Quan serà Catalunya independent?

El dia que la majoria de catalans ens sentim de veritat independents, la independència serà un fet. No en tinc cap dubte. Les manifestacions són molt importants, però no la solució. És fàcil cridar independència i a l’hora de la veriat confessar que no hi ha res a fer. I aquesta postura no és minoritària. I la dificultat rau en el fet que no es viu la llibertat individual com cal i molt menys la del país. Escudar-se en el no hi ha res a fer, és declarar-se vençut abans d’actuar. I aquesta postura dissortadament està molt estesa. Però també és veritat que el sentiment independentista cada dia té més defensors. Existeix un, diguem-ne contratemps, que relaciona democràcia i independència com si fossin incompatibles. I aquesta constatació és aprofitada per massa enemics de la verdadera llibertat. Un independentista no ho és si no se sent demócrata, però un demócrata pot sentir-se no independentista però no nega la llibertat de l’altre. I un dels arguments que desde la unitat s’enarvola és que la independència no és democràcia perquè va contra la llei establerta. Com si la llei fos una veritat absoluta. I en l convivència humana la veritat absoluta no existeix, tot és relatiu perquè és temporal i l’existència en el temps és efímera.Aixó no implica que no existeixi una projecció infinita postemporal. La base de tota convivència radica en la realitat humana. Una persona és per naturalesa lliure i en base a aquesta realitat és la responsable de coordinar les relacions humanes.

I aquest concepte sempre és vigent independenment de les lleis que es proclamin per regularitzar els col·lectius de convivència. Aquesta realitat temporal de les relacions humanes possibilita els canvis polítics que els pobles decideixen llliurament modificant el seu model polític. I en aquest dret la democràcia hi juga un paper molt important perquè demana l’opinió de la gent. La voluntat popular és essencial i fonamental per arribar a solucions que es basen en la paraula, no en la llei establerta que ja no els hi és útil a tothom. I aquesta no utilitat demana reformes que s’han de discutir i consensuar amistosament. Un nou model de convivència no ha de ser mai una enemistat, malgrat que en massa ocasions aquesta solució sigui la única per culpa del poder establert que nega la paraula a un col·lectiu important de persones. La convivència no la fa el territori, si bé la gent que vol el canvi té tot  dret de continuar vivint-hi amb la condició de no negar el dret dels no independentiets. Al consens a que s’arribi obliga tant als defensors com als opositors i uns i altres tenen el deure de bastir un nou model polític que tingui com primer objectiu la dignitat d’uns i altres en la formació d’un nou estat independent. No tinc cap dubte que una bona entesa  democràtica porta a solucions positives. Òbviament que la solució final ha de ser la que més votants ha aconseguit en un procès humà, lliure, democràtic i solidari. L’anàlisi i argumentació intel·ligent del problema entre persones que se senten lliures sempre porta a solucions vàlides per a tothom. La viabilitat d’un procès comença sempre per la veritat de la llibertat i pel respecte a la dignitat de les persones. Si s’és persona, s’arriba a solucions de convivència, que és l’objectiu de la política. Per aquesta raó em pregunto som conscients del que significa ser lliure? Si no en som conscients no cal perdre el temps en discusions que només són discusions.