LA VIDA HUMANA DE PROJECCIÓ DIVINA

 

La veritat de ser persona al llarg de la història cada dia que passa perd autenticitat per culpa d’un auto-culte que porta, fins i tot de manera inconscient, a menysprear l’altre. La meva veritat, mirall de la meva dignitat, és fonamental a l’hora de fer realitat la convivència pacífica. No podem oblidar que la persona imatge és imatge de Déu i que la meva imatge i la teva que poden ser diferents en veritat són imatges de de Déu malgrat les diferències. Tu i jo som intel·ligents però la nostra saviesa qualitativament pot ser contrària. Davant d’aquesta circumstància la fraternitat pot ser la salvaguarda de l’amistat sent el diàleg el mitjà per arribar a un consens i viure pacíficament. Una realitat és l’existència limitada en el temps i una altra d’extraordinària és la transcendència d’un futur infinit. Quan la Bíblia en el llibre del Gènesi ens parla dels dos Jardins, el terrenal i el celestial ens ho deixa a entendre amb molta claredat. I la persona humana amb l’exercici de la seva llibertat es farà digna o no de passar del terrenal a l’etern. I en aquest procés la presència de la dona és capital. En la pèrdua del dret del terrenal però també en la recuperació del dret a guanyar el celestial. Eva pecadora amb Adan i la Verge Maria mare del Redemptor. La projecció divina de la vida humana sempre ha figurat en el programa de la història de la humanitat. Però en aquesta història massa humans no s’hi troben a casa seva. Per part de Déu Pare sempre hi trobaran la ma estesa. La paraula es va fer carn i el Fill del Pare va marcar el camí per assolir el perdó d’esdevenir transcendents els humans. La convivència del humans en el Jardí Terrenal està regulada per la llei de l’amor, aquell amor que sap sacrificar-se pel be de l’altre fins a sacrificar la pròpia vida. Dissortadament cada dia som testimonies de persones sacrificades perquè no reben els auxilis necessaris per part dels poderosos de la terra i omplen els mars de persones mortes. La mort injusta d’innocents en les guerres és la negació de la verdadera pau però allò que no és compleix és l’abandonament per part de Déu Pare en els moments del sacrifici de la seva vida. El Papa Francesc en la seva encíclica FRATELL TUTTI ens recomana demanar al Creador. “Senyor i Pare de la humanitat, que creàreu tots els éssers humans amb la mateixa dignitat, infoneu en els nostres cors un esperit fraternal. Inspireu-nos un somni de retrobament, de diàleg, de justícia i de pau. Impulseu-nos a crear societats més sanes i un mon més digne, sense fam, sense pobresa, sense violència, sense guerres.”

RELIGIÓ I POLÍTICA HAN DE TREBALLAR FRATERNALMENT

La humanitat des dels seus inicis ha sentit amb major o menor intensitat la doble influència de la religió i la política. L’ésser humà des dels seus primers passos en els que se sentia lliure s’ha mogut en el doble espai, el d’auto-organitzar-se, factor polític, i el de ser, factor religiós. La religió arrela la fraternitat, que la política desestima i dona pas a l’egoisme.  A casa nostra, Catalunya, la presència religiosa es fa sentir, encara que dissortadament una política desestabilitzadora perjudica el civisme i la germanor. La conseqüència, una convivència mal entesa en la que el concepte persona passa de ser un valor a moneda de canvi. La persona avui és una dignitat i demà una esclava. A  l’hora de descobrir culpables, qui ho és més. La pràctica humana de la religió pot patir les desviacions de l’exercici de la llibertat. No oblidem que la persona amb les seves virtuts i els seus defectes és política i és religiosa i depèn de quina banda s’inclini, les relacions humanes poden ser molt separadores. I és precisament la preferència humana la creadora de l’amor o de l’odi. I l’odi està molt estès, sovint amb  capa de  bondat. Reina la hipocresia. Desterrar de casa nostra la hipocresia és urgent per assolir que la fraternitat sigui la centralitat de les relacions humanes. I per assolir aquesta centralitat cal començar essent persones que es respecten tot i les diferències. El valor de les diferències no serà mai una raó de discòrdia si entenem la veritat de la persona humana lliure. En l’actualitat estem vivint a Catalunya un procés garantit pel pensament humà de viure en llibertat en la globalitat humana. Un procés difícil d’assolir si els responsables de la convivència no respecten el pensament de l’altre. Són precisament la política i la religió les responsables de que les persones esdevinguin dignes i germanes. I de moment no és produeix. En la història de la humanitat, concretament en el segle XX  la filosofia del comunisme va canviar el rumb de la  història que en XXI ha estat manipulat i el que era una idea de reflexió la política la convertí en una arma de guerra. La incapacitat de diàleg comunisme capitalisme ha desembocat en un món en el que les armes han substituït a la virtut i l’amor desterrat per l’odi. Només el diàleg intel·ligent, respectuós i fratern entre política i religió serà regulador d’una convivència en pau. A Catalunya, també. Una pregunta, és possible un diàleg religió comunisme? Penso cristianament que sí.

CADA DIA MÉS A PROP DE LA INDEPENDÈNCIA

Els terratrèmols físics i el terratrèmols morals amb intencions desmoralitzadores ens porten a l’aprofundiment del pensament humà creador d’una nova filosofia de llibertat. El mal vol guanyar-li la batalla al bé i sembla que serà vencedor. Però el bé té en les seves suposades febleses la garantia de futur. I la independència és una garantia de futur. En un poble independent el ser humà és senyor de la seva vida. La saviesa d’un ésser intel·ligent dribla les dificultats i arriba a la meta de la cursa. Dissortadament no tots els éssers humans gaudeixen d’un exercici natural de la seva saviesa garantida per la intel·ligència. El mal disfressat de be intel·ligentment convenç a les persones infiltrades de fidelitat als seus dominadors i la consciència de poble cau en el descrèdit. L’únic poble és el dels que manen. I quan comencen els dubtes se senten incapacitats d’actuar i es mouen en la pobresa dels perdedors. Els dominadors viuen en l’abundància de la riquesa i els dominats pateixen la pobresa i la misèria. Dissortadament és la imatge de la humanitat en el segle XXI. Però el mal no ha vençut el be que sense els poders dels dominadors llegeix els resultats del poderosos descobrint-hi l’engany i la necessitat de lluitar per la veritat en la veritat de les persones i dels pobles. Una de les veritats que cal defensar és la llibertat de les persones. Una persona que se sent lliure difícilment serà derrotada perquè sense llibertat la persona deixa de ser. I la vida és el primer dret fonamental. I aquest dret se sent més reconfortat quan és el mateix de la convivència de poble. Llibertat personal i llibertat de poble combreguen del mateix dret a la vida. Per aquesta raó és tan necessari i important institucionalitzar els pobles lliures, base de les nacions lliures amb estat propi. I és la defensa que el catalans hem de fer d’una Catalunya Independent. Les votacions municipals del proper més de maig ho han de deixar molt clar. És el treball que cada dia hem de fer pacient, intel·ligent i fraternal tots els que ens sentim catalans. Cada dia més a prop de la independència

PERQUE SOC LLIURE DEFENS0 LA INDEPENDÈCIA DE CATALUNYA

La llibertat és essencial en la definició de l’ésser humà. La filosofia de la llibertat es llegeix en l’estudi de la figura humana, en dues modalitats, la dels moviments i la dels pensaments i passions. Soc lliure perquè soc persona però el fet de ser persona catalana li afegeix una nova raó a la qualitat de la meva llibertat. El meu comportament català garanteix l’exercici de les meves facultats sota la pràctica de la llibertat. I aquesta qualitat no me la pot condicionar només la fraternitat, no renunciant si no respectant. Sentint-me català defenso la independència del meu poble sense animadversions envers els altres pobles sinó amb la garantia de la fraternitat. I és precisament el diàleg amb els altres que donem més qualitat a la convivència. Si parem esment en les parles de molts pobles per raó de la seva situació geogràfica deduirem amb una intel·ligència sàvia que l’existència de parles tan diferents és una invitació de la natura a conèixer-nos perquè la natura és molt efectiva a l’hora de crear la parla. La diferència idiomàtica no és motiu de separació sinó raó d’un coneixement més agermanat perquè de les relacions entre diferents se’n poden deduir avenços en la filosofia que és amor al coneixement. I conèixer a l’altre és un pas important per l’amistat individual i col·lectiva. Conèixer no és relacionar imatges sinó afegir a les imatges noves idees, pensaments i sentiments que ens obren portes als avenços històrics. Esforçar-me per entendre l’altre significa un desig de coneixement mutu perquè les idees agermanades amplien els espais de l’amistat. La meva defensa de la llibertat de Catalunya no comportarà mai cap raó de gelosia de ser millor o pitjor sinó una esperança d’ampliar el camp de la meva saviesa amb les aportacions de saviesa de pobles amics. Defensant la llibertat i la independència de Catalunya no causo cap contrarietat al poble espanyol veí i amic, tot el contrari, que el meu avenç humà dona passos endavant en les relacions de convivències de pobles amics. Des de la meva catalanitat serè sempre independent, independència que em garanteix el meu sentiment religiós. Per què sóc creient i humà defenso la meva catalanitat, per ser fill d’un poble amb identitat definida.

LA LLIBERTAT ÉS CAMÍ DE PAU

Quan em pregunto què  és la llibertat, la història em dona respostes plenes egoismes. I aquests egoismes tenen forma de llei. Només hi ha una llei que em  dona tranquil·litat, la llei de l’amor promulgada per Jesús crucificat. La llei que ens ensenya a estimar a l’altre encara que es declari enemic nostre. En l’organització dels diferents models de convivència humana hi descobrim que la llei més promulgada és la llei de les armes. No és la llei de la llibertat. No és que en el mon no s’hi promulguin cada dia missatges alliçonadors. Però  aquest missatges ni es llegeixen per que ens obligarien a pensar. En el món en l’actualitat s’hi viuen tres sacsejades que amenacen la vida de la humanitat. El Canvi climàtic. La guerra d’Ucraïna i els Terratrèmols de Turquia i Síria que han causat més de 45.000 morts. I la pregunta que em faig: quina responsabilitat hi tinc? La meva conducta humana es mou en el camí de la pau? Com tracto la natura? Quan menjar llenço a les escombraries? Sé que aquest menjar és responsable de la contaminació de l’atmosfera? Si tots el ciutadans d’Europa i Rússia complíssim la llei de l’amor, hauria Putin declarat la guerra? Les construccions que s’aixequen en el món tenen la cura necessària per conèixer les condicions del subsol per poder edificar? El poc respecte a la llibertat i la pràctica esbiaixada que se’n fa està al darrera de les causes que avisen a la humanitat. La humanitat va rebre l’encàrrec de poblar la terra i tenir-ne cura. Però la humanitat no ha estimat la terra ni als seus germans i germanes, s’ha estimat a ella mateixa a costa de malmetre la terra. És veritat que les responsabilitats tenen les seves diferències, però aquestes diferències tenen un objectiu comú, la pau universal. Quan les diferències només porten a satisfer egoismes personals la humanitat i la natura en surten perjudicades. I allò que és pitjor rau en el fet que la màxima autoritat humana de treballar per la pau, només treballa per la guerra. Les fàbriques d’armes factors de riquesa dels poderosos. La natura no entén d’egoismes i si se li trenca el ritme, es trenca la normalitat i es produeix el desastre. I tots hi tenim la nostra responsabilitat. La meva conducta aconsella les armes? Si és així ha de demanar perdó als perjudicats.

