pensament i racionalitat. El pensament el crea la intel·ligència i el formula la racionalitat. La capacitat intel·lectual i racional de les diferents persones arriba al pensament de la pau des de visions d’acord amb els colors de la imatge. Dibuixar la pau global a partir de les imatges que la intueixen és un treball d’artistes de la humanitat. I l’art del color gaudeix d’innombrables expressions. La forma de treballar els colors de les persones artistes exigeix no un mural si no una exposició, responsable del plaer dels visitants. Arribar a la comprensió de la bondat cromàtica en el conjunt aportada per cada obra produeix satisfacció i benestar. En la política qui ha de sentir-se satisfet i gaudir del benestar és el ciutadà i els creadors del model, els polítics. Dissortadament la creativitat política mena la humanitat vers la discòrdia i el malestar. Simplement perquè els colors que prefereixen els polítics no son els que amassa el poble. I crear la imatge de la humanitat oblidant la realitat de les persones significa no entendre el programa de la natura redactat i pensat per una autoritat creadora de la  humanitat i del cosmos. La humanitat és el subjecte còsmic intel·ligent i racional que ha rebut el deure de col·laborar en el seu desenvolupament en el transcurs del temps. No tots els éssers humans tenen la mateixa responsabilitat en el conjunt humà però tots tenen el deure de respectar els seus iguals i els diferents components de la natura. I és en aquesta responsabilitat on els humans dominats per egoismes personals de superioritat han divinitzat el seu jo condemnant-se mútuament perquè son finits, subjectes creats i limitats en les seves accions. I el primer error, base de tots els altres, ha estat no respectar-se. I ha sorgit el gran problema. Les lleis humanes no respecten la llibertat, castiguen el pensament creatiu contrari al poder i han donat entrada del crim en l’ordre social. Només cal una ullada a la història del segle XXI. Quina és la relació entre les nacions? Quina és la imatge de la humanitat? Com respon la natura al comportament humà vers ella? I tot comença no respectant a l’altre, tractat com un germà desnaturalitzat. En el fons del fons l’egoisme del poder humà.

QUAN CULTURA I POLÍTICA D’UN POBLE ES TROBEN

 

La cultura i la política no tenen sentit quan obliden el seu objectiu de servei a la humanitat. Les seves diferències manifestes en la pluralitat de pobles i els seus estats respectius per raons naturals són arguments del deure de dialogar per assolir aquell consens que les fa lliures i independents. La història de la humanitat pateix massa incompliments d’aquest objectiu. Els incompliments evidencien que el concepte ésser humà no sempre ocupa la centralitat que li pertoca per naturalesa en el marc global. I la història denuncia. Itàlia i Catalunya han viscut un missatge a l’Alguer amb ocasió de l’aplec internacional ADIFOLK. L’Esbart dansaire de Granollers i les colles de ball de gitanes de Montmeló i Lliçà d’Amunt foren protagonistes també de la trobada cultura i política amb la detenció de Puigdemont i el seu alliberament. Alguer fou la carta mundial de presentació. I el missatge parlava de la qualitat del poble català amb la responsabilitat dels seus drets. La internacionalització  de la qualitat cultural dels pobles és garantia de la seva qualitat política de convivència individual i col·lectiva. La resposta del govern italià i de l’espanyol negant la seva participació en el fet, em porta a pensar en una feblesa greu de la seva política estatal a nivell nacional i internacional. Em pregunto en relació a la postura espanyola quin és l’ordre de jerarquia dels poders de l’estat perquè la intervenció d’algun poder fàctic és innegable. I davant d’aquesta irregularitat com ha d’actuar el govern com màxima representació de l’estat. A l’Alguer es van trobar la cultura i la política de dos pobles que volen ser lliures donant-se la mà amb el mateix idioma al marge de les diferències  sintàctiques i de pronunciació. Diferències que no els separen sinó que els fan més germans. I aquest missatge de germanor va arribar a tot el món de la mà de l’egoisme estatal. La paraula és signe de ser i la seva pronunciació, signe de identitat. L’existència de diferents idiomes es deu a la capacitat creativa de la natura que amb la seva climatologia i orografia contribueix a les modificacions lingüístiques que amb els anys han originat una pluralitat de llenguatges. No respectar aquesta realitat és un greuge a la convivència entre tots els elements de la natura. Fer desaparèixer una llengua té els mateixos efectes que, per exemple, la desforestació. Lluitar contra aquest greuge és el missatge de la trobada a l’Alguer de la cultura i la política de les dues nacions que treballen per ser lliures, perquè sense llibertat no es possible actuar.

PUIGDEMONT UNA ALTRA VEGADA PRESIDENT DE CATALUNYA

 

El Papa Francesc en l’entrevista de la TV espanyola va posar el dit a la llaga: “s’ha reconciliat Espanya amb la història?” Una pregunta que porta a pensar en la feble voluntat i saviesa dels responsables polítics. La resposta del president espanyol en relació amb la detenció a Itàlia del President Puigdemont defensa obertament la justícia del procés contra Catalunya donant credibilitat al “no puedo i no quiero” que amb la invasió policíaca de Catalunya amb el “a por ellos” justificava una violència, que no va existir. La política espanyola contra Catalunya em porta a pensar en la intenció de fer-la desaparèixer de la història perquè el polítics espanyols temen els polítics catalans com Carles Puigdemont perquè son superiors en el desenvolupament de la filosofia de la història. La bona entesa, que han demostrat els partits polítics independentistes catalans responent a la detenció, és una lliçó de bona democràcia davant les deslegitimacions creuades entre el PP i el PESOE en que ens tenen  acostumats. Quan el Papa Francesc valora la política mundial de manca d’intel·ligència, fets com el que comento encara m’ho fan veure més clar. El procés de la història que el govern espanyol no comprèn apunta a un procés de la democràcia en progrés que està patint massa pedres a les rodes per part d’Espanya i d’Europa. La humanitat en la seva organització de la convivència està controlada per una varietat de models polítics incapaços de dialogar per l’egoisme de la seva supèrbia. I humilment penso que el pes de la culpa apunta més als països dits democràtics que als comunistes i fins i tot els dictatorials. Tot pel poc respecte que des de la política es té a la persona humana. En tots els models la pobresa i misèria hi és present, essent aquesta circumstància la responsable del desordre mundial. I aquest descontrol mundial també reina en l’estat espanyol. Em pregunto i m’he preguntat moltes vegades, que hi fa Espanya en la Comunitat Europea? La detenció de Puigdemont és un exemple més dels incompliments de l’Estat Espanyol de la democràcia que Europa vol. Espanya ho pagarà molt  car. Però intueixo, que Espanya es conciliarà gràcies a Catalunya presidida per Carles Puigdemont. Europa coneix la seva qualitat política. I l’Estat Espanyol li haurà d’agrair. Catalunya cap a la independència amb Puigdemont de president.

LECTURES EN EL CAMÍ DE LA PAU

 

Llegir un llibre és dialogar. El diàleg és garantia de convivència. Les biblioteques son espais públics de lectura, de les que en fou un exponent la Biblioteca d’Alexandria en la història dels primers segles. Pocs son els pobles sense biblioteca. I en els nostres dies triar un llibre, gràcies a la gran oferta, no sempre és fàcil. A casa nostra, La Festa del Llibre per Sant Jordi és una declaració del poder de la lectura en la formació de les persones i dels pobles. Les campanyes publicitàries dels llibres, al marge de la finalitat econòmica, palesen la qualitat vital de la lectura amb el gran ventall de temes que s’hi exposen. Temes científics, literaris, polítics, religiosos, històrics, pedagògics, socials posats a l’abast dels lectors d’acord amb les seves preferències de coneixement, d’aprenentatge de nous avenços, de creació poètica, artística, científica i d’investigació. Al costat del diàleg, un llibre pot esdevenir un motiu decoratiu d’una estança. El llibre és possiblement el reflex de les grans diferències humanes a la vegada que crea dificultats a l’hora de reforçar la temàtica preferida. El llibre demostra la complexitat de la globalitat. Podem afirmar que la lectura és una qualitat global perquè enriqueix tots els aspectes i diferències de la humanitat en la seva organització. I al mateix temps evidencia la importància de cada individu en el conjunt. Els llibres ens diuen que son la lògica de la història. I en aquesta lògica la base es troba en cada lector i lectora. Respectant el dret de cada persona en la selecció de les seves lectures per llegir els llibres de les plomes capdavanteres en els seus temes, selecció lògica, penso, no dic deure sinó tendència, que s’hauria de procurar, al menys conèixer els escriptors de casa i tenir idea del seu pensament. Els del poble, la comarca, la província i del país. El diàleg de la lectura amb els de casa nostra enforteix la convivència, argumenta amb més força la veritat del col·lectiu i fa més urgent el diàleg entre diferents perquè la convivència és fruit de la llibertat de persones íntegres i dignes. És camí universal de la pau. Crec que seria convenient la creació de la Festa dels escriptors de casa, començant pels locals i comarcals. La Festa de Sant Jordi és l’abraçada universal.

RESPECTAR LA DIGNITAT PORTA A LA PAU

 

Totes les persones neixen dignes, la dignitat mai la perden, la poden deshonrar. Les relacions de convivència esdevenen termòmetre qualificador. La pau és la fruita en procés de maduració. Programa del desenvolupament personal i col·lectiu. La natura és sàvia. Les diferències exigeixen saviesa. La llibertat és la condició humana exigent en l’exercici intel·ligent. El centre d’aquest exercici és la veritat. Les veritats individuals esdevenen problema perquè no concorden i sovint es contradiuen. Trobar la solució d’aquesta problemàtica demostra el grau de saviesa. És necessari que les dues persones de veritats contràries renunciïn a la seva veritat? No necessàriament. Cal trobar consens per continuar viure en pau. Les diferències poden marcar característiques que justifiquin la veritat de cadascú. Sovint el consens és impossible  perquè la veritat pot ser un error voluntari o involuntari per justificar un acció punible. La paraula continuarà sent necessària per convèncer de l’error. I el problema es presenta greu quan el responsable no accepta dialogar perquè el seu egoisme li diu que la veritat és ell. Aquest és un dels greus problemes dels nostres dies. I són més greus quan se sostenen amb la manipulació de la llei. I pren carta de ciutadania la mentida. Un governant, un jutge, una autoritat en l’exercici de la llibertat no són diferents als ciutadans normals i es poden equivocar. I quan s’equivoquen és greu no acceptar el diàleg perquè soc el poder. Ser el poder no és garantia de veritat, l’exigeix. L’egoisme és més fàcil que s’arreli fort en el poderós que en el ciutadà normal. És el gran risc de la política i de la justícia. I aquest risc va protegit per l’argument de la força de les armes. La policia rep les ordres dels poders polítics i judicials. És precisament en aquest punt on cal demostrar amb claredat la dignitat del poder i el respecte a la dignitat de l’acusat. Que existeix el risc manipulador ho demostra la història amb fets consumats greus havent de reconèixer l’error quan el castigat havia mort empresonat. El problema de la dignitat humana exigeix un us intel·ligent de la saviesa per ambdues parts, la del poder i la dels súbdits. Ésser humà amb poder i ésser humà súbdit son  iguals en l’exercici de la dignitat. La intel·ligència i la racionalitat són consubstancials i gaudeixen de la paraula per poder arribar a la verdadera veritat. Sense respecte a la persona no s’assoleix mai.

LA MIRADA DEL BISBE NOVELL

Una mirada dominada per la melangia d’una persona que se sent immersa en un mar d’unes ones indefinides incòmodes en un horitzó oblidat per la llum solar. Una mirada confusa insegura del seu entorn i enverinada per la llunyania d’un futur. I en aquesta mirada s’hi intueix una pregunta que espera la resposta del perquè. És remordiment d’una existència esgarriada? És un sentiment disconforme amb la decisió que canviarà la seva vida? La mirada és un desig o un turment. La intensitat que manifesten els ulls denota el desig de superar el turment de la incomprensió aliena i el turment d’un possible fracàs. Fracàs que suspèn l’ahir i tem el demà. Intueixo que el seu estat d’ànim el que ha estat, el que és i el que vol ser. Una inseguretat en el futur en veritat. I endevino una mirada mancada de llum per una realitat humana en contradicció amb la veritat religiosa. Em fa pensar en la recerca d’una identitat fracassada en la post-veritat que mena a la secularització basada en una filosofia d’un humanisme que busca conjugar la fe amb una llibertat defensora d’un amor de relacions humanes. Possiblement el turment ve provocat per el desig d’un humanisme que se sent mortificat per una vida religiosa que ha limitat la realitat dels sentiments íntims humans. La transcendència humana en el marc de realitat del temps dominada per la intransigència del tot s’acaba se sent descontrolada pel desig de l’infinit i acaba difosa en un més enllà de la vida no hi ha res. La persona dominada per aquests sentiments sent que tota la seva grandesa es torna només pols. És la lluita de l’esperit amb la matèria. Passar d’autoritat de projectes divins a simple ser de futur de matèria forçosament ha de crear un sentiment humiliant de petitesa i de pèrdua d’una realitat que es transforma en eternitat. La mirada del bisbe Novell em fa pensar en la pena que va patir Sant Pere i a la vegada en l’alegria que li desitjo al bisbe, quan Jesús recordant-li les seves tres negacions li pregunta tres vegades si l’estimava. M’agradaria que la mirada angoixada i dubtosa esdevingués lluminosa com el sí de Sant Pere. M’és molt difícil no creure que l’angoixa del bisbe la provoca la veritat de l’amor. L’amor hi és, però quin? El dubte fa patir.

AMB L’EX-BISBE DE SOLSONA EN EL PENSAMENT

 

Ha explotat una bomba humana que pot fer molt de mal perquè és un missatge de llibertat. El bisbe de Solsona se secularitza i el Papa li accepta la dimissió. Secularitzar-se significa deixar d’exercir de sacerdot o bisbe, però es continua sent sacerdot i bisbe. Qui escriu aquest article és un sacerdot secularitzat però continua sent fidel a l’evangeli i a l’Església sense estar d’acord amb actuacions i paraules de Cardenals i Bisbes. L’ésser humà gaudeix d’una qualitat essencial, la llibertat, sense la qual no s’és persona. I Déu la respecta. Sant Pere, el primer Papa de l’Església fou el primer de patir un greu error. Jesús quan Pere li contestà Tu ets el Messies, el fill de Déu viu, Crist li digué tu ets pedra i sobre aquesta pedra edificaré la meva església. Desprès d’aquesta conversa, un dia Jesús anunciava la seva mort i resurrecció i Pere, apropant-se al Mestre li diu: Déu te’n guard, Senyor! A tu això no et passarà. I Jesús li recrimina el seu error: “Ves-te’n d’aquí Satanàs. Em vols fer caure, perquè no veus les coses de Déu, sinó com els homes.” Pere, malgrat el seu error, va reaccionar i fou confirmat en la promesa de ser el primer Papa. Massa  sovint s’oblida quina és la veritat de l’ésser humà no tenint present la seva dignitat pel sol fet de ser. I aquest oblit és causa de convivències enemistades. I en aquest tema cal recordar que durant els més de dos mil anys des de la seva creació, l’Església ha sobreviscut a les errades dels seus membres, feligresos, sacerdots, bisbes i papes. De la mateixa manera que l’autor d’aquest escrit es pregunta sovint sobre el perquè de la seva trajectòria, també li demana a la religió la raó de l’episcopat i de la seva renúncia a l’ex-bisbe de Solsona. L’important no és l’abandonar sinó el perquè. I la societat en aquest capítol no acostuma a ser coherent amb la seva condició humana. Fa més de cinquanta anys que els responsables de la Parròquia de Sant Esteve de Granollers, que li havien demanat la direcció de la revista COMUNITAT CRISTIANA, l’acusaren de convertir-la en mitjà de doctrina comunista. I la revista deixà de publicar-se. Sense diàleg. I en el fet que ens preocupa, sembla ser que les idees del bisbe Novell no quallaven massa bé amb la doctrina cristiana com fa palès l’organització de la seva nova vida, que si és veritat el que s’afirma d’ell és un atac a la fe. Si el motiu ha estat l’amor, al marge de les condicions que l’acompanyen, l’autor d’aquest article també es pregunta perquè s’obliga el vot de castedat als capellans i no se’ls permet el matrimoni quan en l’evangeli no s’hi llegeix cap contradicció. La pregunta porta a pensar en la dona com responsable del mal, quan Sant Pau diu clarament que l’home en fou el responsable i la bíblia diu clarament que fou la humanitat. El bisbe auxiliar de Barcelona que gestionà la secularització de l’autor d’aquest article a l’acabar la conversa li va aconsellar el matrimoni. La secularització del bisbe Novell planteja la veritat de l’atracció sexual en les relacions humanes, atracció que no és la primera que apareix en la història de l’Església si recordem l’etapa del Papa Borja. La nova vida en parella del bisbe Novell no ha de ser motiu d’escàndol per greu que pugui ser la falta si n´hi ha, sinó de comprensió, de diàleg i de consens. La dona que amb essències riques acariciava el peus de Jesucrist era una dona de la vida, com es diu, i Jesús va defensar la seva acció perquè era una forma d’estimar. La interpretació de l’amor pot ser errònia, és veritat, però de l’error se’n pot sortir o no, depèn de l’exercici de la seva llibertat.