És cert que el Papa
Francesc suposa una revolució dintre de l’Església Catòlica, revolució que no
és una rebel·lió contra l’evangeli. I en el centre d’aquesta revolució hi
figura la dignitat de la persona humana. Hi ha dos temes que fins als nostres
dies han estat condemnatoris per definir el bon cristià i el bon catòlic: són
la mort i el sexe i en el sexe hi podem afegir el dret de la dona al sacerdoci.
Els darrers anys, dos fets rellevants, defensats per dos sacerdots, el dret a
decidir el dia de la mort per Lluis M. Xirinacs i l’homosexualitat al
declarar-se’n un alt teòleg i càrrec Vaticà de la Congregació de la Doctrina de
la Fe, el polac Kristóf Charamsa. I corren rumors que el Papa Francesc té “in
mente” el sacerdoci de la dona. Una densa temàtica per a la trobada que se
celebra aquests dies a Roma amb un protagonisme de la fe i la moral en la
família. Les acabades de conèixer declaracions del teòleg polac i una autoritat
en la doctrina de la fe han caigut sobre bisbes i cardenals com una llosa
escandalosa. I em pregunto són un escàndol o una reafirmació de la dignitat
humana, perquè l’homosexualitat és un vici o una aportació de la natura? Com
explica la ciència el fet de l’homosexualitat? Si és el resultat d’una
determinada actuació de la natura en cada ser humà, com a fet natural, que és,
mereix tot el respecte i el primer, teològicament parlant, que són tan fills de
Déu amb dret a reconèixer la seva santedat si viuen en justícia i veritat. El
sexe i la mort digna voluntària tenen les seves argumentacions humanes,
filosòfiques i teològiques difícils de païr per a molta gent però no per
difícils deixen de ser veritats i actius d’una alta religiositat començant per
un extraordinari humanisme. Encendre una foguera com l’encesa pel prelat
Charamsa no significa provocar ceguesa sinó aportar nova llum a realitats
humanes que tenen els seus arguments científics i teològics. Lluis M. Xirinacs
dedicà molts anys a estudiar el dret a escollir el dia de la seva mort basat en
l’evangeli, la doctrina dels Doctors de l’Església i de la Teologia. I la
recerca li va donar la raó. El suïcidi pot ser un acte de llibertat i
religiosament una ofrena a Déu. Referent a l’home sexualitat, gràcies als
estudis científics, mereix un tractament més humà i evangèlics dels gais i de
les lesbianes. Per altra banda la història ens parla de la seva existència
abans el cristianisme. Referent al sacerdoci de les dones fa molts anys que el
defenso per una raó molt simple, Déu no té sexe i tan fill de Déu és un home
com una dona. Òbviament que l’argumentació no és fàcil pel concepte que en
tenim de Déu i de la interpretació de l’evangeli. La dona té per naturalesa els
mateixos drets que l’home en relació a la configurador dels models socials i la
religió no deixa de ser un model social amb objectius infinits. Amb tota la
problemàtica afegida al Sínode que s’està celebrant a Roma estic convençut que
l’Església Catòlica defensora de la veritat, i la veritat és l’objectiu de la
ciència, no amagarà el cap sota l’ala i tractarà els problemes en profunditat.
La dificultat es fa gran per les limitacions humanes i les manipulacions que en
fan certes persones de les veritats. I acuso directament a autoritats
polítiques i religioses. Com ha de ser l’Església del segle XXI?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada