RELIGIÓ I POLÍTICA HAN DE TREBALLAR FRATERNALMENT

La humanitat des dels seus inicis ha sentit amb major o menor intensitat la doble influència de la religió i la política. L’ésser humà des dels seus primers passos en els que se sentia lliure s’ha mogut en el doble espai, el d’auto-organitzar-se, factor polític, i el de ser, factor religiós. La religió arrela la fraternitat, que la política desestima i dona pas a l’egoisme.  A casa nostra, Catalunya, la presència religiosa es fa sentir, encara que dissortadament una política desestabilitzadora perjudica el civisme i la germanor. La conseqüència, una convivència mal entesa en la que el concepte persona passa de ser un valor a moneda de canvi. La persona avui és una dignitat i demà una esclava. A  l’hora de descobrir culpables, qui ho és més. La pràctica humana de la religió pot patir les desviacions de l’exercici de la llibertat. No oblidem que la persona amb les seves virtuts i els seus defectes és política i és religiosa i depèn de quina banda s’inclini, les relacions humanes poden ser molt separadores. I és precisament la preferència humana la creadora de l’amor o de l’odi. I l’odi està molt estès, sovint amb  capa de  bondat. Reina la hipocresia. Desterrar de casa nostra la hipocresia és urgent per assolir que la fraternitat sigui la centralitat de les relacions humanes. I per assolir aquesta centralitat cal començar essent persones que es respecten tot i les diferències. El valor de les diferències no serà mai una raó de discòrdia si entenem la veritat de la persona humana lliure. En l’actualitat estem vivint a Catalunya un procés garantit pel pensament humà de viure en llibertat en la globalitat humana. Un procés difícil d’assolir si els responsables de la convivència no respecten el pensament de l’altre. Són precisament la política i la religió les responsables de que les persones esdevinguin dignes i germanes. I de moment no és produeix. En la història de la humanitat, concretament en el segle XX  la filosofia del comunisme va canviar el rumb de la  història que en XXI ha estat manipulat i el que era una idea de reflexió la política la convertí en una arma de guerra. La incapacitat de diàleg comunisme capitalisme ha desembocat en un món en el que les armes han substituït a la virtut i l’amor desterrat per l’odi. Només el diàleg intel·ligent, respectuós i fratern entre política i religió serà regulador d’una convivència en pau. A Catalunya, també. Una pregunta, és possible un diàleg religió comunisme? Penso cristianament que sí.