LES MUNICIPALS, LLUM D’INDEPENDÈNCIA

 

El mes de maig a Catalunya ha d’esdevenir una gran lliçó de democràcia. El primer pas ha de respectar l’exercici de la llibertat de pensament. El pensament lliure és condició imprescindible per avançar el procés democràtic de convivència. La llei no és democràcia, està al seu servei. El gran enemic de la democràcia és la violència física i psíquica. On les dues violències són norma de govern la forma democràtica és una manipulació. Catalunya, que políticament forma part de l’estat espanyol, pateix la manca de respecte als seus drets democràtics, essent un dels més importants recobrar la seva llibertat. Senzillament sentir respectat el seu dret a ser poble. I aquest dret pot coexistir formant part d’Espanya, com es dedueix de la seva ubicació geogràfica. La recuperació d’aquest dret cada dia ha d’estar més a l’abast de tots els catalans demòcrates, independentistes o no. Els mesos de febrer, març i abril han de respirar l’aire pur de la llibertat amb campanyes viscudes en la interioritat personal quin exemple desperti il·lusions de ser. Hem d’arribar al dia de les votacions municipals amb la idea molt clara que votar català és no només un dret sinó també un deure històric. La història la fan les persones i si ens deixem negar el dret de ser catalans perdem al mateix tems la dignitat de persona. Una votació política no consisteix en la papereta a les urnes sinó en el missatge que hi depositem. I el missatge ha de dirigir-se no només al partit escollit sinó al sentit democràtic. No podem atorgar el poder municipal a un partit que no defensi els drets de Catalunya. És per aquest raonament que durant els mesos de febrer, març i abril, s’ha de treballar perquè tots els catalans vagin a les urnes amb la mateixa voluntat del famós 1 d’octubre i de les manifestacions dels anys de les grans manifestacions populars. No podem permetre que per culpa de discussions negatives Catalunya no assoleixi els seus drets de poble lliure i independent. Les votacions municipals del mes de maig han de ser l’esclat d’independència en tots els pobles de Catalunya.

AVORTAMENT UN EXERCICI DE LLIBERTAT?

 

La Ciència i la Filosofia, fruit de l’exercici de la intel·ligència humana amb el seu savi raonament sota el control de la llibertat, es mouen en dues direccions, la veritat i l’error. L’avortament analitzat científicament o filosòfica pot ser just o injust. Aquesta dualitat ens confirma que no és un dret. Si fos un dret sempre seria just. Però en el fons que és l’avortament? Posar fi a un procés humà que porta al mon una nova vida. I aquest procés és desenvolupa en el ventre d’una dona. Aquest procés consta de dues etapes. La primera, l’embrió, de dos mesos de durada. La segona, el fetus, de set mesos. Que es desenvolupi en el si maternal, no significa que formi part dels cos al que està lligat pel cordó umbilical. D’estar-hi, la dona durant tota la seva  vida estaria embarassada. I el ser mare no és un deure. És l’acte de llibertat més sublim humanament d’acord amb la filosofia que es llegeix en els cossos de l’home i de la dona que gaudeixen del do de la creativitat. Son els òrgans sexuals, que en un acte de compenetració mútua, fan possible la maternitat i la paternitat. L’0rígen de la gestació ens fa entendre la saviesa de la natura perquè el semen que rep l’ovari de la dona el formen uns 350 milions d’espermatozoides i només un és el fecundador  escollit. I comença el procés, que no sempre arriba a donar vida a un nou ésser humà. La natura per defectes del procés pot provocar l’avortament i d’altres és la llibertat humana. Té dret l’ésser humà a provocar-lo? Dret no, possibilitat sí. És justa la seva provocació? La racionalitat hi té quelcom a dir? En situacions molt perilloses tant per la mare com pel futur nadó. Pot la política legalitzar l’avortament? No. La seva obligació és tenir cura de la vida. Legalitzar l’avortament és una sentència de mort a vides que estan en camí i que son vides amb dret a viure. Ni l’embrió, en els seus dos primers mesos, ni el fetus, en el set següents, són propietat de la mare i menys del pare. La mare i el pare són responsables d’una nova vida que poblarà la terra.